No se que he vingut a fer a Santa Teresa, es va dir Amalfitano al cap d'una setmana d'estar vivint en la ciutat. No ho saps? Realment no ho saps?, es preguntà. Veritablement no ho sé, es va dir a si mateix, i no podia ser mes eloqüent.
Tenia una caseta d'una sola planta, tres habitacions, un bany complert més un excusat, cuina americana, un saló menjador amb finestres que donaven a ponent, un petit porxo de totxos on hi havia un banc de fusta desgastat per el vent que baixava de les muntanyes i del mar, desgastat per el vent que venia del nord, el vent de les obertures, i per el vent de color de fum que venia del sud. Tenia llibres que conservava des de feia més de vint-i-cinc anys. No eren molts. Tots vells. Tenia llibres que havia comprat feia menys de deu anys i que no l'importava deixar o perdre o que els hi robessin. Tenia llibres que a vegades rebia perfectament lacrats i amb remitents desconeguts i que ja ni tan sols obria. Tenia un pati ideal per sembrar-lo de gespa i plantar-hi flors, encara que ell no sabia quines flors eren les més indicades per plantar-hi, no cactus o cactàcies sinó flors. Tenia temps (o aixó creia) per dedicar-lo al cultiu del seu jardí. Tenia un sou mensual.
Tenia una filla que es deia Rosa i que sempre havia viscut amb ell. Semblava difícil que aixó fos així, però era així.
A vegades, durant les nits, recordava a la mare de Rosa i a vegades reia i altres vegades li donava per plorar. La recordava mentre estava tancat en el seu estudi i Rosa dormia en la seva habitació. La sala estava buida i quieta i amb la llum apagada. En el porxo si algú s'hagués dedicat a escoltar amb atenció, hauria escoltat el brunzit d'uns pocs mosquits. Però ningú escoltava. Les cases veïnes estaven silencioses i fosques.
Rosa tenia disset anys i era espanyola. Amalfitano en tenia cinquanta i era xilè. Rosa tenia passaport des dels deu anys. Durant algun dels seus viatges, recordava Amalfitano, s'havien trobat en situacions rares, doncs Rosa passava les duanes per la porta dels ciutadans comunitaris i Amalfitano per la porta reservada als no comunitaris. La primera vegada Rosa va tenir una enrabiada i es posà a plorar i no volia separar-se del seu pare. En una altra ocasió, doncs les cues avançaven amb ritmes molt diferents, ràpida la dels comunitaris, més lenta i amb major zel la dels no comunitaris, Rosa es va perdre i Amalfitano tardà mitja hora en trobar-la. A vegades els policies de duanes veien a Rosa, tant petita, i li preguntaven si viatjava sola o si algú l'esperava a la sortida. Rosa contestava que viatjava amb el seu pare, que era sud-americà, i que tenia que esperar-lo allí mateix. En una ocasió a Rosa li revisaren la maleta doncs sospitaren que el pare podia passar droga o armes emparat en la innocència i en la nacionalitat de la seva filla. Però Amalfitano mai havia comerciat en drogues i tampoc en armes.
La que sí viatjava sempre armada, recordava Amalfitano mentre es fumava una cigarreta mexicana assegut en el seu estudi o dempeus en el porxo a les fosques, era Lola, la mare de Rosa, que mai es desprenia d'una navalla d'acer inoxidable amb obertura de molla. Una vegada els varen detenir en un aeroport, abans que naixés Rosa, i li preguntaren que hi feia allí aquella navalla. És per pelar fruita, contestà Lola. Taronges, pomes, peres, kiwis, aquest tipus de fruita. El policia se la quedà mirant durant una estona i després la deixà passar. Un any i alguns mesos després d'aquest incident naixí Rosa. Dos anys després Lola se'n va anar de casa i encara portava amb ella la navalla.
El pretext que usà Lola fou el d'anar a visitar al seu poeta favorit, que vivia en el manicomi de Mondragon, a la vora de San Sebastián. Amalfitano escoltà els seus arguments durant tota una nit mentre Lola preparava la seva motxilla i li assegurava que no tardaria en tornar a casa al seu costat i al de la seva nena. Lola, sobre tot en els últims temps, solia afirmar que coneixia el poeta i que aixó havia succeït durant una festa a la que assistí a Barcelona, abans que Amalfitano entres en la seva vida. En aquesta festa, que Lola definia com una festa salvatge, una festa que emergia de sobte en mig de el calor de l'estiu i d'una caravana de cotxes amb les llums vermelles enceses, se n'havia anat al llit amb ell i havien fet l'amor tota la nit, encara que Amalfitano sabia que no era veritat, no solament perquè el poeta era homosexual, sinó perquè la primera noticia que va tenir Lola de la seva existència li devia a ell, que li havia regalat un dels seus llibres. Després Lola s'encarregà de comprar la resta de l'obra del poeta i d'escollir els seus amics entre les persones que creien que el poeta era un il·luminat, un extraterrestre, un enviat de Déu, amics que a la vegada acabaven de sortir del manicomi de Sant Boi o que s'havien tornat bojos després de repetides cures de desintoxicació. En realitat, Amalfitano sabia que tard o d'hora la seva dona emprendria el camí de San Sebastián, així que preferí no discutir, oferir-li una part dels seus estalvis, pregar-li que tornés al cap d'uns mesos i assegurar-li que cuidaria bé de la nena. Lola semblava no sentir res. Quan va tenir feta la seva motxilla se n'anà a la cuina, preparà dos cafès i es quedà quieta, esperant a que trenqués l'alba, malgrat que Amalfitano tractà de buscar temes de conversació que la interessessin o que, al menys, li fessin més lleu l'espera. A dos quarts de set del matí sonà el timbre i Rosa donà un salt. Em venen a buscar, va dir, i davant la seva immobilitat Amalfitano es va tenir que aixecar i preguntar per d’intèrfon qui era. Sentí que una veu molt fràgil deia soc jo. ¿Qui és?, va dir Amalfitano. Obra'm, soc jo, va dir la veu. ¿Qui? Va dir Amalfitano. La veu, sense abandonar el seu to de fragilitat absoluta, semblà enutjar-se per l'interrogatori. Jo, jo, jo, jo, va dir. Amalfitano tancà els ulls i obrí la porta de l'edifici. Escoltà el soroll de les politges de l'ascensor i tornà a la cuina. Lola seguia asseguda, bevent a glops les últimes gotes de cafè. Crec que és per a tu, va dir Amalfitano. Lola no va fer el menor signe d'haver-lo escoltat- ¿Penses acomiadar-te de la nena?, va dir Amalfitano. Lola aixecà la mirada i li contestà que era millor no despertar-la. Tenia els ulls blaus emmarcats per unes ulleres profundes. Després sonà dues vegades el timbre de la casa i Amalfitano anà a obrir. Una dona molt petita, de no més d'un metre cinquanta d'alçada, passà pel seu costat després de mirar-lo breument i murmurar una salutació inintel·ligible, i es dirigí directament a la cuina, com si conegués les costums de Lola millor que Amalfitano. Quan Amalfitano tornà a la cuina es fixà en la motxilla de la dona, que aquesta havia deixat al terra al costat del refrigerador, més petita que la de Lola, gairebé una motxilla en miniatura. La dona es deia Inmaculada però Lola li deia Imma. Un parell de vegades, al tornar del treball, Amalfitano la havia trobat a casa seva, i aleshores la dona li havia dit el seu nom i la manera en que devia anomenar-la. Imma era el diminutiu de Immaculada, en català, però l'amiga de Lola no era catalana ni es deia Immaculada, amb doble ema, sinó Inmaculada, i Amalfitano, per qüestió fonètica preferia anomenar-la Inma, encara que cada vegada que ho feia era renyat per la seva dona, fins que decidí no anomenar-la de cap manera. Des de la porta de la cuina las observà. Es sentia molt més seré del que s'havia imaginat. Lola i la seva amiga tenien la vista clavada en la taula de fòrmica encara que a Amalfitano no li passà desapercebut que de tan en quan ambdues aixecaven la vista i es creuaven mirades d'una intensitat que ell desconeixia. Lola preguntà si algú volia més cafè. S'està adreçant a mi, pensà Amalfitano. Inmaculada mogué el cap d'una banda a l'altra i després va dir que no tenien temps, que el millor era posar-se en moviment atès que dintre de poc els camins de sortida de Barcelona estarien bloquejats. Parla com si Barcelona fos una ciutat medieval , pensà Amalfitano. Lola i la seva amiga es posaren dempeus. Amalfitano donà dues passes i obrí la porta del refrigerador per treure una cervesa impel·lit per una sobtada set. Abans de fer-ho va tenir d'apartar la motxilla d'Imma. Pesava com si en l'interior només hi haguessin dues bruses i un altre pantalon negre. Sembla un fetus, fou el que pensà Amalfitano, i deixà caure la motxilla a un costat. Després Lola el besà a les galtes i ella i la seva amiga se n'anaren.
Una setmana després Amalfitano rebé una carta de Lola amb mata-segells de Pamplona. En la carta li contava que el viatge fins allí havia estat ple d'experiències agradables i desagradables. Eren més les experiències agradables. Les experiències desagradable, a banda, es podien qualificar de desagradables, d'aixó no en cabia cap dubte, encara que potser no d'experiències. Tot allò desagradable que ens pugui passar, deia Lola, ens trobarà amb la guàrdia aixecada, doncs Imma ja ha viscut tot aixó. Durant dos dies, deia Lola, hem estat treballant a Lleida, en un restaurant de carretera, l'amo és també propietari d'una horta de pomes. L'horta és gran i dels arbres penjaven ja les pomes verdes. Dintre de poc començaria la recol·lecció de les pomes i l'amo els hi havia demanat que es quedessin fins aleshores. Imma havia estat parlant amb ell mentre Lola llegia un llibre del poeta de Mondragon (a la motxilla portava tots els que aquest havia publicat fins aleshores) al costa de la tenda de campanya canadenca en la que ambdues dormien i que estava muntada a l'ombra d'un pollancre, l’únic pollancre que havia vist per aquelles hortes, al costat d'un garatge que ja ningú usava. Poc després aparegué Imma i no va voler explicar-li el tracte que li havia proposat l'amo del restaurant. Al dia següent sortiren altre cop a la carretera, sense acomiadar-se de ningú, a fer autostop. A Saragossa dormiren a casa d'una antiga amiga d'Imma, dels temps de la universitat. Lola estava molt cansada i se'n va anar al llit aviat i en somnis escoltà rialles i després veus fortes i recriminacions, gairebé totes proferides per Imma però també algunes per la seva amiga. Parlaven d'altres anys, de la lluita contra el franquisme, de la presó de dones de Saragossa. Parlaven d'un forat, un forat molt profund d'on si podia extreure petroli o carbó, d'una selva subterrània, d'un comando de dones suïcides. Acte seguit la carta de Lola donava un tomb. Jo no soc lesbiana, deia, no se perquè t'ho dic, no se perquè et tracto com a un ne dient-te aixó. La homosexualitat és un frau, és un acte de violència comès contra nosaltres en la nostra adolescència, deia- Imma ho sap. Ho sap, ho sap, és massa lúcida com per ignorar-ho, però no pot fer res, llevat d'ajudar. Imma és lesbiana, cada dia centenars de milers de vaques son sacrificades, cada dia una manada d'herbívors o varies manades d'herbívors recorren la vall, de nord a sud , amb una lentitud i al mateix temps una velocitat que em produeix nàusees, ara mateix, ara, ara, Ho pots tu entendre, Oscar? No, no ho puc entendre, pensava Amalfitano, mentre a dues mans sostenia la carta, com si fos un salvavides fet de canyes i herba, i amb el peu movia pausadament la cadireta balancí de la seva filla.
Després Lola evocava altre cop la nit aquella en que havia fet l'amor amb el poeta que jeia, majestuós i mig secret, al manicomi de Mondragon. Encara era lliure, encara no havia estat internat en cap centre psiquiàtric. Vivia a Barcelona, a casa d'un filòsof homosexual, i junts organitzaven festes un cop a la setmana o un cop cada quinze dies. Jo aleshores encara no sabia res de tu. No sé si havies arribat a Espanya o estaves a Itàlia o a França o en algun forat immund de Llatinoamerica. Les festes d'aquest filòsof homosexual eren famoses a Barcelona. Es deia que el poeta i el filòsof eren amants, però la veritat és que no semblaven amants. Un tenia una casa i unes idees i diners, i l'altre tenia la llegenda i els versos i el fervor dels incondicionals, un fervor caní, de gossos apallissats que han caminat tota la nit o tota la joventut sota la pluja, l'infinit temporal de caspa d'Espanya, i que per fi troben un lloc on posar el cap, encara que aquest lloc sigui un cubell d'aigua putrefacta, amb un aire lleugerament familiar. Un dia la fortuna em va somriure i vaig anar a una d'aquestes festes. Dir que vaig conèixer personalment al filòsof seria exagerar. El vaig veure. Em una cantonada de la sala, xerrant amb un altre poeta i amb un altre filòsof. Em semblà que els alliçonava. Tot aleshores adquirí un aire fals. Els convidats esperaven l'aparició del poeta. Esperaven que aquest l'emprengués a cops amb algun d'ells. O que defequés enmig de la sala, sobre una catifa turca que semblava la catifa exhausta de Les mil i una nits, una catifa flagel·lada i que en ocasions posseïa les virtuts d'un mirall que ens reflectia a tots boca avall. Vull dir: es convertia en mirall al arbitri de les nostres sacsejades. Sacsejades neuroquímiques. Quan aparegué el poeta, malgrat tot, no passà res. Al principi tots els ulls el miraren, a veure que podien obtenir d'ell. Després cadascun continuà fent el que fins aleshores havia estat fent i el poeta saludà a alguns amics escriptors i es sumà al rotllet del filòsof homosexual. Jo ballava sola i seguí ballant sola. A les cinc del matí vaig entrar en una de les habitacions de la casa. El poeta em duia de la ma. Sense desvestir-me em vaig posar a fer l'amor amb ell. Em vaig córrer tres vegades mentre sentia la respiració del poeta en el meu coll. Ell tardà bastant més. En la penombra distingí tres ombres en un angle de l'habitació. Un d'ells fumava. Un altre no para de murmurar. El tercer era el filòsof i vaig comprendre que aquell llit era el seu llit i aquella habitació la habitació on segons deien les males llengües feia l'amor amb el poeta. Però la que feia l'amor era jo i el poeta era dolç amb mi i l’únic que no entenia era que aquells tres estiguessin mirant, encara que tampoc m'importava massa, en aquell temps, no se si ho recordes, res importava massa. Quan el poeta per fi es va córrer, donant un crit i girat el cap per mirar als seus tres amics, vaig lamentar no estar en un dia fèrtil, perquè m'hauria encantat tenir un fill seu. Després s'aixecà i s'acostà a les ombres. Un d'ells li posà una ma sobre l'esquena. Un altre li donà quelcom. Jo em me'n vaig anar al bany sense ni tan sols mirar-los. A la sala hi quedaven els nàufrags de la festa. Al bany m'hi vaig trobar a una noia dormint en la banyera. Em vaig rentar la cara i les mans, em vaig pentinar, al sortir el filòsof estava fent fora als que encara podien caminar. No se'l veia en cap manera borratxo o drogat. Més aviat fresc, com si s'acabés d'aixecar i d'esmorzar un got gran de suc de taronges. Me'n vaig anar amb un parell d'amics que havia conegut a la festa. A aquesta hora només estava obert el Drugstore de les Rambles i cap allí ens dirigirem gairebé sense dir-nos cap paraula. En el Drugstore vaig trobar a una noia que coneixia des de feia un parell d'anys i que treballava com periodista a Ajoblanco encara que estava fastiguejada de treballar allí. Es posà a parlar-me de la possibilitat d'anar a Madrid. Em preguntà si a mi no m'entraven ganes de canviar de ciutat. Vaig arronsar les espatlles. Totes les ciutats son semblants, vaig dir-li. En realitat el que feia era pensar en el poeta i en el que acabàvem de fer ell i jo. Un homosexual no fa aixó. Tots deien que era homosexual, però jo sabia que no era així. Després vaig pensar en el desordre dels sentits i ho vaig entendre tot. Vaig saber que el poeta s'havia extraviat, que era un nen perdut i que jo podia salvar-lo. Donar-li a ell una mica del molt que ell m'havia donat a mi. Durant gairebé un més vaig estar fent guardia davant de la casa del filòsof amb l'esperança de veure'l arribar un dia i demanar-li que em fes l'amor una vegada més. Una nit vaig veure no al poeta sinó al filòsof. Vaig notar que alguna cosa li passava a la cara. Quan va estar més a prop meu (no em va reconèixer) vaig poder constatar que duia un ull morat i macadures varies. Del poeta, ni rastre. A vegades intentava endevinar per les llums enceses, en quina planta estava el pis. A vegades veia ombres rere les cortines, a vegades algú, una dona d'edat, un home amb corbata, un adolescent de cara allargada, obria la finestra i contemplava el plànol de Barcelona al capvespre. Una nit vaig descobrir que no era la única en estar allí espiant o esperant l'aparició del poeta. UN jove de uns divuit anys, potser menys, feia guàrdia en silenci a l'acera d'enfront. Ell no s'havia adonat de mi perquè evidentment es tractava d'un jove somiador i incaut. S'asseia a la terrassa d'un bar i sempre demanava una Coca-Cola de llauna que s'anava bevent a glops espaiats mentre escrivia en un quadern escolar o llegia uns llibres que vaig reconèixer d'immediat. Una nit, abans que ell deixes la terrassa i marxés apressat, m'hi vaig acostar i asseient-me al seu costat li vaig dir que sabia el que estava fent. Qui ets tu?, preguntà aterrit. Li vaig somriure dient-li que jo era algú com ell. Em mirà com es mira a una boja. No t'equivoquis amb mi, li vaig dir, no estic boja, soc una dona amb un perfecte domini mental. Va riure. Si no estàs boja ho sembles, va dir. Després feu el gest de demanar el compte i ja es disposava a aixecar-se quan vaig confessar-li que jo també estava buscant al poeta. Es tornà a asseure d'immediat, com si li haguessin posat una pistola al pols. Vaig demanar una infusió de camamilla mentre li explicava la meva historia. Ell em va dir que també escrivia poesia i que volia que el poeta llegís alguns dels seus poemes. No era necessari preguntar-li-ho per saber que era homosexual i que estava mol sol. Deixa'm veure’ls, li vaig dir mentre li arrabassava el quadern de les mans. No era dolent, el seu únic problema era que escrivia igual que el poeta. Aquestes coses no et poden haver passat, vaig dir-li, ets massa jove per haver patit tant. Feu un gest com dient-me que li donava igual si el creia o no. El que importa és que estigui ben escrit, va dir. No, tu saps que aixó no és el que importa. No, no, no, vaig dir, i ell, al final, em va donar la raó. Es deia Jordi i avui és possible que doni classes en la universitat o estigui escrivint ressenyes a La Vanguardia o en El Períodico.
Amalfitano rebé la següent carta des de Sant Sebastià. En ella Rosa li explicava que havia anat amb Imma al manicomi de Mondragón, a visitar al poeta que vivia allí desmesurat i inconscient, i que els guàrdies, sacerdots disfressats de guàrdies de seguretat, no les havien deixat passar. A Sant Sebastià tenien intenció d'allotjar-se a casa d'una amiga de l'Imma, una noia basca anomenada Edurne, que havia estat comando etarra i que amb l'arribada de la democràcia havia abandonat la lluita armada, i que no las va voler tenir a casa seva més d'una nit argüint que tenia molt a fer i que al seu marit no li agradaven les visites inesperades. El marit es deia Jon i les visites, en efecte, el posaven en un estat nerviós que Lola va tenir oportunitat de verificar. Tremolava, es posava vermell com un tassó d'argila candent, encara que no deia ni paraula donava la impressió d'estar a punt de cridar en qualsevol moment , transpirava i li tremolaven les mans, es canviava de lloc constantment, com si no pogués estar-se quiet en un mateix lloc més enllà de dos minuts. Edurne, pel contrari, era una dona molt reposada. Tenia un fill de curta edat (al que no pogueren veure, atès que Jon sempre trobava un pretext per evitar que Imma i ella entressin en la habitació del nen) i treballava gairebé tot el dia com educadora de carrer, juntament amb famílies drogodependents i amb els pidolaires que s'apinyaven a les escalinates de la catedral de Sant Sebastià i que només desitjaven que els deixessin tranquils, segons explicà Edurne rient-se, com si acabés de explicar un acudit que només entengué Imma, doncs tant Lola com Jon no varen riure. Aquesta nit soparen junts i al dia següent se n'anaren. Trobaren una pensió barata de la que Edurne els hi havia parlat i tornaren a fer autoestop fins a Mondragón. Un cop més no pogueren accedir a les instal·lacions del manicomi, però es conformaren amb estudiar-lo des de fora, observant i retenint en la memòria tots els camins de terra i grava que veien, les altes parets grises, les elevacions i sinuositats del terreny, el passeigs dels bojos i dels empleats que observaven des de lluny, les cortines d'arbres que es succeïen a intervals capriciosos o la qual mecànica no entenien, i els matolls on cregueren veure-hi mosques, pel que deduïren que alguns bojos i tal vegada més d'un funcionari de la institució orinaven allí quan començava a caure la tarda o quan queia la nit. Després ambdues s'asseguren a la vorera de la carretera i es menjaren els entrepans de pa amb formatge que havien dut des de San Sebastián, sense parlar, o ponderant com per a elles mateixes les ombres fracturades que projectava sobre el seu entorn el manicomi de Mondragón.
Per el tercer intent concertaren la cita per telèfon. Imma es feu passar per periodista d'una revista de literatura de Barcelona i Lola per poeta. Aquesta vegada el pogueren veure. Lola el trobà més envellit, amb els ulls ensorrats, amb menys cabell que abans. Al començament els acompanyà un metge o un capellà i recorregueren amb ell passadissos interminables, pintats de blau i blanc, fins arribar a una habitació impersonal o el poeta els esperava. La impressió que va tenir Lola fou que la gent del manicomi estava orgullosa de tenir-lo com a pacient. Tots els coneixien , tots li dirigien la paraula quan el poeta s'encaminava als jardins o a rebre la seva dosi diària de calmants. Quan estigueren sols li va dir que l'estranyava, que durant un temps havia vigilat diàriament la casa del filòsof a l'Eixample i que malgrat la seva constància no havia aconseguit tornar a veure'l. No és culpa meva, li va dir, jo vaig fer tot el possible. El poeta la mirà als ulls i li demanà una cigarreta. Imma estava dempeus al costat del banc on ells s'asseien i li encengué sense dir ni paraula, una cigarreta. El poeta va dir gràcies i després va dir constància. Ho vaig ser, ho vaig ser, ho vaig ser, afirmà Lola, de costat, sense deixar de mirar-lo, encara que amb mirant de cua d'ull va veure que Imma, després d'haver encès el seu encenedor, treia de la seva bossa un llibre i es posava a llegir, dempeus, com una amazona diminuta i infinitament pacient, i l'encenedor es guaitava en una de les mans amb la que sostenia el llibre. Després Lola es posà a parlar del viatge que les dues havien realitzat. Esmentà carreteres nacionals i carreteres veïnals, problemes amb camioners masclistes, ciutats i pobles, boscos sense nom on havien decidit dormir en la tenda de campanya, rius i lavabos de benzinera on s'havien netejat. El poeta, mentrestant, expulsava el fum per la boca i pel nas creant cercles perfectes, nimbus blavosos, cúmuls grisos que la brisa del parc desfeia o s'emportava cap els llindars, allí on s'alçava un bosc obscur amb branques de llum que queia dels turons platejats. Com per prendre's un respir, Lola parlà de les dues visites anteriors, infructuoses però interessants. I després li va dir el que de veritat volia dir-li: que ella sabia que ell no era homosexual, que ella sabia que ell era un presoner i desitjava fugir, que ella sabia que l'amor maltractat, mutilat, deixava sempre oberta una escletxa a l'esperança, i que l'esperança era el seu pla (o a l'inrevés), i que la seva materialització, la seva objectivació consistia en escapar-se del manicomi amb ella i emprendre el camí de França. I aquesta què?, preguntà el poeta que prenia setze pastilles diàries i escrivia sobre les seves visions, assenyalant a Imma que impertèrrita llegia dreta un dels seus llibres , com si els seus enagos i faldons fossin de ciment armat i l'hi impedissin asseure's. Ella ens ajudarà, afirmà Lola. La veritat és que el pla ha estat ideat per ella. Entrarem a França per la muntanya, com peregrins. Anirem a San Juan de Luz i allí agafarem un tren. El tren ens conduirà per la campanya, que en aquesta època de l'any és la més bonica del món, fins a París. Viurem en albergs. Aquest es el pla d'Imma. Treballarem ella i jo fent feines de neteja o cuitant nens en els districtes benestants de París mentre tu escrius poesia. Per la nit ens llegiràs els teus poemes i faràs l'amor amb mi. Aquest és el pla d'Imma, calculat en tots els seus detalls. Al cap de tres o quatre mesos em quedaré embarassada i aquesta serà la prova més fefaent de que tu no ets el final d'una raça. ¿Que més voldrien les famílies enemigues? Encara treballaré alguns mesos més, però arribat el moment serà Imma qui redobli el treball. Viurem com profetes captaires o com profetes nens mentre els ulls de París estaran enfocats en altres punts, la moda, el cinema, els jocs d'atzar, la literatura francesa i nord-americana, la gastronomia, el producte interior brut, l'exportació d'armes, la manufacturació de lots massius d'anestèsia, tot allò que al cap i a la fi serà l'escenografia dels primers mesos del nostre fetus. Després, als sis mesos d'embaràs, tornarem a Espanya, però aquesta vegada no ho farem per la frontera d'Irún sinó per la Jonquera o Portbou, en terres catalanes. El poeta la mirà amb interès (i també mirà amb interès a Imma, que no aixecava els ulls dels seus poemes, poemes que havia escrit feia uns cinc anys, segons recordava) i tornà a expel·lir el fum en les formes més capricioses, com si durant la seva llarga estada a Mondragón s'hagués dedicat a perfeccionar tan singular art. Com ho fas?, preguntà Lola. Amb la llengua i posant els llavis de determinada manera, va dir. A vegades, com si els tingués estriats. A vegades com si te'ls haguessis cremat tu mateix. A vegades, com si estiguessis xuclant una polla de mida mitjana tirant a petita. A vegades, com si disparessis una fletxa zen amb un arc zen en un pavelló zen. Ah, entenc, va dir Lola. Tu, recita un poema, va dir el poeta. Imma el mirà i aixecà una mica més el llibre, com si pretengués amagar-se rere d'ell. Quin poema? El que més t'agradi, va dir el poeta. M'agraden tots, contestà Imma. Doncs au va, reciten un, insistí el poeta. Quan Imma acabà de llegir un poema que parlava del laberint i d'Ariadna perduda en el laberint i d'un jove espanyol que vivia en unes golfes de París, el poeta els hi preguntà si tenien xocolata. No, contestà Lola. Ara no fumem, corroborà Imma, totes les nostres energies estan entestades en treure't d'aquí. El poeta va somriure. No em referia a aquesta mena de xocolata, va dir, sinó a l'altre, al que es fa amb cacau i llet i sucre. Ah, entenc, va dir Lola, i ambdues tingueren que admetre que tampoc duien llaminadures d'aquesta classe. Recordaren que en les seves bosses, embolicats en tovallons i paper d'alumini, portaven dos entrepans de formatge i els hi oferiren, però el poeta semblà no escoltar-les. Abans que comences a fer-se de nit un estol de grans ocells negres sobrevolà el parc per perdre's després en direcció al nord. Pel camí de grava, amb la bata blanca ronsejant per l'oreig del capvespre, aparegué un metge. Al arribar a la seva alçada li preguntà al poeta, anomenant-lo pel seu nom, com si fossin amics de la adolescència, que tal se sentia. El poeta el mirà amb una expressió de buit i, tutejant-lo també, li contestà que estava una mica cansat. El metge, que es deia Gorka i no devia tenir més de trenta anys, es va asseure al seu costat i li posà una mà al front i després li va prendre el pols. Però si estàs de puta mare, home, dictaminà. ¿I las senyoretes, com es troben?, va dir després amb un somriure optimista i saludable. Imma no li contestà. Lola pensà en aquest moment que Imma s'estava morint amagada rere del seu llibre. Molt bé, va dir, feia temps que no ens veiem i ha estat un encontre meravellós. ¿Així que ja us coneixíeu?, va dir el metge. Jo no, va dir Imma, i girà la pàgina. Jo si, va dir Lola, fórem amics fa una anys, a Barcelona, quan ell vivia a Barcelona. En realitat, va dir mentre aixecava la vista i contemplava als últims ocells negre, els endarrerits, emprendre el vol just quan des d'un commutador ocult en el manicomi algú encenia las llums del parc, fórem bastant més que amics. Que interessant, exclamà Gorka seguint amb la vista el vol de les aus que l'hora i la llum artificial tenyien d'un fulgor daurat. ¿En quin any fou aixó?, preguntà el metge. Al 1979 o 1978. Ja no ho recordo, contestà Lola amb un fil de veu. No voldria que es penses que soc una persona indiscreta, va dir el metge, el que passa es que estic escrivint una biografia sobre el nostre amic i mentre més dades reuneixi sobre la seva vida, doncs millor, no li sembla?. Algun dia ell sortirà d'aquí, va dir Gorka allisant-se les celles, algun dia el públic d'Espanya tindrà de reconèixer-lo com un gels grans , no dic jo que li vagin a donar algun premi, que va, el Príncep d'Astúries ni tampoc el Cervantes ni molt menys anirà a empoltronar-se en una butaca de l'Acadèmia, la carrera de les lletres a Espanya està feta pels arribistes, els oportunistes i els llepaculs, amb perdó de la expressió. Però algun dia ell sortirà d'aquí. Això és un fet. Algun dia jo també sortiré d'aquí. I tots els meus pacients i els pacients dels meus col·legues. Algun dia tots, finalment, sortirem de Mondragón i aquesta noble institució d'origen eclesiàstic i fins benèfics es quedarà buida. Aleshores la meva biografia tindrà algun interès i podré publicar-la, però mentrestant, com vostès comprendran, el que tinc de fer es reunir dades, dates, noms, compulsar anècdotes, algunes de dubtós gust i fins i tot feridores, d'altres més aviat de caràcter pintoresc, histories que ara giren entorn a un centre de gravitació caòtic, que es el nostre amic aquí present, o el que ell ens vol mostrar, el seu aparent ordre, un ordre de caràcter verbal que amaga, amb una estratègia que crec comprendre per la quan finalitat ignoro, un desordre verbal que si l'experimentéssim, encara que només fos com a espectadors d'una posada en escena teatral, ens faria estremir-nos fins a un grau difícilment suportable. Es vostè un sol, doctor, va dir Lola, Imma feu grinyolar les dents. Aleshores Lola es disposà a explicar-li a Gorka la seva experiència heterosexual amb el poeta, però la seva amiga ho impedí acostant-se a ella i propinant-li amb la punta de la sabata un cop al turmell. En aquest moment, el poeta, que s'havia tornat a posar a fer volutes de fum a l'aire, recordà la casa de l'Eixample de Barcelona i recordà al filòsof i encara que els seus ulls no s'il·luminaren sí que s'il·luminà part de la seva expressió òssia: las mandíbules, la barbeta, les galtes estrallades, com si s'hagués perdut per l'Amazonia i tres frares sevillans el rescatessin, o un frare monstruós de tres caps, fenomen que tampoc l'esporuguia. Així que adreçant-se a Lola li preguntà pel filòsof, va dir el seu nom, evocà la seva estada en aquella casa, els mesos que passà a Barcelona sense treballar, fent bromes pesades, llençant llibres que ell no havia comprat per les finestres (mentre el filòsof baixava corrents per les escales per recuperar-los, quelcom que no sempre ocorria), posant la música a tot volum, dormint poc i rient-se molt, empleat en treballs ocasionals de traductor i ressenyista de luxe, una estrella líquida d'aigua bullint. I Lola aleshores sentí por i es tapà la cara amb les mans. I Imma, que per fi guardà el llibre de poemes a la bossa, feu el mateix, es tapà la cara amb les seves mans petites i nuoses. I Gorka mirà a les dues dones i després mirà al poeta i interiorment deixà anar una riallada. Però abans de que la riallada s'apagués en el seu cor tranquil, Lola va dir que el filòsof feia poc que havia mort de sida. Vaja, vaja, vaja, va dir el poeta. Ves-te'n Anton que el que es queda ja es compon, va dir el poeta. A qui es lleva d'hora déu l'ignora, va dir el poeta. T'estimo, va dir Lola. El poeta s'aixecà i li demanà a Imma una altra cigarreta. Per demà, va dir. El metge i el poeta s'allunyaren per un camí cap el manicomi. Lola i Imma s'allunyaren per un altre cap a la sortida, on es trobaren a la germana d'un altre boig i al fill d'un obrer boig i a una senyora d'aire compungit el qual cosí germà es trobava reclòs al manicomi de Mondragón.
Al dia següent i tornaren però els varen dir que el pacient que requerien necessitava repòs absolut. El mateix succeí els dies posteriors. Un dia se'ls hi varen acabar els diners i Imma decidí sortir un altre cop a la carretera, aquesta vegada rumb al sud, a Madrid, on hi tenia un germà que havia fet una carrera profitosa durant la democràcia i al que pensava demanar-li un préstec. Lola no tenia forces per viatjar i ambdues decidiren que esperés a la pensió, com si res hagués passat, i que Imma tornaria al cap d'una setmana. En la seva soledat Lola matava el temps escrivint-li a Amalfitano llargues cartes on li explicava la seva vida quotidiana a Sant Sebastià i per les rodalies del manicomi on acudia diàriament. Abocada a las reixes imaginava que es posava en contacte telepàtic amb el poeta. La major part de les vegades, però, buscava un clar en el bosc veí i es dedicava a llegir o a recollir floretes i matolls d'herbes amb els que feia rams que després deixava caure per entre els barrots o que s'emportava a la pensió. En certa ocasió un dels xofers que la recollí a la carretera li preguntà si volia conèixer el cementiri de Mondragón i ella acceptà l'oferiment. El cotxe l'estacionaren a la part de fora, sota una acàcia, i durant una estona passejaren per entre las tombes, la majoria d'elles amb noms bascs, fins arribar al nínxol on estava enterrada la mare del xofer. Aquest li va dir aleshores que li agradaria follar-se-la allí mateix. Lola va riure tot tenint la precaució d'advertir-li que des d'allí es convertien en una blanc fàcil per qualsevol visitant que caminés pel carrer principal del cementiri. El xofer reflexionà durant uns segons i finalment va dir: hòstia, sí. Buscaren un lloc més apartat i l'acte no durà més de quinze minuts. El xofer es deia Larrazabal i tot i que tenia un nom propi no li ho va voler dir. Només Larrazabal, com m'anomenen els meus amics, va dir. Després li explicà a Lola que aquella no era la primera vegada que feia l'amor en el cementiri. Abans ja hi havia estat amb una novieta, amb una tia a la que havia conegut en una discoteca i amb dues putes de Sant Sebastià. Quan ja se n'anaven volia donar-li diners, però ella no ho acceptà. Durant molta estona varen estar parlant a l'interior del cotxe. Larrazabal li preguntà si tenia algun parent internat en el manicomi i Lola li explicà la seva historia. Larrazabal va dir que el mai havia llegit un poema. Afegí que no entenia la obsessió de Lola pel poeta. Jo tampoc entenc la teva mania de follar en un cementiri, li va dir Lola, i en canvi no et jutjo per això. Doncs és veritat, va admetre Larrazabal, totes les persones tenen les seves manies. Abans que Lola baixés del cotxe, a les portes del manicomi, Larrazabal diposità subreptíciament a la seva bossa un bitllet de cinc mil pessetes. Lola se n'adonà però no va dir res i després és quedà sola sota l'arbreda, enfront la contraporta de ferro de la casa dels bojos on vivia el poeta que la ignorava olímpicament.
Al cap d'una setmana Imma encara no havia tornat. Lola la imaginà petita, de mirada impàvida, un rostre de camperola culta o de professora de secundaria abocada a un vast camp prehistòric, una dona de gairebé cinquanta anys vestida de negre recorrent sense mirar als costats, sense mirar enrere, una vall en la que encara era possible discernir les petjades dels grans depredadors de les petjades dels lliscosos herbívors. La imaginà aturada en un cruïlla de camins mentre els camions de transport de gran tonatge passaven pel seu costat a gran velocitat sense minorar la velocitat, aixecant polsegueres que a ella no la tocaven, com si la seva indecisió i indefensió constituïssin un estat de gràcia, un domo que la protegia de les incidències de la sort, de la naturalesa i dels seus semblants. Al novè dia la mestressa de la pensió la posà al carrer. A partir d'aquest moment dormí a l'estació del ferrocarril, en un magatzem abandonat en el que hi dormien alguns pidolaires que s'ignoraven mútuament, a camp obert, just al llindar que separava el manicomi del món exterior. Una nit anà en autoestop al cementiri i dormí en un nínxol buit. L'endemà al matí es sentí feliç i afortunada i decidí esperar allí el retorn d'Imma. Tenia aigua per beure i rentar-se la cara i les dents, estava a la vora del manicomi, era un recinte plàcid. Una tarda, mentre posava a assecar una brusa, que acabava de rentar, sobre una llosa blanca recolzada en el mur del cementiri, oí veus que sortien d'un mausoleu i cap allí encaminà els seus passos. El mausoleu pertanyia a una família Lagasca i per l'estat en que estava era fàcil deduir que l'últim dels Lagasca feia temps que havia mort o abandonat aquelles terres. En l'interior de la cripta va veure el raig de llum d'una llanterna i preguntà qui eren. Hòstia tu, escoltà que deia una veu des de l'interior. Pensà que podia tractar-se de lladres o treballadors que estaven restaurant el mausoleu o de profanadors de tombes, després escoltà una espècie de miol i quan ja se n'anava va veure aparèixer per la porta enreixada de la cripta la cara citrí de Larrazábal. Després sortí una dona, a la que Larrazábal ordenà que l'esperés al costat del seu cotxe, i durant una estona ambdós estigueren parlant i passejant agafats del braç pels carrers del cementiri fins que el sol començà a caure fins la vorera brunyida dels nínxols.
La bogeria és contagiosa, pensà Amalfitano assegut al terra del porxo de casa seva mentre el cel es tancava de repent i ja no es podien veure la lluna i les estrelles ni les llums errants que és fama s'observin sense necessitat de binocles ni telescopis, en aquella zona del nord de Sonora i al sud d'Arizona.
La bogeria és contagiosa, en efecte, i els amics, sobre tot quan un està sol, son providencials. Aquestes mateixes paraules foren les que utilitzà Lola, anys enrere, per explicar-li a Amalfitano en una carta sense remitent el seu encontre fortuït amb Larrazabal, que concluí amb el basc obligant-la a acceptar com a préstec deu mil pessetes i la promesa de tornar al dia següent , abans de pujar al cotxe i de indicar-li amb un gest a la puta que l'esperava impacient que fes el mateix. Aquesta nit Lola dormi al seu nínxol , encara que va estar temptada de ficar-se en la cripta oberta, feliç perquè les coses començaven a millorar. En fer-se de dia es rentà tot el cos amb un drap mullat, es rentà les dents, es pentinà i es posà roba neta, i després sortí a la carretera per fer autoestop en direcció a Mondragón. En el poble comprà un tros de formatge de cabra i una barra de pa i esmorzà a la plaça, amb gana, doncs la veritat és que ja ni recordava quan havia menjat per última vegada. Després entrà en un bar ple d'obrers de la construcció i es prengué un cafè amb llet. Havia oblidat l'hora en que Larrazabal va dir que aniria al cementiri i no l'importava, de la mateixa manera distant en que Larrazabal i el cementiri i el poble i el paisatge trèmul d'aquesta hora de la matinada tampoc l'importaven. Abans de sortir del bar entrà al bany i es mirà al mirall. Tornà caminant fins la carretera fent autoestop fins que una dona s'aturà al seu costat i li preguntà on anava. Al manicomi, va dir Lola. La resposta molestà visiblement a la dona, que malgrat tot li va dir que pugés. Ella també es dirigia allí. ¿Va vostè a visitar algú o està internada?, li preguntà. Vaig de visita, respongué Lola. El rostre de la dona era delicat, lleugerament allargat, de llavis gairebé inexistents que li donaven un aire fred i calculador, encara que tenia el pòmuls bonics i vestia com una professional que ja no és soltera, que es te d'ocupar d'una casa, d'un marit i potser fins i tot d'un fill. Jo hi tinc al meu pare allí, confessà. Lola no va dir res. En arribar a la porta d'accés Lola baixà del cotxe i la dona continuà sola. Durant una estona vaguejà per la frontera del manicomi. Escoltà soroll de cavalls i suposà que en alguna part, més enllà del bosc, tenia d'haver-hi un club hípic o un picador. En cert moment distingí les teulades vermelles d'una casa que no tenia res a veure amb el manicomi. Retrocedí sobre les seves passes. Tornà a aquella part de la reixa des d'on tenia la millor panoràmica del parc. Quan el sol ascendia observà un grup de pacients que sortien de forma compacta d'un pavelló de pissarra i després s'escampaven pels bancs del parc i començaven a encendre cigarretes i a fumar. Cregué distingir el poeta. Anava acompanyat de dos interns i vestia uns pantalons texans i una samarreta de color blanc i molt ampla. Li feu senyals amb els braços , al principi amb timidesa com si tingues els braços engarrotats pel fred, després de forma notòria, traçant dibuixos estranys en l'aire encara fred, procurant que els seus senyals adquirissin la peremptorietat d'un raig làser, intentant transmetre-l'hi frases telepàtiques. Passats cinc minuts s'adonà que el poeta s'aixecava del seu banc i que un dels bojos li propinava una potada a les cames. Contení amb esforç les ganes que sentia de cridar. El poeta es girà i tornà la potada. El boig, que s'havia tornat a asseure, la rebé en el pit i caigué fulminat com un ocellet. El que estava fumant al seu costat s'aixecà i perseguí al poeta durant uns deu metres, donant-li potades al cul i cops de puny a l'esquena. Després tornà tranquil·lament al seu seient , on l'altre es reanimava i es fregava el pit, el col i el cap, acte des de tot punt desmesurat doncs la potada la havia rebut únicament al pit. En aquest moment Lola deixà de fer senyals. Un dels bojos del banc començà a masturbar-se. L'altre, el que es dolia exageradament, furgà en una de les butxaques i en tragué una cigarreta. El poeta s'acostà a ells. A Lola li semblà sentir el seu riure. Un riure irònic, com si els estigues dient, xavals, no sabeu encaixar una broma. Però tal vegada el poeta no reia. Tal vegada, deia Lola en la seva carta a Amalfitano, era la meva bogeria la que reia. En qualsevol cas, fos o no la seva bogeria, el poeta s’acostà pn estaven els altres dos i els digué quelcom. Cap dels dos bojos li va respondre. Lola els va veure: els bojos miraven al terra, la vida que bategava ran de terra, entre les herbes i sota els terrossos solts. Una vida cega on tot era clar com l’aigua. El poeta, en canvi, presumiblement mirava els rostres dels seus companys d’infortuni, primer a un i després a l’altre, buscant una senyal que l’indiqués que podia tornar a asseure’s sense perill en el banc. Cosa que finalment feu. Hissà una mà en senyal de treva o rendició i s’assegué en mig dels altres dos. Hissà una mà com qui hissa els esquinços d’una bandera. Mogué els dits, cada dit, com si aquests fossin una bandera en flames, la bandera dels que mai es rendeixen. I s’assegué enmig i després mirà al que s’estava masturbant i li parlà a l’orella. Aquesta vegada Lola no el va sentir però si va veure clarament com la mà esquerra del poeta s’introduïa en la foscor del barnús de l’altre. I després el va veure fumar als tres. I va veure les volutes d’artesania que sortien de la boca del poeta i del seu nas.
La següent i última carta que Amalfitano va rebre de la seva dona no tenia remitent però duia segells francesos. Lola li explicava allí una conversa amb Larrazábal. Hòstia tu, quina sort que tens, deia Larrazábal, tota la meva vida jo he volgut viure en un cementiri i tu, només arribar, ja et poses a viure en un. Un bon paio, Larrazábal. Li oferí el seu pis. Li oferí dur-la cada matí fins el manicomi de Mondragón on estudiava entomologia el més gran i el més il·lús poeta de Espanya. Li oferí diners sense demanar res a canvi. Una nit la convidà al cinema. Una altra nit la acompanya fins la pensió, a preguntar si hi havia noticies de Imma. Una matinada de dissabte, després d’haver fet l’amor tota la nit, li proposà matrimoni i no es sentí ofès ni ridícul quan Lola li recordà que ella ja estava casada. Un bon paio, Larrazábal. Li comprà una faldilla en un mercat de carrer i li comprà uns texans de marca en un a botiga del centre de Sant Sebastià. Li parlà de la seva mare, a la que havia estimat amb tota la seva ànima, i dels seus germans, pels que sentia desafecte. Res d’això va commoure Lola, o sí la va commoure, però no en el sentit que ell esperava. Per ella aquells dies foren com un dilatat aterratge en paracaigudes, després d’un llarg vol espacial. Ja no anava a diari a Mondragón, sinó una vegada cada tres dies, i s’abocava a la reixa sense cap esperança de veure al poeta, sinó, com a molt alguna senyal que prèviament sabia no arribaria a comprendre mai o que comprendria passats molts anys, quan tot allò ja estès mancat d’importància. A vegades, sense avisar-lo per telèfon i sense deixar-li una nota, no dormia a casa de Larrazábal i aquest sortia amb el seu cotxe a buscar-la al cementiri, al manicomi, a la antiga pensió on ella havia estat allotjada, pels llocs on es reunien els captaires i els transeünts de Sant Sebastià. Una vegada la trobà a la sala d’espera de la estació del ferrocarril. En una altra ocasió la trobà asseguda en un banc de La Concha , a una hora en la que només passejaven els que ja no tenien temps per a res i les seves contrapartides, els que havien dominat els temps. Pel matí era Larrazábal qui preparava l’esmorzar. Per la nit, en tornar del treball, era ell qui preparava el sopar. Durant la resta del dia Lola només bevia aigua, en grans quantitats, i menjava un tros de pa o un panet el suficientment petits com per cabre en la seva butxaca, que comprava a la fleca de la cantonada abans de posar-se a vagabundejar. Una nit, mentre es dutxaven, li va dir a Larrazábal que pensava anar-se’n i li demanà diners per el tren. Et dono tots els diners que tinc, li contestà, lo que no puc fer es donar-te diners perquè te’n vagis i ja no et torni a veure. Lola no insistí. D’alguna manera, que no explicà a Amalfitano, aconseguí els diners justos per el passatge i un migdia agafà el tren de França. Es va estar un temps a Baiona. Marxà a les Landes. Tornà a Baiona. Va estar a Pau i a Lourdes. Un matí va veure un tren ple de malalts, paralítics, adolescents amb paràlisi cerebral, camperols amb càncer de pell, buròcrates castellans amb malalties terminals, ancianes de bons modals vestides com carmelites descalces, gent amb erupcions a la pell, nens cecs, i sense saber com es posà a ajudar-los, com si fos una monja vestida amb texans posada allí per l’església per auxiliar i aconduir als desesperats que poc a poc pujaven a autobusos estacionats fora de l’estació de trens o que feien llargues cues com si cadascun d’ells fos una escama d’una serp enorme i vella i cruel, però eminentment sana. Després arribarem trens italians i trens dels nord de França i Lola es movia entre ells com una sonàmbula, els seus grans ulls blaus incapaços de parpellejar, caminant amb lentitud, atès el cansament acumulat començava a pesar-li, i sent-li franquejat el pas a totes les dependencies de l’estació, algunes convertides en sales de primers auxilis, altres convertides en sales de reanimació, i una altra, només una, la més discreta, convertida en improvisada morgue on jeien els cadàvers d’aquells les quals forces havien estat inferiors al accelerat desgast del viatge en tren. Per la nit anava a dormir a l’edifici més modern de Lourdes, un monstre d’acer i vidre i funcionalitat que enfonsava el seu cap eriçat d’antenes entre els núvols blancs que descendien grans i pesarosos del nord, o que avançaven com un exercit desordenat, fiat només a la potència de la seva massa, des de l’oest, o que es despenjaven des dels Pirineus com fantasmes d’animals morts. Allí solia dormir en els habitacles de les escombraries, després d’obrir una porteta nana a ran de terra. Altres vegades es quedava a l’estació, en el bar de l’estació, quan el caos dels trens remetia, i deixava que els avis vilatans la convidessin a un cafè amb llet i li parlessin de cinema i de agricultura. Una tarda li semblà veure a Imma baixar del tren de Madrid escortada per una patrulla d’esguerrats. Tenia la mateixa estatura que Imma, vestia llargues faldilles negres com Imma, el rostre de dolorosa i de monja castellana era el mateix rostre de Imma. Es quedà quieta i esperà a que passés pel seu costat i no la saludà i cinc minuts després, a cops de colze, abandonà l’estació de Lourdes i el poble de Lourdes i sortí caminant fins la carretera i només aleshores es posà a fer autoestop.
Amalfitano passà cinc anys sense saber res de Lola. Una tarda, mentre estava en un parc infantil amb la seva filla, va veure a una dona que es recolzava en la reixa de fusta que separava el parc infantil de la resta del parc. Li semblà que era Imma i seguí la seva mirada i amb alleujament s’adonà que era un altre nen qui concitava la seva atenció de boja. El nen duia pantalons curts i era una mica més gran que la seva filla i tenia el cabell obscur i molt llis que a estones li queia i ocultava el seu rostre. Entre les reixes separadores i els bancs que l’ajuntament havia posat perquè els pares s’asseguessin de cara als seus fills s’aixecava en prou feines una bardissa que acabava al costat d’un vell roure, ja fora dels límits del parc infantil. La mà d’Imma, la seva mà sarmentosa i dura, assaonada pel sol i els rius gelats, acariciava la superfície acabada de podar de la bardissa com qui acaricia el llom d’un gos. Al seu costat hi tenia una bossa de plàstic de grans dimensions. Amalfitano s’acostà amb passes que volia reposades i foren erràtiques. La seva filla era a la cua del tobogan. De sobte, abans que pugues parlar-li, Amalfitano va veure que el nen, per fi, advertia la vigilant presència d’Imma i després de apartar a un costat un bolic de cabells aixecava el seu braç dret i la saludava repetides vegades. Imma, aleshores, com si només hagués estat esperant aquest senyal, aixecava silent el se braç esquerra, el saludava, i començava a caminar fins a sortir del parc per la porta nord, que donava a una transitada avinguda.
Cinc anys després de la seva partida Amalfitano tornà a rebre noticies de Lola. La carta era breu i venia de París. En Ella Lola li deia que treballava fent feines de neteja en grans oficines. Un treball nocturn que començava a les deu de la nit i que acabava a les quatre o les cinc o les sis de la matinada. París era una ciutat bonica a aquesta hora, com ho son totes les grans ciutats quan la gent dorm. Tornava a casa en metro. El metro, a aquesta hora, és la cosa més trista del món. Havia tingut un altre fill, un baró, de nom Benoît, amb el que vivia. També havia estat internada. No especificava la malaltia Ni deia si encara estava malalta. No parlava de cap home. No preguntava per Rosa. Per ella és com si la nena no existís, pensà Amalfitano, però després es dona compte de que les coses no necessariament tenien de ser així. Plorà durant una estona amb la carta entre les mans. Mentre s’assecava els ulls s’adonà, només aleshores, de que la carta estava escrita a màquina. Sabé, sens cap tipus de dubte, que Lola l’havia escrit en una de les oficines que deia netejar. Per un segon pensà que tot era mentida, que Lola treballava d’administrativa o de secretaria en alguna gran empresa. Després ho va veure clar. Veié l’aspiradora aparcada entre dues fileres de taules, veié la màquina d’encerar com un creuament de mastí i porc al costat d’una planta d’interior, veié un enorme finestral a traves del qual parpellejaven les llums de París, veié a Lola amb el guardapols de la companyia de neteja, un gastat guardapols de color blau, assentada escrivint la carta i potser fumant amb suprema lentitud una cigarreta, veié els dits de Lola, els canells de Lola, els ulls inexpressius de Lola, veié a l’altre Lola reflectida en el finestral, surant ingràvida sobre el cel de París, com una fotografia que està trucada però que no està trucada, surant, surant reflexiva sobre el cel de París, cansada, enviant missatges des de la zona més freda, gèlida, de la passió.
Dos anys després d’enviar aquesta última carta, set anys després d’haver abandonat a Amalfitano i a la seva filla, Lola tornà a casa i no hi trobà a ningú. Durant tres setmanes va estar preguntant a les antigues adreces que recordava per la direcció del seu marit. Uns no li obrien la porta, perquè no aconseguien identificar-la o perquè ja la havien oblidat. Altres l’atenien al llindar, per malfiança o perquè Lola, simplement, s’havia equivocat d’adreça. Uns pocs la feren passar i li oferiren una tassa de cafè o te que Lola mai acceptà doncs semblava tenir pressa per veure a la seva filla i a Amalfitano. Al principi la recerca fou decebedora e irreal. Parlava amb gent que ni ella mateixa recordava. Per les nits dormia en una pensió propera a les Rambles, on s’hi apinyaven en habitacions minúscules els treballadors estrangers. Trobà la ciutat canviada però li resultava impossible dir en que havia canviat. Per les tardes, després de caminar tot el dia, s’asseia a les escalinates d’una església a descansar i escoltava les converses dels qui entraven i sortien, majoritàriament turistes. Llegia llibres en francès sobre Grècia i sobre bruixeria i vida sana. A vegades se sentia com Electra, filla d’Agamenón i Clitemestra, vagant d’incògnit per Micenas, l’assassina confosa amb la plebs, amb la massa, l’assassina la qual ment ningú comprèn, ni els especialistes de l’FBI ni la gent caritativa que deixava caure en les seves mans una moneda. Altres vegades es veia com la mare de Medonte i Estrofio, una mare feliç que contempla des d’una finestra els jocs dels seus fills mentre en el fons del cel blau es debat en els braços blancs del Mediterrani. Murmurava: Pílades, Orestes, i en aquests dos noms es comprenien els rostres de molts homes, menys el d’Amalfitano, l’home al que ara buscava. Una nit trobà a un antic alumne del seu marit, que excepcionalment la va reconèixer, com si en els seus temps d’universitari hagués estat enamorat de ella. L’exestudiant se la va endur a casa seva, li va dir que allí podia estar-s’hi tot el temps que volgués, li condicionà la habitació d’hostes per el seu ús únic. La segona nit, mentre sopaven junts, l’exestudiant l’abraçà i ella deixà que l’abracés durant uns segons, com si també ho necessites, i després li parlà a l’orella i l’exestudiant es separà i anà a asseure’s al terra, en una cantonada de la sala. Durant hores varen romandre així, ella asseguda a la cadira i ell assegut al terra, que estava recobert d’un parquet molt curiós, groc fosc, que més que parquet semblava una catifa de palla trenada molt fina. Les espelmes que hi havia sobre la taula s’apagaren i només aleshores ella va anar a asseure’s a la sala, a l’altre cantonada. En la foscor cregué sentir uns dèbils gemecs. Li semblà que el jove plorava i s’adormí bressolada pel seu plor. Durant els dies següents l’exestudiant i ella redoblaren els seus esforços. Quant per fi veié Amalfitano no el va reconèixer. Estava més gras que abans i havia perdut cabell. El va veure de lluny i no dubtà ni un segon mentre se l’hi acostava. Amalfitano estava assegut sota d’un alerç i fumava amb expressió absent. Has canviat molt, li va dir ella. Amalfitano la reconegué d’immediat. Tu no, va dir. Gràcies, contestà ella, Després Amalfitano s’aixecà i se n’anaren.
Amalfitano, per aquella època, vivia a Sant Cugat i donava classes de filosofia en la Universitat Autònoma de Barcelona, que li quedava relativament a la vora. Rosa estudiava primària en una escola pública del poble i se n’anava de casa a dos quarts de nou i no tornava fins les cinc de la tarda. Lola en veure a Rosa li va dir que era la seva mare. Rosa deixà anar un crit i li donà una abraçada i gairebé d’immediat es separà i anà a amagar-se al seu dormitori. A la nit, després de dutxar-se i fer el seu llit en el sofà, Lola li va dir a Amalfitano que estava molt malalta, que probablement aviat moriria i que havia volgut veure a Rosa per última vegada. Amalfitano s’oferí a acompanyar-la a l’hospital l’endemà, però Lola s’hi negà dient que els metges francesos sempre havien estat millors que els espanyols i traient de la seva bossa uns papers que certificaven, sense cap dubte i en francès, que tenia sida. L’endemà, en tornar de la universitat, Amalfitano trobà a Lola i Rosa passejant pels carrers contigus a l’estació agafades de la mà. No va voler molestar-les i las seguí a distancia. Quan obrí la porta de casa seva las trobà juntes veient la tele. Més tard, quan Rosa ja dormia, li pregunta pel seu fill Benoît. Durant una estona Lola restà en silenci i recordà amb memòria fotogràfica cada part del cos del seu fill, cada gest, cada expressió d’astorament o d’ensurt, després li va dir que Benoît era un nen intel·ligent i sensible, i que el seu fill havia estat el primer en saber que ella s’anava a morir. Amalfitano li preguntà qui li ho havia dit, encara que amb resignació creia saber la resposta. Ho va saber sense l’ajut de ningú, va dir Lola, simplement mirant. És terrible per un nen saber que la seva mare es va a morir, va dir Amalfitano. Més terrible és mentir-li, als nens no se’ls ha de mentir, va dir Lola. Al cinquè dia d’estar allí, quan estaven a punt d’acabar-se els fàrmacs que havia portat de França, Lola els i va dir un matí que tenia d’anar-se’n. Benoît es petit i em necessita, va dir. No, en realitat no em necessita, però no per això deixa de ser petit, va dir. No se qui necessita a qui, digué finalment, però lo cert es que tinc d’anar a veure com està. Amalfitano li deixà un nota a la taula i un sobre amb bona part dels seus estalvis. Quan tornà del treball pensava que Lola ja no estaria allí. Anà a buscar a Rosa a l’escola i tornaren caminant a casa. En arribar es trobaren a Lola asseguda davant la tele engegada però amb el so apagat, llegint el seu llibre sobre Grècia. Soparen junts. Rosa se n’anà a dormir gairebé a les dotze de la nit. Amalfitano la va dur al seu dormitori, la desvestí i la posà sota las mantes. Lola l’esperava a la sala, amb la seva maleta disposada per sortir. És millor que et quedis aquesta nit, li va dir Amalfitano. És massa tard per anar-te’n. Ja no hi han trens a Barcelona, mentí. No me n’aniré en tren, va dir Lola. Faré autoestop. Amalfitano inclinà el cap i li va dir que podia anar-se’n quan volgués. Lola li donà un petó a la galta i se n’anà. L’endemà Amalfitano es llevà a les sis del matí i posà la radio per tenir la certesa que no havia aparegut assassinada i violada cap autoestopista en les carretes de la zona. Tot tranquil.
Aquesta imatge conjectural de Lola, amb tot, l’acompanya durant molts anys, com un record que emergeix amb estrèpit dels mars glacials, encara que ell realment no havia vist res i per tant no podia recordar res, tan sols l’ombra de la seva exdona en el carrer que la llum de las faroles projectava sobre les façanes veïnes, i després el somni: Lola allunyant-se per una de las carreteres que surten de Sant Cugat, caminant per la vorera del camí, un camí a penes transitat pels cotxes que preferien estalviar–se temps i es desviaven per la nova autopista de peatge, una dona encorbada pel pes de la seva maleta, sense por, caminant sense por per la vorera del camí.
La Universitat de Santa Teresa semblava un cementiri que de sobte s’hagués posat vanament a reflexionar. També semblava un a discoteca buida.
Una tarda Amalfitano sortí al pati en mànigues de camisa com un senyor feudal surt a cavall a contemplar la magnitud dels seus territoris. Abans havia estat tirat al terra del seu estudi obrint caixes de llibres amb un ganivet de cuina i entre aquests n’havia trobat un de molt estrany, que no recordava haver comprat mai i que tampoc recordava que ningú li hagués regalat. El llibre en qüestió era el Testament geomètric de Rafael Dieste, publicat per Ediciones del Castro a la Corunya, el 1975, un llibre evidentment sobre geometria, una disciplina que Amalfitano a penes coneixia, dividit en tres parts, la primera una “Introducció a Euclides, Lobatchevski i Riemann”, la segona dedicada a “Els moviments en geometria”, i la tercera part titulada “Tres demostracions del V postulat”, sens dubte la més enigmàtica atès que Amalfitano no tenia ni idea de que era el V postulat ni en que consistia, i a més a més no l’interessava saber-ho, tot i que això últim potser no sigui atribuïble a la seva falta de curiositat, que la tenia i en grans quantitats, sinó a la calor que escombrava per las tardes Santa Teresa, una calor seca i polsegosa, de sol agrit, a la que era impossible sostreure’s llevat que un hom visqués en un pis nou amb aire condicionat, que no era el seu cas. La edició del llibre havia estat possible gràcies al concurs d’alguns amics de l’autor, amics que quedaven immortalitzats, com si d’una fotografia de fi de festa es tractés, en la pàgina 4, on normalment solen aparèixer las dades de l’editor. Allí deia: La present edició és un homenatge que ofereixen a Rafael Dieste: Ramón BALTAR DOMÍNGUEZ, Isaac DÍAZ PARDO, Felipe FERNANDEZ ARMESTO, Fermín FERNANDEZ ARMESTO, Francisco FERNANDEZ DEL RIEGO, Álvaro GIL VARELA, Domingo GARCIA-SABELL,Valentín PAZ-ANDRADE i Luís SEOANE LOPEZ. A Amalfitano li semblà, almenys, una costum estranya posar el cognoms dels amics en majúscula, mentre el cognom de l’homenatja’t estava en minúscules. En la solapa s’advertia que aquell Testament geomètric”eren en realitat tres llibres , “amb la seva pròpia unitat, però funcionalment correlacionats pel destí del conjunt”, i després deia “aquesta obra de Dieste, decantació final de les seves reflexions i investigacions a propòsit de l’espai, la qual noció es troba implicada en qualsevol ordenada discussió sobre els fonaments de la Geometria”. En aquest moment a Amalfitano li semblà recordar que Rafael Dieste era un poeta. Un poeta gallec, naturalment, o fincat des feia molt a Galícia. I els seus amics i patrocinadors del llibre també eren gallecs, hi és clar, o fincats des de feia molt a Galícia, on Dieste probablement havia donat classes a la universitat de a Corunya o de Santiago de Compostel·la, o podria ser que ni tan sols hagués donat classes a la Universitat sinó en una escola secundaria, ensenyant geometria a vailets de quinze i setze anys i mirant per la finestra el cel permanentment encapotat de Galícia a l’hivern i la pluja que cau a piques. I a la contra solapa hi havia alguna dada més sobre Dieste. Deia: “Dins de la producció de Rafael Dieste, variada, però no voluble, sinó cenyida a las exigències d’un procés personal en que la creació poètica i la especulativa es troben com polaritzades per un mateix horitzó, el present llibre te els seus mes directes antecedents en el Nou tractat del paralelisme (Buenos Aires, 1958) i en treballs més recents: Variacions sobre Zenón de Elea i que és un axioma, aquest seguit – en el mateix volum – pel titulat Mobilitat i semblança”. Així que a Dieste, pensà Amalfitano, la cara regalimant-li suor al que si adherien microscòpiques motetes de pols, la passió per la geometria no li venia de nou. I els seus patrocinadors, sota aquesta nova llum, deixaven de cop de ser els amics que es reuneixen cada nit al casino per beure i parlar de política o de futbol o d’amistançades, per convertir-se amb la velocitat del llampec en honorables col·legues d’universitat, alguns jubilats, sens dubte, però altres en plena activitat i tots benestants o mitjanament benestants, lo que no evitava, certament, que, una nit si i l’altra no, es reunissin, com a intel·lectuals de província, es a dir com homes profundament solitaris però també com homes profundament autosuficients, al casino de a Corunya per beure un bon conyac o un whisky i parlar d’intrigues i d’amistançades mentre les seves dones o, en el cas dels vidus, les seves criades estaven assegudes davant de la tele o preparant el sopar. En qualsevol cas, per Amalfitano, el problema residia en com havia arribat aquest llibre a una de les seves caixes de llibres. Durant mitja hora furgà en la seva memòria, mentre fullejava el llibre de Dieste sense prestar-li massa atenció, i finalment concluí que tot allò era un misteri que de moment l’excedia, però no es va rendir. Li preguntà a Rosa, que en aquell moment estava tancada al bany, maquillant-se, si aquest llibre era seu. Rosa el mirà i va dir que no. Amalfitano li pregà que el mires un altre cop i li digués amb total seguretat si era seu o no. Rosa li pregunta si se sentia malament. Em sento perfectament, va dir Amalfitano, però aquest llibre no és meu i ha aparegut en una de les caixes de llibres que vaig enviar des de Barcelona. Rosa li contestà en castellà que no es preocupés i continuà maquillant-se. Com no em tinc de preocupar, va dir Amalfitano, també en castellà, si em sembla que estic perdent la memòria. Rosa tornà a mirar el llibre i va dir: Potser sigui meu. Estàs segura?, preguntà Amalfitano. No, no és meu, va dir Rosa, segur que no, la veritat és que és la primera vegada que el veig. Amalfitano deixà ala seva filla davant del mirall del bany i tornà a sortir al jardí devastat, on tot era de color marró clar , com si el desert s’hagués instal·lat al voltant de la seva nova casa, amb el llibre penjant de la mà. Recapitulà les possibles llibreries on l’hauria pogut comprar. Buscà en la primera pàgina i en la última i en la contraportada alguna senyal i trobà, en la primera pàgina, l’etiqueta tallada de la Llibreria Follas Novas S.L., Montero Ríos, 37, telèfons 981-59-44-06 i 981-59-44-18, Santiago. Evidentment no Santiago de Xile, únic lloc del món on Amalfitano era capaç de veure’s a si mateix en un estat de catatonia total, capaç d’entrar en una llibreria, agafar un llibre qualsevol sense ni tan sols mirar la portada, pagar-lo i anar-se’n. Es tractava, era obvi, de Santiago de Compostel·la a Galícia. Per un instant Amalfitano pensà en un viatge de peregrí pel camí de Santiago. Caminà fins al fons del pati, on la seva tanca de fusta es trobava amb un mur de ciment que protegia la casa veïna. Mai havia reparat en ell. Bardes envidriades, pensà, la por dels propietaris a les visites no desitjades. El sol de la tarda es reflectia en las arestes dels vidres quan Amalfitano renuà el passeig pel seu jardí devastat. La barda del costat també estava eriçada de vidres, però allí abundaven més els vidres verds i marrons de botelles de cervesa i alcohol. Mai, ni en somnis, havia estat a Santiago de Compostel·la, va tenir que reconèixer Amalfitano aturant-se a l’ombra que la barda del costat esquerra proporcionava. Però això en realitat importava poc o res, algunes de les llibreries que freqüentava a Barcelona tenien un fons comprat directament a altres llibreries d’Espanya, llibreries que saldaven els seus fons o que feien fallida o, les menys que feien la doble labor de llibreria i distribuïdora. Probablement aquest llibre arribà a les meves mans a Laie, pensà, o a la Central, on aní a comprar un llibre de Filosofia i el dependent o la dependenta, emocionada perquè a la llibreria s’hi trobaven Pere Gimferrer, Rodrigo Rey Rosa i Joan Villoro discutint sobre la conveniència o no de volar, sobre els accidents aeris, sobre si és més perillós enlairar-se que aterrar, introduí, per error, el llibre en la meva bossa. La Central, probablement. Però si així hagudes succeït jo hauria descobert el llibre en arribar a casa i obrir la bossa o el paquet o el que fos, llevat, clar, que durant el camí de tornada m’hagués succeït quelcom terrible o espantós que elimines qualsevol desig o curiositat per examinar el meu nou o els meus nous llibres. Podria ser, fins i tot, que obris com un zombi el paquet i deixés el llibre nou sobre las tauleta de nit i el llibre de Dieste en la prestatgeria dels llibres, aclaparat per quelcom que acabava de veure al carrer, potser un accident automobilístic, potser un atracament a ma armada, tal vegada un suïcida en el metro, encara que si jo hagués vist quelcom així, pensà Amalfitano, sens dubte ara ho recordaria o almenys conservaria dins meu un record vague. No recordaria el Testament geomètric, però si que recordaria l’incident que em feu oblidar el Testament geomètric. I per si això fos poc, el problema més gran, en realitat, no residia en l’adquisició del llibre sinó en com aquest havia anat a parar a Santa Teresa en l’interior de les caixes amb llibres que Amalfitano, abans de partir, havia seleccionat a Barcelona. ¿En quin moment de submissió absoluta havia posat aquest llibre allí?¿Com havia pogut embalar un llibre sense adonar-se que ho feia?¿És que pensava llegir-lo quan arribes al nord de Mèxic?¿Pensava iniciar amb ell un estudi erràtil de geometria? ¿I si aquest era el seu pla, perquè l’havia oblidat només arribar a aquella ciutat aixecada en mig del no res? ¿És que el llibre havia desaparegut de la seva memòria mentre la seva filla i ell volaven cap a l’oest? ¿O havia desaparegut de la seva memòria mentre ell esperava, ja a Santa Teresa, l’arribada de les seves caixes de llibres? ¿El llibre de Dieste s’havia esvaït com un símptoma secundari de jet-lag?
Amalfitano tenia unes idees un tant peculiars al respecte. No las tenia sempre, pel que tal vegada seria excessiu anomenar-les idees. Eren sensacions. Idees – joc. Com si s’acostés a una finestra i es forcés a veure un paisatge extraterrestre. Creia (o li agradava creure que creia) que quan un està a Barcelona aquells que estan i que son a Buenos Aires o al DF no existeixen. La diferencia horària era tan sols uns màscara de la desaparició. Així, si un viatjava d’improvís a ciutats que en teoria no haurien d’existir o encara no posseïen el temps apropiat per posar-se dempeus i emmetxar-se correctament, es produïa el fenomen conegut com a jet-lag. No pel teu cansament si més no pel cansament d’aquells que en aquell moment, si tu no haguessis viatjat, haurien d’estar adormits. Quelcom semblant a això, probablement, ho havia llegit en alguna novel·la o en algun conte de ciència ficció i ho havia oblidat.
Aquestes idees o aquestes sensacions o aquests desvariegis, a banda, tenien el seu costat satisfactori. Convertia el dolor dels altres en la memòria d’un. Convertia el dolor, que és llarg i natural i que sempre guanya, en memòria particular, que és humana i breu i que sempre s’escapoleix. Convertia un relat bàrbar d’injustícies i abusos, un udolar incoherent sense principi ni final, en una historia ben estructurada on sempre hi cabia la possibilitat de suïcidar-se. Convertia la fuga en llibertat, fins i tot si la llibertat només servia per seguir fugint. Convertia el caos en ordre, encara que fos al preu del que comunament es coneix com cordura.
I encara que després Amalfitano, en la biblioteca de la universitat de Santa Teresa, trobà dades bibliogràfiques sobre Rafael Dieste que confirmaren el que ja havia intuït o l’hi havia deixat intuir don Domingo Garcia-Sabell en el pròleg, titulat “La intuïció il·luminada” i on fins i tot es concedia el luxe de citar a Heidegger (Es gibt Zeit. Hi ha temps), durant aquell capvespre en que recorregué com un latifundista medieval el seu reduït fons erm, mentre la seva filla, com una princesa medieval, s’acabava de maquillar davant del mirall del banc, no aconseguí recordar de cap de les maneres, ni perquè i on havia comprat el llibre ni com aquest havia acabat embalat i expedit juntament amb altres exemplars més familiars i més estimats rumb a aquesta populosa ciutat que desafiava al desert entre la frontera de Sonora i Arizona. I aleshores, juts aleshores, com si fos una pistoletada de sortida d’una sèrie de fets que es concatenarien amb conseqüències unes vegades felices i altres vegades funestes, Rosa sortí de casa i va dir que se n’anava al cinema amb una amiga i li preguntà si tenia claus i Amalfitano va dir que si i escoltà com la porta es tancava de cop i després les passes de la seva filla que recorrien el caminoi de lloses mal tallades fins la minúscula porta de fusta del carrer que no l’hi arribava ni a la cintura i després les passes de la seva filla en la acera, allunyant-se en direcció a la parada de l’autobús i després el motor d’un cotxe que s’engegava. I aleshores Amalfitano caminà fins la part davantera del seu jardí estrallat i estirà el coll i en treure el cap al carrer no va veure cap cotxe ni Rosa i apressà amb força el llibre de Dieste que encara sostenia en la seva mà esquerra. I després mirà al cel i va veure una lluna massa gran i massa arrugada, tot i que encara no havia caigut la nit. I després es dirigí una altra vegada cap el fons del seu jardí empobrit i durant uns segons es quedà quiet, mirant a destra i sinistra, davant i darrera, per si veia la seva ombra, però encara que era de dia i cap a l’oest, en direcció a Tijuana, encara brillava el sol, no aconseguí veure-la. I aleshores es fixà en els cordills, quatre fileres, lligats, per una banda, a una espècie de porteria de futbol de dimensions més petites, dos pals de no més d’un metre vuitanta enterrats en la terra i un tercer pal, horitzontal, clavetejat als altres per ambdós extrems, lo que els hi concedia, a més a més, certa estabilitat, i del que penjaven els cordills fins uns ganxos fixats en la paret de la casa. Era l’estenedor de roba, encara que només va veure una brusa de Rosa, de color blanc amb brodats ocres al coll, i un parell de calces i dues tovalloles que encara regalimaven. A la cantonada, en un casota de totxos, hi havia la rentadora. Durant una estona es quedà quiet, respirant amb la boca oberta, recolzat en el pal horitzontal de l’estenedor. Després entra a la casota com si li faltés oxigen i d’una bossa de plàstic amb el logotip del supermercat al que anava amb la seva filla a fer la compra setmanal va treure tres agulles per la roba, que ell s’entestava a dir-ne “gossets”, i amb elles enganxà i penjà el llibre d’un dels seus cordills i després tornà a entrar a casa seva sentint-se molt més alleujat.
La idea, per suposat, era de Duchamp.
De la seva estada a Buenos Aires només existeix o només es conserva un ready-made. Encara que tota la seva vida fou un ready-made, que és una forma d’apaivagar el destí i al mateix temps enviar senyals d’alarma. Calvin Tomkins escriu al respecte: Amb motiu del casament de la seva germana Suzanne amb el seu intim amic Jean Crotti, que es casaren a Paris elm14 d’abril de 1919, Duchamp envià per un correu un regal a la parella. Es tractava de unes instruccions per penjar un tractat de geometria de la finestra del seu apartament i fixar-lo amb un cordill, perquè el vent pogués “fullejar el llibre, escollir els problemes, passar les pàgines i arrencar-les” Com es pot veure, Duchamp, no tan sols jugà als escacs a Buenos Aires. Segueix Tomkins: Potser que la falta d’alegria d’aquest Ready-made malheureux, con l’anomenà Duchamp, resultés un regal xocant per uns acabats de casar, però Suzanne i Jean seguiren les instruccions de Duchamp amb bon humor. De fet, arribaren a fotografiar aquell llibre obert suspès en l’aire – imatge que constitueix l’únic testimoni de la obra, que no aconseguí sobreviure a la seva exposició als elements – i més tard Suzanne pintà un quadre d’ell titulat Le ready-made malheureux de Marcel. Com explicaria Duchamp a Cabanne: “Em divertia introduir la idea de la felicita i la infelicitat ens els ready-mades, i després estava la pluja, el vent, les pàgines volant, era una idea divertida.” Em retracto, en realitat el que Duchamp feu a Buenos Aires fou jugar als escacs. Yvonne, que estava amb ell, acabà farta de tant joc ciència i marxà a França. Segueix Tomkins: En els últims anys, Duchamp confessà a un entrevistador que havia gaudit desacreditant “la serietat d’un llibre carregat de principis” com aquell y fins i tot insinuà a un altre periodista que, al exposar-lo a les inclemències del temps, “el tractat havia captat per fi quatre coses de la vida”
Aquesta nit, quan tornà Rosa del cinema, Amalfitano no estava veient la televisió assegut a la sala i aprofità per dir-li que havia penjat el llibre de Dieste a l’estenedor de la roba. Rosa el mirà com si no hagués entès res. Vull dir, va dir Amalfitano, que no l’he penjat perquè prèviament l’hagués mullat amb la mànega ni perquè se m’hagi caigut a l’aigua, simplement l’he penjat perquè si, per veure com resisteix la intempèrie, els embats d’aquesta naturalesa desèrtica. Espero que no t’estiguis tornant boig, va dir Rosa. No, no et preocupis, va dir Amalfitano, posant cara de despreocupació, precisament. T’ho aviso perquè no el despengis. Simplement fes-te a la idea que el llibre no existeix. Bé, va dir rosa, i es tancà a la seva cambra.
L’endemà, mentre els seus alumnes escrivien, o mentre ell mateix parlava, Amalfitano començà a dibuixar figures geomètriques molt simples, un triangle, un rectangle, i en cada vèrtex escriví el nom, diguem, dictat per l’atzar o la deixadesa o l’avorriment immens que els seus alumnes i les classes i la calor que imperava per aquells dies a la ciutat l’hi produïa. Així:
Dibuix 1
Aristòtil, Plató, Heràclit
O així:
Dibuix 2
Aristòtil, Tomàs Moro, Jenócrates, Protàgoras, Saint Simón, Plató, Heràclit, Diderot, Pedro da Fonseca.
O així:
Dibuix 3
San Anselm, Descartes, Kant, Leibniz, Wolff, Mendelssohn.
Quan tornà al seu cubicle descobrí el paper i abans de llençar-lo al cubell de les escombraries l’examinà durant uns minuts. El dibuix 1 no tenia més explicació que el seu avorriment. El dibuix 2 semblava una prolongació del dibuix 1 però els noms afegits li semblaren demencials. Jenócrates podia estar allí, no estava mancat de certa lògica peregrina, i també Protàgoras, però que pintaven Tomàs Moro i Saint-Simón?, ¿que pintava, com se sostenia allí Diderot? I, déus dels cels, el jesuïta portuguès Pedro de Fonseca, que fou un més dels milers de comentaristes que ha tingut Aristótil, però que ni amb fòrceps deixava de ser un pensador molt menor? El dibuix 3 , pel contrari, tenia certa lògica, una lògica d’adolescent tarat, d’adolescent rodamón en el desert, amb les robes esfilagarsades, per amb robes. Tots els noms, es podria dir, pertanyien a filòsofs preocupats per l’argument ontològic. La B que apareixia en el vèrtex superior del triangle incrustat en el rectangle podria ser Déu o la existència de Déu que sorgeix de la seva essència. Només aleshores Amalfitano reparà en que el dibuix 2 també exhibia una A i una B i ja no va tenir cap dubte de que la calor, a la que estava desacostumat. El feia desvariejar mentre dictava les seves classes.
Aquella nit, malgrat tot, després de sopar i de veure les noticies de la tele i de parlar per telèfon amb la professora Sílvia Pérez, que estava indignada per la forma en que la policia de l’estat de Sonora i la policia local de Santa Teresa estava portant la investigació dels crims, Amalfitano trobà a la taula del seu estudi tres dibuixos més. Sens dubte, l’autor era ell. De fet, es recordava fent gargots distret a una pàgina en blanc mentre pensava en altres coses. El dibuix 1 (o el dibuix 4) era així:
Heidegger, Von Hartmann, Nietzsche, Trendelenburg, Lange, Bergson, Spengler, Serrillanges.
El dibuix 5
dibuix 5: Kolakowski, Whitehead, Guyau, Vattimo, Feyerabend, Spencer.
I el dibuix 6
dibuix 6:
Mario Bunge, Jean François Revel, Vladímir Smirnov, Mijaíl Suslov, Harold Bloom, Allan Bloom.
El dibuix 4 resultava curiós. Trendelenburg, feia molts anys que no pensava en ell. Adolf Trendelenburg. ¿Perquè just ara i perquè en companyia de Bergson i Heidegger i Nietzsche i Spengler? El dibuix 5 li semblà encara més curiós. La aparició de Kolakowski i Vattimo. La presència de l’oblidat Whitehead, Però sobre tot la asistencia imprevista del pobre Guyau, Jean-Marie Guyau, mort als trenta y quatre anys, el 1888, a qui alguns bromistes anomenaren el Nietzsche francès, i els seus seguidors en tot el món no passaven de deu persones, encara que en realitat no eren més de sis, i això Amalfitano ho sabia perquè a Barcelona havia conegut a l’únic guyotista espanyol, un professor de Girona tímid i a la seva manera, entusiasta, del qual la major dèria era descobrir un text ( que no se sabia molt be si era un poema o un assaig filosòfic o un article) que Guyau havia escrit en anglès i publicat allà pel 1886-1887 en un diari de San Francisco, California. El dibuix 6 , finalment, era el més curiós de tots (i el menys “filosòfic”). El que en un costat de la horitzontal aparegués Vladímir Smirnov, desaparegut en els camps de concentració de Stalin al 1938, i al qui no hem de confondre amb Ivàn Nikitich Smirnov, afusellat pels stalinistes el 1936 després del primer procés de Moscou, mentre en l’altre costat de la horitzontal apareixia el nom de Suslov, ideòleg del aparell, disposat a empassar-se totes les infàmies i crims, no podia ser més eloqüent. Però el que la horitzontal estès travessada per dues línies inclinades, en les quals es llegien els noms de Bunge i Revel, en la part posterior, i de Harold Bloom i Allan Bloom en la inferior, resultava molt semblant a un acudit. Un acudit que per altre banda Amalfitano nom comprengué, sobre tot per la aparició dels dos Bloom, on segur que devia de residir-hi la gracia, una gracia que, malgrat tot, per més que la sotjava no aconseguia agafar.
Aquella nit, mentre la seva filla dormia i després d’escoltar l’últim programa de noticies de la radio més popular de Santa Teresa, “La veu de la frontera”, Amalfitano sortí al jardí i després de fumar-se una cigarreta mirant el carrer desertes dirigí cap a la part del darrere, amb passos cançoners, com si temés posar el peu en un forat o com si li fes por la foscor que allí imperava. El llibre de Dieste seguia estès als costat de la roba que Rosa havia rentat aquell dia, una roba que semblava feta de ciment o d’algun material molt pesat doncs no es movia en absolut mentre la brisa, que arribava a ratxes, gronxava el llibre d’una banda a l’altre, com si el bressolés a disgust, o com si pretengués desprendre’l de les pinces que el subjectaven al cordill. Amalfitano sentia la brisa a la seva cara. Estava suant i les ràfegues irregulars d’aire li Assecaven les gotetes de transpiració i clourien la seva ànima. Com si estès en l’estudi de Trendelenburg, pensà, com si seguis les passes de Whitehead per la vorera d’un canal, com si m’acostés al llit de malalt de Guyau i li demanés consell. Quina hauria estat la seva resposta? Sigui feliç. Visqui el moment. Sigui bo. O pel contrari: Qui és vostè? Que hi fa aquí? Vagi-se’n.
Socors.
L’endemà, buscant en la biblioteca de la universitat, trobà més dades sobre Dieste. Havia nascut a Rianxo, a Corunya, el 1899. Començà escrivint en gallec, encara que després es passaria al castellà o simultaniejaria ambdues llengües. Home de teatre. Compromís antifeixista durant la guerra civil. Després de la derrota marxa a l’exili, concretament a Buenos Aires, on publica Viatge, dol i perdició: tragèdia, humorada i comèdia, el 1945, llibre composat per tres obres ja publicades. Poeta. Assagista. També publica, el 1958, quan Amalfitano tenia set anys, el ja esmentat Nou tractat del paral·lelisme. Com autor de relats curts la seva obra més important és Historia i invencions de Félix Muriel (1943). Torna a Espanya, torna a Galícia. Mor a Santiago de Compostel·la el 1981.
De que tracta l’experiment?, va dir Rosa. Quin experiment? Va dir Amalfitano. El del llibre penjat, va dir Rosa. No és cap experiment, en el sentit literal de la paraula, va dir Amalfitano. Perquè és allí?, va dir Rosa. Se’m va ocórrer de repent, va dir Amalfitano, la idea és de Duchamp, deixar un llibre de geometria penjat a la intempèrie per veure si aprèn quatre coses de la vida real. El destrossaràs, va dir Rosa. Jo no, va dir Amalfitano, la naturalesa. Escolta, tu cada dia estàs més boig, li va dir Rosa. Amalfitano somrigué. Mai t’havia vist fer-li una cosa així a un llibre, va dir Rosa. No és meu, contestà Amalfitano. M’és igual, replicà Rosa, ara és teu. És curiós, va dir Amalfitano, així hauria de ser però el cert és que no el sento com un llibre que em pertanyi, a més a més tinc la impressió, gairebé la certesa, de que no li estic fent cap mal. Doncs fes-te a la idea que és meu i despenja’l, va dir Rosa, els veïns es creuran que estàs boig. ¿Els veïns, els que posen trossos de vidre a sobre de les tapies? Aquests ni tan sols saben que existim, va dir Amalfitano, i estan infinitament més bojos que jo. No, aquests no, replicà Rosa, els altres, els que poden veure perfectament bé el que passa al nostre pati. Algun t’ha molestat?, preguntà Amalfitano. No, va dir Rosa. Aleshores no hi ha problema, va dir Amalfitano, no et preocupis per bajanades, en aquesta ciutat estan passant coses molt més terribles que penjar un llibre d’un cordill. Una cosa no treu l’altra, va dir Rosa, no som bàrbars. Deixa el llibre en pau, fes-te a la idea que no existeix, oblidat d’ell, va dir Amalfitano, a tu mai t’ha interessat la geometria.
Pels matins, abans de anar-se’n a la universitat. Amalfitano sortia per la porta del darrere a beure’s els últims glops del seu cafè mirant el llibre. No hi havia cap dubte: el paper en el que havia estat imprès era bo i la enquadernació resistia incommovible els embats de la naturalesa. Els vells amics de Rafael Dieste havien escollit bons materials per brindar-li aquesta espècie d’homenatge i de comiat un tant anticipada, l’adéu d’uns vells barons il·lustrats (o amb la patena de la il·lustració) a un altre vell baró il·lustrat. Amalfitano pensà que la naturalesa del nord-oest de Mèxic, en aquell lloc precís del seu jardí malmès, era més aviat exigua. Un matí mentre esperava l’autobús que el portaria a la universitat, es va fer el ferm propòsit de plantar gespa o herba, i també de comprar un arbret ja una mica crescut en alguna botiga dedicada a tal menester, i de plantar flors als costats. Un altre matí pensà que qualsevol treball que es prengués encaminat a fer mes grat el jardí resultaria a la llarga inútil, ja que no pensava quedar-se molt temps a Santa Teresa. S’ha de tornar ara mateix, es deia, però on? I després es deia: que em va impulsar a venir aquí? Perquè vaig dur a la meva filla a aquesta ciutat maleïda? Perquè era un dels pocs forats del món que em faltava conèixer? Perquè el que desitjo, en el fons, és morir-me?. I després mirava el llibre de Dieste, el Testament geomètric, que penjava impàvid del cordill, subjectat per dues pinces, i li donaven ganes de despenjar-lo i netejar la pols ocre que se li havia anat adherint aquí i allà, però no s’hi atrevia.
Amalfitano recordava a vegades, després de sortir de la universitat de Santa Teresa o assegut al porxo de casa seva o mentre llegia els treballs dels seus alumnes, al seu pare, que era afeccionat a la boxa. El pare de Amalfitano opinava que tots els xilens eren uns maricons. Amalfitano, que tenia deu anys, li deia: però, papà, més aviat els italians son els maricons, fixa’t sinó en la Segona Guerra Mundial. El pare d’Amalfitano mirava molt seriós al seu fill quan aquest li deia les quals paraules. El seu pare, l’avi d’Amalfitano, havia nascut a Nàpols. I ell mateix sempre es sentí més italià que no pas xilè. De totes maneres li agradava parlar de boxa, o millor dit, li agradava parlar de combats dels que només havia llegit les cròniques de rigor que apareixien en les revistes especialitzades o en les pàgines d’esports. D’aquesta manera podia parlar dels germans Loayza, Mario i Rubén, nebots del Tani, i de Godfrey Syevens, un maricón senyorial i sense pegada, i d’Humberto Loayza, cosí també del Tani, de bona pegada però poc encaixador, d’Arturo Godoy, llagoter i màrtir, de Luís Vicentini, italià de Chillàn i home de bona planta però al que el va perdre el seu trits destí de Ne néixer a Xile, i de Estanislao Loayza, el Tani, a qui li robaren el ceptre mundial als Estats Units de la manera més beneita, quan l’àrbitre, en el primer round, li trepitjà el peu i al Tani se li fracturà un turmell. T’ho pots imaginar? Deia el pare de Amalfitano. No m’ho puc imaginar, deia Amalfitano. Anem a veure, posat a fer ombra al meu voltant i jo et trepitjaré el peu, deia el pare de Amalfitano. Millor que no, deia Amalfitano. Fes-ho amb confiança, home, no et passarà res, deia el pare de Amalfitano. Un altre dia, deia Amalfitano. Te de ser ara mateix, deia el seu pare. Aleshores Amalfitano es posava a fer ombra i a moure’s amb una agilitat sorprenent al voltant del seu pare, llençant de tan en quant directes amb l’esquerra i ganxos amb la dreta, i de sobte el seu pare s’avançava una mica i l’hi trepitjava el peu i aquí s’acabava tot, Amalfitano es quedava quiet o buscava el clinch o s’escapolia, però de cap manera es fracturava el turmell. Jo crec que l’àrbitre ho va fer a posta, deia el pare de Amalfitano. No es possible malmetre el turmell a ningú d’una trepitjada. Després venien las invectives: els boxejadors xilens son tots uns maricons, els habitants d’aquest país de merda son tots uns maricons, tots sense excepció, disposats a deixar-se enganyar, disposats a deixar-se comprar,disposats a abaixar-se els pantalons quan un només els hi ha demanat que es treguin el rellotge. A lo qual Amalfitano, que als deu anys no llegia revistes esportives sinó de historia, sobre tot de historia bèl·lica, responia que aquest lloc més aviat el tenien reservat els italians i que a la segona guerra mundial es remetia. El seu pare aleshores es quedava en silenci, mirant al seu fill amb franca admiració i orgull, com preguntant-se d’on dimonis havia sortir aquest nen, i després seguia silenci durant una estona i després li deia en veu baixa, com si li expliqués un secret, que els italians individualment eren valents. I admetia que en massa només feien el pallasso. I resumia que això, precisament, era el que li donava esperances.
Pel que cap deduir, pensava Amalfitano, mentre sortia per la porta del davant i s’aturava amb un got de whisky al porxo i després treia el cap al carrer on si veien alguns cotxes aparcats, cotxes abandonats per unes hores i que feien olor, o aixó li semblava a ell, a ferralla i sang, abans de donar mitja volta i dirigir-se, sense passar per l’interior de la casa, a la part del darrere del jardí on el testament geomètric l’esperava en mig de la quietud i la foscor, que ell, en el fons, mol en el fons, encara era una persona amb esperances, puig la seva sang era italiana i a més a més individualista i també una persona educada. I potser fins i tot ni tan sols fos un covard. Encara que no li agradava la boxa. Però aleshores el llibre de Dieste flotava en l’aire i la brisa assecava amb un mocador negre la suor que emperlava el seu front i Amalfitano tancava els ulls i tractava de recordar una imatge qualsevol del seu pare, inútilment. Quan tornava a la casa, no per la porta del darrera sinó per la del davant, treia el coll per sobre del reixat i mirava al carrer en ambdues direccions. Algunes nits tenia la impressió que l‘espiaven.
Pels matins, quan Amalfitano entrava en la cuina i deixava la seva tassa de cafè a l’aigüera després de la visita obligada al llibre de Dieste, la primera en anar-se’n era Rosa. Normalment no s’acomiadaven, encara que de vegades, si Amalfitano entrava abans o si deixava per després la seva sortida al jardí del darrere, arribava a dir-li adéu, a recomanar-li que es cuités o a donar-li un petó. Un matí només va poder dir-li adéu i després s’assegué a la taula mirant per la finestra l’estenedor. El testament geomètric es movia imperceptiblement. De sobte, deixà de moure’s. Els ocells que cantaven en els jardins veïns callaren. Tot quedà per un instant en complet silenci. A Amalfitano li semblà sentir el soroll de la porta del carrer i les passes de la seva filla que s’allunyaven. Després, escoltà el motor d’un cotxe que es posava en marxa. Aquella nit, mentre Rosa veia una pel·lícula que havia llogat, Amalfitano trucà a la professora Pérez i li confessà que els seus nervis estaven cada vegada més alterats. La professora Pérez el tranquil·litzà, li va dir que no tenia de preocupar-se en excés, prenent algunes precaucions n’hi havia prou, no és tractava de tornar-se paranoic, li recordà que les víctimes solien ser segrestades en altres zones de la ciutat. Amalfitano, l’escoltava parlar i de sobte esclatà a riure. Li va dir que tenia els nervis de punta peus. La professora Pérez no captà l’acudit. En aquest lloc, pensà Amalfitano amb ràbia, ningú capta res. Després la professora Pérez intentà convence’l per sortir junts el cap de setmana, amb na Rosa i el fill de la professora Pérez. On, va dir Amalfitano de forma gairebé inaudible. Podríem anar a menjar a un berenador que és a uns vint quilometres de la ciutat, va dir ella, un lloc molt agradable, amb piscina pels joves i una enorme terrassa ombrejada des d’on es veien els estreps d’una muntanya de quars, una muntanya de color platejat amb vetes negres. Dalt de la muntanya hi havia un ermita de maons negres. L’interior era fosc, llevat del llum que entrava per una espècie d’espirall i les parets estaven atapeïdes d’exvots escrits per viatgers i indis del segle XIX, els que s’arriscaven a creuar la serralada que dividia Chiuahua de Sonora.
Els primers dies d’Amalfitano a Santa Teresa i a la Universitat de Santa Teresa foren espantosos, encara que Amalfitano se n’adona només en part. Se sentia malament, ho atribuïa al jet-lag, no li prestava atenció. Un col·lega de la facultat, un xicot de Hermosillo que no feia molt havia acabat la carrera, li preguntà quins motius li havien fet preferir la Universitat de Santa Teresa a la Universitat de Barcelona. Espero que no hagi estat el clima, va dir el jove professor. El clima d’aquí em sembla estupend, contestà Amalfitano. No, si jo també penso el mateix, mestre, digué el jove, ho deia perquè els que venen aquí pel clima és que estan malalts i jo espero sincerament que vostè no ho estigui. No, contestà Amalfitano, no fou el clima, a Barcelona se m’havia acabat el contracte i la professora Pérez em va convèncer per venir a treballar aquí. A la professora Silvia Pérez l’havia conegut a Buenos Aires i després s’havien vist a Barcelona en dues ocasions. Fou ella qui s’encarregà de llogar la casa i comprar alguns mobles que després Amalfitano li abonà fins i tot abans de cobrar la seva primera mesada, per no suscitar cap equivoc. La casa estava en la colònia de Lindavista, un barri de classe mitja alta, amb edificacions de un dos o pisos envoltades de jardins. La acera, esberlada per les arrels de dos arbres enormes, era ombrejada i agradable, tot i que rere alguns reixats era possible veure cases en procés de degradació, com si els veïns haguessin fugit apressadament, sense temps ni tan sols per vendre les seves propietats, de lo que es deduïa que no era difícil, en contra del que afirmava la professora Pérez, llogar una casa al barri. El degà de la Facultat de Filosofia i Lletres, a qui la professora Pérez li presentà el segon dia de la seva estada a Santa Teresa, no li va caure gens bé. Es deia Augusto Guerra i tenia la pell blanquinosa i brillant d’un home gras, però en realitat era flac i nerviüt. No semblava molt segur de si mateix, tot i que ho intentava dissimular amb una barreja de franquesa il·lustrada i aire marcial. Tampoc creia massa en la filosofia i per tant en l’ensenyament de la filosofia, una disciplina en franc retrocés davant les meravelles actuals i futures que la ciència ens depara, li va dir, a lo qual Amalfitano li respongué educadament si pensava el mateix de la literatura. No, miri per on, La literatura si que te futur, la literatura i la història, havia dit Augusto Guerra, fixis si més no en les biografies, abans, gairebé no hi havia ni oferta ni demanda de biografies, i avui tot el món no fa més que llegir biografies. Compte: he dit biografies, no autobiografies. La gent te set de conèixer altres vides, les vides dels seus contemporanis famosos,els que han assolit l’èxit i la fama o els qui han estat a punt d’assolir-la, i també te set per saber que feren els antics chincuales, a veure si aprenen quelcom, encara que no estiguin disposats a patir la mateixa gimnàstica. Amalfitano preguntà educadament que volia dir la paraula chincuales, que maki fins aquell moment havia sentit. En veritat?, va dir Augusto Guerra. Li ho juro, digué Amalfitano. Aleshores el degà cridà a la professora Pérez i li digué: Silvita, vostè sap el significat de la paraula chincuales? La professora Pérez s’agafà del braç d’Amalfitano, com si fossin nuvis , i honestament confessà que no tenia ni la més remota idea, tot i que la paraula, per si mateixa, no li fos del tot desconeguda. Quina colla de brètols, pensà Amalfitano. La paraula chincuales, va dir Augusto Guerra, te, com totes les paraules de la nostra llengua, moltes accepcions. En principi designa els puntets vermells, sap?, que deixen en la nostra pell les picades de les puces o els xinxes. Aquestes picades causen picor i la pobre gent que les pateix no para de gratar-se, com és lògic. D’aquí ve una segona accepció, la que designa a les persones inquietes, que es contorsionen i es graten, que no deixen de moure’s i posen nerviosos als involuntaris espectadors que els contemplen. Diguéssim, com la sarna europea, com els sarnosos que tant sovintegen a Europa i que contrauen aquesta malaltia en els lavabos públics o en aquestes horrends latrines franceses, italianes i espanyoles. I d’aquesta accepció ve la última accepció, la accepció guerrista, com si diguéssim, que designa als viatgers, als aventurers de l’intel·lecte, els que no es poden estar quiets mentalment. Ah, va dir Amalfitano. Magnífic, va dir la professora Pérez. En aquella reunió improvisada en la oficina del degà, que Amalfitano considerà com de benvinguda, també estaven presents tres professors de la facultat i la secretaria d’en Guerra, qui destapà una ampolla de xampany californià i distribuí a cada un vasos de cartró i galetes salades. Després aparegué el fill de Guerra, una paio d’uns vint-i-cinc anys, amb ulleres fosques i vestit esportiu, la pell molt bronzejada, que es passà tot el temps en una cantonada parlant amb la secretaria del seu pare i mirant de tan en tant a Amalfitano amb expressió divertida.
La nit anterior a l’excursió oí per primera vegada la veu. Potser abans l’havia escoltada, pel carrer o dormint, i cregué que era part d’una conversa aliena o que tenia un malson. Però aquesta nit l’oí i no tingué cap dubte que es dirigia a ell. Al principi pensà que s’havia tornat boig. La veu va dir: hola, Oscar Amalfitano, per favor no t’espantis, no passa res dolent. Amalfitano s’espantà, s’aixecà, es dirigí a la carrera a la cambra de la seva filla. Rosa dormia plàcidament. Amalfitano va encendre el llum i revisà la tanca de la finestra. Rosa es despertà, li preguntà que passava. No que passava sinó que li passava. Dec tenir una cara horrible, pensà Amalfitano. Es va asseure en una cadira i li va dir que estava molt nerviós, que li havia semblat sentir sorolls, que estava penedit d’haver-la dut a aquesta ciutat infecta. No et preocupis, no passa res, va dir Rosa. Amalfitano li donà un petó a la galta, li acaricià el cabell i sortí tancant la porta però sense apagar el llum. Al cap d’una estona, mentre mirava per la finestra de la sala el jardí i el carrer i les branques quietes dels arbres, oí que Rosa apagava el llum. Sortí, sense fer soroll, per la part del darrere. Hauria desitjat tenir una llanterna, però sortí igualment. No hi havia ningú. A l’estenedor estava el testament geomètric i uns mitjons seus i uns pantalons de la seva filla. Dona un tomb pel jardí, al porxo no hi havia ningú, s’acosta a la reixa i examinà el carrer, sense sortir-hi, i només va veure un gos que es dirigia tranquil·lament rumba l’avinguda Madero, a la parada d’autobusos. Un gos es dirigeix a la parada d’autobusos, es va dir Amalfitano. Des d’on estava li sembla notar que no era un gos de raça sinó un gos qualsevol. Un quiltro, pensà Amalfitano. Per dintre, va riure. Aquestes paraules xilenes. Aquestes giravoltes en la psique. Aquesta pista de hoquei sobre gel de la mida de la província d’Atacama on els jugadors mai veien a un jugador contrari i molt de tan en quan a un jugador del seu mateix equip. Tornà a entrar a la casa. Tancà amb clau, assegurà les finestres, va treure d’un calaix de la cuina un ganivet de fulla curta i ferma, que deixà al costat d’una història de la filosofia alemanya i francesa des de 1900 fins a 1930, i tornà a asseure’s davant de la taula. La veu va dir: no et creguis que per a mi és fàcil. Si creus que per a mi és fàcil t’equivoques al cent per cent. Més aviat és difícil. Al noranta per cent. Amalfitano tancà els ulls i pensà que s’estava tornant boig. No tenia tranquil·litzants a la casa. S’aixecà. Anà a la cuina i es tirà aigua a la cara amb les dues mans. S’assecà amb el drap de la cuina i amb les mànigues. Tractà de recordar el nom que tenia en psiquiatria el fenomen auditiu que estava experimentant. Tornà al seu estudi i després de tancar la porta es va asseure un cop més, amb el cap cot i les mans sobre la taula. La veu da dir: Et prego em disculpis. Et prego que et tranquil·litzis. Et prego que no et prenguis aixó com una intromissió en la teva llibertat. En la meva llibertat?, pensà Amalfitano sorprès mentre d’un salt arribava fins la finestra i la obría i contemplava un costat del seu jardí i la paret o la barda eriçada de vidres de la casa veïna, i els reflexes que la llum de les faroles extreien dels fragments d’ampolles trencades, reflexes molt tènues de colors verds i marrons i ataronjats, com si la barda en aquelles hores de la nit deixés de ser una barda defensiva i es convertís o jugues a convertir-se en una barda decorativa, element minúscul d’una coreografia que ni l’aparent coreògraf, el senyor feudal de la casa veïna, era capaç de discernir ni tan sols en les parts més elementals, aquelles que afectaven a la estabilitat, al color, a la disposició ofensiva o defensiva del seu artefacte. O com si sobre la barda hi estès creixent una planta enfiladissa, pensà Amalfitano abans de tancar la finestra.
Aquella nit la veu no tornà a manifestar-se i Amalfitano dormí molt malament, un somni torbat per salts i revoltades, com si algú li esgarrapés els braços i les cames, amb el cos amarat en transpiració, encara que a les cinc del matí l’angoixà cessà i en el somni aparegué Lola que el saludava des d’un parc de grans reixes (ell estava a l’altre costat), i dos rostres d’amics als que feia anys que no veia (i als quals probablement no tornaria a veure mai més) i una habitació plena de llibres de filosofia coberts de pols, més no per aixó menys magnífics. A aquesta mateixa hora la policia de Santa Teresa trobava el cadàver d’una altre adolescent, semi enterrada en un tros erm d’un raval de la ciutat, i un vent fort que venia de l’oest, es va anà a estavellar contra el peu de les muntanyes de l’est, aixecant pols i fulls de diari i cartrons llençats al carrer al seu pas per Santa Teresa i movent la roba que Rosa havia penjat en el jardí del darrere, com si el vent, aquest vent jove i enèrgic i de tan curta vida, s’emprovés les camises i pantalons d’Amalfitano i es poses dins les calces de la seva filla i llegís algunes pàgines del Testament Geomètric a veure si per allí hi havia quelcom que li pogués ser de utilitat, quelcom que li expliqués el paisatge tan curiós de carrers i cases a traves de les quals estava galopant o que ho expliqués a ell mateix com a vent.
A les vuit del matí Amalfitano s’arrossegà a la cuina. La seva filla li preguntà si havia tingut una bona nit. Pregunta retòrica a la que Amalfitano contestà encongint-se d’espatlles. Quan Rosa se n’anà a comprar viandes per el dia que pensaven passar al camp, es preparà una tassa de te amb llet i anà a prendre’l a la sala. Després obrí les cortines i es preguntà si estava en condicions d’anar a l’excursió proposada per la professora Pérez. Decidí que si, que el que li havia passat la nit anterior era tal vegada la resposta del seu cos a l’atac d’un virus autòcton o al començament d’una grip. Abans d’anar-se’n a la dutxa es va prendre la temperatura. No tenia febre. Durant deu minuts es va mantenir sota el doll d’aigua, pensant en la seva actuació de la nit anterior, que li produïa vergonya i fins i tot aconseguia ruboritzar-lo. De tan en tant aixecava el cap perquè la dutxa li anés directament a la cara. El sabor de l’aigua era diferent del sabor que tenia a Barcelona. Li semblava, a Santa Teresa, molt més densa, com si no passes per cap depuradora, una aigua carregada de minerals, amb gust a terra. En els primers dies adquirí l’hàbit, que compartí amb Rosa, de rentar-se les dents el doble de vegades que ho feia a Barcelona, puig tenia la impressió de que les dents s’ennegrien com si una fina pel·lícula de matèria sorgida dels rius subterranis de Sonora li estigués cobrint les dents. Amb el pas del temps, malgrat tot, havia tornat a raspallar-se-les tres o quatre vegades al dia. Rosa, molt més preocupada pel seu aspecte, seguí raspallant-se-les sis o set vegades. A la seva classe va veure alguns estudiants amb les dents de color ocre. La professora Pérez tenia les dents blanques. Una vegada li va preguntar: si era cert que l’aigua d’aquesta part de Sonora ennegria la dentadura. La professora Pérez no ho sabia. És la primera noticia que tinc al respecte, li va dir, i prometé esbrinar-ho. No te importància, va dir Amalfitano alarmat, no te importància, fes-te a la idea que no t’he preguntat res. En l’expressió de la professora Pérez havia detectat una ombra de inquietud, com si la pregunta amagués una altra pregunta, aquesta altament ofensiva o feridora. S’han de cuitar les paraules, cantà Amalfitano sota la dutxa, sentint-se totalment refet, el que sens dubte era una prova del seu caràcter sovint irresponsable.
Rosa tornà amb dos diaris que deixà a la taula i després es posà a preparar entrepans de pernil o tonyina, amb enciam i tomàquets tallats en rodanxes i maionesa o salsa rosa. Els embolicà amb paper de cuina i amb paper d’alumini, i els posà tots en una bossa de plàstic que introduí a l’interior d’una petita motxilla de color marró on si llegia, en semicercle, Universitat de Phoenix, i també hi posà dues ampolles d’aigua i una dotzena de vasos de paper. A dos quarts de deu del matí oïren el clàxon de la professora Pérez. El fill de la professora Pérez tenia setze anys i era baix d’estatura, amb la cara quadrada i l’esquena ampla, com si practiqués algun esport. Tenia la cara i part del coll plens de grans. La professora Pérez anava vestida amb texans i camisa i mocador blancs. Unes ulleres negres potser massa grans li cobrien els ulls. Des de lluny pensà Amalfitano, semblava una actriu del cinema mexicà dels anys setanta. Quan entrà en el vehicle el miratge s’evaporà. La professora Pérez conduïa i ell es va asseure al seu costat. Es dirigiren cap a l’est. Els primers quilòmetres la carretera discorria per una petita vall repuntejada de roques que semblaven despreses del cel. Trossos de granit sense origen ni continuïtat. Hi havia algunes plantacions, parcel·les on camperols invisibles cultivaven fruits que ni la professora Pérez ni Amalfitano saberen discernir. Després sortiren al desert i a les muntanyes. Allí hi havia els pares de les roques orfes que acabaven de deixar enrere. Formacions granítiques, volcàniques, els quals pics es siluetejaven en el cel amb forma i maneres d’ocells, però ocells de dolor, pensà Amalfitano, mentre la professora Pérez parlava als nois del lloc cap on anaven pintant-lo amb colors que fluctuaven des de la diversió (una piscina excavada en la roca viva) fins al misteri que ella xifrava en les veus que s’escoltaven des del mirador i que, evidentment, era el vent qui les produïa. Quan Amalfitano girà el cap per observar l’expressió de la seva filla i del fill de la professora Pérez, veié quatre cotxes que es mantenien a la saga esperant la oportunitat d’avançar-los. En l’interior d’aquests cotxes imaginà a famílies felices, una mare, una maleta de picnic plena de viandes, dos fills i un pare que conduïa amb la finestreta del cotxe abaixada. Somrigué a la seva filla i tornà a mirar cap a la carretera. Mitja hora després pujaren un pendent des d’on es podia contemplar una amplia extensió de desert a les seves esquenes. Va veure més cotxes. Imaginà que el parador o berenador o restaurant u hotel de cites cap on es dirigien era un lloc de moda per els habitants de Santa Teresa. Es penedí d’haver acceptat la invitació. En algun moment s’adormi. Despertà quan ja havien arribat. La mà de la professora Pérez a la seva cara, un gest que podia ser una carícia o una altra cosa. Semblava la mà d’una cega. Rosa i Rafael ja no estaven a l’interior del vehicle. Veié un pàrquing gairebé ple, el sol reverberant sobre les superfícies cromades, un pati descobert situat en un pla lleugerament superior, una parella abraçada contemplant quelcom que ell no podia veure, el cel enlluernador ple de petites boires baixes, una música llunyana i una veu que cantava o xiuxiuejava a gran velocitat, fent inintel·ligible la lletra de la cançó. A pocs centímetres d’ell tenia el rostre de la professora Pérez. Agafà la seva mà i la besà. Tenia la camisa mullada de transpiració, però lo que més el va sorprendre fou que la professora també transpirava.
El dia, malgrat tot, fou agradable. Rosa i Rafael es banyaren a la piscina i després s’uniren a la taula des d’on ells els contemplaven. Després compraren refrescs i sortiren a passejar pels voltants del local. En alguns llocs la muntanya queia en picat, en el fons o en les parets dels cingles es veien grans ferides per les que es mostraven pedres d’altres colors o que el sol en fugir per l’oest, feia semblar d’altres colors, lutitas i andesitas emmanillades per formacions de pedra sorrenca, farallons verticals de toves i grans safates de pedra basàltica. De tan en tant, penjant de la muntanya apareixia algun cactus de Sonora. I més enllà hi havia més muntanyes i després valls diminutes i més muntanyes, fins arribar a una zona que quedava velada pel baf, per la broma, com un autèntic cementiri de núvols, rere dels quals estaven Chiuahua i Nou Méxic i Texas. Contemplant aquest panorama, asseguts sobre unes pedres, menjaren en silenci. Rosa i Rafael nomes es parlaren per intercanviar els seus respectius entrepans. La professora Pérez semblava sumida en els seus propis pensaments. I Amalfitano se sentia cansat i aclaparat pel paisatge, un paisatge que li semblava apte nomes per a joves o per a vells imbècils o vells insensibles o vells malvats disposats a infligir e infligir-se una tasca impossible fins l’últim alè.
Tenia una caseta d'una sola planta, tres habitacions, un bany complert més un excusat, cuina americana, un saló menjador amb finestres que donaven a ponent, un petit porxo de totxos on hi havia un banc de fusta desgastat per el vent que baixava de les muntanyes i del mar, desgastat per el vent que venia del nord, el vent de les obertures, i per el vent de color de fum que venia del sud. Tenia llibres que conservava des de feia més de vint-i-cinc anys. No eren molts. Tots vells. Tenia llibres que havia comprat feia menys de deu anys i que no l'importava deixar o perdre o que els hi robessin. Tenia llibres que a vegades rebia perfectament lacrats i amb remitents desconeguts i que ja ni tan sols obria. Tenia un pati ideal per sembrar-lo de gespa i plantar-hi flors, encara que ell no sabia quines flors eren les més indicades per plantar-hi, no cactus o cactàcies sinó flors. Tenia temps (o aixó creia) per dedicar-lo al cultiu del seu jardí. Tenia un sou mensual.
Tenia una filla que es deia Rosa i que sempre havia viscut amb ell. Semblava difícil que aixó fos així, però era així.
A vegades, durant les nits, recordava a la mare de Rosa i a vegades reia i altres vegades li donava per plorar. La recordava mentre estava tancat en el seu estudi i Rosa dormia en la seva habitació. La sala estava buida i quieta i amb la llum apagada. En el porxo si algú s'hagués dedicat a escoltar amb atenció, hauria escoltat el brunzit d'uns pocs mosquits. Però ningú escoltava. Les cases veïnes estaven silencioses i fosques.
Rosa tenia disset anys i era espanyola. Amalfitano en tenia cinquanta i era xilè. Rosa tenia passaport des dels deu anys. Durant algun dels seus viatges, recordava Amalfitano, s'havien trobat en situacions rares, doncs Rosa passava les duanes per la porta dels ciutadans comunitaris i Amalfitano per la porta reservada als no comunitaris. La primera vegada Rosa va tenir una enrabiada i es posà a plorar i no volia separar-se del seu pare. En una altra ocasió, doncs les cues avançaven amb ritmes molt diferents, ràpida la dels comunitaris, més lenta i amb major zel la dels no comunitaris, Rosa es va perdre i Amalfitano tardà mitja hora en trobar-la. A vegades els policies de duanes veien a Rosa, tant petita, i li preguntaven si viatjava sola o si algú l'esperava a la sortida. Rosa contestava que viatjava amb el seu pare, que era sud-americà, i que tenia que esperar-lo allí mateix. En una ocasió a Rosa li revisaren la maleta doncs sospitaren que el pare podia passar droga o armes emparat en la innocència i en la nacionalitat de la seva filla. Però Amalfitano mai havia comerciat en drogues i tampoc en armes.
La que sí viatjava sempre armada, recordava Amalfitano mentre es fumava una cigarreta mexicana assegut en el seu estudi o dempeus en el porxo a les fosques, era Lola, la mare de Rosa, que mai es desprenia d'una navalla d'acer inoxidable amb obertura de molla. Una vegada els varen detenir en un aeroport, abans que naixés Rosa, i li preguntaren que hi feia allí aquella navalla. És per pelar fruita, contestà Lola. Taronges, pomes, peres, kiwis, aquest tipus de fruita. El policia se la quedà mirant durant una estona i després la deixà passar. Un any i alguns mesos després d'aquest incident naixí Rosa. Dos anys després Lola se'n va anar de casa i encara portava amb ella la navalla.
El pretext que usà Lola fou el d'anar a visitar al seu poeta favorit, que vivia en el manicomi de Mondragon, a la vora de San Sebastián. Amalfitano escoltà els seus arguments durant tota una nit mentre Lola preparava la seva motxilla i li assegurava que no tardaria en tornar a casa al seu costat i al de la seva nena. Lola, sobre tot en els últims temps, solia afirmar que coneixia el poeta i que aixó havia succeït durant una festa a la que assistí a Barcelona, abans que Amalfitano entres en la seva vida. En aquesta festa, que Lola definia com una festa salvatge, una festa que emergia de sobte en mig de el calor de l'estiu i d'una caravana de cotxes amb les llums vermelles enceses, se n'havia anat al llit amb ell i havien fet l'amor tota la nit, encara que Amalfitano sabia que no era veritat, no solament perquè el poeta era homosexual, sinó perquè la primera noticia que va tenir Lola de la seva existència li devia a ell, que li havia regalat un dels seus llibres. Després Lola s'encarregà de comprar la resta de l'obra del poeta i d'escollir els seus amics entre les persones que creien que el poeta era un il·luminat, un extraterrestre, un enviat de Déu, amics que a la vegada acabaven de sortir del manicomi de Sant Boi o que s'havien tornat bojos després de repetides cures de desintoxicació. En realitat, Amalfitano sabia que tard o d'hora la seva dona emprendria el camí de San Sebastián, així que preferí no discutir, oferir-li una part dels seus estalvis, pregar-li que tornés al cap d'uns mesos i assegurar-li que cuidaria bé de la nena. Lola semblava no sentir res. Quan va tenir feta la seva motxilla se n'anà a la cuina, preparà dos cafès i es quedà quieta, esperant a que trenqués l'alba, malgrat que Amalfitano tractà de buscar temes de conversació que la interessessin o que, al menys, li fessin més lleu l'espera. A dos quarts de set del matí sonà el timbre i Rosa donà un salt. Em venen a buscar, va dir, i davant la seva immobilitat Amalfitano es va tenir que aixecar i preguntar per d’intèrfon qui era. Sentí que una veu molt fràgil deia soc jo. ¿Qui és?, va dir Amalfitano. Obra'm, soc jo, va dir la veu. ¿Qui? Va dir Amalfitano. La veu, sense abandonar el seu to de fragilitat absoluta, semblà enutjar-se per l'interrogatori. Jo, jo, jo, jo, va dir. Amalfitano tancà els ulls i obrí la porta de l'edifici. Escoltà el soroll de les politges de l'ascensor i tornà a la cuina. Lola seguia asseguda, bevent a glops les últimes gotes de cafè. Crec que és per a tu, va dir Amalfitano. Lola no va fer el menor signe d'haver-lo escoltat- ¿Penses acomiadar-te de la nena?, va dir Amalfitano. Lola aixecà la mirada i li contestà que era millor no despertar-la. Tenia els ulls blaus emmarcats per unes ulleres profundes. Després sonà dues vegades el timbre de la casa i Amalfitano anà a obrir. Una dona molt petita, de no més d'un metre cinquanta d'alçada, passà pel seu costat després de mirar-lo breument i murmurar una salutació inintel·ligible, i es dirigí directament a la cuina, com si conegués les costums de Lola millor que Amalfitano. Quan Amalfitano tornà a la cuina es fixà en la motxilla de la dona, que aquesta havia deixat al terra al costat del refrigerador, més petita que la de Lola, gairebé una motxilla en miniatura. La dona es deia Inmaculada però Lola li deia Imma. Un parell de vegades, al tornar del treball, Amalfitano la havia trobat a casa seva, i aleshores la dona li havia dit el seu nom i la manera en que devia anomenar-la. Imma era el diminutiu de Immaculada, en català, però l'amiga de Lola no era catalana ni es deia Immaculada, amb doble ema, sinó Inmaculada, i Amalfitano, per qüestió fonètica preferia anomenar-la Inma, encara que cada vegada que ho feia era renyat per la seva dona, fins que decidí no anomenar-la de cap manera. Des de la porta de la cuina las observà. Es sentia molt més seré del que s'havia imaginat. Lola i la seva amiga tenien la vista clavada en la taula de fòrmica encara que a Amalfitano no li passà desapercebut que de tan en quan ambdues aixecaven la vista i es creuaven mirades d'una intensitat que ell desconeixia. Lola preguntà si algú volia més cafè. S'està adreçant a mi, pensà Amalfitano. Inmaculada mogué el cap d'una banda a l'altra i després va dir que no tenien temps, que el millor era posar-se en moviment atès que dintre de poc els camins de sortida de Barcelona estarien bloquejats. Parla com si Barcelona fos una ciutat medieval , pensà Amalfitano. Lola i la seva amiga es posaren dempeus. Amalfitano donà dues passes i obrí la porta del refrigerador per treure una cervesa impel·lit per una sobtada set. Abans de fer-ho va tenir d'apartar la motxilla d'Imma. Pesava com si en l'interior només hi haguessin dues bruses i un altre pantalon negre. Sembla un fetus, fou el que pensà Amalfitano, i deixà caure la motxilla a un costat. Després Lola el besà a les galtes i ella i la seva amiga se n'anaren.
Una setmana després Amalfitano rebé una carta de Lola amb mata-segells de Pamplona. En la carta li contava que el viatge fins allí havia estat ple d'experiències agradables i desagradables. Eren més les experiències agradables. Les experiències desagradable, a banda, es podien qualificar de desagradables, d'aixó no en cabia cap dubte, encara que potser no d'experiències. Tot allò desagradable que ens pugui passar, deia Lola, ens trobarà amb la guàrdia aixecada, doncs Imma ja ha viscut tot aixó. Durant dos dies, deia Lola, hem estat treballant a Lleida, en un restaurant de carretera, l'amo és també propietari d'una horta de pomes. L'horta és gran i dels arbres penjaven ja les pomes verdes. Dintre de poc començaria la recol·lecció de les pomes i l'amo els hi havia demanat que es quedessin fins aleshores. Imma havia estat parlant amb ell mentre Lola llegia un llibre del poeta de Mondragon (a la motxilla portava tots els que aquest havia publicat fins aleshores) al costa de la tenda de campanya canadenca en la que ambdues dormien i que estava muntada a l'ombra d'un pollancre, l’únic pollancre que havia vist per aquelles hortes, al costat d'un garatge que ja ningú usava. Poc després aparegué Imma i no va voler explicar-li el tracte que li havia proposat l'amo del restaurant. Al dia següent sortiren altre cop a la carretera, sense acomiadar-se de ningú, a fer autostop. A Saragossa dormiren a casa d'una antiga amiga d'Imma, dels temps de la universitat. Lola estava molt cansada i se'n va anar al llit aviat i en somnis escoltà rialles i després veus fortes i recriminacions, gairebé totes proferides per Imma però també algunes per la seva amiga. Parlaven d'altres anys, de la lluita contra el franquisme, de la presó de dones de Saragossa. Parlaven d'un forat, un forat molt profund d'on si podia extreure petroli o carbó, d'una selva subterrània, d'un comando de dones suïcides. Acte seguit la carta de Lola donava un tomb. Jo no soc lesbiana, deia, no se perquè t'ho dic, no se perquè et tracto com a un ne dient-te aixó. La homosexualitat és un frau, és un acte de violència comès contra nosaltres en la nostra adolescència, deia- Imma ho sap. Ho sap, ho sap, és massa lúcida com per ignorar-ho, però no pot fer res, llevat d'ajudar. Imma és lesbiana, cada dia centenars de milers de vaques son sacrificades, cada dia una manada d'herbívors o varies manades d'herbívors recorren la vall, de nord a sud , amb una lentitud i al mateix temps una velocitat que em produeix nàusees, ara mateix, ara, ara, Ho pots tu entendre, Oscar? No, no ho puc entendre, pensava Amalfitano, mentre a dues mans sostenia la carta, com si fos un salvavides fet de canyes i herba, i amb el peu movia pausadament la cadireta balancí de la seva filla.
Després Lola evocava altre cop la nit aquella en que havia fet l'amor amb el poeta que jeia, majestuós i mig secret, al manicomi de Mondragon. Encara era lliure, encara no havia estat internat en cap centre psiquiàtric. Vivia a Barcelona, a casa d'un filòsof homosexual, i junts organitzaven festes un cop a la setmana o un cop cada quinze dies. Jo aleshores encara no sabia res de tu. No sé si havies arribat a Espanya o estaves a Itàlia o a França o en algun forat immund de Llatinoamerica. Les festes d'aquest filòsof homosexual eren famoses a Barcelona. Es deia que el poeta i el filòsof eren amants, però la veritat és que no semblaven amants. Un tenia una casa i unes idees i diners, i l'altre tenia la llegenda i els versos i el fervor dels incondicionals, un fervor caní, de gossos apallissats que han caminat tota la nit o tota la joventut sota la pluja, l'infinit temporal de caspa d'Espanya, i que per fi troben un lloc on posar el cap, encara que aquest lloc sigui un cubell d'aigua putrefacta, amb un aire lleugerament familiar. Un dia la fortuna em va somriure i vaig anar a una d'aquestes festes. Dir que vaig conèixer personalment al filòsof seria exagerar. El vaig veure. Em una cantonada de la sala, xerrant amb un altre poeta i amb un altre filòsof. Em semblà que els alliçonava. Tot aleshores adquirí un aire fals. Els convidats esperaven l'aparició del poeta. Esperaven que aquest l'emprengués a cops amb algun d'ells. O que defequés enmig de la sala, sobre una catifa turca que semblava la catifa exhausta de Les mil i una nits, una catifa flagel·lada i que en ocasions posseïa les virtuts d'un mirall que ens reflectia a tots boca avall. Vull dir: es convertia en mirall al arbitri de les nostres sacsejades. Sacsejades neuroquímiques. Quan aparegué el poeta, malgrat tot, no passà res. Al principi tots els ulls el miraren, a veure que podien obtenir d'ell. Després cadascun continuà fent el que fins aleshores havia estat fent i el poeta saludà a alguns amics escriptors i es sumà al rotllet del filòsof homosexual. Jo ballava sola i seguí ballant sola. A les cinc del matí vaig entrar en una de les habitacions de la casa. El poeta em duia de la ma. Sense desvestir-me em vaig posar a fer l'amor amb ell. Em vaig córrer tres vegades mentre sentia la respiració del poeta en el meu coll. Ell tardà bastant més. En la penombra distingí tres ombres en un angle de l'habitació. Un d'ells fumava. Un altre no para de murmurar. El tercer era el filòsof i vaig comprendre que aquell llit era el seu llit i aquella habitació la habitació on segons deien les males llengües feia l'amor amb el poeta. Però la que feia l'amor era jo i el poeta era dolç amb mi i l’únic que no entenia era que aquells tres estiguessin mirant, encara que tampoc m'importava massa, en aquell temps, no se si ho recordes, res importava massa. Quan el poeta per fi es va córrer, donant un crit i girat el cap per mirar als seus tres amics, vaig lamentar no estar en un dia fèrtil, perquè m'hauria encantat tenir un fill seu. Després s'aixecà i s'acostà a les ombres. Un d'ells li posà una ma sobre l'esquena. Un altre li donà quelcom. Jo em me'n vaig anar al bany sense ni tan sols mirar-los. A la sala hi quedaven els nàufrags de la festa. Al bany m'hi vaig trobar a una noia dormint en la banyera. Em vaig rentar la cara i les mans, em vaig pentinar, al sortir el filòsof estava fent fora als que encara podien caminar. No se'l veia en cap manera borratxo o drogat. Més aviat fresc, com si s'acabés d'aixecar i d'esmorzar un got gran de suc de taronges. Me'n vaig anar amb un parell d'amics que havia conegut a la festa. A aquesta hora només estava obert el Drugstore de les Rambles i cap allí ens dirigirem gairebé sense dir-nos cap paraula. En el Drugstore vaig trobar a una noia que coneixia des de feia un parell d'anys i que treballava com periodista a Ajoblanco encara que estava fastiguejada de treballar allí. Es posà a parlar-me de la possibilitat d'anar a Madrid. Em preguntà si a mi no m'entraven ganes de canviar de ciutat. Vaig arronsar les espatlles. Totes les ciutats son semblants, vaig dir-li. En realitat el que feia era pensar en el poeta i en el que acabàvem de fer ell i jo. Un homosexual no fa aixó. Tots deien que era homosexual, però jo sabia que no era així. Després vaig pensar en el desordre dels sentits i ho vaig entendre tot. Vaig saber que el poeta s'havia extraviat, que era un nen perdut i que jo podia salvar-lo. Donar-li a ell una mica del molt que ell m'havia donat a mi. Durant gairebé un més vaig estar fent guardia davant de la casa del filòsof amb l'esperança de veure'l arribar un dia i demanar-li que em fes l'amor una vegada més. Una nit vaig veure no al poeta sinó al filòsof. Vaig notar que alguna cosa li passava a la cara. Quan va estar més a prop meu (no em va reconèixer) vaig poder constatar que duia un ull morat i macadures varies. Del poeta, ni rastre. A vegades intentava endevinar per les llums enceses, en quina planta estava el pis. A vegades veia ombres rere les cortines, a vegades algú, una dona d'edat, un home amb corbata, un adolescent de cara allargada, obria la finestra i contemplava el plànol de Barcelona al capvespre. Una nit vaig descobrir que no era la única en estar allí espiant o esperant l'aparició del poeta. UN jove de uns divuit anys, potser menys, feia guàrdia en silenci a l'acera d'enfront. Ell no s'havia adonat de mi perquè evidentment es tractava d'un jove somiador i incaut. S'asseia a la terrassa d'un bar i sempre demanava una Coca-Cola de llauna que s'anava bevent a glops espaiats mentre escrivia en un quadern escolar o llegia uns llibres que vaig reconèixer d'immediat. Una nit, abans que ell deixes la terrassa i marxés apressat, m'hi vaig acostar i asseient-me al seu costat li vaig dir que sabia el que estava fent. Qui ets tu?, preguntà aterrit. Li vaig somriure dient-li que jo era algú com ell. Em mirà com es mira a una boja. No t'equivoquis amb mi, li vaig dir, no estic boja, soc una dona amb un perfecte domini mental. Va riure. Si no estàs boja ho sembles, va dir. Després feu el gest de demanar el compte i ja es disposava a aixecar-se quan vaig confessar-li que jo també estava buscant al poeta. Es tornà a asseure d'immediat, com si li haguessin posat una pistola al pols. Vaig demanar una infusió de camamilla mentre li explicava la meva historia. Ell em va dir que també escrivia poesia i que volia que el poeta llegís alguns dels seus poemes. No era necessari preguntar-li-ho per saber que era homosexual i que estava mol sol. Deixa'm veure’ls, li vaig dir mentre li arrabassava el quadern de les mans. No era dolent, el seu únic problema era que escrivia igual que el poeta. Aquestes coses no et poden haver passat, vaig dir-li, ets massa jove per haver patit tant. Feu un gest com dient-me que li donava igual si el creia o no. El que importa és que estigui ben escrit, va dir. No, tu saps que aixó no és el que importa. No, no, no, vaig dir, i ell, al final, em va donar la raó. Es deia Jordi i avui és possible que doni classes en la universitat o estigui escrivint ressenyes a La Vanguardia o en El Períodico.
Amalfitano rebé la següent carta des de Sant Sebastià. En ella Rosa li explicava que havia anat amb Imma al manicomi de Mondragón, a visitar al poeta que vivia allí desmesurat i inconscient, i que els guàrdies, sacerdots disfressats de guàrdies de seguretat, no les havien deixat passar. A Sant Sebastià tenien intenció d'allotjar-se a casa d'una amiga de l'Imma, una noia basca anomenada Edurne, que havia estat comando etarra i que amb l'arribada de la democràcia havia abandonat la lluita armada, i que no las va voler tenir a casa seva més d'una nit argüint que tenia molt a fer i que al seu marit no li agradaven les visites inesperades. El marit es deia Jon i les visites, en efecte, el posaven en un estat nerviós que Lola va tenir oportunitat de verificar. Tremolava, es posava vermell com un tassó d'argila candent, encara que no deia ni paraula donava la impressió d'estar a punt de cridar en qualsevol moment , transpirava i li tremolaven les mans, es canviava de lloc constantment, com si no pogués estar-se quiet en un mateix lloc més enllà de dos minuts. Edurne, pel contrari, era una dona molt reposada. Tenia un fill de curta edat (al que no pogueren veure, atès que Jon sempre trobava un pretext per evitar que Imma i ella entressin en la habitació del nen) i treballava gairebé tot el dia com educadora de carrer, juntament amb famílies drogodependents i amb els pidolaires que s'apinyaven a les escalinates de la catedral de Sant Sebastià i que només desitjaven que els deixessin tranquils, segons explicà Edurne rient-se, com si acabés de explicar un acudit que només entengué Imma, doncs tant Lola com Jon no varen riure. Aquesta nit soparen junts i al dia següent se n'anaren. Trobaren una pensió barata de la que Edurne els hi havia parlat i tornaren a fer autoestop fins a Mondragón. Un cop més no pogueren accedir a les instal·lacions del manicomi, però es conformaren amb estudiar-lo des de fora, observant i retenint en la memòria tots els camins de terra i grava que veien, les altes parets grises, les elevacions i sinuositats del terreny, el passeigs dels bojos i dels empleats que observaven des de lluny, les cortines d'arbres que es succeïen a intervals capriciosos o la qual mecànica no entenien, i els matolls on cregueren veure-hi mosques, pel que deduïren que alguns bojos i tal vegada més d'un funcionari de la institució orinaven allí quan començava a caure la tarda o quan queia la nit. Després ambdues s'asseguren a la vorera de la carretera i es menjaren els entrepans de pa amb formatge que havien dut des de San Sebastián, sense parlar, o ponderant com per a elles mateixes les ombres fracturades que projectava sobre el seu entorn el manicomi de Mondragón.
Per el tercer intent concertaren la cita per telèfon. Imma es feu passar per periodista d'una revista de literatura de Barcelona i Lola per poeta. Aquesta vegada el pogueren veure. Lola el trobà més envellit, amb els ulls ensorrats, amb menys cabell que abans. Al començament els acompanyà un metge o un capellà i recorregueren amb ell passadissos interminables, pintats de blau i blanc, fins arribar a una habitació impersonal o el poeta els esperava. La impressió que va tenir Lola fou que la gent del manicomi estava orgullosa de tenir-lo com a pacient. Tots els coneixien , tots li dirigien la paraula quan el poeta s'encaminava als jardins o a rebre la seva dosi diària de calmants. Quan estigueren sols li va dir que l'estranyava, que durant un temps havia vigilat diàriament la casa del filòsof a l'Eixample i que malgrat la seva constància no havia aconseguit tornar a veure'l. No és culpa meva, li va dir, jo vaig fer tot el possible. El poeta la mirà als ulls i li demanà una cigarreta. Imma estava dempeus al costat del banc on ells s'asseien i li encengué sense dir ni paraula, una cigarreta. El poeta va dir gràcies i després va dir constància. Ho vaig ser, ho vaig ser, ho vaig ser, afirmà Lola, de costat, sense deixar de mirar-lo, encara que amb mirant de cua d'ull va veure que Imma, després d'haver encès el seu encenedor, treia de la seva bossa un llibre i es posava a llegir, dempeus, com una amazona diminuta i infinitament pacient, i l'encenedor es guaitava en una de les mans amb la que sostenia el llibre. Després Lola es posà a parlar del viatge que les dues havien realitzat. Esmentà carreteres nacionals i carreteres veïnals, problemes amb camioners masclistes, ciutats i pobles, boscos sense nom on havien decidit dormir en la tenda de campanya, rius i lavabos de benzinera on s'havien netejat. El poeta, mentrestant, expulsava el fum per la boca i pel nas creant cercles perfectes, nimbus blavosos, cúmuls grisos que la brisa del parc desfeia o s'emportava cap els llindars, allí on s'alçava un bosc obscur amb branques de llum que queia dels turons platejats. Com per prendre's un respir, Lola parlà de les dues visites anteriors, infructuoses però interessants. I després li va dir el que de veritat volia dir-li: que ella sabia que ell no era homosexual, que ella sabia que ell era un presoner i desitjava fugir, que ella sabia que l'amor maltractat, mutilat, deixava sempre oberta una escletxa a l'esperança, i que l'esperança era el seu pla (o a l'inrevés), i que la seva materialització, la seva objectivació consistia en escapar-se del manicomi amb ella i emprendre el camí de França. I aquesta què?, preguntà el poeta que prenia setze pastilles diàries i escrivia sobre les seves visions, assenyalant a Imma que impertèrrita llegia dreta un dels seus llibres , com si els seus enagos i faldons fossin de ciment armat i l'hi impedissin asseure's. Ella ens ajudarà, afirmà Lola. La veritat és que el pla ha estat ideat per ella. Entrarem a França per la muntanya, com peregrins. Anirem a San Juan de Luz i allí agafarem un tren. El tren ens conduirà per la campanya, que en aquesta època de l'any és la més bonica del món, fins a París. Viurem en albergs. Aquest es el pla d'Imma. Treballarem ella i jo fent feines de neteja o cuitant nens en els districtes benestants de París mentre tu escrius poesia. Per la nit ens llegiràs els teus poemes i faràs l'amor amb mi. Aquest és el pla d'Imma, calculat en tots els seus detalls. Al cap de tres o quatre mesos em quedaré embarassada i aquesta serà la prova més fefaent de que tu no ets el final d'una raça. ¿Que més voldrien les famílies enemigues? Encara treballaré alguns mesos més, però arribat el moment serà Imma qui redobli el treball. Viurem com profetes captaires o com profetes nens mentre els ulls de París estaran enfocats en altres punts, la moda, el cinema, els jocs d'atzar, la literatura francesa i nord-americana, la gastronomia, el producte interior brut, l'exportació d'armes, la manufacturació de lots massius d'anestèsia, tot allò que al cap i a la fi serà l'escenografia dels primers mesos del nostre fetus. Després, als sis mesos d'embaràs, tornarem a Espanya, però aquesta vegada no ho farem per la frontera d'Irún sinó per la Jonquera o Portbou, en terres catalanes. El poeta la mirà amb interès (i també mirà amb interès a Imma, que no aixecava els ulls dels seus poemes, poemes que havia escrit feia uns cinc anys, segons recordava) i tornà a expel·lir el fum en les formes més capricioses, com si durant la seva llarga estada a Mondragón s'hagués dedicat a perfeccionar tan singular art. Com ho fas?, preguntà Lola. Amb la llengua i posant els llavis de determinada manera, va dir. A vegades, com si els tingués estriats. A vegades com si te'ls haguessis cremat tu mateix. A vegades, com si estiguessis xuclant una polla de mida mitjana tirant a petita. A vegades, com si disparessis una fletxa zen amb un arc zen en un pavelló zen. Ah, entenc, va dir Lola. Tu, recita un poema, va dir el poeta. Imma el mirà i aixecà una mica més el llibre, com si pretengués amagar-se rere d'ell. Quin poema? El que més t'agradi, va dir el poeta. M'agraden tots, contestà Imma. Doncs au va, reciten un, insistí el poeta. Quan Imma acabà de llegir un poema que parlava del laberint i d'Ariadna perduda en el laberint i d'un jove espanyol que vivia en unes golfes de París, el poeta els hi preguntà si tenien xocolata. No, contestà Lola. Ara no fumem, corroborà Imma, totes les nostres energies estan entestades en treure't d'aquí. El poeta va somriure. No em referia a aquesta mena de xocolata, va dir, sinó a l'altre, al que es fa amb cacau i llet i sucre. Ah, entenc, va dir Lola, i ambdues tingueren que admetre que tampoc duien llaminadures d'aquesta classe. Recordaren que en les seves bosses, embolicats en tovallons i paper d'alumini, portaven dos entrepans de formatge i els hi oferiren, però el poeta semblà no escoltar-les. Abans que comences a fer-se de nit un estol de grans ocells negres sobrevolà el parc per perdre's després en direcció al nord. Pel camí de grava, amb la bata blanca ronsejant per l'oreig del capvespre, aparegué un metge. Al arribar a la seva alçada li preguntà al poeta, anomenant-lo pel seu nom, com si fossin amics de la adolescència, que tal se sentia. El poeta el mirà amb una expressió de buit i, tutejant-lo també, li contestà que estava una mica cansat. El metge, que es deia Gorka i no devia tenir més de trenta anys, es va asseure al seu costat i li posà una mà al front i després li va prendre el pols. Però si estàs de puta mare, home, dictaminà. ¿I las senyoretes, com es troben?, va dir després amb un somriure optimista i saludable. Imma no li contestà. Lola pensà en aquest moment que Imma s'estava morint amagada rere del seu llibre. Molt bé, va dir, feia temps que no ens veiem i ha estat un encontre meravellós. ¿Així que ja us coneixíeu?, va dir el metge. Jo no, va dir Imma, i girà la pàgina. Jo si, va dir Lola, fórem amics fa una anys, a Barcelona, quan ell vivia a Barcelona. En realitat, va dir mentre aixecava la vista i contemplava als últims ocells negre, els endarrerits, emprendre el vol just quan des d'un commutador ocult en el manicomi algú encenia las llums del parc, fórem bastant més que amics. Que interessant, exclamà Gorka seguint amb la vista el vol de les aus que l'hora i la llum artificial tenyien d'un fulgor daurat. ¿En quin any fou aixó?, preguntà el metge. Al 1979 o 1978. Ja no ho recordo, contestà Lola amb un fil de veu. No voldria que es penses que soc una persona indiscreta, va dir el metge, el que passa es que estic escrivint una biografia sobre el nostre amic i mentre més dades reuneixi sobre la seva vida, doncs millor, no li sembla?. Algun dia ell sortirà d'aquí, va dir Gorka allisant-se les celles, algun dia el públic d'Espanya tindrà de reconèixer-lo com un gels grans , no dic jo que li vagin a donar algun premi, que va, el Príncep d'Astúries ni tampoc el Cervantes ni molt menys anirà a empoltronar-se en una butaca de l'Acadèmia, la carrera de les lletres a Espanya està feta pels arribistes, els oportunistes i els llepaculs, amb perdó de la expressió. Però algun dia ell sortirà d'aquí. Això és un fet. Algun dia jo també sortiré d'aquí. I tots els meus pacients i els pacients dels meus col·legues. Algun dia tots, finalment, sortirem de Mondragón i aquesta noble institució d'origen eclesiàstic i fins benèfics es quedarà buida. Aleshores la meva biografia tindrà algun interès i podré publicar-la, però mentrestant, com vostès comprendran, el que tinc de fer es reunir dades, dates, noms, compulsar anècdotes, algunes de dubtós gust i fins i tot feridores, d'altres més aviat de caràcter pintoresc, histories que ara giren entorn a un centre de gravitació caòtic, que es el nostre amic aquí present, o el que ell ens vol mostrar, el seu aparent ordre, un ordre de caràcter verbal que amaga, amb una estratègia que crec comprendre per la quan finalitat ignoro, un desordre verbal que si l'experimentéssim, encara que només fos com a espectadors d'una posada en escena teatral, ens faria estremir-nos fins a un grau difícilment suportable. Es vostè un sol, doctor, va dir Lola, Imma feu grinyolar les dents. Aleshores Lola es disposà a explicar-li a Gorka la seva experiència heterosexual amb el poeta, però la seva amiga ho impedí acostant-se a ella i propinant-li amb la punta de la sabata un cop al turmell. En aquest moment, el poeta, que s'havia tornat a posar a fer volutes de fum a l'aire, recordà la casa de l'Eixample de Barcelona i recordà al filòsof i encara que els seus ulls no s'il·luminaren sí que s'il·luminà part de la seva expressió òssia: las mandíbules, la barbeta, les galtes estrallades, com si s'hagués perdut per l'Amazonia i tres frares sevillans el rescatessin, o un frare monstruós de tres caps, fenomen que tampoc l'esporuguia. Així que adreçant-se a Lola li preguntà pel filòsof, va dir el seu nom, evocà la seva estada en aquella casa, els mesos que passà a Barcelona sense treballar, fent bromes pesades, llençant llibres que ell no havia comprat per les finestres (mentre el filòsof baixava corrents per les escales per recuperar-los, quelcom que no sempre ocorria), posant la música a tot volum, dormint poc i rient-se molt, empleat en treballs ocasionals de traductor i ressenyista de luxe, una estrella líquida d'aigua bullint. I Lola aleshores sentí por i es tapà la cara amb les mans. I Imma, que per fi guardà el llibre de poemes a la bossa, feu el mateix, es tapà la cara amb les seves mans petites i nuoses. I Gorka mirà a les dues dones i després mirà al poeta i interiorment deixà anar una riallada. Però abans de que la riallada s'apagués en el seu cor tranquil, Lola va dir que el filòsof feia poc que havia mort de sida. Vaja, vaja, vaja, va dir el poeta. Ves-te'n Anton que el que es queda ja es compon, va dir el poeta. A qui es lleva d'hora déu l'ignora, va dir el poeta. T'estimo, va dir Lola. El poeta s'aixecà i li demanà a Imma una altra cigarreta. Per demà, va dir. El metge i el poeta s'allunyaren per un camí cap el manicomi. Lola i Imma s'allunyaren per un altre cap a la sortida, on es trobaren a la germana d'un altre boig i al fill d'un obrer boig i a una senyora d'aire compungit el qual cosí germà es trobava reclòs al manicomi de Mondragón.
Al dia següent i tornaren però els varen dir que el pacient que requerien necessitava repòs absolut. El mateix succeí els dies posteriors. Un dia se'ls hi varen acabar els diners i Imma decidí sortir un altre cop a la carretera, aquesta vegada rumb al sud, a Madrid, on hi tenia un germà que havia fet una carrera profitosa durant la democràcia i al que pensava demanar-li un préstec. Lola no tenia forces per viatjar i ambdues decidiren que esperés a la pensió, com si res hagués passat, i que Imma tornaria al cap d'una setmana. En la seva soledat Lola matava el temps escrivint-li a Amalfitano llargues cartes on li explicava la seva vida quotidiana a Sant Sebastià i per les rodalies del manicomi on acudia diàriament. Abocada a las reixes imaginava que es posava en contacte telepàtic amb el poeta. La major part de les vegades, però, buscava un clar en el bosc veí i es dedicava a llegir o a recollir floretes i matolls d'herbes amb els que feia rams que després deixava caure per entre els barrots o que s'emportava a la pensió. En certa ocasió un dels xofers que la recollí a la carretera li preguntà si volia conèixer el cementiri de Mondragón i ella acceptà l'oferiment. El cotxe l'estacionaren a la part de fora, sota una acàcia, i durant una estona passejaren per entre las tombes, la majoria d'elles amb noms bascs, fins arribar al nínxol on estava enterrada la mare del xofer. Aquest li va dir aleshores que li agradaria follar-se-la allí mateix. Lola va riure tot tenint la precaució d'advertir-li que des d'allí es convertien en una blanc fàcil per qualsevol visitant que caminés pel carrer principal del cementiri. El xofer reflexionà durant uns segons i finalment va dir: hòstia, sí. Buscaren un lloc més apartat i l'acte no durà més de quinze minuts. El xofer es deia Larrazabal i tot i que tenia un nom propi no li ho va voler dir. Només Larrazabal, com m'anomenen els meus amics, va dir. Després li explicà a Lola que aquella no era la primera vegada que feia l'amor en el cementiri. Abans ja hi havia estat amb una novieta, amb una tia a la que havia conegut en una discoteca i amb dues putes de Sant Sebastià. Quan ja se n'anaven volia donar-li diners, però ella no ho acceptà. Durant molta estona varen estar parlant a l'interior del cotxe. Larrazabal li preguntà si tenia algun parent internat en el manicomi i Lola li explicà la seva historia. Larrazabal va dir que el mai havia llegit un poema. Afegí que no entenia la obsessió de Lola pel poeta. Jo tampoc entenc la teva mania de follar en un cementiri, li va dir Lola, i en canvi no et jutjo per això. Doncs és veritat, va admetre Larrazabal, totes les persones tenen les seves manies. Abans que Lola baixés del cotxe, a les portes del manicomi, Larrazabal diposità subreptíciament a la seva bossa un bitllet de cinc mil pessetes. Lola se n'adonà però no va dir res i després és quedà sola sota l'arbreda, enfront la contraporta de ferro de la casa dels bojos on vivia el poeta que la ignorava olímpicament.
Al cap d'una setmana Imma encara no havia tornat. Lola la imaginà petita, de mirada impàvida, un rostre de camperola culta o de professora de secundaria abocada a un vast camp prehistòric, una dona de gairebé cinquanta anys vestida de negre recorrent sense mirar als costats, sense mirar enrere, una vall en la que encara era possible discernir les petjades dels grans depredadors de les petjades dels lliscosos herbívors. La imaginà aturada en un cruïlla de camins mentre els camions de transport de gran tonatge passaven pel seu costat a gran velocitat sense minorar la velocitat, aixecant polsegueres que a ella no la tocaven, com si la seva indecisió i indefensió constituïssin un estat de gràcia, un domo que la protegia de les incidències de la sort, de la naturalesa i dels seus semblants. Al novè dia la mestressa de la pensió la posà al carrer. A partir d'aquest moment dormí a l'estació del ferrocarril, en un magatzem abandonat en el que hi dormien alguns pidolaires que s'ignoraven mútuament, a camp obert, just al llindar que separava el manicomi del món exterior. Una nit anà en autoestop al cementiri i dormí en un nínxol buit. L'endemà al matí es sentí feliç i afortunada i decidí esperar allí el retorn d'Imma. Tenia aigua per beure i rentar-se la cara i les dents, estava a la vora del manicomi, era un recinte plàcid. Una tarda, mentre posava a assecar una brusa, que acabava de rentar, sobre una llosa blanca recolzada en el mur del cementiri, oí veus que sortien d'un mausoleu i cap allí encaminà els seus passos. El mausoleu pertanyia a una família Lagasca i per l'estat en que estava era fàcil deduir que l'últim dels Lagasca feia temps que havia mort o abandonat aquelles terres. En l'interior de la cripta va veure el raig de llum d'una llanterna i preguntà qui eren. Hòstia tu, escoltà que deia una veu des de l'interior. Pensà que podia tractar-se de lladres o treballadors que estaven restaurant el mausoleu o de profanadors de tombes, després escoltà una espècie de miol i quan ja se n'anava va veure aparèixer per la porta enreixada de la cripta la cara citrí de Larrazábal. Després sortí una dona, a la que Larrazábal ordenà que l'esperés al costat del seu cotxe, i durant una estona ambdós estigueren parlant i passejant agafats del braç pels carrers del cementiri fins que el sol començà a caure fins la vorera brunyida dels nínxols.
La bogeria és contagiosa, pensà Amalfitano assegut al terra del porxo de casa seva mentre el cel es tancava de repent i ja no es podien veure la lluna i les estrelles ni les llums errants que és fama s'observin sense necessitat de binocles ni telescopis, en aquella zona del nord de Sonora i al sud d'Arizona.
La bogeria és contagiosa, en efecte, i els amics, sobre tot quan un està sol, son providencials. Aquestes mateixes paraules foren les que utilitzà Lola, anys enrere, per explicar-li a Amalfitano en una carta sense remitent el seu encontre fortuït amb Larrazabal, que concluí amb el basc obligant-la a acceptar com a préstec deu mil pessetes i la promesa de tornar al dia següent , abans de pujar al cotxe i de indicar-li amb un gest a la puta que l'esperava impacient que fes el mateix. Aquesta nit Lola dormi al seu nínxol , encara que va estar temptada de ficar-se en la cripta oberta, feliç perquè les coses començaven a millorar. En fer-se de dia es rentà tot el cos amb un drap mullat, es rentà les dents, es pentinà i es posà roba neta, i després sortí a la carretera per fer autoestop en direcció a Mondragón. En el poble comprà un tros de formatge de cabra i una barra de pa i esmorzà a la plaça, amb gana, doncs la veritat és que ja ni recordava quan havia menjat per última vegada. Després entrà en un bar ple d'obrers de la construcció i es prengué un cafè amb llet. Havia oblidat l'hora en que Larrazabal va dir que aniria al cementiri i no l'importava, de la mateixa manera distant en que Larrazabal i el cementiri i el poble i el paisatge trèmul d'aquesta hora de la matinada tampoc l'importaven. Abans de sortir del bar entrà al bany i es mirà al mirall. Tornà caminant fins la carretera fent autoestop fins que una dona s'aturà al seu costat i li preguntà on anava. Al manicomi, va dir Lola. La resposta molestà visiblement a la dona, que malgrat tot li va dir que pugés. Ella també es dirigia allí. ¿Va vostè a visitar algú o està internada?, li preguntà. Vaig de visita, respongué Lola. El rostre de la dona era delicat, lleugerament allargat, de llavis gairebé inexistents que li donaven un aire fred i calculador, encara que tenia el pòmuls bonics i vestia com una professional que ja no és soltera, que es te d'ocupar d'una casa, d'un marit i potser fins i tot d'un fill. Jo hi tinc al meu pare allí, confessà. Lola no va dir res. En arribar a la porta d'accés Lola baixà del cotxe i la dona continuà sola. Durant una estona vaguejà per la frontera del manicomi. Escoltà soroll de cavalls i suposà que en alguna part, més enllà del bosc, tenia d'haver-hi un club hípic o un picador. En cert moment distingí les teulades vermelles d'una casa que no tenia res a veure amb el manicomi. Retrocedí sobre les seves passes. Tornà a aquella part de la reixa des d'on tenia la millor panoràmica del parc. Quan el sol ascendia observà un grup de pacients que sortien de forma compacta d'un pavelló de pissarra i després s'escampaven pels bancs del parc i començaven a encendre cigarretes i a fumar. Cregué distingir el poeta. Anava acompanyat de dos interns i vestia uns pantalons texans i una samarreta de color blanc i molt ampla. Li feu senyals amb els braços , al principi amb timidesa com si tingues els braços engarrotats pel fred, després de forma notòria, traçant dibuixos estranys en l'aire encara fred, procurant que els seus senyals adquirissin la peremptorietat d'un raig làser, intentant transmetre-l'hi frases telepàtiques. Passats cinc minuts s'adonà que el poeta s'aixecava del seu banc i que un dels bojos li propinava una potada a les cames. Contení amb esforç les ganes que sentia de cridar. El poeta es girà i tornà la potada. El boig, que s'havia tornat a asseure, la rebé en el pit i caigué fulminat com un ocellet. El que estava fumant al seu costat s'aixecà i perseguí al poeta durant uns deu metres, donant-li potades al cul i cops de puny a l'esquena. Després tornà tranquil·lament al seu seient , on l'altre es reanimava i es fregava el pit, el col i el cap, acte des de tot punt desmesurat doncs la potada la havia rebut únicament al pit. En aquest moment Lola deixà de fer senyals. Un dels bojos del banc començà a masturbar-se. L'altre, el que es dolia exageradament, furgà en una de les butxaques i en tragué una cigarreta. El poeta s'acostà a ells. A Lola li semblà sentir el seu riure. Un riure irònic, com si els estigues dient, xavals, no sabeu encaixar una broma. Però tal vegada el poeta no reia. Tal vegada, deia Lola en la seva carta a Amalfitano, era la meva bogeria la que reia. En qualsevol cas, fos o no la seva bogeria, el poeta s’acostà pn estaven els altres dos i els digué quelcom. Cap dels dos bojos li va respondre. Lola els va veure: els bojos miraven al terra, la vida que bategava ran de terra, entre les herbes i sota els terrossos solts. Una vida cega on tot era clar com l’aigua. El poeta, en canvi, presumiblement mirava els rostres dels seus companys d’infortuni, primer a un i després a l’altre, buscant una senyal que l’indiqués que podia tornar a asseure’s sense perill en el banc. Cosa que finalment feu. Hissà una mà en senyal de treva o rendició i s’assegué en mig dels altres dos. Hissà una mà com qui hissa els esquinços d’una bandera. Mogué els dits, cada dit, com si aquests fossin una bandera en flames, la bandera dels que mai es rendeixen. I s’assegué enmig i després mirà al que s’estava masturbant i li parlà a l’orella. Aquesta vegada Lola no el va sentir però si va veure clarament com la mà esquerra del poeta s’introduïa en la foscor del barnús de l’altre. I després el va veure fumar als tres. I va veure les volutes d’artesania que sortien de la boca del poeta i del seu nas.
La següent i última carta que Amalfitano va rebre de la seva dona no tenia remitent però duia segells francesos. Lola li explicava allí una conversa amb Larrazábal. Hòstia tu, quina sort que tens, deia Larrazábal, tota la meva vida jo he volgut viure en un cementiri i tu, només arribar, ja et poses a viure en un. Un bon paio, Larrazábal. Li oferí el seu pis. Li oferí dur-la cada matí fins el manicomi de Mondragón on estudiava entomologia el més gran i el més il·lús poeta de Espanya. Li oferí diners sense demanar res a canvi. Una nit la convidà al cinema. Una altra nit la acompanya fins la pensió, a preguntar si hi havia noticies de Imma. Una matinada de dissabte, després d’haver fet l’amor tota la nit, li proposà matrimoni i no es sentí ofès ni ridícul quan Lola li recordà que ella ja estava casada. Un bon paio, Larrazábal. Li comprà una faldilla en un mercat de carrer i li comprà uns texans de marca en un a botiga del centre de Sant Sebastià. Li parlà de la seva mare, a la que havia estimat amb tota la seva ànima, i dels seus germans, pels que sentia desafecte. Res d’això va commoure Lola, o sí la va commoure, però no en el sentit que ell esperava. Per ella aquells dies foren com un dilatat aterratge en paracaigudes, després d’un llarg vol espacial. Ja no anava a diari a Mondragón, sinó una vegada cada tres dies, i s’abocava a la reixa sense cap esperança de veure al poeta, sinó, com a molt alguna senyal que prèviament sabia no arribaria a comprendre mai o que comprendria passats molts anys, quan tot allò ja estès mancat d’importància. A vegades, sense avisar-lo per telèfon i sense deixar-li una nota, no dormia a casa de Larrazábal i aquest sortia amb el seu cotxe a buscar-la al cementiri, al manicomi, a la antiga pensió on ella havia estat allotjada, pels llocs on es reunien els captaires i els transeünts de Sant Sebastià. Una vegada la trobà a la sala d’espera de la estació del ferrocarril. En una altra ocasió la trobà asseguda en un banc de La Concha , a una hora en la que només passejaven els que ja no tenien temps per a res i les seves contrapartides, els que havien dominat els temps. Pel matí era Larrazábal qui preparava l’esmorzar. Per la nit, en tornar del treball, era ell qui preparava el sopar. Durant la resta del dia Lola només bevia aigua, en grans quantitats, i menjava un tros de pa o un panet el suficientment petits com per cabre en la seva butxaca, que comprava a la fleca de la cantonada abans de posar-se a vagabundejar. Una nit, mentre es dutxaven, li va dir a Larrazábal que pensava anar-se’n i li demanà diners per el tren. Et dono tots els diners que tinc, li contestà, lo que no puc fer es donar-te diners perquè te’n vagis i ja no et torni a veure. Lola no insistí. D’alguna manera, que no explicà a Amalfitano, aconseguí els diners justos per el passatge i un migdia agafà el tren de França. Es va estar un temps a Baiona. Marxà a les Landes. Tornà a Baiona. Va estar a Pau i a Lourdes. Un matí va veure un tren ple de malalts, paralítics, adolescents amb paràlisi cerebral, camperols amb càncer de pell, buròcrates castellans amb malalties terminals, ancianes de bons modals vestides com carmelites descalces, gent amb erupcions a la pell, nens cecs, i sense saber com es posà a ajudar-los, com si fos una monja vestida amb texans posada allí per l’església per auxiliar i aconduir als desesperats que poc a poc pujaven a autobusos estacionats fora de l’estació de trens o que feien llargues cues com si cadascun d’ells fos una escama d’una serp enorme i vella i cruel, però eminentment sana. Després arribarem trens italians i trens dels nord de França i Lola es movia entre ells com una sonàmbula, els seus grans ulls blaus incapaços de parpellejar, caminant amb lentitud, atès el cansament acumulat començava a pesar-li, i sent-li franquejat el pas a totes les dependencies de l’estació, algunes convertides en sales de primers auxilis, altres convertides en sales de reanimació, i una altra, només una, la més discreta, convertida en improvisada morgue on jeien els cadàvers d’aquells les quals forces havien estat inferiors al accelerat desgast del viatge en tren. Per la nit anava a dormir a l’edifici més modern de Lourdes, un monstre d’acer i vidre i funcionalitat que enfonsava el seu cap eriçat d’antenes entre els núvols blancs que descendien grans i pesarosos del nord, o que avançaven com un exercit desordenat, fiat només a la potència de la seva massa, des de l’oest, o que es despenjaven des dels Pirineus com fantasmes d’animals morts. Allí solia dormir en els habitacles de les escombraries, després d’obrir una porteta nana a ran de terra. Altres vegades es quedava a l’estació, en el bar de l’estació, quan el caos dels trens remetia, i deixava que els avis vilatans la convidessin a un cafè amb llet i li parlessin de cinema i de agricultura. Una tarda li semblà veure a Imma baixar del tren de Madrid escortada per una patrulla d’esguerrats. Tenia la mateixa estatura que Imma, vestia llargues faldilles negres com Imma, el rostre de dolorosa i de monja castellana era el mateix rostre de Imma. Es quedà quieta i esperà a que passés pel seu costat i no la saludà i cinc minuts després, a cops de colze, abandonà l’estació de Lourdes i el poble de Lourdes i sortí caminant fins la carretera i només aleshores es posà a fer autoestop.
Amalfitano passà cinc anys sense saber res de Lola. Una tarda, mentre estava en un parc infantil amb la seva filla, va veure a una dona que es recolzava en la reixa de fusta que separava el parc infantil de la resta del parc. Li semblà que era Imma i seguí la seva mirada i amb alleujament s’adonà que era un altre nen qui concitava la seva atenció de boja. El nen duia pantalons curts i era una mica més gran que la seva filla i tenia el cabell obscur i molt llis que a estones li queia i ocultava el seu rostre. Entre les reixes separadores i els bancs que l’ajuntament havia posat perquè els pares s’asseguessin de cara als seus fills s’aixecava en prou feines una bardissa que acabava al costat d’un vell roure, ja fora dels límits del parc infantil. La mà d’Imma, la seva mà sarmentosa i dura, assaonada pel sol i els rius gelats, acariciava la superfície acabada de podar de la bardissa com qui acaricia el llom d’un gos. Al seu costat hi tenia una bossa de plàstic de grans dimensions. Amalfitano s’acostà amb passes que volia reposades i foren erràtiques. La seva filla era a la cua del tobogan. De sobte, abans que pugues parlar-li, Amalfitano va veure que el nen, per fi, advertia la vigilant presència d’Imma i després de apartar a un costat un bolic de cabells aixecava el seu braç dret i la saludava repetides vegades. Imma, aleshores, com si només hagués estat esperant aquest senyal, aixecava silent el se braç esquerra, el saludava, i començava a caminar fins a sortir del parc per la porta nord, que donava a una transitada avinguda.
Cinc anys després de la seva partida Amalfitano tornà a rebre noticies de Lola. La carta era breu i venia de París. En Ella Lola li deia que treballava fent feines de neteja en grans oficines. Un treball nocturn que començava a les deu de la nit i que acabava a les quatre o les cinc o les sis de la matinada. París era una ciutat bonica a aquesta hora, com ho son totes les grans ciutats quan la gent dorm. Tornava a casa en metro. El metro, a aquesta hora, és la cosa més trista del món. Havia tingut un altre fill, un baró, de nom Benoît, amb el que vivia. També havia estat internada. No especificava la malaltia Ni deia si encara estava malalta. No parlava de cap home. No preguntava per Rosa. Per ella és com si la nena no existís, pensà Amalfitano, però després es dona compte de que les coses no necessariament tenien de ser així. Plorà durant una estona amb la carta entre les mans. Mentre s’assecava els ulls s’adonà, només aleshores, de que la carta estava escrita a màquina. Sabé, sens cap tipus de dubte, que Lola l’havia escrit en una de les oficines que deia netejar. Per un segon pensà que tot era mentida, que Lola treballava d’administrativa o de secretaria en alguna gran empresa. Després ho va veure clar. Veié l’aspiradora aparcada entre dues fileres de taules, veié la màquina d’encerar com un creuament de mastí i porc al costat d’una planta d’interior, veié un enorme finestral a traves del qual parpellejaven les llums de París, veié a Lola amb el guardapols de la companyia de neteja, un gastat guardapols de color blau, assentada escrivint la carta i potser fumant amb suprema lentitud una cigarreta, veié els dits de Lola, els canells de Lola, els ulls inexpressius de Lola, veié a l’altre Lola reflectida en el finestral, surant ingràvida sobre el cel de París, com una fotografia que està trucada però que no està trucada, surant, surant reflexiva sobre el cel de París, cansada, enviant missatges des de la zona més freda, gèlida, de la passió.
Dos anys després d’enviar aquesta última carta, set anys després d’haver abandonat a Amalfitano i a la seva filla, Lola tornà a casa i no hi trobà a ningú. Durant tres setmanes va estar preguntant a les antigues adreces que recordava per la direcció del seu marit. Uns no li obrien la porta, perquè no aconseguien identificar-la o perquè ja la havien oblidat. Altres l’atenien al llindar, per malfiança o perquè Lola, simplement, s’havia equivocat d’adreça. Uns pocs la feren passar i li oferiren una tassa de cafè o te que Lola mai acceptà doncs semblava tenir pressa per veure a la seva filla i a Amalfitano. Al principi la recerca fou decebedora e irreal. Parlava amb gent que ni ella mateixa recordava. Per les nits dormia en una pensió propera a les Rambles, on s’hi apinyaven en habitacions minúscules els treballadors estrangers. Trobà la ciutat canviada però li resultava impossible dir en que havia canviat. Per les tardes, després de caminar tot el dia, s’asseia a les escalinates d’una església a descansar i escoltava les converses dels qui entraven i sortien, majoritàriament turistes. Llegia llibres en francès sobre Grècia i sobre bruixeria i vida sana. A vegades se sentia com Electra, filla d’Agamenón i Clitemestra, vagant d’incògnit per Micenas, l’assassina confosa amb la plebs, amb la massa, l’assassina la qual ment ningú comprèn, ni els especialistes de l’FBI ni la gent caritativa que deixava caure en les seves mans una moneda. Altres vegades es veia com la mare de Medonte i Estrofio, una mare feliç que contempla des d’una finestra els jocs dels seus fills mentre en el fons del cel blau es debat en els braços blancs del Mediterrani. Murmurava: Pílades, Orestes, i en aquests dos noms es comprenien els rostres de molts homes, menys el d’Amalfitano, l’home al que ara buscava. Una nit trobà a un antic alumne del seu marit, que excepcionalment la va reconèixer, com si en els seus temps d’universitari hagués estat enamorat de ella. L’exestudiant se la va endur a casa seva, li va dir que allí podia estar-s’hi tot el temps que volgués, li condicionà la habitació d’hostes per el seu ús únic. La segona nit, mentre sopaven junts, l’exestudiant l’abraçà i ella deixà que l’abracés durant uns segons, com si també ho necessites, i després li parlà a l’orella i l’exestudiant es separà i anà a asseure’s al terra, en una cantonada de la sala. Durant hores varen romandre així, ella asseguda a la cadira i ell assegut al terra, que estava recobert d’un parquet molt curiós, groc fosc, que més que parquet semblava una catifa de palla trenada molt fina. Les espelmes que hi havia sobre la taula s’apagaren i només aleshores ella va anar a asseure’s a la sala, a l’altre cantonada. En la foscor cregué sentir uns dèbils gemecs. Li semblà que el jove plorava i s’adormí bressolada pel seu plor. Durant els dies següents l’exestudiant i ella redoblaren els seus esforços. Quant per fi veié Amalfitano no el va reconèixer. Estava més gras que abans i havia perdut cabell. El va veure de lluny i no dubtà ni un segon mentre se l’hi acostava. Amalfitano estava assegut sota d’un alerç i fumava amb expressió absent. Has canviat molt, li va dir ella. Amalfitano la reconegué d’immediat. Tu no, va dir. Gràcies, contestà ella, Després Amalfitano s’aixecà i se n’anaren.
Amalfitano, per aquella època, vivia a Sant Cugat i donava classes de filosofia en la Universitat Autònoma de Barcelona, que li quedava relativament a la vora. Rosa estudiava primària en una escola pública del poble i se n’anava de casa a dos quarts de nou i no tornava fins les cinc de la tarda. Lola en veure a Rosa li va dir que era la seva mare. Rosa deixà anar un crit i li donà una abraçada i gairebé d’immediat es separà i anà a amagar-se al seu dormitori. A la nit, després de dutxar-se i fer el seu llit en el sofà, Lola li va dir a Amalfitano que estava molt malalta, que probablement aviat moriria i que havia volgut veure a Rosa per última vegada. Amalfitano s’oferí a acompanyar-la a l’hospital l’endemà, però Lola s’hi negà dient que els metges francesos sempre havien estat millors que els espanyols i traient de la seva bossa uns papers que certificaven, sense cap dubte i en francès, que tenia sida. L’endemà, en tornar de la universitat, Amalfitano trobà a Lola i Rosa passejant pels carrers contigus a l’estació agafades de la mà. No va voler molestar-les i las seguí a distancia. Quan obrí la porta de casa seva las trobà juntes veient la tele. Més tard, quan Rosa ja dormia, li pregunta pel seu fill Benoît. Durant una estona Lola restà en silenci i recordà amb memòria fotogràfica cada part del cos del seu fill, cada gest, cada expressió d’astorament o d’ensurt, després li va dir que Benoît era un nen intel·ligent i sensible, i que el seu fill havia estat el primer en saber que ella s’anava a morir. Amalfitano li preguntà qui li ho havia dit, encara que amb resignació creia saber la resposta. Ho va saber sense l’ajut de ningú, va dir Lola, simplement mirant. És terrible per un nen saber que la seva mare es va a morir, va dir Amalfitano. Més terrible és mentir-li, als nens no se’ls ha de mentir, va dir Lola. Al cinquè dia d’estar allí, quan estaven a punt d’acabar-se els fàrmacs que havia portat de França, Lola els i va dir un matí que tenia d’anar-se’n. Benoît es petit i em necessita, va dir. No, en realitat no em necessita, però no per això deixa de ser petit, va dir. No se qui necessita a qui, digué finalment, però lo cert es que tinc d’anar a veure com està. Amalfitano li deixà un nota a la taula i un sobre amb bona part dels seus estalvis. Quan tornà del treball pensava que Lola ja no estaria allí. Anà a buscar a Rosa a l’escola i tornaren caminant a casa. En arribar es trobaren a Lola asseguda davant la tele engegada però amb el so apagat, llegint el seu llibre sobre Grècia. Soparen junts. Rosa se n’anà a dormir gairebé a les dotze de la nit. Amalfitano la va dur al seu dormitori, la desvestí i la posà sota las mantes. Lola l’esperava a la sala, amb la seva maleta disposada per sortir. És millor que et quedis aquesta nit, li va dir Amalfitano. És massa tard per anar-te’n. Ja no hi han trens a Barcelona, mentí. No me n’aniré en tren, va dir Lola. Faré autoestop. Amalfitano inclinà el cap i li va dir que podia anar-se’n quan volgués. Lola li donà un petó a la galta i se n’anà. L’endemà Amalfitano es llevà a les sis del matí i posà la radio per tenir la certesa que no havia aparegut assassinada i violada cap autoestopista en les carretes de la zona. Tot tranquil.
Aquesta imatge conjectural de Lola, amb tot, l’acompanya durant molts anys, com un record que emergeix amb estrèpit dels mars glacials, encara que ell realment no havia vist res i per tant no podia recordar res, tan sols l’ombra de la seva exdona en el carrer que la llum de las faroles projectava sobre les façanes veïnes, i després el somni: Lola allunyant-se per una de las carreteres que surten de Sant Cugat, caminant per la vorera del camí, un camí a penes transitat pels cotxes que preferien estalviar–se temps i es desviaven per la nova autopista de peatge, una dona encorbada pel pes de la seva maleta, sense por, caminant sense por per la vorera del camí.
La Universitat de Santa Teresa semblava un cementiri que de sobte s’hagués posat vanament a reflexionar. També semblava un a discoteca buida.
Una tarda Amalfitano sortí al pati en mànigues de camisa com un senyor feudal surt a cavall a contemplar la magnitud dels seus territoris. Abans havia estat tirat al terra del seu estudi obrint caixes de llibres amb un ganivet de cuina i entre aquests n’havia trobat un de molt estrany, que no recordava haver comprat mai i que tampoc recordava que ningú li hagués regalat. El llibre en qüestió era el Testament geomètric de Rafael Dieste, publicat per Ediciones del Castro a la Corunya, el 1975, un llibre evidentment sobre geometria, una disciplina que Amalfitano a penes coneixia, dividit en tres parts, la primera una “Introducció a Euclides, Lobatchevski i Riemann”, la segona dedicada a “Els moviments en geometria”, i la tercera part titulada “Tres demostracions del V postulat”, sens dubte la més enigmàtica atès que Amalfitano no tenia ni idea de que era el V postulat ni en que consistia, i a més a més no l’interessava saber-ho, tot i que això últim potser no sigui atribuïble a la seva falta de curiositat, que la tenia i en grans quantitats, sinó a la calor que escombrava per las tardes Santa Teresa, una calor seca i polsegosa, de sol agrit, a la que era impossible sostreure’s llevat que un hom visqués en un pis nou amb aire condicionat, que no era el seu cas. La edició del llibre havia estat possible gràcies al concurs d’alguns amics de l’autor, amics que quedaven immortalitzats, com si d’una fotografia de fi de festa es tractés, en la pàgina 4, on normalment solen aparèixer las dades de l’editor. Allí deia: La present edició és un homenatge que ofereixen a Rafael Dieste: Ramón BALTAR DOMÍNGUEZ, Isaac DÍAZ PARDO, Felipe FERNANDEZ ARMESTO, Fermín FERNANDEZ ARMESTO, Francisco FERNANDEZ DEL RIEGO, Álvaro GIL VARELA, Domingo GARCIA-SABELL,Valentín PAZ-ANDRADE i Luís SEOANE LOPEZ. A Amalfitano li semblà, almenys, una costum estranya posar el cognoms dels amics en majúscula, mentre el cognom de l’homenatja’t estava en minúscules. En la solapa s’advertia que aquell Testament geomètric”eren en realitat tres llibres , “amb la seva pròpia unitat, però funcionalment correlacionats pel destí del conjunt”, i després deia “aquesta obra de Dieste, decantació final de les seves reflexions i investigacions a propòsit de l’espai, la qual noció es troba implicada en qualsevol ordenada discussió sobre els fonaments de la Geometria”. En aquest moment a Amalfitano li semblà recordar que Rafael Dieste era un poeta. Un poeta gallec, naturalment, o fincat des feia molt a Galícia. I els seus amics i patrocinadors del llibre també eren gallecs, hi és clar, o fincats des de feia molt a Galícia, on Dieste probablement havia donat classes a la universitat de a Corunya o de Santiago de Compostel·la, o podria ser que ni tan sols hagués donat classes a la Universitat sinó en una escola secundaria, ensenyant geometria a vailets de quinze i setze anys i mirant per la finestra el cel permanentment encapotat de Galícia a l’hivern i la pluja que cau a piques. I a la contra solapa hi havia alguna dada més sobre Dieste. Deia: “Dins de la producció de Rafael Dieste, variada, però no voluble, sinó cenyida a las exigències d’un procés personal en que la creació poètica i la especulativa es troben com polaritzades per un mateix horitzó, el present llibre te els seus mes directes antecedents en el Nou tractat del paralelisme (Buenos Aires, 1958) i en treballs més recents: Variacions sobre Zenón de Elea i que és un axioma, aquest seguit – en el mateix volum – pel titulat Mobilitat i semblança”. Així que a Dieste, pensà Amalfitano, la cara regalimant-li suor al que si adherien microscòpiques motetes de pols, la passió per la geometria no li venia de nou. I els seus patrocinadors, sota aquesta nova llum, deixaven de cop de ser els amics que es reuneixen cada nit al casino per beure i parlar de política o de futbol o d’amistançades, per convertir-se amb la velocitat del llampec en honorables col·legues d’universitat, alguns jubilats, sens dubte, però altres en plena activitat i tots benestants o mitjanament benestants, lo que no evitava, certament, que, una nit si i l’altra no, es reunissin, com a intel·lectuals de província, es a dir com homes profundament solitaris però també com homes profundament autosuficients, al casino de a Corunya per beure un bon conyac o un whisky i parlar d’intrigues i d’amistançades mentre les seves dones o, en el cas dels vidus, les seves criades estaven assegudes davant de la tele o preparant el sopar. En qualsevol cas, per Amalfitano, el problema residia en com havia arribat aquest llibre a una de les seves caixes de llibres. Durant mitja hora furgà en la seva memòria, mentre fullejava el llibre de Dieste sense prestar-li massa atenció, i finalment concluí que tot allò era un misteri que de moment l’excedia, però no es va rendir. Li preguntà a Rosa, que en aquell moment estava tancada al bany, maquillant-se, si aquest llibre era seu. Rosa el mirà i va dir que no. Amalfitano li pregà que el mires un altre cop i li digués amb total seguretat si era seu o no. Rosa li pregunta si se sentia malament. Em sento perfectament, va dir Amalfitano, però aquest llibre no és meu i ha aparegut en una de les caixes de llibres que vaig enviar des de Barcelona. Rosa li contestà en castellà que no es preocupés i continuà maquillant-se. Com no em tinc de preocupar, va dir Amalfitano, també en castellà, si em sembla que estic perdent la memòria. Rosa tornà a mirar el llibre i va dir: Potser sigui meu. Estàs segura?, preguntà Amalfitano. No, no és meu, va dir Rosa, segur que no, la veritat és que és la primera vegada que el veig. Amalfitano deixà ala seva filla davant del mirall del bany i tornà a sortir al jardí devastat, on tot era de color marró clar , com si el desert s’hagués instal·lat al voltant de la seva nova casa, amb el llibre penjant de la mà. Recapitulà les possibles llibreries on l’hauria pogut comprar. Buscà en la primera pàgina i en la última i en la contraportada alguna senyal i trobà, en la primera pàgina, l’etiqueta tallada de la Llibreria Follas Novas S.L., Montero Ríos, 37, telèfons 981-59-44-06 i 981-59-44-18, Santiago. Evidentment no Santiago de Xile, únic lloc del món on Amalfitano era capaç de veure’s a si mateix en un estat de catatonia total, capaç d’entrar en una llibreria, agafar un llibre qualsevol sense ni tan sols mirar la portada, pagar-lo i anar-se’n. Es tractava, era obvi, de Santiago de Compostel·la a Galícia. Per un instant Amalfitano pensà en un viatge de peregrí pel camí de Santiago. Caminà fins al fons del pati, on la seva tanca de fusta es trobava amb un mur de ciment que protegia la casa veïna. Mai havia reparat en ell. Bardes envidriades, pensà, la por dels propietaris a les visites no desitjades. El sol de la tarda es reflectia en las arestes dels vidres quan Amalfitano renuà el passeig pel seu jardí devastat. La barda del costat també estava eriçada de vidres, però allí abundaven més els vidres verds i marrons de botelles de cervesa i alcohol. Mai, ni en somnis, havia estat a Santiago de Compostel·la, va tenir que reconèixer Amalfitano aturant-se a l’ombra que la barda del costat esquerra proporcionava. Però això en realitat importava poc o res, algunes de les llibreries que freqüentava a Barcelona tenien un fons comprat directament a altres llibreries d’Espanya, llibreries que saldaven els seus fons o que feien fallida o, les menys que feien la doble labor de llibreria i distribuïdora. Probablement aquest llibre arribà a les meves mans a Laie, pensà, o a la Central, on aní a comprar un llibre de Filosofia i el dependent o la dependenta, emocionada perquè a la llibreria s’hi trobaven Pere Gimferrer, Rodrigo Rey Rosa i Joan Villoro discutint sobre la conveniència o no de volar, sobre els accidents aeris, sobre si és més perillós enlairar-se que aterrar, introduí, per error, el llibre en la meva bossa. La Central, probablement. Però si així hagudes succeït jo hauria descobert el llibre en arribar a casa i obrir la bossa o el paquet o el que fos, llevat, clar, que durant el camí de tornada m’hagués succeït quelcom terrible o espantós que elimines qualsevol desig o curiositat per examinar el meu nou o els meus nous llibres. Podria ser, fins i tot, que obris com un zombi el paquet i deixés el llibre nou sobre las tauleta de nit i el llibre de Dieste en la prestatgeria dels llibres, aclaparat per quelcom que acabava de veure al carrer, potser un accident automobilístic, potser un atracament a ma armada, tal vegada un suïcida en el metro, encara que si jo hagués vist quelcom així, pensà Amalfitano, sens dubte ara ho recordaria o almenys conservaria dins meu un record vague. No recordaria el Testament geomètric, però si que recordaria l’incident que em feu oblidar el Testament geomètric. I per si això fos poc, el problema més gran, en realitat, no residia en l’adquisició del llibre sinó en com aquest havia anat a parar a Santa Teresa en l’interior de les caixes amb llibres que Amalfitano, abans de partir, havia seleccionat a Barcelona. ¿En quin moment de submissió absoluta havia posat aquest llibre allí?¿Com havia pogut embalar un llibre sense adonar-se que ho feia?¿És que pensava llegir-lo quan arribes al nord de Mèxic?¿Pensava iniciar amb ell un estudi erràtil de geometria? ¿I si aquest era el seu pla, perquè l’havia oblidat només arribar a aquella ciutat aixecada en mig del no res? ¿És que el llibre havia desaparegut de la seva memòria mentre la seva filla i ell volaven cap a l’oest? ¿O havia desaparegut de la seva memòria mentre ell esperava, ja a Santa Teresa, l’arribada de les seves caixes de llibres? ¿El llibre de Dieste s’havia esvaït com un símptoma secundari de jet-lag?
Amalfitano tenia unes idees un tant peculiars al respecte. No las tenia sempre, pel que tal vegada seria excessiu anomenar-les idees. Eren sensacions. Idees – joc. Com si s’acostés a una finestra i es forcés a veure un paisatge extraterrestre. Creia (o li agradava creure que creia) que quan un està a Barcelona aquells que estan i que son a Buenos Aires o al DF no existeixen. La diferencia horària era tan sols uns màscara de la desaparició. Així, si un viatjava d’improvís a ciutats que en teoria no haurien d’existir o encara no posseïen el temps apropiat per posar-se dempeus i emmetxar-se correctament, es produïa el fenomen conegut com a jet-lag. No pel teu cansament si més no pel cansament d’aquells que en aquell moment, si tu no haguessis viatjat, haurien d’estar adormits. Quelcom semblant a això, probablement, ho havia llegit en alguna novel·la o en algun conte de ciència ficció i ho havia oblidat.
Aquestes idees o aquestes sensacions o aquests desvariegis, a banda, tenien el seu costat satisfactori. Convertia el dolor dels altres en la memòria d’un. Convertia el dolor, que és llarg i natural i que sempre guanya, en memòria particular, que és humana i breu i que sempre s’escapoleix. Convertia un relat bàrbar d’injustícies i abusos, un udolar incoherent sense principi ni final, en una historia ben estructurada on sempre hi cabia la possibilitat de suïcidar-se. Convertia la fuga en llibertat, fins i tot si la llibertat només servia per seguir fugint. Convertia el caos en ordre, encara que fos al preu del que comunament es coneix com cordura.
I encara que després Amalfitano, en la biblioteca de la universitat de Santa Teresa, trobà dades bibliogràfiques sobre Rafael Dieste que confirmaren el que ja havia intuït o l’hi havia deixat intuir don Domingo Garcia-Sabell en el pròleg, titulat “La intuïció il·luminada” i on fins i tot es concedia el luxe de citar a Heidegger (Es gibt Zeit. Hi ha temps), durant aquell capvespre en que recorregué com un latifundista medieval el seu reduït fons erm, mentre la seva filla, com una princesa medieval, s’acabava de maquillar davant del mirall del banc, no aconseguí recordar de cap de les maneres, ni perquè i on havia comprat el llibre ni com aquest havia acabat embalat i expedit juntament amb altres exemplars més familiars i més estimats rumb a aquesta populosa ciutat que desafiava al desert entre la frontera de Sonora i Arizona. I aleshores, juts aleshores, com si fos una pistoletada de sortida d’una sèrie de fets que es concatenarien amb conseqüències unes vegades felices i altres vegades funestes, Rosa sortí de casa i va dir que se n’anava al cinema amb una amiga i li preguntà si tenia claus i Amalfitano va dir que si i escoltà com la porta es tancava de cop i després les passes de la seva filla que recorrien el caminoi de lloses mal tallades fins la minúscula porta de fusta del carrer que no l’hi arribava ni a la cintura i després les passes de la seva filla en la acera, allunyant-se en direcció a la parada de l’autobús i després el motor d’un cotxe que s’engegava. I aleshores Amalfitano caminà fins la part davantera del seu jardí estrallat i estirà el coll i en treure el cap al carrer no va veure cap cotxe ni Rosa i apressà amb força el llibre de Dieste que encara sostenia en la seva mà esquerra. I després mirà al cel i va veure una lluna massa gran i massa arrugada, tot i que encara no havia caigut la nit. I després es dirigí una altra vegada cap el fons del seu jardí empobrit i durant uns segons es quedà quiet, mirant a destra i sinistra, davant i darrera, per si veia la seva ombra, però encara que era de dia i cap a l’oest, en direcció a Tijuana, encara brillava el sol, no aconseguí veure-la. I aleshores es fixà en els cordills, quatre fileres, lligats, per una banda, a una espècie de porteria de futbol de dimensions més petites, dos pals de no més d’un metre vuitanta enterrats en la terra i un tercer pal, horitzontal, clavetejat als altres per ambdós extrems, lo que els hi concedia, a més a més, certa estabilitat, i del que penjaven els cordills fins uns ganxos fixats en la paret de la casa. Era l’estenedor de roba, encara que només va veure una brusa de Rosa, de color blanc amb brodats ocres al coll, i un parell de calces i dues tovalloles que encara regalimaven. A la cantonada, en un casota de totxos, hi havia la rentadora. Durant una estona es quedà quiet, respirant amb la boca oberta, recolzat en el pal horitzontal de l’estenedor. Després entra a la casota com si li faltés oxigen i d’una bossa de plàstic amb el logotip del supermercat al que anava amb la seva filla a fer la compra setmanal va treure tres agulles per la roba, que ell s’entestava a dir-ne “gossets”, i amb elles enganxà i penjà el llibre d’un dels seus cordills i després tornà a entrar a casa seva sentint-se molt més alleujat.
La idea, per suposat, era de Duchamp.
De la seva estada a Buenos Aires només existeix o només es conserva un ready-made. Encara que tota la seva vida fou un ready-made, que és una forma d’apaivagar el destí i al mateix temps enviar senyals d’alarma. Calvin Tomkins escriu al respecte: Amb motiu del casament de la seva germana Suzanne amb el seu intim amic Jean Crotti, que es casaren a Paris elm14 d’abril de 1919, Duchamp envià per un correu un regal a la parella. Es tractava de unes instruccions per penjar un tractat de geometria de la finestra del seu apartament i fixar-lo amb un cordill, perquè el vent pogués “fullejar el llibre, escollir els problemes, passar les pàgines i arrencar-les” Com es pot veure, Duchamp, no tan sols jugà als escacs a Buenos Aires. Segueix Tomkins: Potser que la falta d’alegria d’aquest Ready-made malheureux, con l’anomenà Duchamp, resultés un regal xocant per uns acabats de casar, però Suzanne i Jean seguiren les instruccions de Duchamp amb bon humor. De fet, arribaren a fotografiar aquell llibre obert suspès en l’aire – imatge que constitueix l’únic testimoni de la obra, que no aconseguí sobreviure a la seva exposició als elements – i més tard Suzanne pintà un quadre d’ell titulat Le ready-made malheureux de Marcel. Com explicaria Duchamp a Cabanne: “Em divertia introduir la idea de la felicita i la infelicitat ens els ready-mades, i després estava la pluja, el vent, les pàgines volant, era una idea divertida.” Em retracto, en realitat el que Duchamp feu a Buenos Aires fou jugar als escacs. Yvonne, que estava amb ell, acabà farta de tant joc ciència i marxà a França. Segueix Tomkins: En els últims anys, Duchamp confessà a un entrevistador que havia gaudit desacreditant “la serietat d’un llibre carregat de principis” com aquell y fins i tot insinuà a un altre periodista que, al exposar-lo a les inclemències del temps, “el tractat havia captat per fi quatre coses de la vida”
Aquesta nit, quan tornà Rosa del cinema, Amalfitano no estava veient la televisió assegut a la sala i aprofità per dir-li que havia penjat el llibre de Dieste a l’estenedor de la roba. Rosa el mirà com si no hagués entès res. Vull dir, va dir Amalfitano, que no l’he penjat perquè prèviament l’hagués mullat amb la mànega ni perquè se m’hagi caigut a l’aigua, simplement l’he penjat perquè si, per veure com resisteix la intempèrie, els embats d’aquesta naturalesa desèrtica. Espero que no t’estiguis tornant boig, va dir Rosa. No, no et preocupis, va dir Amalfitano, posant cara de despreocupació, precisament. T’ho aviso perquè no el despengis. Simplement fes-te a la idea que el llibre no existeix. Bé, va dir rosa, i es tancà a la seva cambra.
L’endemà, mentre els seus alumnes escrivien, o mentre ell mateix parlava, Amalfitano començà a dibuixar figures geomètriques molt simples, un triangle, un rectangle, i en cada vèrtex escriví el nom, diguem, dictat per l’atzar o la deixadesa o l’avorriment immens que els seus alumnes i les classes i la calor que imperava per aquells dies a la ciutat l’hi produïa. Així:
Dibuix 1
Aristòtil, Plató, Heràclit
O així:
Dibuix 2
Aristòtil, Tomàs Moro, Jenócrates, Protàgoras, Saint Simón, Plató, Heràclit, Diderot, Pedro da Fonseca.
O així:
Dibuix 3
San Anselm, Descartes, Kant, Leibniz, Wolff, Mendelssohn.
Quan tornà al seu cubicle descobrí el paper i abans de llençar-lo al cubell de les escombraries l’examinà durant uns minuts. El dibuix 1 no tenia més explicació que el seu avorriment. El dibuix 2 semblava una prolongació del dibuix 1 però els noms afegits li semblaren demencials. Jenócrates podia estar allí, no estava mancat de certa lògica peregrina, i també Protàgoras, però que pintaven Tomàs Moro i Saint-Simón?, ¿que pintava, com se sostenia allí Diderot? I, déus dels cels, el jesuïta portuguès Pedro de Fonseca, que fou un més dels milers de comentaristes que ha tingut Aristótil, però que ni amb fòrceps deixava de ser un pensador molt menor? El dibuix 3 , pel contrari, tenia certa lògica, una lògica d’adolescent tarat, d’adolescent rodamón en el desert, amb les robes esfilagarsades, per amb robes. Tots els noms, es podria dir, pertanyien a filòsofs preocupats per l’argument ontològic. La B que apareixia en el vèrtex superior del triangle incrustat en el rectangle podria ser Déu o la existència de Déu que sorgeix de la seva essència. Només aleshores Amalfitano reparà en que el dibuix 2 també exhibia una A i una B i ja no va tenir cap dubte de que la calor, a la que estava desacostumat. El feia desvariejar mentre dictava les seves classes.
Aquella nit, malgrat tot, després de sopar i de veure les noticies de la tele i de parlar per telèfon amb la professora Sílvia Pérez, que estava indignada per la forma en que la policia de l’estat de Sonora i la policia local de Santa Teresa estava portant la investigació dels crims, Amalfitano trobà a la taula del seu estudi tres dibuixos més. Sens dubte, l’autor era ell. De fet, es recordava fent gargots distret a una pàgina en blanc mentre pensava en altres coses. El dibuix 1 (o el dibuix 4) era així:
Heidegger, Von Hartmann, Nietzsche, Trendelenburg, Lange, Bergson, Spengler, Serrillanges.
El dibuix 5
dibuix 5: Kolakowski, Whitehead, Guyau, Vattimo, Feyerabend, Spencer.
I el dibuix 6
dibuix 6:
Mario Bunge, Jean François Revel, Vladímir Smirnov, Mijaíl Suslov, Harold Bloom, Allan Bloom.
El dibuix 4 resultava curiós. Trendelenburg, feia molts anys que no pensava en ell. Adolf Trendelenburg. ¿Perquè just ara i perquè en companyia de Bergson i Heidegger i Nietzsche i Spengler? El dibuix 5 li semblà encara més curiós. La aparició de Kolakowski i Vattimo. La presència de l’oblidat Whitehead, Però sobre tot la asistencia imprevista del pobre Guyau, Jean-Marie Guyau, mort als trenta y quatre anys, el 1888, a qui alguns bromistes anomenaren el Nietzsche francès, i els seus seguidors en tot el món no passaven de deu persones, encara que en realitat no eren més de sis, i això Amalfitano ho sabia perquè a Barcelona havia conegut a l’únic guyotista espanyol, un professor de Girona tímid i a la seva manera, entusiasta, del qual la major dèria era descobrir un text ( que no se sabia molt be si era un poema o un assaig filosòfic o un article) que Guyau havia escrit en anglès i publicat allà pel 1886-1887 en un diari de San Francisco, California. El dibuix 6 , finalment, era el més curiós de tots (i el menys “filosòfic”). El que en un costat de la horitzontal aparegués Vladímir Smirnov, desaparegut en els camps de concentració de Stalin al 1938, i al qui no hem de confondre amb Ivàn Nikitich Smirnov, afusellat pels stalinistes el 1936 després del primer procés de Moscou, mentre en l’altre costat de la horitzontal apareixia el nom de Suslov, ideòleg del aparell, disposat a empassar-se totes les infàmies i crims, no podia ser més eloqüent. Però el que la horitzontal estès travessada per dues línies inclinades, en les quals es llegien els noms de Bunge i Revel, en la part posterior, i de Harold Bloom i Allan Bloom en la inferior, resultava molt semblant a un acudit. Un acudit que per altre banda Amalfitano nom comprengué, sobre tot per la aparició dels dos Bloom, on segur que devia de residir-hi la gracia, una gracia que, malgrat tot, per més que la sotjava no aconseguia agafar.
Aquella nit, mentre la seva filla dormia i després d’escoltar l’últim programa de noticies de la radio més popular de Santa Teresa, “La veu de la frontera”, Amalfitano sortí al jardí i després de fumar-se una cigarreta mirant el carrer desertes dirigí cap a la part del darrere, amb passos cançoners, com si temés posar el peu en un forat o com si li fes por la foscor que allí imperava. El llibre de Dieste seguia estès als costat de la roba que Rosa havia rentat aquell dia, una roba que semblava feta de ciment o d’algun material molt pesat doncs no es movia en absolut mentre la brisa, que arribava a ratxes, gronxava el llibre d’una banda a l’altre, com si el bressolés a disgust, o com si pretengués desprendre’l de les pinces que el subjectaven al cordill. Amalfitano sentia la brisa a la seva cara. Estava suant i les ràfegues irregulars d’aire li Assecaven les gotetes de transpiració i clourien la seva ànima. Com si estès en l’estudi de Trendelenburg, pensà, com si seguis les passes de Whitehead per la vorera d’un canal, com si m’acostés al llit de malalt de Guyau i li demanés consell. Quina hauria estat la seva resposta? Sigui feliç. Visqui el moment. Sigui bo. O pel contrari: Qui és vostè? Que hi fa aquí? Vagi-se’n.
Socors.
L’endemà, buscant en la biblioteca de la universitat, trobà més dades sobre Dieste. Havia nascut a Rianxo, a Corunya, el 1899. Començà escrivint en gallec, encara que després es passaria al castellà o simultaniejaria ambdues llengües. Home de teatre. Compromís antifeixista durant la guerra civil. Després de la derrota marxa a l’exili, concretament a Buenos Aires, on publica Viatge, dol i perdició: tragèdia, humorada i comèdia, el 1945, llibre composat per tres obres ja publicades. Poeta. Assagista. També publica, el 1958, quan Amalfitano tenia set anys, el ja esmentat Nou tractat del paral·lelisme. Com autor de relats curts la seva obra més important és Historia i invencions de Félix Muriel (1943). Torna a Espanya, torna a Galícia. Mor a Santiago de Compostel·la el 1981.
De que tracta l’experiment?, va dir Rosa. Quin experiment? Va dir Amalfitano. El del llibre penjat, va dir Rosa. No és cap experiment, en el sentit literal de la paraula, va dir Amalfitano. Perquè és allí?, va dir Rosa. Se’m va ocórrer de repent, va dir Amalfitano, la idea és de Duchamp, deixar un llibre de geometria penjat a la intempèrie per veure si aprèn quatre coses de la vida real. El destrossaràs, va dir Rosa. Jo no, va dir Amalfitano, la naturalesa. Escolta, tu cada dia estàs més boig, li va dir Rosa. Amalfitano somrigué. Mai t’havia vist fer-li una cosa així a un llibre, va dir Rosa. No és meu, contestà Amalfitano. M’és igual, replicà Rosa, ara és teu. És curiós, va dir Amalfitano, així hauria de ser però el cert és que no el sento com un llibre que em pertanyi, a més a més tinc la impressió, gairebé la certesa, de que no li estic fent cap mal. Doncs fes-te a la idea que és meu i despenja’l, va dir Rosa, els veïns es creuran que estàs boig. ¿Els veïns, els que posen trossos de vidre a sobre de les tapies? Aquests ni tan sols saben que existim, va dir Amalfitano, i estan infinitament més bojos que jo. No, aquests no, replicà Rosa, els altres, els que poden veure perfectament bé el que passa al nostre pati. Algun t’ha molestat?, preguntà Amalfitano. No, va dir Rosa. Aleshores no hi ha problema, va dir Amalfitano, no et preocupis per bajanades, en aquesta ciutat estan passant coses molt més terribles que penjar un llibre d’un cordill. Una cosa no treu l’altra, va dir Rosa, no som bàrbars. Deixa el llibre en pau, fes-te a la idea que no existeix, oblidat d’ell, va dir Amalfitano, a tu mai t’ha interessat la geometria.
Pels matins, abans de anar-se’n a la universitat. Amalfitano sortia per la porta del darrere a beure’s els últims glops del seu cafè mirant el llibre. No hi havia cap dubte: el paper en el que havia estat imprès era bo i la enquadernació resistia incommovible els embats de la naturalesa. Els vells amics de Rafael Dieste havien escollit bons materials per brindar-li aquesta espècie d’homenatge i de comiat un tant anticipada, l’adéu d’uns vells barons il·lustrats (o amb la patena de la il·lustració) a un altre vell baró il·lustrat. Amalfitano pensà que la naturalesa del nord-oest de Mèxic, en aquell lloc precís del seu jardí malmès, era més aviat exigua. Un matí mentre esperava l’autobús que el portaria a la universitat, es va fer el ferm propòsit de plantar gespa o herba, i també de comprar un arbret ja una mica crescut en alguna botiga dedicada a tal menester, i de plantar flors als costats. Un altre matí pensà que qualsevol treball que es prengués encaminat a fer mes grat el jardí resultaria a la llarga inútil, ja que no pensava quedar-se molt temps a Santa Teresa. S’ha de tornar ara mateix, es deia, però on? I després es deia: que em va impulsar a venir aquí? Perquè vaig dur a la meva filla a aquesta ciutat maleïda? Perquè era un dels pocs forats del món que em faltava conèixer? Perquè el que desitjo, en el fons, és morir-me?. I després mirava el llibre de Dieste, el Testament geomètric, que penjava impàvid del cordill, subjectat per dues pinces, i li donaven ganes de despenjar-lo i netejar la pols ocre que se li havia anat adherint aquí i allà, però no s’hi atrevia.
Amalfitano recordava a vegades, després de sortir de la universitat de Santa Teresa o assegut al porxo de casa seva o mentre llegia els treballs dels seus alumnes, al seu pare, que era afeccionat a la boxa. El pare de Amalfitano opinava que tots els xilens eren uns maricons. Amalfitano, que tenia deu anys, li deia: però, papà, més aviat els italians son els maricons, fixa’t sinó en la Segona Guerra Mundial. El pare d’Amalfitano mirava molt seriós al seu fill quan aquest li deia les quals paraules. El seu pare, l’avi d’Amalfitano, havia nascut a Nàpols. I ell mateix sempre es sentí més italià que no pas xilè. De totes maneres li agradava parlar de boxa, o millor dit, li agradava parlar de combats dels que només havia llegit les cròniques de rigor que apareixien en les revistes especialitzades o en les pàgines d’esports. D’aquesta manera podia parlar dels germans Loayza, Mario i Rubén, nebots del Tani, i de Godfrey Syevens, un maricón senyorial i sense pegada, i d’Humberto Loayza, cosí també del Tani, de bona pegada però poc encaixador, d’Arturo Godoy, llagoter i màrtir, de Luís Vicentini, italià de Chillàn i home de bona planta però al que el va perdre el seu trits destí de Ne néixer a Xile, i de Estanislao Loayza, el Tani, a qui li robaren el ceptre mundial als Estats Units de la manera més beneita, quan l’àrbitre, en el primer round, li trepitjà el peu i al Tani se li fracturà un turmell. T’ho pots imaginar? Deia el pare de Amalfitano. No m’ho puc imaginar, deia Amalfitano. Anem a veure, posat a fer ombra al meu voltant i jo et trepitjaré el peu, deia el pare de Amalfitano. Millor que no, deia Amalfitano. Fes-ho amb confiança, home, no et passarà res, deia el pare de Amalfitano. Un altre dia, deia Amalfitano. Te de ser ara mateix, deia el seu pare. Aleshores Amalfitano es posava a fer ombra i a moure’s amb una agilitat sorprenent al voltant del seu pare, llençant de tan en quant directes amb l’esquerra i ganxos amb la dreta, i de sobte el seu pare s’avançava una mica i l’hi trepitjava el peu i aquí s’acabava tot, Amalfitano es quedava quiet o buscava el clinch o s’escapolia, però de cap manera es fracturava el turmell. Jo crec que l’àrbitre ho va fer a posta, deia el pare de Amalfitano. No es possible malmetre el turmell a ningú d’una trepitjada. Després venien las invectives: els boxejadors xilens son tots uns maricons, els habitants d’aquest país de merda son tots uns maricons, tots sense excepció, disposats a deixar-se enganyar, disposats a deixar-se comprar,disposats a abaixar-se els pantalons quan un només els hi ha demanat que es treguin el rellotge. A lo qual Amalfitano, que als deu anys no llegia revistes esportives sinó de historia, sobre tot de historia bèl·lica, responia que aquest lloc més aviat el tenien reservat els italians i que a la segona guerra mundial es remetia. El seu pare aleshores es quedava en silenci, mirant al seu fill amb franca admiració i orgull, com preguntant-se d’on dimonis havia sortir aquest nen, i després seguia silenci durant una estona i després li deia en veu baixa, com si li expliqués un secret, que els italians individualment eren valents. I admetia que en massa només feien el pallasso. I resumia que això, precisament, era el que li donava esperances.
Pel que cap deduir, pensava Amalfitano, mentre sortia per la porta del davant i s’aturava amb un got de whisky al porxo i després treia el cap al carrer on si veien alguns cotxes aparcats, cotxes abandonats per unes hores i que feien olor, o aixó li semblava a ell, a ferralla i sang, abans de donar mitja volta i dirigir-se, sense passar per l’interior de la casa, a la part del darrere del jardí on el testament geomètric l’esperava en mig de la quietud i la foscor, que ell, en el fons, mol en el fons, encara era una persona amb esperances, puig la seva sang era italiana i a més a més individualista i també una persona educada. I potser fins i tot ni tan sols fos un covard. Encara que no li agradava la boxa. Però aleshores el llibre de Dieste flotava en l’aire i la brisa assecava amb un mocador negre la suor que emperlava el seu front i Amalfitano tancava els ulls i tractava de recordar una imatge qualsevol del seu pare, inútilment. Quan tornava a la casa, no per la porta del darrera sinó per la del davant, treia el coll per sobre del reixat i mirava al carrer en ambdues direccions. Algunes nits tenia la impressió que l‘espiaven.
Pels matins, quan Amalfitano entrava en la cuina i deixava la seva tassa de cafè a l’aigüera després de la visita obligada al llibre de Dieste, la primera en anar-se’n era Rosa. Normalment no s’acomiadaven, encara que de vegades, si Amalfitano entrava abans o si deixava per després la seva sortida al jardí del darrere, arribava a dir-li adéu, a recomanar-li que es cuités o a donar-li un petó. Un matí només va poder dir-li adéu i després s’assegué a la taula mirant per la finestra l’estenedor. El testament geomètric es movia imperceptiblement. De sobte, deixà de moure’s. Els ocells que cantaven en els jardins veïns callaren. Tot quedà per un instant en complet silenci. A Amalfitano li semblà sentir el soroll de la porta del carrer i les passes de la seva filla que s’allunyaven. Després, escoltà el motor d’un cotxe que es posava en marxa. Aquella nit, mentre Rosa veia una pel·lícula que havia llogat, Amalfitano trucà a la professora Pérez i li confessà que els seus nervis estaven cada vegada més alterats. La professora Pérez el tranquil·litzà, li va dir que no tenia de preocupar-se en excés, prenent algunes precaucions n’hi havia prou, no és tractava de tornar-se paranoic, li recordà que les víctimes solien ser segrestades en altres zones de la ciutat. Amalfitano, l’escoltava parlar i de sobte esclatà a riure. Li va dir que tenia els nervis de punta peus. La professora Pérez no captà l’acudit. En aquest lloc, pensà Amalfitano amb ràbia, ningú capta res. Després la professora Pérez intentà convence’l per sortir junts el cap de setmana, amb na Rosa i el fill de la professora Pérez. On, va dir Amalfitano de forma gairebé inaudible. Podríem anar a menjar a un berenador que és a uns vint quilometres de la ciutat, va dir ella, un lloc molt agradable, amb piscina pels joves i una enorme terrassa ombrejada des d’on es veien els estreps d’una muntanya de quars, una muntanya de color platejat amb vetes negres. Dalt de la muntanya hi havia un ermita de maons negres. L’interior era fosc, llevat del llum que entrava per una espècie d’espirall i les parets estaven atapeïdes d’exvots escrits per viatgers i indis del segle XIX, els que s’arriscaven a creuar la serralada que dividia Chiuahua de Sonora.
Els primers dies d’Amalfitano a Santa Teresa i a la Universitat de Santa Teresa foren espantosos, encara que Amalfitano se n’adona només en part. Se sentia malament, ho atribuïa al jet-lag, no li prestava atenció. Un col·lega de la facultat, un xicot de Hermosillo que no feia molt havia acabat la carrera, li preguntà quins motius li havien fet preferir la Universitat de Santa Teresa a la Universitat de Barcelona. Espero que no hagi estat el clima, va dir el jove professor. El clima d’aquí em sembla estupend, contestà Amalfitano. No, si jo també penso el mateix, mestre, digué el jove, ho deia perquè els que venen aquí pel clima és que estan malalts i jo espero sincerament que vostè no ho estigui. No, contestà Amalfitano, no fou el clima, a Barcelona se m’havia acabat el contracte i la professora Pérez em va convèncer per venir a treballar aquí. A la professora Silvia Pérez l’havia conegut a Buenos Aires i després s’havien vist a Barcelona en dues ocasions. Fou ella qui s’encarregà de llogar la casa i comprar alguns mobles que després Amalfitano li abonà fins i tot abans de cobrar la seva primera mesada, per no suscitar cap equivoc. La casa estava en la colònia de Lindavista, un barri de classe mitja alta, amb edificacions de un dos o pisos envoltades de jardins. La acera, esberlada per les arrels de dos arbres enormes, era ombrejada i agradable, tot i que rere alguns reixats era possible veure cases en procés de degradació, com si els veïns haguessin fugit apressadament, sense temps ni tan sols per vendre les seves propietats, de lo que es deduïa que no era difícil, en contra del que afirmava la professora Pérez, llogar una casa al barri. El degà de la Facultat de Filosofia i Lletres, a qui la professora Pérez li presentà el segon dia de la seva estada a Santa Teresa, no li va caure gens bé. Es deia Augusto Guerra i tenia la pell blanquinosa i brillant d’un home gras, però en realitat era flac i nerviüt. No semblava molt segur de si mateix, tot i que ho intentava dissimular amb una barreja de franquesa il·lustrada i aire marcial. Tampoc creia massa en la filosofia i per tant en l’ensenyament de la filosofia, una disciplina en franc retrocés davant les meravelles actuals i futures que la ciència ens depara, li va dir, a lo qual Amalfitano li respongué educadament si pensava el mateix de la literatura. No, miri per on, La literatura si que te futur, la literatura i la història, havia dit Augusto Guerra, fixis si més no en les biografies, abans, gairebé no hi havia ni oferta ni demanda de biografies, i avui tot el món no fa més que llegir biografies. Compte: he dit biografies, no autobiografies. La gent te set de conèixer altres vides, les vides dels seus contemporanis famosos,els que han assolit l’èxit i la fama o els qui han estat a punt d’assolir-la, i també te set per saber que feren els antics chincuales, a veure si aprenen quelcom, encara que no estiguin disposats a patir la mateixa gimnàstica. Amalfitano preguntà educadament que volia dir la paraula chincuales, que maki fins aquell moment havia sentit. En veritat?, va dir Augusto Guerra. Li ho juro, digué Amalfitano. Aleshores el degà cridà a la professora Pérez i li digué: Silvita, vostè sap el significat de la paraula chincuales? La professora Pérez s’agafà del braç d’Amalfitano, com si fossin nuvis , i honestament confessà que no tenia ni la més remota idea, tot i que la paraula, per si mateixa, no li fos del tot desconeguda. Quina colla de brètols, pensà Amalfitano. La paraula chincuales, va dir Augusto Guerra, te, com totes les paraules de la nostra llengua, moltes accepcions. En principi designa els puntets vermells, sap?, que deixen en la nostra pell les picades de les puces o els xinxes. Aquestes picades causen picor i la pobre gent que les pateix no para de gratar-se, com és lògic. D’aquí ve una segona accepció, la que designa a les persones inquietes, que es contorsionen i es graten, que no deixen de moure’s i posen nerviosos als involuntaris espectadors que els contemplen. Diguéssim, com la sarna europea, com els sarnosos que tant sovintegen a Europa i que contrauen aquesta malaltia en els lavabos públics o en aquestes horrends latrines franceses, italianes i espanyoles. I d’aquesta accepció ve la última accepció, la accepció guerrista, com si diguéssim, que designa als viatgers, als aventurers de l’intel·lecte, els que no es poden estar quiets mentalment. Ah, va dir Amalfitano. Magnífic, va dir la professora Pérez. En aquella reunió improvisada en la oficina del degà, que Amalfitano considerà com de benvinguda, també estaven presents tres professors de la facultat i la secretaria d’en Guerra, qui destapà una ampolla de xampany californià i distribuí a cada un vasos de cartró i galetes salades. Després aparegué el fill de Guerra, una paio d’uns vint-i-cinc anys, amb ulleres fosques i vestit esportiu, la pell molt bronzejada, que es passà tot el temps en una cantonada parlant amb la secretaria del seu pare i mirant de tan en tant a Amalfitano amb expressió divertida.
La nit anterior a l’excursió oí per primera vegada la veu. Potser abans l’havia escoltada, pel carrer o dormint, i cregué que era part d’una conversa aliena o que tenia un malson. Però aquesta nit l’oí i no tingué cap dubte que es dirigia a ell. Al principi pensà que s’havia tornat boig. La veu va dir: hola, Oscar Amalfitano, per favor no t’espantis, no passa res dolent. Amalfitano s’espantà, s’aixecà, es dirigí a la carrera a la cambra de la seva filla. Rosa dormia plàcidament. Amalfitano va encendre el llum i revisà la tanca de la finestra. Rosa es despertà, li preguntà que passava. No que passava sinó que li passava. Dec tenir una cara horrible, pensà Amalfitano. Es va asseure en una cadira i li va dir que estava molt nerviós, que li havia semblat sentir sorolls, que estava penedit d’haver-la dut a aquesta ciutat infecta. No et preocupis, no passa res, va dir Rosa. Amalfitano li donà un petó a la galta, li acaricià el cabell i sortí tancant la porta però sense apagar el llum. Al cap d’una estona, mentre mirava per la finestra de la sala el jardí i el carrer i les branques quietes dels arbres, oí que Rosa apagava el llum. Sortí, sense fer soroll, per la part del darrere. Hauria desitjat tenir una llanterna, però sortí igualment. No hi havia ningú. A l’estenedor estava el testament geomètric i uns mitjons seus i uns pantalons de la seva filla. Dona un tomb pel jardí, al porxo no hi havia ningú, s’acosta a la reixa i examinà el carrer, sense sortir-hi, i només va veure un gos que es dirigia tranquil·lament rumba l’avinguda Madero, a la parada d’autobusos. Un gos es dirigeix a la parada d’autobusos, es va dir Amalfitano. Des d’on estava li sembla notar que no era un gos de raça sinó un gos qualsevol. Un quiltro, pensà Amalfitano. Per dintre, va riure. Aquestes paraules xilenes. Aquestes giravoltes en la psique. Aquesta pista de hoquei sobre gel de la mida de la província d’Atacama on els jugadors mai veien a un jugador contrari i molt de tan en quan a un jugador del seu mateix equip. Tornà a entrar a la casa. Tancà amb clau, assegurà les finestres, va treure d’un calaix de la cuina un ganivet de fulla curta i ferma, que deixà al costat d’una història de la filosofia alemanya i francesa des de 1900 fins a 1930, i tornà a asseure’s davant de la taula. La veu va dir: no et creguis que per a mi és fàcil. Si creus que per a mi és fàcil t’equivoques al cent per cent. Més aviat és difícil. Al noranta per cent. Amalfitano tancà els ulls i pensà que s’estava tornant boig. No tenia tranquil·litzants a la casa. S’aixecà. Anà a la cuina i es tirà aigua a la cara amb les dues mans. S’assecà amb el drap de la cuina i amb les mànigues. Tractà de recordar el nom que tenia en psiquiatria el fenomen auditiu que estava experimentant. Tornà al seu estudi i després de tancar la porta es va asseure un cop més, amb el cap cot i les mans sobre la taula. La veu da dir: Et prego em disculpis. Et prego que et tranquil·litzis. Et prego que no et prenguis aixó com una intromissió en la teva llibertat. En la meva llibertat?, pensà Amalfitano sorprès mentre d’un salt arribava fins la finestra i la obría i contemplava un costat del seu jardí i la paret o la barda eriçada de vidres de la casa veïna, i els reflexes que la llum de les faroles extreien dels fragments d’ampolles trencades, reflexes molt tènues de colors verds i marrons i ataronjats, com si la barda en aquelles hores de la nit deixés de ser una barda defensiva i es convertís o jugues a convertir-se en una barda decorativa, element minúscul d’una coreografia que ni l’aparent coreògraf, el senyor feudal de la casa veïna, era capaç de discernir ni tan sols en les parts més elementals, aquelles que afectaven a la estabilitat, al color, a la disposició ofensiva o defensiva del seu artefacte. O com si sobre la barda hi estès creixent una planta enfiladissa, pensà Amalfitano abans de tancar la finestra.
Aquella nit la veu no tornà a manifestar-se i Amalfitano dormí molt malament, un somni torbat per salts i revoltades, com si algú li esgarrapés els braços i les cames, amb el cos amarat en transpiració, encara que a les cinc del matí l’angoixà cessà i en el somni aparegué Lola que el saludava des d’un parc de grans reixes (ell estava a l’altre costat), i dos rostres d’amics als que feia anys que no veia (i als quals probablement no tornaria a veure mai més) i una habitació plena de llibres de filosofia coberts de pols, més no per aixó menys magnífics. A aquesta mateixa hora la policia de Santa Teresa trobava el cadàver d’una altre adolescent, semi enterrada en un tros erm d’un raval de la ciutat, i un vent fort que venia de l’oest, es va anà a estavellar contra el peu de les muntanyes de l’est, aixecant pols i fulls de diari i cartrons llençats al carrer al seu pas per Santa Teresa i movent la roba que Rosa havia penjat en el jardí del darrere, com si el vent, aquest vent jove i enèrgic i de tan curta vida, s’emprovés les camises i pantalons d’Amalfitano i es poses dins les calces de la seva filla i llegís algunes pàgines del Testament Geomètric a veure si per allí hi havia quelcom que li pogués ser de utilitat, quelcom que li expliqués el paisatge tan curiós de carrers i cases a traves de les quals estava galopant o que ho expliqués a ell mateix com a vent.
A les vuit del matí Amalfitano s’arrossegà a la cuina. La seva filla li preguntà si havia tingut una bona nit. Pregunta retòrica a la que Amalfitano contestà encongint-se d’espatlles. Quan Rosa se n’anà a comprar viandes per el dia que pensaven passar al camp, es preparà una tassa de te amb llet i anà a prendre’l a la sala. Després obrí les cortines i es preguntà si estava en condicions d’anar a l’excursió proposada per la professora Pérez. Decidí que si, que el que li havia passat la nit anterior era tal vegada la resposta del seu cos a l’atac d’un virus autòcton o al començament d’una grip. Abans d’anar-se’n a la dutxa es va prendre la temperatura. No tenia febre. Durant deu minuts es va mantenir sota el doll d’aigua, pensant en la seva actuació de la nit anterior, que li produïa vergonya i fins i tot aconseguia ruboritzar-lo. De tan en tant aixecava el cap perquè la dutxa li anés directament a la cara. El sabor de l’aigua era diferent del sabor que tenia a Barcelona. Li semblava, a Santa Teresa, molt més densa, com si no passes per cap depuradora, una aigua carregada de minerals, amb gust a terra. En els primers dies adquirí l’hàbit, que compartí amb Rosa, de rentar-se les dents el doble de vegades que ho feia a Barcelona, puig tenia la impressió de que les dents s’ennegrien com si una fina pel·lícula de matèria sorgida dels rius subterranis de Sonora li estigués cobrint les dents. Amb el pas del temps, malgrat tot, havia tornat a raspallar-se-les tres o quatre vegades al dia. Rosa, molt més preocupada pel seu aspecte, seguí raspallant-se-les sis o set vegades. A la seva classe va veure alguns estudiants amb les dents de color ocre. La professora Pérez tenia les dents blanques. Una vegada li va preguntar: si era cert que l’aigua d’aquesta part de Sonora ennegria la dentadura. La professora Pérez no ho sabia. És la primera noticia que tinc al respecte, li va dir, i prometé esbrinar-ho. No te importància, va dir Amalfitano alarmat, no te importància, fes-te a la idea que no t’he preguntat res. En l’expressió de la professora Pérez havia detectat una ombra de inquietud, com si la pregunta amagués una altra pregunta, aquesta altament ofensiva o feridora. S’han de cuitar les paraules, cantà Amalfitano sota la dutxa, sentint-se totalment refet, el que sens dubte era una prova del seu caràcter sovint irresponsable.
Rosa tornà amb dos diaris que deixà a la taula i després es posà a preparar entrepans de pernil o tonyina, amb enciam i tomàquets tallats en rodanxes i maionesa o salsa rosa. Els embolicà amb paper de cuina i amb paper d’alumini, i els posà tots en una bossa de plàstic que introduí a l’interior d’una petita motxilla de color marró on si llegia, en semicercle, Universitat de Phoenix, i també hi posà dues ampolles d’aigua i una dotzena de vasos de paper. A dos quarts de deu del matí oïren el clàxon de la professora Pérez. El fill de la professora Pérez tenia setze anys i era baix d’estatura, amb la cara quadrada i l’esquena ampla, com si practiqués algun esport. Tenia la cara i part del coll plens de grans. La professora Pérez anava vestida amb texans i camisa i mocador blancs. Unes ulleres negres potser massa grans li cobrien els ulls. Des de lluny pensà Amalfitano, semblava una actriu del cinema mexicà dels anys setanta. Quan entrà en el vehicle el miratge s’evaporà. La professora Pérez conduïa i ell es va asseure al seu costat. Es dirigiren cap a l’est. Els primers quilòmetres la carretera discorria per una petita vall repuntejada de roques que semblaven despreses del cel. Trossos de granit sense origen ni continuïtat. Hi havia algunes plantacions, parcel·les on camperols invisibles cultivaven fruits que ni la professora Pérez ni Amalfitano saberen discernir. Després sortiren al desert i a les muntanyes. Allí hi havia els pares de les roques orfes que acabaven de deixar enrere. Formacions granítiques, volcàniques, els quals pics es siluetejaven en el cel amb forma i maneres d’ocells, però ocells de dolor, pensà Amalfitano, mentre la professora Pérez parlava als nois del lloc cap on anaven pintant-lo amb colors que fluctuaven des de la diversió (una piscina excavada en la roca viva) fins al misteri que ella xifrava en les veus que s’escoltaven des del mirador i que, evidentment, era el vent qui les produïa. Quan Amalfitano girà el cap per observar l’expressió de la seva filla i del fill de la professora Pérez, veié quatre cotxes que es mantenien a la saga esperant la oportunitat d’avançar-los. En l’interior d’aquests cotxes imaginà a famílies felices, una mare, una maleta de picnic plena de viandes, dos fills i un pare que conduïa amb la finestreta del cotxe abaixada. Somrigué a la seva filla i tornà a mirar cap a la carretera. Mitja hora després pujaren un pendent des d’on es podia contemplar una amplia extensió de desert a les seves esquenes. Va veure més cotxes. Imaginà que el parador o berenador o restaurant u hotel de cites cap on es dirigien era un lloc de moda per els habitants de Santa Teresa. Es penedí d’haver acceptat la invitació. En algun moment s’adormi. Despertà quan ja havien arribat. La mà de la professora Pérez a la seva cara, un gest que podia ser una carícia o una altra cosa. Semblava la mà d’una cega. Rosa i Rafael ja no estaven a l’interior del vehicle. Veié un pàrquing gairebé ple, el sol reverberant sobre les superfícies cromades, un pati descobert situat en un pla lleugerament superior, una parella abraçada contemplant quelcom que ell no podia veure, el cel enlluernador ple de petites boires baixes, una música llunyana i una veu que cantava o xiuxiuejava a gran velocitat, fent inintel·ligible la lletra de la cançó. A pocs centímetres d’ell tenia el rostre de la professora Pérez. Agafà la seva mà i la besà. Tenia la camisa mullada de transpiració, però lo que més el va sorprendre fou que la professora també transpirava.
El dia, malgrat tot, fou agradable. Rosa i Rafael es banyaren a la piscina i després s’uniren a la taula des d’on ells els contemplaven. Després compraren refrescs i sortiren a passejar pels voltants del local. En alguns llocs la muntanya queia en picat, en el fons o en les parets dels cingles es veien grans ferides per les que es mostraven pedres d’altres colors o que el sol en fugir per l’oest, feia semblar d’altres colors, lutitas i andesitas emmanillades per formacions de pedra sorrenca, farallons verticals de toves i grans safates de pedra basàltica. De tan en tant, penjant de la muntanya apareixia algun cactus de Sonora. I més enllà hi havia més muntanyes i després valls diminutes i més muntanyes, fins arribar a una zona que quedava velada pel baf, per la broma, com un autèntic cementiri de núvols, rere dels quals estaven Chiuahua i Nou Méxic i Texas. Contemplant aquest panorama, asseguts sobre unes pedres, menjaren en silenci. Rosa i Rafael nomes es parlaren per intercanviar els seus respectius entrepans. La professora Pérez semblava sumida en els seus propis pensaments. I Amalfitano se sentia cansat i aclaparat pel paisatge, un paisatge que li semblava apte nomes per a joves o per a vells imbècils o vells insensibles o vells malvats disposats a infligir e infligir-se una tasca impossible fins l’últim alè.
Aquella nit Amalfitano es quedà despert fins molt tard. El primer que va fer en arribar a casa fou anar al jardí del darrere i comprovar si seguia allí el llibre de Dieste. Durant el viatge de tornada la professora Pérez havia tractat de ser simpàtica i de iniciar un diàleg que els involucrés a tots quatre, però el seu fill s’adormí només iniciar els descens i poc després Rosa, amb la cara recolzada a la finestra, va fer el mateix. Amalfitano no tardà en seguir l’exemple de la seva filla. Somià amb la veu d’una dona que no era la veu de la professora Pérez sinó la d’una francesa, que li parlava de signes i de números i de quelcom que Amalfitano no entenia i que la veu del seu somni en deia “història descomposta” o “història desarmada i tornada a armar”, tot i que evidentment la història tornada a armar es convertia en una altra cosa, en un comentari al marge, en una nota saberuda, en una riallada que tardava en apagar-se i saltava d’una roca andesita a una riolita i després a una tova, i d’aquest conjunt de roques prehistòriques sorgia una espècie d’argent viu, l’espill americà, deia la veu, el trist espill americà de la riquesa i la pobresa i de les continues metamorfosis inútils, l’espill que navega i les seves veles son el dolor. I després Amalfitano canvià de somni i ja no escoltà cap veu, lo que probablement indicava que dormia profundament, i somià que s’acostava a una dona, a una dona constituïda nomes per un parell de cames al final d’un passadís fosc, i després escoltà que algun se’n reia dels seus roncs, el fill de la professora Pérez, i pensà: millor. Quan entraven a Santa Teresa per la carretera de l’est, un camí a aquesta hora atapeït de camions desmantellats i camionetes de poc cilindratge, que tornaven del mercat de la ciutat o de algunes ciutat d’Arizona, es despertà. No solament havia dormit amb la boca oberta sinó que tenia el coll de la camisa ple de baves. Millor, pensà, molt millor. En mirar amb expressió satisfeta, a la professora Pérez, notà en aquesta un lleu deix de tristesa. Fora de l’abast de la vista dels seus respectius fills, la professora acaricià lleument la cama d’Amalfitano mentre aquest girava el cap i contemplava una parada de “tacos” al carrer on una parella de policies bevia cerveses i parlaven i contemplaven, amb les pistoles penjant dels malucs, el crepuscle vermell i negre, com una marmita de xile espès de la qual les ultimes bullentors s’apagaven per l’oest. Quan arribaren a casa ja no hi havia llum però l’ombra del llibre de Dieste que penjava de l’estenedor era més clara, més fixa, més raonable, pensà Amalfitano, que tot el que havia vist en l’extraradi de Santa Teresa i en la mateixa ciutat, imatges sense agafador, imatges que contenien en si tota l’orfandat del món, fragments, fragments.
Aquella nit esperà amb por la veu. Tractà de preparar una classe però aviat s’adonà que era una tasca inútil preparar quelcom que es sabia fins la sacietat. Pensà que si dibuixava sobre la fulla de paper en blanc que tenia davant seu altre cop apareixerien aquelles figures geomètriques primàries. Així que dibuixà un rostre que després esborrà i després es capficà en el record d’aquell rostre trossejat. Recordà (però com de passada, com es recorda un llampec) a Raimon Llull i la seva màquina prodigiosa. Prodigiosa per inútil. Quan tornà a mirar el paper en blanc havia escrit, en tres fileres verticals, els següents noms:
Picco della Mirandola Hobbes Boecio
Husserl Locke Alejandro de Hales
Eugen Fink Erich Becher Marx
Merleau-Ponty Wittgenstein Lichtenberg
Beda el Venerable Llull Sade
Sant Buenaventura Hegel Condorcer
Juan Filópono Pascal Fourier
Sant Agustí Canetti Lacan
Schopenhauer Freud Lessing
Durant una estona, Amalfitano llegí i rellegí els noms, en horitzontal i vertical, des del centre cap els costats, de dalt a baix, saltats i a l’atzar, i després va riure i pensà que tot allò era un truisme, es a dir una proposició massa evident i per lo tant inútil de ser formulada. Després es prengué un got d’aigua de l’aixeta, aigua de les muntanyes de Sonora, i mentre esperava que l’aigua baixés per la seva gola deixà de tremolar, un tremolor imperceptible que nomes ell era capaç de sentir i es posà a pensar en els aqüífers de Sierra Madre que corrien en mig d’una nit interminable cap a la ciutat, i també pensà en els aqüífers que pujaven des dels seus amagatalls més propers a Santa Teresa, i en l’aigua que tenyia les dents amb una suau pel·lícula ocre. I quan s’hagué pres el got d’aigua mirà per la finestra i veié l’ombra allargada, ombra de taüt, que el llibre penjant de Dieste projectava sobre el pati.
Picco della Mirandola Hobbes Boecio
Husserl Locke Alejandro de Hales
Eugen Fink Erich Becher Marx
Merleau-Ponty Wittgenstein Lichtenberg
Beda el Venerable Llull Sade
Sant Buenaventura Hegel Condorcer
Juan Filópono Pascal Fourier
Sant Agustí Canetti Lacan
Schopenhauer Freud Lessing
Durant una estona, Amalfitano llegí i rellegí els noms, en horitzontal i vertical, des del centre cap els costats, de dalt a baix, saltats i a l’atzar, i després va riure i pensà que tot allò era un truisme, es a dir una proposició massa evident i per lo tant inútil de ser formulada. Després es prengué un got d’aigua de l’aixeta, aigua de les muntanyes de Sonora, i mentre esperava que l’aigua baixés per la seva gola deixà de tremolar, un tremolor imperceptible que nomes ell era capaç de sentir i es posà a pensar en els aqüífers de Sierra Madre que corrien en mig d’una nit interminable cap a la ciutat, i també pensà en els aqüífers que pujaven des dels seus amagatalls més propers a Santa Teresa, i en l’aigua que tenyia les dents amb una suau pel·lícula ocre. I quan s’hagué pres el got d’aigua mirà per la finestra i veié l’ombra allargada, ombra de taüt, que el llibre penjant de Dieste projectava sobre el pati.
Però la veu tornà i aquesta vegada li va dir, li suplicà, que es comportés com un home i no com un maricón. Maricón?, va dir Amalfitano. Si, maricón, marica, puto, va dir la veu. Ho-mo-se-xual, digué la veu. Acte seguit li preguntà si `per casualitat ell era un d’aquests. Dels quals? preguntà Amalfitano aterrit. Un ho-mo-se-xual, va dir la veu. I abans que Amalfitano respongués s’apressà a aclarir que parlava en sentit figurat, que res tenia en contra dels maricons o putos, més aviat al contrari, per alguns poetes que havien professat aquesta inclinació eròtica sentia una admiració sense límits, per no parlar d’alguns pintors o d’alguns funcionaris. D’alguns funcionaris?, va dir Amalfitano. Sí, sí, sí, va dir la veu, funcionaris molt joves i que visqueren poc temps. Gent que maculà papers oficials amb llàgrimes inconscients. Morts per la seva pròpia mà. La veu guardà silenci i Amalfitano es quedà assegut al seu estudi. Molt més tard, un quart d’hora potser o potser la nit següent, la veu va dir: suposem que soc el teu avi, el pare del teu pare, i suposem que com a tal puc fer-te una pregunta de caràcter personal. Tu pots respondre’m, si vols, o no fer-ho, però jo puc fer la pregunta. El meu avi? Va dir Amalfitano. Si el teu iaiet, el “nono”, va dir la veu. I la pregunta és: ¡ets un puto, penses sortir fugint d’aquesta habitació, ens un ho-mo-se-xual, aniràs a despertar a la teva filla? No, va dir Amalfitano. Escolto. Digues el que tinguis de dir-me.
I la veu va dir: ho ets?, ho ets?, i Amalfitano va dir que no i amés a més negà amb el cap. No penso sortir corrents. No serà la meva esquena ni la sola de les meves sabates l’últim que de mi vegis, si es que veus. I la veu da dir: veure, veure, el que es diu veure, doncs francament no. O no molt. Ja prou xamba tinc amb mantenir-me aquí. On? Va dir Amalfitano. A casa teva, suposo, va dir la veu. Aquesta és la meva casa, va dir Amalfitano. Sí, ho comprenc, digué la veu, però procurem relaxar-nos. Estic relaxat, contestà Amalfitano, estic a casa meva. I pensà: perquè em recomana relaxar-me? I la veu va dir: jo crec que avui comença una llarga i espero que satisfactòria relació. Però per aixó es menester mantenir-se en calma, nomes la calma es incapaç de trair-nos. I Amalfitano replicà: tot lo altre ens traeix? I la veu: sí, en efecte, sí, és dur admetre-ho, vull dir és dur tenir que admetre-ho davant teu, però aquesta es la pura veritat. L’ètica ens traeix? El sentit del deure ens traeix? L’honestedat ens traeix? La curiositat ens traeix? L’amor ens traeix? El valor ens traeix? L’art ens traeix?. Doncs sí, va dir la veu, tot ens traeix, o et traeix a tu, que és una altra cosa però que per el cas és el mateix, menys la calma, nomes la calma no ens traeix, el que tampoc, permet-te’m que t’ho reconegui, és cap garantia. No, va dir Amalfitano, el valor no ens traeix mai. I l’amor als fill tampoc. Ah no?, replicà la veu. No, va dir Amalfitano, sentint-se de sobte en calma.
I desprès, en xiuxiuejos, com tot el que fins aleshores havia dit, preguntà si calma era, en aquest cas, antònim de bogeria. I la veu li va dir: no, de cap manera, si el que tens és por a tornar-te boig, despreocupa’t, no t’estàs tornant boig, nomes estàs mantenint una xerrada informal. Així que no m’estic tornant boig, va dir Amalfitano. No, en absolut, digué la veu. Així que tu no ets el meu avi, digué Amalfitano. El “tata”, va dir la veu. Així que tot ens traeix, inclosa la curiositat i la honestedat i lo que bé estimem. Sí, va dir la veu, però consola’t, en el fos es divertit.
No hi ha amistat, va dir la veu, no hi ha amor, no hi ha èpica, no hi ha poesia lírica, que no sigui un gloc-gloc o un gorgolleig d’egoistes, refilet de tramposos, xarboteig de traïdors, bombolleig d’arribistes, refilet de maricons. ¿Però tu que tens, xiuxiuejà Amalfitano, contra els homosexuals?. Res, va dir la veu. Parlo en sentit figurat, digué la veu. Estem a Santa Teresa?, preguntà la veu. En aquesta ciutat part i no poc destacable, de l’estat de Sonora?. Sí, va dir Amalfitano. Doncs aquí ho tens, va dir la veu. Una cosa es ser arribista, dic, per posar un exemple, va dir Amalfitano arrabassant-se els cabells com em càmera lenta, i una altra molt diferent ser maricón. Parlo en sentit figurat, va dir la veu. Parlo per que tu m’entenguis. Parlo com si jo estès, i tu estesis rere meu, en el taller d’un pintor ho-mo-se-xual. Parlo des d’un taller on el caos és nomes una màscara o una lleu fetidesa d’anestèsia. Parlo des d’un taller amb les llums apagades on el nervi de la voluntat es desprèn de la resta del cos com la llengua serpent es desprèn del cos i repta, auto mutilada, per entre la brossa. Parlo des de les coses senzilles de la vida. Tu ensenyes filosofia? Va dir la veu. Tu ensenyes a Wittgenstein?, digué la veu. I t’has preguntat si la teva mà és una mà?, va dir la veu. M’ho he preguntat, va dir Amalfitano. Però ara tens coses més importants que preguntar-te, m’equivoco?, va dir la veu. No, va dir Amalfitano. Per exemple, ¿perquè no acostar-se a un viver i comprar llavors i plantes i potser que fins i tot un petit arbre per plantar enmig del teu jardí del darrere?, va dir la veu. Sí, va dir Amalfitano. He pensat en el meu factible i possible jardí i en les plantes que necessito comprar i en les eines per dur-ho a terme. I també has pensat en la teva filla, va dir laveu, i en els assassinats que es cometen a diari en aquesta ciutat, i en les maricones boires de Baudelaire (perdó), però no has pensat seriosament si la teva mà realment és una mà. No és cert, va dir Amalfitano, ho he pensat, ho he pensat. Si ho haguessis pensat, va dir la veu, un altre ocell et cantaria. I Amalfitano es quedà en silencia i sentí que el silenci era una sort de eugenèsia. Mirà l’hora del seu rellotge. Eren les quatre de la matinada. Oí que algú posava en marxa el motor d’un cotxe. El cotxe tardava en arrencar. S’aixecà i s’abocà a la finestra. Els cotxes estacionats davant de casa seva estaven buits. Mira cap enrere i després posà la mà al pom del pany. La veu va dir: compte, però ho va dir com si es trobés molt lluny, en el fons d’un barranc on treien el cap trossos de pedres volcàniques, riolites, andesites, vetes de plata i vetes d’or, bassals petrificats coberts de minúsculs ouets, mentre en el cel morat com la pell d’una india morta a garrotades sobrevolaven ratoners de cua roja. Amalfitano sortí al porxo. A l’esquerra, a uns deu metres de casa seva, un cotxe negre encengué els fars i es posà en marxa. Al passar davant del jardí el xofer s’inclinà i contemplà Amalfitano sense aturar-se. Era un tipus gras i de cabell molt negre, amb un vestit barat i sense corbata. Quan desaparegué, Amalfitano tornà a la casa. Mala pinta, va dir la veu, just franquejar la porta de l’entrada. I després: te’ns d’anar en compte, camarada, em sembla que aquí les coses estan molt complicades.
I tu qui ets i com has arribat aquí?, va dir Amalfitano. No te sentit explicar-t’ho, va dir la veu. No te sentit?, digué Amalfitano rients suaument, xiuxiuejant com una mosca. No te sentit, insistí la veu. Et puc fer una pregunta? , va dir Amalfitano. Fes-la. En veritat ets el fantasma del meu avi? Mira amb que em surts, va dir la veu. Per suposat que no, soc l’esperit del teu pare. El del teu avi t’ha oblidat. Però jo soc el teu pare i no t’oblidaré mai. Ho entens?. Sí, va dir Amalfitano. Entens que no has de témer res de mi? Sí, afirmà Amalfitano. Posa’t a fer quelcom útil i després revisa que totes les portes i finestres estiguin perfectament tancades i ves-te’n a dormir. Quelcom útil com què?, preguntà Amalfitano. Per exemple, renta els plats, va dir la veu. I Amalfitano encengué una cigarreta i es posà a fer el que la veu li havia suggerit. Tu rentes i jo parlo, va dir la veu. Tot està en calma. No hi ha bel·ligerància entre tu i jo, el mal de cap, si en tens, brunziment de la oïda, el pols accelerat, la taquicàrdia, aviat se n’aniran, va dir la veu. Et calmaràs, pensaràs i et calmaràs, mentre fas quelcom de utilitat per la teva filla i per a tu. Comprenc, xiuxiuejà Amalfitano. Bé, va dir la veu, aixó és com una endoscòpia per indolora. Entesos, xiuxiuejà Amalfitano. I rentà els plats i l’olla amb restes de pasta i salsa de tomàquet i les forquilles i els vasos i la cuina i la taula on havien menjat, fumant una cigarreta rere l’altre i també bevent de tan en quant glopets d’aigua directament de l’aixeta. I a les cinc de la matinada va treure la roba bruta del cistell de roba bruta del bany i després sortí al jardí del darrere i posà la roba a la rentadora i marcà el programa de rentat normal i mirà el llibre de Dieste que penjava immòbil i després tornà a la sala i els seus ulls cercaren com els ulls d’un addicte quelcom més que netejar u ordenar o rentar, però no trobà res i es quedà assegut, xiuxiuejant sí o no me’n recordo o pot ser. Tot està molt bé, deia la veu. Tot és qüestió de que t’hi vagis acostumant. Sense cridar. Sense posar-te a suar i a donar salts.
Passades les sis de la matinada Amalfitano s’estirà al llit sense desvestir-se i es quedà adormit com un nen. A les nou Rosa el despertà. Feia temps que Amalfitano no es sentia tant bé, encara que les classes que va donar resultaren del tot inintel·ligibles per els seus alumnes. A la una dinà en el restaurant de la facultat i ocupà una de les taules més apartades i difícils de localitzar. No volia veure a la professora Pérez, i tampoc volia trobar-se amb els altres col·legues i menys encara amb el degà, que, seguint la seva costum, solia dinar allí tots els dies envoltat per professors i uns pocs alumnes que l’adulaven sense parar. Demanà a la barra, gairebé subreptíciament, pollastre bullit i amanida i es dirigí a tota velocitat a la seva taula esquivant als joves que a aquesta hora omplien el restaurant. Després es dedicà a menjar i a seguir pensant en el que li havia succeït la nit anterior. Notà, astorat, que es sentia entusiasmat amb els esdeveniments que acabava de viure. Em sento com un rossinyol, pensà amb alegria. Era una frase simple i gastada i ridícula, però era la única frase que podia resumir el seu actual estat d’ànim. Procurà calmar-se. Les rialles dels joves, els seus crits, el soroll dels plats, no contribuïen a fer d’aquell el lloc més idoni per reflexionar. Malgrat tot, als pocs segons, s’adonà que no existia un lloc millor, igual si, però millor no. Així que va beure un llarg glop d’aigua embotellada (que no tenia el mateix sabor que l’aigua de l’aixeta, tot i que tampoc tenia el sabor molt diferent) i es posà a pensar. Primer pensà en la bogeria. En la possibilitat, alta, de que s’estigués tornant boig. Es sorprengué al adonar-se de que tal pensament (i tal possibilitat) no minvava en res el seu entusiasme. Ni la seva alegria. El meu entusiasme i la meva alegria han crescut sota les ales d’una tempesta, es va dir. Pot ser que m’estigui tronant boig, però em sento bé, es va dir. Contemplà la possibilitat, alta, de que la bogeria, en cas de patir-la, empitjoraria, i aleshores el seu entusiasme es convertiria en dolor i impotència i, sobretot, en causa de dolor i impotència per a la seva filla. Com si tingues raigs X en els ulls revisà els seus estalvis i calculà que em el que tenia guardat Rosa podria tornar a Barcelona i encara li quedarien diners per començar. Per començar què?, aixó preferí no respondre-ho. S’imaginà a si mateix tancat en un manicomi a Santa Teresa o a Hermosillo, amb la professora Pérez com a única visita ocasional, i rebent de tan en quant carta de Rosa des de Barcelona, on treballaria i acabaria els seus estudis, on hi coneixeria a un noi català, responsable i manyac, que s’enamorarien d’ella i la respectaria i cuitaria i seria amable amb ella i amb el que Rosa i acabaria vivint i anant-hi al cinema per les nits i viatjant a Itàlia o a Grècia pel juliol o l’agost, i la situació no li semblà tan dolenta. Després examinà altres possibilitats. Per suposat, es va dir, ell no creia en fantasmes ni en esperits, encara que en la seva infantesa en el sud de Xile la gent parlava de “la Mechona” que esperava als genets enfilada a la branca d’un arbre, des d’on es deixava caure a les anques dels cavalls, abraçant per l’esquena al vaquer o al contrabandista, sense deixar-se anar, com una amant que embogia tan el genet com el cavall amb la seva abraçada, els quals es morien de l’ensurt o acabaven en el fons d’un barranc, o el “colocolo”, o els “chonchones”, o las “candelillas”, o tants altres follets, ànimes en pena, íncubes i súcubes, dimonis menors que sojornaven entre la serralada de la Costa i la serralada dels Andes, però en els que ell no hi creia, no precisament per la seva formació filosòfica (Schopenhauer, sense anar més lluny, creia en fantasmes, i a Nietzsche segurament n’hi aparegué un que l’embogí) sinó per la seva formació materialista. Així que descartà, almenys fins esgotar altres línies, la possibilitat dels fantasmes. La veu podia ser un fantasma, sobre aixó ell no posava les mans en el foc, però intentà buscar una altra explicació. Després de molt reflexionar, malgrat tot, l’únic que s’aguantava era la possibilitat de l’ànima en pena. Pensà en la vident d’Hermosillo, madame Cristina, la Santa. Pensà en el seu pare. Decidí que el seu pare mai, per més esperit errant en que s’hagués convertit, utilitzaria les paraules mexicanes que havia utilitzat la veu, si bé, a banda, el lleu deix d’homofobia, podia perfectament aplicar-se-li. Amb felicitat difícil de dissimular, es preguntà en quin embolic s’havia ficat. Per la tarda donà un parell més de classes i després tornà caminant a casa. Al passar per la plaça principal de Santa Teresa veié a un grup de dones manifestant-se davant la municipalitat. En una de les pancartes llegí: No a la impunitat En una altra: Prou de corrupció. Des dels arcs d’adob de l’edifici colonial un grup de policies vigilava a les dones. No eren forces antidisturbis sinó simples policies uniformats de Santa Teresa Quan s’allunyava escoltà que algú el cridava pel seu nom. En girar-se veié a l’acera del davant a la professora Pérez i a la seva filla. Las convidà a prendre un refresc. A la cafeteria li explicaren que la manifestació era per demanar transparència en les investigacions sobre les desaparicions i assassinats de dones. La professora Pérez li va dir que a casa seva tenia allotjades a tres feministes del DF i que aquesta nit pensava donar-les-hi un sopar. M’agradaria que vinguessin, va dir. Rosa va dir que ella hi aniria. Amalfitano expressà que per la seva part no hi havia inconvenient. Després la seva filla i la professora Pérez tornaren a la manifestació i Amalfitano reprengué el camí.
Però abans d’arribar a casa seva algú tornà a cridar-lo pel seu nom. Mestre Amalfitano, sentí li deien. Es donà la volta i no va veure a ningú. Ja no era al centre, caminava per l’avinguda Madero i les cases de quatre pisos havien deixat el lloc a xalets que imitaven un tipus de vivenda familiar californiana dels anys cinquanta, cases que el temps havia començat a destrossar feia molt, quan els seus ocupants es mudaren a la colònia en la que ara vivia Amalfitano. Algunes cases s’havien convertit en garatges on també s’hi venien gelats i altres ara es dedicaven, sense haver introduït cap reforma arquitectònica, a despatx de pa o a la venda de roba. Moltes d’elles exhibien cartells on ‘anunciaven metges, advocats especialitzats en divorcis o criminalistes. Altres oferien habitacions per dia. Algunes havien estat dividides amb poca traça en dos o tres cases independents, que es dedicaven a la venda de diaris i revistes, fruites i verdures o prometien al transeünt dentadures postisses a bon preu. Quan Amalfitano anava a seguir el seu camí tornaren a cridar-lo. Aleshores el va veure. La veu sortia d’un cotxe estacionat al costat de l’acera. Al principi no va reconèixer al jove que el cridava. Pensà que era un alumne seu. Duia ulleres negres i camisa negra amb els botons descordats fins el pit. Tenia la pell molt bronzejada, com si fos un cantant melòdic o un play boy porto-riqueny. Pugi, mestre, l’acompanyo a casa seva. Amalfitano estava a punt de dir-li que preferia caminar quan el noi s’identificà. Soc el fill del mestre Guerra, va dir mentre baixava del cotxe per la banda on hi passava el trànsit que en aquesta hora atapeïa l’avinguda, sense mirar a cap banda, amb un menyspreu pel perill que a Amalfitano li semblà una temeritat extrema. Després de donar la volta, el jove se li acostà i li donà la mà. Soc Marco Antonio Guerra, va dir, i li recordà la ocasió en que havien brindat amb xampany a la oficina del seu pare per la seva incorporació a la facultat. De mi no te res que témer, mestre, va dir, i Amalfitano no deixà de sorprendre’l aquesta declaració. El jove Guerra s’aturà davant d’ell. Somreia igual que aleshores. Un somriure burleta i confiat, com el somriure d’un franctirador potser massa segur d’ell mateix. Vestia blue jeans i botes texanes. En l’interior del cotxe, en el seient posterior, hi havia una jaqueta de marca de color gris perla i una carpeta amb documents. Passava per aquí, va dir Marco Antonio Guerra. El cotxe enfilà cap la colònia Lindavista però abans d’arribar-hi el fill del degà suggerí anar a prendre quelcom. Amalfitano rebutjà educadament la invitació. Doncs aleshores convidi’m a beure quelcom a casa seva, va dir Marco Antonio Guerra. No tinc res per oferir-li, es disculpà Amalfitano. No se’n parli més, va dir Marco Antonio Guerra, i agafà la primera desviació. Aviat el paisatge urbà experimentà un canvi. Cap a l’oest de la colònia Lindavista les cases eren noves, rodejades en alguns llocs per grans descampats, i alguns carrers ni tan sols estaven asfaltats. Diuen que aquestes colònies son el futur de la ciutat, comentà Marco Antonio Guerra, però jo crec més aviat que aquesta pobre ciutat no te futur. El cotxe entrà directament en un camp de futbol, al costat del qual es veien un parell d’enormes magatzems envoltats per una filferrada. Darrera d’aquestes instal·lacions corria un canal o rierol que arrossegava la brossa de les colònies que estaven al nord. A la vora d’un altre descampat, varen veure la vella via del ferrocarril que antigament connectava Santa Teresa amb Ures i Hermosillo. Uns quants gossos s’acostaren tímidament. Marco Antonio abaixà la finestreta i deixà que l’oloressin i llepessin la mà. A l’esquerra estava la carretera a Ures. El cotxe començà a sortir de Santa Teresa. Amalfitano preguntà cap on anaven. El fill de Guerra contestà que cap un dels pocs llocs de la zona on encara es podia beure autèntic mescal mexicà.
El lloc es deia “Los Zancudos” i era un rectangle de trenta metres de llarg per uns deu d’ample, amb una petita tarima al fons on els divendres i dissabtes actuaven grups que tocaven “corridos” o cançons ranxeres. La barra no feia menys de quinze metres. Els lavabos eren fora, i un podia entrar en ells directament pel pati o a través d’un estret passadís de làmines de zinc que els connectava amb el local. No hi havia molta gent. Els cambrers, els quals Marco Antonio Guerra coneixia pel seu nom, els saludaren però cap d’ells s’acostà a atendre’ls. Només unes poques llums estaven enceses. Li recomano que demani mescal “los Suicidas”, va dir Marco Antonio, Amalfitano somrigué amablement i digué que si, però nomes una copeta. Marco Antonio aixecà una mà i fiblà els dits. Aquests cabrons deuen d’estar sords, va dir. S’aixecà i s’acostà a la barra. Al cap d’una estona tornà amb dos gots i una ampolla de mescal plena fins a la meitat. Provi’l, va dir. Amalfitano donà una glopada i li semblà bo. En el fons de la botella hauria d’haver-hi un cuc, va dir, però aquests morts de gana segur se l’han menjat. Semblava un acudit i Amalfitano va riure. Però li certifico que és mescal “Los Suicidas” autèntic, pot beure-se’l amb confiança, va dir Marco Antonio. Ala segona glopada Amalfitano pensà que, en efecte, es tractava d’una beguda extraordinària. Ja no es fabrica, va dir Marco Antonio, com tantes coses en aquest cony de país. I al cap d’una estona, mirant fixament Amalfitano, va dir: ens en anem a la merda, suposo que vostè se n’ha adonat. No, mestre? Amalfitano respongué que la situació no era com per llençar les campanes al vol, sense especificar a que es referia ni entrar en detalls. Aixó es desfà entre les mans, insistí Marco Antonio Guerra. Els polítics no saben governar. La classe mitjana nomes pensa en anar-se’n als Estats Units. I cada vegada arriba més gent a treballar a les maquiladores. Sap el que jo faria? No, va dir Amalfitano. Doncs cremar-ne unes quantes. Unes quantes que? preguntà Amalfitano. Unes quantes maquiladores. Ah, vaja, va dir Amalfitano. També trauria l’exèrcit al carrer, bé, al carrer no, a les carreteres, per impedir que continuessin arribant més morts de gana. Controls a les carreteres?, va dir Amalfitano. Doncs si, les la única solució que veig. Probablement n’hi hagin d’altres, va dir Amalfitano. La gent ha perdut tot el respecte, va dir Marco Antonio Guerra. El respecte pels demes i el respecte per a ells mateixos. Amalfitano mirà cap a la barra. Tres cambrers xiuxiuejaven mirant de reüll la seva taula. Crec que el millor és que marxem, va dir Amalfitano. Marco Antonio Guerra es fixà amb els cambrers els hi feu un gest obscè amb la mà i després va riure. Amalfitano l’agafà per un braç i l’arrossegà fins l’aparcament. Ja era de nit i un enorme rètol lluminós amb un camallarg de llargues cames brillava sobre una armadura de ferro. Em sembla que aquesta gent te quelcom contra vostè, va dir Amalfitano. No es preocupi, mestre, va dir Marco Antonio Guerra, vaig armat.
Quan arribà a casa seva Amalfitano oblidà d’immediat al jove Guerra i pensà que potser no estava tan boig com creia, ni tampoc la veu era una ànima en pena. Pensà en la telepatia. Pensà en els mapuches o araucans telèpates. Recordà un llibre molt prim, que no arribava a les 100 pàgines, d’un tal Lonko Kilapán, publicat a Santiago de Xile en l’any de 1978, que un vell amic, humorista de llei, li havia enviat quan ell vivia a Europa. El tal Kilapán es presentava a ell mateix amb les següents credencials: Historiador de la Raça, President de la Confederació Indígena de Xile i Secretari de la Acadèmia de la Llengua Araucana. El llibre es titulava O’Higgins es araucano, i es sots titulava 17 proves, agafades de la Història Secreta de la Araucanía. Entre el títol i el sots títol hi havia la següent frase: Text aprovat pel Consell Araucà de la Història. Després venia el pròleg, que deia així: “Pròleg. Si volguéssim trobar amb els herois de la Independència de Xile proves de parentiu amb els araucans, seria difícil trobar-les i més difícil provar-les. Perquè en els germans Carrera, Mackenna, Freire, Manuel Rodriguez i altres, només aflora la ascendència ibèrica. Però on el parentiu araucà sorgeix espontani i brilla, amb llum meridiana, és en Bernardo O’Higgins i per provar-lo existeixen 17 proves. Bernardo no és el fill il·legítim que descriuen amb llàstima alguns historiadors, mentre altres no aconsegueixen dissimular la seva complaença. És el gallard fill legítim del Governador de Xile i Virrei del Perú, Ambrosio O’Higgins, irlandés, i d’una dona araucana. El matrimoni fou consagrat per la llei del Admapu, amb el tradicional Gapitun (cerimònia del rapte). La biografia de l’Alliberador esquinça el mil·lenari secret araucà, just en el bicentenari del seu Natalici; salta del Litrang* al paper, amb la fidelitat amb la que nomes un “epeutufe” sap fer-ho” I aquí s’acabava el pròleg, signat per José R. Pichiñual, Cacic de Puerto Saavedra,
Curiós, pensà Amalfitano, amb el llibre entre les mans. Curiós, curiosíssim. Per exemple, l’únic asterisc. Litrang: pissarra de pedra de llosa en la que els araucans gravaven la seva escriptura.¿Però perquè posar un asterisc al costat de la paraula litrang i no fer-ho al costat de les paraules admapu o epeteufe? ¿El cacic de Puerto Saavedra donava per fet que aquestes eren de sobres conegudes? I després la frase sobre la bastardia o no d’O’Higgins: no és el fill il·legítim que descriuen amb llàstima alguns historiadors, mentre altres no aconsegueixen dissimular la seva complaença. Aquí està la història quotidiana de Xile, la història particular, la història portes endins. Descriure amb llàstima al pare de la pàtria per la seva bastardia. O escriure sobre aquest punt sense aconseguir dissimular una certa complaença. Quines frases més significatives, pensà Amalfitano, i recordà la primera vegada que llegí el llibre de Kilapán, morint-se de riure, i la manera en que el llegia ara, amb quelcom semblant al riure però també amb quelcom semblant a la pena. Ambrosio O’Higgins casant-se amb una araucana, però sota la legislació del “admapu” i a més a més rematant-lo amb el tradicional “gapitun” o cerimònia del rapte, li semblava una broma macabra que només remetia a un abús, a una violació, a una burla extra feta servir pel grassonet Ambrosio per tirar-se tranquil a la india. No puc pensar en res sense que la paraula violació mostrés els seus ullets de mamífer indefens, pensà Amalfitano. Després es quedà adormit en el sofà, amb el llibre entre les mans. Potser somià alguna cosa. Quelcom breu. Potser somià amb la infantesa. Potser no.
Després es despertà i cuinà qualque cosa per la seva filla i per a ell, es tancà al seu estudi i se sentí terriblement cansat, incapaç de preparar una classe o de llegir quelcom seriós, així que tornà amb resignació al llibre de Kilapán, 17 proves. La prova número 1 es titulava: Naixí en l’estat araucà. Allí es podia llegir el següent: “El Yekmonchi-1 dit Xile-2, geogràfica i políticament era igual a l’Estat Grec, i com ell, formant un delta, entre els paral·lels 35 al 42, latitud respectiva.” Sense donar importància a la construcció de la frase (on deia formant devia dir formava, sobraven al menys dues comes?, el més interessant del primer paràgraf era la seva, diguem-ne disposició militar, Ja d’entrada un recte al mentó o una descàrrega de tota l’artilleria sobre el centre de la línia enemiga. La nota 1 aclaria que Yekmonchi significava Estat. La nota 2 afirmava que Xile era una paraula grega la qual traducció era “tribu llunyana”. Després venien les precisions geogràfiques sobre el Yekmonchi de Xile:”S’estenia des del riu Maullis fins Xiligüe, més l’occident argentí. La ciutat Mare rectora, o sigui, el Xile, pròpiament com a tal, es trobava entre els rius Butaleufu i el Toltén; com l’estat grec estava rodejat de pobles aliats i consanguinis,els que obeïen als Küga Xiliches (és a dir a la tribu –Küga- xilena – Xiliches; gent de Xile. Xe:gent-, com minuciosament s’encarregava de recordar Kilapán) que els hi ensenyaven les ciències, les arts, els esports i sobre tot la ciència de la guerra.” Més endavant Kiklapán confessava. “L’any 1947 (encara que Amalfitano sospità que en aquesta data podia haver-hi un errata i no tractar-se de l’any 1947 sinó de l’any 1974) obrí la tomba de Kurillanka, que estava sota el Kuralwe principal, cobert per una pedra llisa. Només quedava una katankura, un metawe, anec, una joya d’obsidiana, com punta de fletxa per el pagament del “peatge” que l’ànima de Kurillanka devia pagar a Zenpilkawe, el Caronte grec, perquè el portes a traves del mar al seu lloc d’origen: una illa llunyana en el mar. Aquestes peces foren repartides entre els museus araucans de Temuco. el futur museu Abate Molina, de Villa Alegre y el Museu Araucà de Santiago, que aviat s’obrirà al públic” L’esment de Villa Alegre donava peu perquè KIlapán afegís una nota de lo més curiós. Deia: “A Villa Alegre, abans anomenada Warakulen, reposen les restes del abat Juan Ignacio Molina, duts des de Itàlia al seu poble natal. Fou professor de la Universitat de Bolonia, on la seva estàtua presideix al panteó dels fills Il·lustres de Itàlia, entre les estàtues de Copèrnic i Galileu. Segons Molina existeix un parentiu indubtable entre grecs i araucans.” Aquest Molina havia estat jesuïta i naturalista, i la seva vida havia discorri’t entre els anys 1740 i 1829.
Poc després de l’episodi del restaurant”los Zancudos”, Amalfitano tornà a veure al fill del degà Guerra. Aquesta vegada el jove vestia com un cowboy, encara que s’havia afaitat i feia olor a colònia Calvin Klein. Tot i així, només li mancava el barret per semblar un cowboy de veritat. La manera d’abordar-lo fou brusca i no desproveïda de cert misteri. Amalfitano anava caminant per un passadís de la facultat excessivament llarg, desert a aquesta hora i una mica fosc, quan de sobte Marco Antonio Guerra emergí d’un racó com si li hagués preparat una broma de pèssim gust o pretengués assaltar-lo. Amalfitano es revolà i deixà anar una manotada del tot automàtica. Soc jo, Marco Antonio, va dir el fill del degà al rebre una segona bufetada. Després ambdós es reconeixeran i asserenaren i reprengueren junts el camí cap el requadre de llum que emergia del fons del passadís, que li evocà a Marco Antonio els testimonis d’aquells que havien estat en coma o en situació de mort clínica i que diuen haver vist un túnel fosc i en el final de túnel un resplendor blanc o diamanti, i en ocasions fins i tot testimoniaven la presencia d’essers difunts i estimats que els hi donen la mà o els tranquil·litzen o els preguen que millor no segueixin avançant puig l’hora o la micro-fracció de segon en el que s’opera el canvi encara no ha arribat. Vostè que creu, mestre? La gent que és a punt de morir s’inventa aquestes bajanades o és real? És nomes un somni dels qui estan agonitzant o entra dins del possible que aquestes coses succeeixin?. No ho sé, contestà Amalfitano amb sequedat, puig encara no se li havia passat l’ensurt ni tampoc tenia ganes de repetir la trobada de la última vegada. Bé, va dir el jove Guerra, doncs si vol saber el que jo penso, no crec que sigui veritat. La gent veu el que vol veure i mai el que vol veure la gent es correspon amb la realitat. La gent es covarda fins l’últim alè. Li ho dic confidencialment: l’esser humà parlant a l’engròs, és el més semblant que hi ha a una rata.
Contra el que esperava (desfer-se del jove Guerra nomes sortir del passadís evocador de la vida de ultratomba), Amalfitano va tenir que seguir-lo sense rondinar puig el fill del degà era portador d’una invitació per sopar aquella mateixa nit a casa del rector de la Universitat de Santa Teresa, l’il·lustre doctor Pablo Negrete. Així que pujà al cotxe de Marco Antonio, qui el portà fins a casa seva i que preferí, en un gest de timidesa que a Amalfitano li resultà inesperat, esperar-lo a fora vigilant el cotxe,. Com si en aquesta colònia hi haguessin lladres, mentre Amalfitano es refrescava i canviava de roba, i la seva filla que per suposat també estava convidada feia el mateix o no, en fi que la seva filla podia anar al sopar vestida com volgués però que ell, Amalfitano, era millor que es presentés a la llar del doctor Negrete almenys amb una jaqueta i corbata. El sopar, no fou res de l’altre món. El doctor Negrete simplement volia conèixer-lo i suposà, o li feren notar, que un primer encontre en les oficines de l’edifici de la rectoria resultaria molt més fred que una primera trobada en l’acollidor ambient de la seva pròpia casa, en realitat un noble casalot de dos pisos rodejat d’un jardí exuberant on hi creixien plantes de tot Mèxic i on no hi faltaven els racons frescos i apartats per sostenir reunions en petit comitè. El doctor Negrete era un tipus silenciós, capficat, a qui li agradava més escoltar el que parlaven els altres que portar ell la batuta de la conversaS’interessà per Barcelona, recordà que en la seva joventut havia estat en un congrés a Praga, hi anà amb un exprofessor de la Universitat de Santa Teresa, un argentí, que ara donava classes en una Universitat de Califòrnia i la resta del temps restà callat. La seva dona, en la que per les seves faccions s’intuïa si no una passada bellesa si un port i una distinció de la que en mancava el rector, es mostrà molt més amable amb Amalfitano y, sobre tot, amb Rosa, la qual li recordava a la seva filla petita de nom Clara, com ella, y que des de feia anys vivia a Phoenix. En algun moment del sopar a Amalfitano li semblà notar un creuament de mirades més aviat tèrbol entre el rector i la seva dona. En els ulls d’ella hi va percebre quelcom que podia assemblar-se a l’odi. La cara del rector, pel contrari, manifestà una por sobtada que durà el que durà l’aleteig d’una papallona. Però Amalfitano ho notà i per un instant (el segon aleteig) la por del rector va estar a punt de fregar-li tambè a ell la pell. Quan es recuperà i mirà als demés comensals s’adonà de que ningú havia percebut aquesta mínima ombra com un forat cavat de pressa i d’on se’n desprenia una fetidesa alarmant.
Però s’equivocava. El jove Marco Antonio Guerra si se n’havia donat compte. I a més a més s’havia donat compte de que ell també se n’havia donat compte. La vida no val res, li va dir a l’orella quan sortiren al jardí. Rosa es va asseure al costat de la dona del rector i la professora Pérez. El rector es va asseure en la únic balancí que hi havia a la pèrgola. El degà Guerra i dos professors de filosofia es varen asseure al seu costat. Les esposes dels professors cercaren un lloc al costat de la dona del rector. Un tercer professor, solter, es quedà dempeus, al costat d’Amalfitano i el jove Guerra. Una criada vella, gairebé una anciana, entra al cap d’una estona portant una enorme safata plena de gots i copes que deixà sobre la taula de marbre. Amalfitano pensà en ajudar-la, però després considerà que tal vegada el seu acte fos mal interpretat com una descortesia. Quan l’anciana tornà a aparèixer portant més de set ampolles en precari equilibri, Amalfitano no va poder contenir-se més i anà en la seva ajuda. L’anciana, en veure’l, obrí els ulls de forma desmesurada i la safata començà a relliscar de les seves mans. Amalfitano sentí el crit, un crit ridícul, que proferia la dona d’un dels professors, i en aquest mateix moment, mentre la safata queia, distingí l’ombra del jove Guerra que tornava a deixar-ho tot en perfecte equilibri. No t’amoïnis, Chachita, sentí que deia la dona del rector. Després sentí que el jove Guerra, en deixar les ampolles sobre la taula, li preguntava a la senyora Clara si no tenia a la seva licorera mescal “los Suicidas”. I també escoltà que el degà Guerra deia: no li facin cas, son les coses que té el meu fill. I escoltà que Rosa deia: mescal “los Suicidas”, quin nom més bonic. I escoltà que la dona d’un professor deia. Quin nom més original, aixó si que si. I escoltà a la professora Pérez. Quin ensurt he tingut, pensava que queien. I escoltà a un professor de filosofia, que per canviar de tema, parlava de música del nord. I escoltà que el degà Guerra deia que la diferencia entre un conjunt musical del nord i un de la resta del país, estava en que el conjunt del nord sempre usava un acordió i una guitarra, amb acompanyament de baix sisè i algun saltiró. I escoltà que el mateix professor de filosofia preguntava que era un saltiró. I escoltà que el degà responia que un saltiró era, per posar un exemple, com la percussió, com la bateria en un grup de rock, com els timbals, i que en la música del nord un saltiró legítim podia ser la “redova” o més usualment els palets. I escoltà que el rector Negrete deia: així és. I després acceptà un vas de whisky i buscà el rostre de qui li havia posat a la mà i trobà la cara blanquejada per la lluna del jove Guerra.
La prova número 2, sens dubte la que més interessava Amalfitano, es titulava Es fill de dona araucana i començava de la següent manera ”a l’arribada
dels espanyols, els araucans establiren dos conductes de comunicacions des de Santiago: la telepatia i el adkintuwe(55) Lautaro (56) per les seves rellevants condicions telepàtiques, sent encara un nen, fou portat al nord amb sa mare, per posar-lo al servei dels espanyols. Fou d’aquesta forma com Lautaro contribuí a la derrota dels espanyols. Com els telèpates podien ser eliminats i tallades les comunicacions es creà l’adkintuwe. Només després de l’any 1700 s’adonaren els espanyols de l’enviament de missatges per mitjà del moviment de les branques. Estaven desconcertats pel fet que els araucans sabien tot el que passava en la ciutat Concepción. Encara que aconseguiren descobrir el adkintuwe, mai aconseguiren traduir-lo. De la telepatia no en sospitaren mai, atribuint-lo a “contacte amb el diable”, el que els comunicava les coses que passaven a Santiago. Des de la capital partien tres línies d’adkintuwe: una pels contraforts de la serralada dels Andes; una altra per la riba de la mar, i una tercera per la vall central. L’home primitiu desconeixia el llenguatge; es comunicava per emissions de la ment, com ho fan els animals i les plantes. Quan va recórrer als sons i als gests i als moviments de les mans per comunicar-se, que començà a perdre el do de la telepatia, que s’accentuà al tancar-se en les ciutats allunyant-se de la naturalesa. Encara que els araucans tenien dues classes d’escriptura, el Prom amb nusos fets amb cordes i l’Adentunemul escriptura en triangles, mai descuidaren la telecomunicació; ans al contrari, especialitzaren alguns Kügas les quals famílies foren repartides per tota la Amèrica, Illes del pacífic i extrem sud, perquè mai un enemic els agafes de sorpresa Mitjançant la telepatia es mantingueren sempre en contacte amb els emigrants de Xile que primer s’establiren al nord de la India, on foren anomenats aris, d’allí es dirigiren als camps de la primitiva germania ,per baixar després al Pelopones, des d’on viatjaven cap a Xile, pel camí tradicional cap la India i a través de l’Oceà Pacífic.”Acte seguit i sense que tingués res a veure-hi Kilapán deia: “Killenkusi” fou sacerdotessa Machi, sa filla Kinturay devia succeir-la en el seu càrrec o dedicar-se a l’espionatge, es decidí per aquest últim i l’amor per l’irlandès; li brindava aquesta oportunitat l’esperança d’arribar a tenir un fill que, com Lautaro i el mestís Alejo, es criaria entre els espanyols, i com ells un dia podria capitanejar els exèrcits dels qui desitjaven expulsar als conqueridors mes enllà del Maule, perquè la llei del Admapu prohibeix als araucans lluitar fora de Yekmonchi.
La seva esperança es feu realitat i en la primavera de l’any 1777, en el lloc anomenat Palpal, una dona araucana suportava dempeus els dolors del part, perquè la tradició deia que no pot néixer un fill fort d’una mare dèbil. El fill arribà i es convertí en l’alliberador de Xile.
Les notes a peu de pàgina deixaven ben clar, pern si encara no ho estava, la classe de vaixell en que s’havia embarcat Kilapán. La nota 55, Adkintuwe, deia. “els espanyols després de molts anys s’adonaren de la seva existència,però mai aconseguiren traduir-lo”. La 56 “Lautaro, so veloç (taros en grec significa veloç)” la 57 “Prom, paraula contracta del grec per Prometeo, Titán que robà l’escriptura als Déus, per donar-la als homes.” La 58 “Adentunemul, escriptura secreta composada de triangles” La 59 “Machi, endevinadora. Del verb grec mantis, que significa endevinar” La 60 “Primavera, la llei de l’Admapu ordenava que els fills fossin engendrats a l’estiu, quan tots els fruits estan madurs; d’aquesta manera neixen en la primavera quan la terra desperta amb tota la seva força, quan neixen tots els animals i les aus”.
Pag 284.../...
I la veu va dir: ho ets?, ho ets?, i Amalfitano va dir que no i amés a més negà amb el cap. No penso sortir corrents. No serà la meva esquena ni la sola de les meves sabates l’últim que de mi vegis, si es que veus. I la veu da dir: veure, veure, el que es diu veure, doncs francament no. O no molt. Ja prou xamba tinc amb mantenir-me aquí. On? Va dir Amalfitano. A casa teva, suposo, va dir la veu. Aquesta és la meva casa, va dir Amalfitano. Sí, ho comprenc, digué la veu, però procurem relaxar-nos. Estic relaxat, contestà Amalfitano, estic a casa meva. I pensà: perquè em recomana relaxar-me? I la veu va dir: jo crec que avui comença una llarga i espero que satisfactòria relació. Però per aixó es menester mantenir-se en calma, nomes la calma es incapaç de trair-nos. I Amalfitano replicà: tot lo altre ens traeix? I la veu: sí, en efecte, sí, és dur admetre-ho, vull dir és dur tenir que admetre-ho davant teu, però aquesta es la pura veritat. L’ètica ens traeix? El sentit del deure ens traeix? L’honestedat ens traeix? La curiositat ens traeix? L’amor ens traeix? El valor ens traeix? L’art ens traeix?. Doncs sí, va dir la veu, tot ens traeix, o et traeix a tu, que és una altra cosa però que per el cas és el mateix, menys la calma, nomes la calma no ens traeix, el que tampoc, permet-te’m que t’ho reconegui, és cap garantia. No, va dir Amalfitano, el valor no ens traeix mai. I l’amor als fill tampoc. Ah no?, replicà la veu. No, va dir Amalfitano, sentint-se de sobte en calma.
I desprès, en xiuxiuejos, com tot el que fins aleshores havia dit, preguntà si calma era, en aquest cas, antònim de bogeria. I la veu li va dir: no, de cap manera, si el que tens és por a tornar-te boig, despreocupa’t, no t’estàs tornant boig, nomes estàs mantenint una xerrada informal. Així que no m’estic tornant boig, va dir Amalfitano. No, en absolut, digué la veu. Així que tu no ets el meu avi, digué Amalfitano. El “tata”, va dir la veu. Així que tot ens traeix, inclosa la curiositat i la honestedat i lo que bé estimem. Sí, va dir la veu, però consola’t, en el fos es divertit.
No hi ha amistat, va dir la veu, no hi ha amor, no hi ha èpica, no hi ha poesia lírica, que no sigui un gloc-gloc o un gorgolleig d’egoistes, refilet de tramposos, xarboteig de traïdors, bombolleig d’arribistes, refilet de maricons. ¿Però tu que tens, xiuxiuejà Amalfitano, contra els homosexuals?. Res, va dir la veu. Parlo en sentit figurat, digué la veu. Estem a Santa Teresa?, preguntà la veu. En aquesta ciutat part i no poc destacable, de l’estat de Sonora?. Sí, va dir Amalfitano. Doncs aquí ho tens, va dir la veu. Una cosa es ser arribista, dic, per posar un exemple, va dir Amalfitano arrabassant-se els cabells com em càmera lenta, i una altra molt diferent ser maricón. Parlo en sentit figurat, va dir la veu. Parlo per que tu m’entenguis. Parlo com si jo estès, i tu estesis rere meu, en el taller d’un pintor ho-mo-se-xual. Parlo des d’un taller on el caos és nomes una màscara o una lleu fetidesa d’anestèsia. Parlo des d’un taller amb les llums apagades on el nervi de la voluntat es desprèn de la resta del cos com la llengua serpent es desprèn del cos i repta, auto mutilada, per entre la brossa. Parlo des de les coses senzilles de la vida. Tu ensenyes filosofia? Va dir la veu. Tu ensenyes a Wittgenstein?, digué la veu. I t’has preguntat si la teva mà és una mà?, va dir la veu. M’ho he preguntat, va dir Amalfitano. Però ara tens coses més importants que preguntar-te, m’equivoco?, va dir la veu. No, va dir Amalfitano. Per exemple, ¿perquè no acostar-se a un viver i comprar llavors i plantes i potser que fins i tot un petit arbre per plantar enmig del teu jardí del darrere?, va dir la veu. Sí, va dir Amalfitano. He pensat en el meu factible i possible jardí i en les plantes que necessito comprar i en les eines per dur-ho a terme. I també has pensat en la teva filla, va dir laveu, i en els assassinats que es cometen a diari en aquesta ciutat, i en les maricones boires de Baudelaire (perdó), però no has pensat seriosament si la teva mà realment és una mà. No és cert, va dir Amalfitano, ho he pensat, ho he pensat. Si ho haguessis pensat, va dir la veu, un altre ocell et cantaria. I Amalfitano es quedà en silencia i sentí que el silenci era una sort de eugenèsia. Mirà l’hora del seu rellotge. Eren les quatre de la matinada. Oí que algú posava en marxa el motor d’un cotxe. El cotxe tardava en arrencar. S’aixecà i s’abocà a la finestra. Els cotxes estacionats davant de casa seva estaven buits. Mira cap enrere i després posà la mà al pom del pany. La veu va dir: compte, però ho va dir com si es trobés molt lluny, en el fons d’un barranc on treien el cap trossos de pedres volcàniques, riolites, andesites, vetes de plata i vetes d’or, bassals petrificats coberts de minúsculs ouets, mentre en el cel morat com la pell d’una india morta a garrotades sobrevolaven ratoners de cua roja. Amalfitano sortí al porxo. A l’esquerra, a uns deu metres de casa seva, un cotxe negre encengué els fars i es posà en marxa. Al passar davant del jardí el xofer s’inclinà i contemplà Amalfitano sense aturar-se. Era un tipus gras i de cabell molt negre, amb un vestit barat i sense corbata. Quan desaparegué, Amalfitano tornà a la casa. Mala pinta, va dir la veu, just franquejar la porta de l’entrada. I després: te’ns d’anar en compte, camarada, em sembla que aquí les coses estan molt complicades.
I tu qui ets i com has arribat aquí?, va dir Amalfitano. No te sentit explicar-t’ho, va dir la veu. No te sentit?, digué Amalfitano rients suaument, xiuxiuejant com una mosca. No te sentit, insistí la veu. Et puc fer una pregunta? , va dir Amalfitano. Fes-la. En veritat ets el fantasma del meu avi? Mira amb que em surts, va dir la veu. Per suposat que no, soc l’esperit del teu pare. El del teu avi t’ha oblidat. Però jo soc el teu pare i no t’oblidaré mai. Ho entens?. Sí, va dir Amalfitano. Entens que no has de témer res de mi? Sí, afirmà Amalfitano. Posa’t a fer quelcom útil i després revisa que totes les portes i finestres estiguin perfectament tancades i ves-te’n a dormir. Quelcom útil com què?, preguntà Amalfitano. Per exemple, renta els plats, va dir la veu. I Amalfitano encengué una cigarreta i es posà a fer el que la veu li havia suggerit. Tu rentes i jo parlo, va dir la veu. Tot està en calma. No hi ha bel·ligerància entre tu i jo, el mal de cap, si en tens, brunziment de la oïda, el pols accelerat, la taquicàrdia, aviat se n’aniran, va dir la veu. Et calmaràs, pensaràs i et calmaràs, mentre fas quelcom de utilitat per la teva filla i per a tu. Comprenc, xiuxiuejà Amalfitano. Bé, va dir la veu, aixó és com una endoscòpia per indolora. Entesos, xiuxiuejà Amalfitano. I rentà els plats i l’olla amb restes de pasta i salsa de tomàquet i les forquilles i els vasos i la cuina i la taula on havien menjat, fumant una cigarreta rere l’altre i també bevent de tan en quant glopets d’aigua directament de l’aixeta. I a les cinc de la matinada va treure la roba bruta del cistell de roba bruta del bany i després sortí al jardí del darrere i posà la roba a la rentadora i marcà el programa de rentat normal i mirà el llibre de Dieste que penjava immòbil i després tornà a la sala i els seus ulls cercaren com els ulls d’un addicte quelcom més que netejar u ordenar o rentar, però no trobà res i es quedà assegut, xiuxiuejant sí o no me’n recordo o pot ser. Tot està molt bé, deia la veu. Tot és qüestió de que t’hi vagis acostumant. Sense cridar. Sense posar-te a suar i a donar salts.
Passades les sis de la matinada Amalfitano s’estirà al llit sense desvestir-se i es quedà adormit com un nen. A les nou Rosa el despertà. Feia temps que Amalfitano no es sentia tant bé, encara que les classes que va donar resultaren del tot inintel·ligibles per els seus alumnes. A la una dinà en el restaurant de la facultat i ocupà una de les taules més apartades i difícils de localitzar. No volia veure a la professora Pérez, i tampoc volia trobar-se amb els altres col·legues i menys encara amb el degà, que, seguint la seva costum, solia dinar allí tots els dies envoltat per professors i uns pocs alumnes que l’adulaven sense parar. Demanà a la barra, gairebé subreptíciament, pollastre bullit i amanida i es dirigí a tota velocitat a la seva taula esquivant als joves que a aquesta hora omplien el restaurant. Després es dedicà a menjar i a seguir pensant en el que li havia succeït la nit anterior. Notà, astorat, que es sentia entusiasmat amb els esdeveniments que acabava de viure. Em sento com un rossinyol, pensà amb alegria. Era una frase simple i gastada i ridícula, però era la única frase que podia resumir el seu actual estat d’ànim. Procurà calmar-se. Les rialles dels joves, els seus crits, el soroll dels plats, no contribuïen a fer d’aquell el lloc més idoni per reflexionar. Malgrat tot, als pocs segons, s’adonà que no existia un lloc millor, igual si, però millor no. Així que va beure un llarg glop d’aigua embotellada (que no tenia el mateix sabor que l’aigua de l’aixeta, tot i que tampoc tenia el sabor molt diferent) i es posà a pensar. Primer pensà en la bogeria. En la possibilitat, alta, de que s’estigués tornant boig. Es sorprengué al adonar-se de que tal pensament (i tal possibilitat) no minvava en res el seu entusiasme. Ni la seva alegria. El meu entusiasme i la meva alegria han crescut sota les ales d’una tempesta, es va dir. Pot ser que m’estigui tronant boig, però em sento bé, es va dir. Contemplà la possibilitat, alta, de que la bogeria, en cas de patir-la, empitjoraria, i aleshores el seu entusiasme es convertiria en dolor i impotència i, sobretot, en causa de dolor i impotència per a la seva filla. Com si tingues raigs X en els ulls revisà els seus estalvis i calculà que em el que tenia guardat Rosa podria tornar a Barcelona i encara li quedarien diners per començar. Per començar què?, aixó preferí no respondre-ho. S’imaginà a si mateix tancat en un manicomi a Santa Teresa o a Hermosillo, amb la professora Pérez com a única visita ocasional, i rebent de tan en quant carta de Rosa des de Barcelona, on treballaria i acabaria els seus estudis, on hi coneixeria a un noi català, responsable i manyac, que s’enamorarien d’ella i la respectaria i cuitaria i seria amable amb ella i amb el que Rosa i acabaria vivint i anant-hi al cinema per les nits i viatjant a Itàlia o a Grècia pel juliol o l’agost, i la situació no li semblà tan dolenta. Després examinà altres possibilitats. Per suposat, es va dir, ell no creia en fantasmes ni en esperits, encara que en la seva infantesa en el sud de Xile la gent parlava de “la Mechona” que esperava als genets enfilada a la branca d’un arbre, des d’on es deixava caure a les anques dels cavalls, abraçant per l’esquena al vaquer o al contrabandista, sense deixar-se anar, com una amant que embogia tan el genet com el cavall amb la seva abraçada, els quals es morien de l’ensurt o acabaven en el fons d’un barranc, o el “colocolo”, o els “chonchones”, o las “candelillas”, o tants altres follets, ànimes en pena, íncubes i súcubes, dimonis menors que sojornaven entre la serralada de la Costa i la serralada dels Andes, però en els que ell no hi creia, no precisament per la seva formació filosòfica (Schopenhauer, sense anar més lluny, creia en fantasmes, i a Nietzsche segurament n’hi aparegué un que l’embogí) sinó per la seva formació materialista. Així que descartà, almenys fins esgotar altres línies, la possibilitat dels fantasmes. La veu podia ser un fantasma, sobre aixó ell no posava les mans en el foc, però intentà buscar una altra explicació. Després de molt reflexionar, malgrat tot, l’únic que s’aguantava era la possibilitat de l’ànima en pena. Pensà en la vident d’Hermosillo, madame Cristina, la Santa. Pensà en el seu pare. Decidí que el seu pare mai, per més esperit errant en que s’hagués convertit, utilitzaria les paraules mexicanes que havia utilitzat la veu, si bé, a banda, el lleu deix d’homofobia, podia perfectament aplicar-se-li. Amb felicitat difícil de dissimular, es preguntà en quin embolic s’havia ficat. Per la tarda donà un parell més de classes i després tornà caminant a casa. Al passar per la plaça principal de Santa Teresa veié a un grup de dones manifestant-se davant la municipalitat. En una de les pancartes llegí: No a la impunitat En una altra: Prou de corrupció. Des dels arcs d’adob de l’edifici colonial un grup de policies vigilava a les dones. No eren forces antidisturbis sinó simples policies uniformats de Santa Teresa Quan s’allunyava escoltà que algú el cridava pel seu nom. En girar-se veié a l’acera del davant a la professora Pérez i a la seva filla. Las convidà a prendre un refresc. A la cafeteria li explicaren que la manifestació era per demanar transparència en les investigacions sobre les desaparicions i assassinats de dones. La professora Pérez li va dir que a casa seva tenia allotjades a tres feministes del DF i que aquesta nit pensava donar-les-hi un sopar. M’agradaria que vinguessin, va dir. Rosa va dir que ella hi aniria. Amalfitano expressà que per la seva part no hi havia inconvenient. Després la seva filla i la professora Pérez tornaren a la manifestació i Amalfitano reprengué el camí.
Però abans d’arribar a casa seva algú tornà a cridar-lo pel seu nom. Mestre Amalfitano, sentí li deien. Es donà la volta i no va veure a ningú. Ja no era al centre, caminava per l’avinguda Madero i les cases de quatre pisos havien deixat el lloc a xalets que imitaven un tipus de vivenda familiar californiana dels anys cinquanta, cases que el temps havia començat a destrossar feia molt, quan els seus ocupants es mudaren a la colònia en la que ara vivia Amalfitano. Algunes cases s’havien convertit en garatges on també s’hi venien gelats i altres ara es dedicaven, sense haver introduït cap reforma arquitectònica, a despatx de pa o a la venda de roba. Moltes d’elles exhibien cartells on ‘anunciaven metges, advocats especialitzats en divorcis o criminalistes. Altres oferien habitacions per dia. Algunes havien estat dividides amb poca traça en dos o tres cases independents, que es dedicaven a la venda de diaris i revistes, fruites i verdures o prometien al transeünt dentadures postisses a bon preu. Quan Amalfitano anava a seguir el seu camí tornaren a cridar-lo. Aleshores el va veure. La veu sortia d’un cotxe estacionat al costat de l’acera. Al principi no va reconèixer al jove que el cridava. Pensà que era un alumne seu. Duia ulleres negres i camisa negra amb els botons descordats fins el pit. Tenia la pell molt bronzejada, com si fos un cantant melòdic o un play boy porto-riqueny. Pugi, mestre, l’acompanyo a casa seva. Amalfitano estava a punt de dir-li que preferia caminar quan el noi s’identificà. Soc el fill del mestre Guerra, va dir mentre baixava del cotxe per la banda on hi passava el trànsit que en aquesta hora atapeïa l’avinguda, sense mirar a cap banda, amb un menyspreu pel perill que a Amalfitano li semblà una temeritat extrema. Després de donar la volta, el jove se li acostà i li donà la mà. Soc Marco Antonio Guerra, va dir, i li recordà la ocasió en que havien brindat amb xampany a la oficina del seu pare per la seva incorporació a la facultat. De mi no te res que témer, mestre, va dir, i Amalfitano no deixà de sorprendre’l aquesta declaració. El jove Guerra s’aturà davant d’ell. Somreia igual que aleshores. Un somriure burleta i confiat, com el somriure d’un franctirador potser massa segur d’ell mateix. Vestia blue jeans i botes texanes. En l’interior del cotxe, en el seient posterior, hi havia una jaqueta de marca de color gris perla i una carpeta amb documents. Passava per aquí, va dir Marco Antonio Guerra. El cotxe enfilà cap la colònia Lindavista però abans d’arribar-hi el fill del degà suggerí anar a prendre quelcom. Amalfitano rebutjà educadament la invitació. Doncs aleshores convidi’m a beure quelcom a casa seva, va dir Marco Antonio Guerra. No tinc res per oferir-li, es disculpà Amalfitano. No se’n parli més, va dir Marco Antonio Guerra, i agafà la primera desviació. Aviat el paisatge urbà experimentà un canvi. Cap a l’oest de la colònia Lindavista les cases eren noves, rodejades en alguns llocs per grans descampats, i alguns carrers ni tan sols estaven asfaltats. Diuen que aquestes colònies son el futur de la ciutat, comentà Marco Antonio Guerra, però jo crec més aviat que aquesta pobre ciutat no te futur. El cotxe entrà directament en un camp de futbol, al costat del qual es veien un parell d’enormes magatzems envoltats per una filferrada. Darrera d’aquestes instal·lacions corria un canal o rierol que arrossegava la brossa de les colònies que estaven al nord. A la vora d’un altre descampat, varen veure la vella via del ferrocarril que antigament connectava Santa Teresa amb Ures i Hermosillo. Uns quants gossos s’acostaren tímidament. Marco Antonio abaixà la finestreta i deixà que l’oloressin i llepessin la mà. A l’esquerra estava la carretera a Ures. El cotxe començà a sortir de Santa Teresa. Amalfitano preguntà cap on anaven. El fill de Guerra contestà que cap un dels pocs llocs de la zona on encara es podia beure autèntic mescal mexicà.
El lloc es deia “Los Zancudos” i era un rectangle de trenta metres de llarg per uns deu d’ample, amb una petita tarima al fons on els divendres i dissabtes actuaven grups que tocaven “corridos” o cançons ranxeres. La barra no feia menys de quinze metres. Els lavabos eren fora, i un podia entrar en ells directament pel pati o a través d’un estret passadís de làmines de zinc que els connectava amb el local. No hi havia molta gent. Els cambrers, els quals Marco Antonio Guerra coneixia pel seu nom, els saludaren però cap d’ells s’acostà a atendre’ls. Només unes poques llums estaven enceses. Li recomano que demani mescal “los Suicidas”, va dir Marco Antonio, Amalfitano somrigué amablement i digué que si, però nomes una copeta. Marco Antonio aixecà una mà i fiblà els dits. Aquests cabrons deuen d’estar sords, va dir. S’aixecà i s’acostà a la barra. Al cap d’una estona tornà amb dos gots i una ampolla de mescal plena fins a la meitat. Provi’l, va dir. Amalfitano donà una glopada i li semblà bo. En el fons de la botella hauria d’haver-hi un cuc, va dir, però aquests morts de gana segur se l’han menjat. Semblava un acudit i Amalfitano va riure. Però li certifico que és mescal “Los Suicidas” autèntic, pot beure-se’l amb confiança, va dir Marco Antonio. Ala segona glopada Amalfitano pensà que, en efecte, es tractava d’una beguda extraordinària. Ja no es fabrica, va dir Marco Antonio, com tantes coses en aquest cony de país. I al cap d’una estona, mirant fixament Amalfitano, va dir: ens en anem a la merda, suposo que vostè se n’ha adonat. No, mestre? Amalfitano respongué que la situació no era com per llençar les campanes al vol, sense especificar a que es referia ni entrar en detalls. Aixó es desfà entre les mans, insistí Marco Antonio Guerra. Els polítics no saben governar. La classe mitjana nomes pensa en anar-se’n als Estats Units. I cada vegada arriba més gent a treballar a les maquiladores. Sap el que jo faria? No, va dir Amalfitano. Doncs cremar-ne unes quantes. Unes quantes que? preguntà Amalfitano. Unes quantes maquiladores. Ah, vaja, va dir Amalfitano. També trauria l’exèrcit al carrer, bé, al carrer no, a les carreteres, per impedir que continuessin arribant més morts de gana. Controls a les carreteres?, va dir Amalfitano. Doncs si, les la única solució que veig. Probablement n’hi hagin d’altres, va dir Amalfitano. La gent ha perdut tot el respecte, va dir Marco Antonio Guerra. El respecte pels demes i el respecte per a ells mateixos. Amalfitano mirà cap a la barra. Tres cambrers xiuxiuejaven mirant de reüll la seva taula. Crec que el millor és que marxem, va dir Amalfitano. Marco Antonio Guerra es fixà amb els cambrers els hi feu un gest obscè amb la mà i després va riure. Amalfitano l’agafà per un braç i l’arrossegà fins l’aparcament. Ja era de nit i un enorme rètol lluminós amb un camallarg de llargues cames brillava sobre una armadura de ferro. Em sembla que aquesta gent te quelcom contra vostè, va dir Amalfitano. No es preocupi, mestre, va dir Marco Antonio Guerra, vaig armat.
Quan arribà a casa seva Amalfitano oblidà d’immediat al jove Guerra i pensà que potser no estava tan boig com creia, ni tampoc la veu era una ànima en pena. Pensà en la telepatia. Pensà en els mapuches o araucans telèpates. Recordà un llibre molt prim, que no arribava a les 100 pàgines, d’un tal Lonko Kilapán, publicat a Santiago de Xile en l’any de 1978, que un vell amic, humorista de llei, li havia enviat quan ell vivia a Europa. El tal Kilapán es presentava a ell mateix amb les següents credencials: Historiador de la Raça, President de la Confederació Indígena de Xile i Secretari de la Acadèmia de la Llengua Araucana. El llibre es titulava O’Higgins es araucano, i es sots titulava 17 proves, agafades de la Història Secreta de la Araucanía. Entre el títol i el sots títol hi havia la següent frase: Text aprovat pel Consell Araucà de la Història. Després venia el pròleg, que deia així: “Pròleg. Si volguéssim trobar amb els herois de la Independència de Xile proves de parentiu amb els araucans, seria difícil trobar-les i més difícil provar-les. Perquè en els germans Carrera, Mackenna, Freire, Manuel Rodriguez i altres, només aflora la ascendència ibèrica. Però on el parentiu araucà sorgeix espontani i brilla, amb llum meridiana, és en Bernardo O’Higgins i per provar-lo existeixen 17 proves. Bernardo no és el fill il·legítim que descriuen amb llàstima alguns historiadors, mentre altres no aconsegueixen dissimular la seva complaença. És el gallard fill legítim del Governador de Xile i Virrei del Perú, Ambrosio O’Higgins, irlandés, i d’una dona araucana. El matrimoni fou consagrat per la llei del Admapu, amb el tradicional Gapitun (cerimònia del rapte). La biografia de l’Alliberador esquinça el mil·lenari secret araucà, just en el bicentenari del seu Natalici; salta del Litrang* al paper, amb la fidelitat amb la que nomes un “epeutufe” sap fer-ho” I aquí s’acabava el pròleg, signat per José R. Pichiñual, Cacic de Puerto Saavedra,
Curiós, pensà Amalfitano, amb el llibre entre les mans. Curiós, curiosíssim. Per exemple, l’únic asterisc. Litrang: pissarra de pedra de llosa en la que els araucans gravaven la seva escriptura.¿Però perquè posar un asterisc al costat de la paraula litrang i no fer-ho al costat de les paraules admapu o epeteufe? ¿El cacic de Puerto Saavedra donava per fet que aquestes eren de sobres conegudes? I després la frase sobre la bastardia o no d’O’Higgins: no és el fill il·legítim que descriuen amb llàstima alguns historiadors, mentre altres no aconsegueixen dissimular la seva complaença. Aquí està la història quotidiana de Xile, la història particular, la història portes endins. Descriure amb llàstima al pare de la pàtria per la seva bastardia. O escriure sobre aquest punt sense aconseguir dissimular una certa complaença. Quines frases més significatives, pensà Amalfitano, i recordà la primera vegada que llegí el llibre de Kilapán, morint-se de riure, i la manera en que el llegia ara, amb quelcom semblant al riure però també amb quelcom semblant a la pena. Ambrosio O’Higgins casant-se amb una araucana, però sota la legislació del “admapu” i a més a més rematant-lo amb el tradicional “gapitun” o cerimònia del rapte, li semblava una broma macabra que només remetia a un abús, a una violació, a una burla extra feta servir pel grassonet Ambrosio per tirar-se tranquil a la india. No puc pensar en res sense que la paraula violació mostrés els seus ullets de mamífer indefens, pensà Amalfitano. Després es quedà adormit en el sofà, amb el llibre entre les mans. Potser somià alguna cosa. Quelcom breu. Potser somià amb la infantesa. Potser no.
Després es despertà i cuinà qualque cosa per la seva filla i per a ell, es tancà al seu estudi i se sentí terriblement cansat, incapaç de preparar una classe o de llegir quelcom seriós, així que tornà amb resignació al llibre de Kilapán, 17 proves. La prova número 1 es titulava: Naixí en l’estat araucà. Allí es podia llegir el següent: “El Yekmonchi-1 dit Xile-2, geogràfica i políticament era igual a l’Estat Grec, i com ell, formant un delta, entre els paral·lels 35 al 42, latitud respectiva.” Sense donar importància a la construcció de la frase (on deia formant devia dir formava, sobraven al menys dues comes?, el més interessant del primer paràgraf era la seva, diguem-ne disposició militar, Ja d’entrada un recte al mentó o una descàrrega de tota l’artilleria sobre el centre de la línia enemiga. La nota 1 aclaria que Yekmonchi significava Estat. La nota 2 afirmava que Xile era una paraula grega la qual traducció era “tribu llunyana”. Després venien les precisions geogràfiques sobre el Yekmonchi de Xile:”S’estenia des del riu Maullis fins Xiligüe, més l’occident argentí. La ciutat Mare rectora, o sigui, el Xile, pròpiament com a tal, es trobava entre els rius Butaleufu i el Toltén; com l’estat grec estava rodejat de pobles aliats i consanguinis,els que obeïen als Küga Xiliches (és a dir a la tribu –Küga- xilena – Xiliches; gent de Xile. Xe:gent-, com minuciosament s’encarregava de recordar Kilapán) que els hi ensenyaven les ciències, les arts, els esports i sobre tot la ciència de la guerra.” Més endavant Kiklapán confessava. “L’any 1947 (encara que Amalfitano sospità que en aquesta data podia haver-hi un errata i no tractar-se de l’any 1947 sinó de l’any 1974) obrí la tomba de Kurillanka, que estava sota el Kuralwe principal, cobert per una pedra llisa. Només quedava una katankura, un metawe, anec, una joya d’obsidiana, com punta de fletxa per el pagament del “peatge” que l’ànima de Kurillanka devia pagar a Zenpilkawe, el Caronte grec, perquè el portes a traves del mar al seu lloc d’origen: una illa llunyana en el mar. Aquestes peces foren repartides entre els museus araucans de Temuco. el futur museu Abate Molina, de Villa Alegre y el Museu Araucà de Santiago, que aviat s’obrirà al públic” L’esment de Villa Alegre donava peu perquè KIlapán afegís una nota de lo més curiós. Deia: “A Villa Alegre, abans anomenada Warakulen, reposen les restes del abat Juan Ignacio Molina, duts des de Itàlia al seu poble natal. Fou professor de la Universitat de Bolonia, on la seva estàtua presideix al panteó dels fills Il·lustres de Itàlia, entre les estàtues de Copèrnic i Galileu. Segons Molina existeix un parentiu indubtable entre grecs i araucans.” Aquest Molina havia estat jesuïta i naturalista, i la seva vida havia discorri’t entre els anys 1740 i 1829.
Poc després de l’episodi del restaurant”los Zancudos”, Amalfitano tornà a veure al fill del degà Guerra. Aquesta vegada el jove vestia com un cowboy, encara que s’havia afaitat i feia olor a colònia Calvin Klein. Tot i així, només li mancava el barret per semblar un cowboy de veritat. La manera d’abordar-lo fou brusca i no desproveïda de cert misteri. Amalfitano anava caminant per un passadís de la facultat excessivament llarg, desert a aquesta hora i una mica fosc, quan de sobte Marco Antonio Guerra emergí d’un racó com si li hagués preparat una broma de pèssim gust o pretengués assaltar-lo. Amalfitano es revolà i deixà anar una manotada del tot automàtica. Soc jo, Marco Antonio, va dir el fill del degà al rebre una segona bufetada. Després ambdós es reconeixeran i asserenaren i reprengueren junts el camí cap el requadre de llum que emergia del fons del passadís, que li evocà a Marco Antonio els testimonis d’aquells que havien estat en coma o en situació de mort clínica i que diuen haver vist un túnel fosc i en el final de túnel un resplendor blanc o diamanti, i en ocasions fins i tot testimoniaven la presencia d’essers difunts i estimats que els hi donen la mà o els tranquil·litzen o els preguen que millor no segueixin avançant puig l’hora o la micro-fracció de segon en el que s’opera el canvi encara no ha arribat. Vostè que creu, mestre? La gent que és a punt de morir s’inventa aquestes bajanades o és real? És nomes un somni dels qui estan agonitzant o entra dins del possible que aquestes coses succeeixin?. No ho sé, contestà Amalfitano amb sequedat, puig encara no se li havia passat l’ensurt ni tampoc tenia ganes de repetir la trobada de la última vegada. Bé, va dir el jove Guerra, doncs si vol saber el que jo penso, no crec que sigui veritat. La gent veu el que vol veure i mai el que vol veure la gent es correspon amb la realitat. La gent es covarda fins l’últim alè. Li ho dic confidencialment: l’esser humà parlant a l’engròs, és el més semblant que hi ha a una rata.
Contra el que esperava (desfer-se del jove Guerra nomes sortir del passadís evocador de la vida de ultratomba), Amalfitano va tenir que seguir-lo sense rondinar puig el fill del degà era portador d’una invitació per sopar aquella mateixa nit a casa del rector de la Universitat de Santa Teresa, l’il·lustre doctor Pablo Negrete. Així que pujà al cotxe de Marco Antonio, qui el portà fins a casa seva i que preferí, en un gest de timidesa que a Amalfitano li resultà inesperat, esperar-lo a fora vigilant el cotxe,. Com si en aquesta colònia hi haguessin lladres, mentre Amalfitano es refrescava i canviava de roba, i la seva filla que per suposat també estava convidada feia el mateix o no, en fi que la seva filla podia anar al sopar vestida com volgués però que ell, Amalfitano, era millor que es presentés a la llar del doctor Negrete almenys amb una jaqueta i corbata. El sopar, no fou res de l’altre món. El doctor Negrete simplement volia conèixer-lo i suposà, o li feren notar, que un primer encontre en les oficines de l’edifici de la rectoria resultaria molt més fred que una primera trobada en l’acollidor ambient de la seva pròpia casa, en realitat un noble casalot de dos pisos rodejat d’un jardí exuberant on hi creixien plantes de tot Mèxic i on no hi faltaven els racons frescos i apartats per sostenir reunions en petit comitè. El doctor Negrete era un tipus silenciós, capficat, a qui li agradava més escoltar el que parlaven els altres que portar ell la batuta de la conversaS’interessà per Barcelona, recordà que en la seva joventut havia estat en un congrés a Praga, hi anà amb un exprofessor de la Universitat de Santa Teresa, un argentí, que ara donava classes en una Universitat de Califòrnia i la resta del temps restà callat. La seva dona, en la que per les seves faccions s’intuïa si no una passada bellesa si un port i una distinció de la que en mancava el rector, es mostrà molt més amable amb Amalfitano y, sobre tot, amb Rosa, la qual li recordava a la seva filla petita de nom Clara, com ella, y que des de feia anys vivia a Phoenix. En algun moment del sopar a Amalfitano li semblà notar un creuament de mirades més aviat tèrbol entre el rector i la seva dona. En els ulls d’ella hi va percebre quelcom que podia assemblar-se a l’odi. La cara del rector, pel contrari, manifestà una por sobtada que durà el que durà l’aleteig d’una papallona. Però Amalfitano ho notà i per un instant (el segon aleteig) la por del rector va estar a punt de fregar-li tambè a ell la pell. Quan es recuperà i mirà als demés comensals s’adonà de que ningú havia percebut aquesta mínima ombra com un forat cavat de pressa i d’on se’n desprenia una fetidesa alarmant.
Però s’equivocava. El jove Marco Antonio Guerra si se n’havia donat compte. I a més a més s’havia donat compte de que ell també se n’havia donat compte. La vida no val res, li va dir a l’orella quan sortiren al jardí. Rosa es va asseure al costat de la dona del rector i la professora Pérez. El rector es va asseure en la únic balancí que hi havia a la pèrgola. El degà Guerra i dos professors de filosofia es varen asseure al seu costat. Les esposes dels professors cercaren un lloc al costat de la dona del rector. Un tercer professor, solter, es quedà dempeus, al costat d’Amalfitano i el jove Guerra. Una criada vella, gairebé una anciana, entra al cap d’una estona portant una enorme safata plena de gots i copes que deixà sobre la taula de marbre. Amalfitano pensà en ajudar-la, però després considerà que tal vegada el seu acte fos mal interpretat com una descortesia. Quan l’anciana tornà a aparèixer portant més de set ampolles en precari equilibri, Amalfitano no va poder contenir-se més i anà en la seva ajuda. L’anciana, en veure’l, obrí els ulls de forma desmesurada i la safata començà a relliscar de les seves mans. Amalfitano sentí el crit, un crit ridícul, que proferia la dona d’un dels professors, i en aquest mateix moment, mentre la safata queia, distingí l’ombra del jove Guerra que tornava a deixar-ho tot en perfecte equilibri. No t’amoïnis, Chachita, sentí que deia la dona del rector. Després sentí que el jove Guerra, en deixar les ampolles sobre la taula, li preguntava a la senyora Clara si no tenia a la seva licorera mescal “los Suicidas”. I també escoltà que el degà Guerra deia: no li facin cas, son les coses que té el meu fill. I escoltà que Rosa deia: mescal “los Suicidas”, quin nom més bonic. I escoltà que la dona d’un professor deia. Quin nom més original, aixó si que si. I escoltà a la professora Pérez. Quin ensurt he tingut, pensava que queien. I escoltà a un professor de filosofia, que per canviar de tema, parlava de música del nord. I escoltà que el degà Guerra deia que la diferencia entre un conjunt musical del nord i un de la resta del país, estava en que el conjunt del nord sempre usava un acordió i una guitarra, amb acompanyament de baix sisè i algun saltiró. I escoltà que el mateix professor de filosofia preguntava que era un saltiró. I escoltà que el degà responia que un saltiró era, per posar un exemple, com la percussió, com la bateria en un grup de rock, com els timbals, i que en la música del nord un saltiró legítim podia ser la “redova” o més usualment els palets. I escoltà que el rector Negrete deia: així és. I després acceptà un vas de whisky i buscà el rostre de qui li havia posat a la mà i trobà la cara blanquejada per la lluna del jove Guerra.
La prova número 2, sens dubte la que més interessava Amalfitano, es titulava Es fill de dona araucana i començava de la següent manera ”a l’arribada
dels espanyols, els araucans establiren dos conductes de comunicacions des de Santiago: la telepatia i el adkintuwe(55) Lautaro (56) per les seves rellevants condicions telepàtiques, sent encara un nen, fou portat al nord amb sa mare, per posar-lo al servei dels espanyols. Fou d’aquesta forma com Lautaro contribuí a la derrota dels espanyols. Com els telèpates podien ser eliminats i tallades les comunicacions es creà l’adkintuwe. Només després de l’any 1700 s’adonaren els espanyols de l’enviament de missatges per mitjà del moviment de les branques. Estaven desconcertats pel fet que els araucans sabien tot el que passava en la ciutat Concepción. Encara que aconseguiren descobrir el adkintuwe, mai aconseguiren traduir-lo. De la telepatia no en sospitaren mai, atribuint-lo a “contacte amb el diable”, el que els comunicava les coses que passaven a Santiago. Des de la capital partien tres línies d’adkintuwe: una pels contraforts de la serralada dels Andes; una altra per la riba de la mar, i una tercera per la vall central. L’home primitiu desconeixia el llenguatge; es comunicava per emissions de la ment, com ho fan els animals i les plantes. Quan va recórrer als sons i als gests i als moviments de les mans per comunicar-se, que començà a perdre el do de la telepatia, que s’accentuà al tancar-se en les ciutats allunyant-se de la naturalesa. Encara que els araucans tenien dues classes d’escriptura, el Prom amb nusos fets amb cordes i l’Adentunemul escriptura en triangles, mai descuidaren la telecomunicació; ans al contrari, especialitzaren alguns Kügas les quals famílies foren repartides per tota la Amèrica, Illes del pacífic i extrem sud, perquè mai un enemic els agafes de sorpresa Mitjançant la telepatia es mantingueren sempre en contacte amb els emigrants de Xile que primer s’establiren al nord de la India, on foren anomenats aris, d’allí es dirigiren als camps de la primitiva germania ,per baixar després al Pelopones, des d’on viatjaven cap a Xile, pel camí tradicional cap la India i a través de l’Oceà Pacífic.”Acte seguit i sense que tingués res a veure-hi Kilapán deia: “Killenkusi” fou sacerdotessa Machi, sa filla Kinturay devia succeir-la en el seu càrrec o dedicar-se a l’espionatge, es decidí per aquest últim i l’amor per l’irlandès; li brindava aquesta oportunitat l’esperança d’arribar a tenir un fill que, com Lautaro i el mestís Alejo, es criaria entre els espanyols, i com ells un dia podria capitanejar els exèrcits dels qui desitjaven expulsar als conqueridors mes enllà del Maule, perquè la llei del Admapu prohibeix als araucans lluitar fora de Yekmonchi.
La seva esperança es feu realitat i en la primavera de l’any 1777, en el lloc anomenat Palpal, una dona araucana suportava dempeus els dolors del part, perquè la tradició deia que no pot néixer un fill fort d’una mare dèbil. El fill arribà i es convertí en l’alliberador de Xile.
Les notes a peu de pàgina deixaven ben clar, pern si encara no ho estava, la classe de vaixell en que s’havia embarcat Kilapán. La nota 55, Adkintuwe, deia. “els espanyols després de molts anys s’adonaren de la seva existència,però mai aconseguiren traduir-lo”. La 56 “Lautaro, so veloç (taros en grec significa veloç)” la 57 “Prom, paraula contracta del grec per Prometeo, Titán que robà l’escriptura als Déus, per donar-la als homes.” La 58 “Adentunemul, escriptura secreta composada de triangles” La 59 “Machi, endevinadora. Del verb grec mantis, que significa endevinar” La 60 “Primavera, la llei de l’Admapu ordenava que els fills fossin engendrats a l’estiu, quan tots els fruits estan madurs; d’aquesta manera neixen en la primavera quan la terra desperta amb tota la seva força, quan neixen tots els animals i les aus”.
Pag 284.../...
1 comentario:
loop adrs grouped avandia moderating handhelds fgunq fiddle suspend edged officeoegkv
masimundus semikonecolori
Publicar un comentario