2.666

2.666

13 septiembre 2007

1.- LA PART DELS CRÍTICS



La primera vegada que Jean-Claude Pelletier llegí a Benno von Archimboldi fou pel Nadal de 1980, a París, on cursava estudis universitaris de literatura alemanya, a l'edat de dinou anys. El llibre en qüestió era D'Arsonval. El jove Pelletier ignorava aleshores que aquesta novel·la era part d'una trilogia (composada per El jardí, de tema anglès, La màscara de cuiro, de tema polonès, així com D'Arsonval era, evidentment, de tema francès) però aquesta ignorància o aquest buit o aquesta deixadesa bibliogràfica, que només podia ser atribuïda a la seva extrema joventut, no restà ni un bri del enlluernament i de la admiració que li produí la novel·la.
A partir d'aquest dia (o de les altes hores nocturnes en que donà per finalitzada aquella lectura inaugural) es convertí en un archimboldià entusiasta i començà el seu pelegrinatge a la recerca de més obres del mateix autor. No fou feina fàcil. Aconseguir, tot i ser a París, llibres de Benno von Archimboldi en els anys vuitanta del segle XX no era en cap manera una tasca que no entranyes múltiples dificultats. A la biblioteca del departament de literatura alemanya de la seva universitat no es trobava gairebé cap referència sobre Archimboldi. Els seus professors no havien sentit parlar d'ell. Un d'ells li va dir que aquest nom li sonava vagament. Amb furor (amb espant) Pelletier descobrí al cap de deu minuts que el que li sonava al professor era el pintor italià, cap el qual, a banda, la seva ignorància també s'estenia de forma olímpica.
Escriví a la editorial d'Hamburg que havia publicat D'Ansorval i mai rebé resposta. Tanmateix va recórrer les poques llibreries alemanyes que va trobar a París. El nom d'Archimboldi apareixia en un diccionari sobre literatura alemanya i en una revista belga dedicada, mai arribà a saber-ho si en broma o seriosament, a la literatura prussiana. L'any de 1981 viatjà, juntament amb tres amics de facultat per Baviera i allí, en una petita llibreria de Munic, a Voralmstrasse, trobà dos llibres més, el prim volum de menys de cent pàgines titulat El tresor de Mitzi i el ja esmentat El jardí, la novel·la anglesa.
La lectura d'aquests dos nous llibres contribuí a enfortir la opinió que ja tenia d'Archimboldi. Al 1983, als vint-i-dos anys, començà la tasca de traduir D'Arsonval. Ningú li va demanar que ho fes. No hi havia aleshores cap editorial francesa interessada en publicar aquest alemany de nom estrany. Pelletier començà a traduir-lo bàsicament perquè li agradava, perquè era feliç fent-ho, tot i què també pensà que podia presentar la traducció, precedida d'un estudi sobre l'obra archimboldiana, com a tesi i, qui sap, com la primera pedra del seu futur doctorat.
Acabà la versió definitiva de la traducció al 1984 i una editorial parisenca, després d'unes vacil·lants i contradictòries lectures, l'acceptà i li publicaren a Archimboldi, la qual novel·la, destinada a priori a no superar la xifra de mil exemplars venuts, esgotà després d'un parell de ressenyes contradictòries, positives, fins i tot excessives, els tres mil exemplars de tirada obrint les portes a una segona, tercera i quarta edició.
Mentrestant Pelletier ja havia llegit quinze llibres de l'autor alemany, n'havia traduït dos mes, i era considerat, gairebé unànimement, el major especialista sobre Benno von Archimboldi que hi havia al llarg i ample de França.

Aleshores Pelletier pogué recordar el dia en que va llegir per primera vegada a Archimboldi i es va veure a si mateix, jove i pobre, vivint en una chambre de bonne, compartint el rentamans, on es rentava la cara i les dents, amb altres quinze persones que habitaven a les fosques golfes, cagant en un horrible i poc higiènic bany que res en tenia de bany, si més no de turca o pou sèptic, compartit igualment amb els quinze residents a les golfes, alguns dels quals ja havien retornat a províncies, proveïts del seu corresponent títol universitari, o bé s'havien canviat a llocs una mica més confortables dins el mateix París, o be, uns pocs, seguien allí, vegetant o morint-se lentament de fàstic.
Es va veure, com queda dit, a si mateix, ascètic i inclinat sobre els seus diccionaris alemanys, il·luminat per una dèbil bombeta, flac i recalcitrant, com si tot ell fos voluntat feta carn, ossos i músculs, res de grassa, fanàtic i decidit a arribar a bon port, en fi, una imatge bastant normal d'estudiant a la capital però que obrà en ell com una droga; una droga que el feu plorar, una droga que obrí, com va dir un cursi poeta holandès del segle XIX, les rescloses de l'emoció i de quelcom que a primera vista pareixia auto commiseració però que no ho era (que era, aleshores?, ràbia? probablement), i que el portà a pensar i repensar, però no amb paraules si més no amb imatges dolents, el seu període d'aprenentatge juvenil, i que després d'una llarga nit potser inútil forçà en la seva ment dues conclusions: la primera, que la vida tal i com l'havia viscut fins aleshores s'havia acabat; la segona, que una brillant carrera s'obria davant seu i que perquè aquesta no perdés la brillantor devia conservar com a únic record d'aquelles golfes, la seva voluntat. La tasca no li semblà difícil.

Jean Claude Pelletier naixí el 1961 i al 1986 era ja catedràtic d'alemany a París. Piero Morini naixí al 1956, en un poblet proper a Nàpols, i encara que llegí per primera vegada a Benno von Archimboldi al 1976, és a dir quatre anys abans que Pelletier, no seria fins al 1988 que traduiria la seva primera novel·la de l'autor alemany, Bifurcaria bifurcata, que transità per les llibreries italianes amb més pena que glòria.
La situació d'Archimboldi a Itàlia, això s'ha de remarcar, era ben diferent que a França. De fet, Morini no fou el primer traductor que va tenir. És més, la primera novel·la d'Archimboldi que caigué en mans de Morini fou una traducció de La màscara de cuiro feta per un tal Colossimo per Einaudi a l'any de 1969. Després de La màscara de cuiro a Itàlia és publica Rius d'Europa, al 1971, Herència, al 1973, i La Perfecció ferroviària al 1975, i abans s'havia publicat en una editorial romana, al 1964, una selecció de contes on no hi escassejaven les histories de guerra, titulada els Baixos fons de Berlín. De manera que podria dir-se que Archimboldi no era un complet desconegut a Itàlia, encara que tampoc podia dir-se que fos un autor d'èxit o de relatiu èxit o d'escàs èxit si més no més aviat de nul èxit, i els seus llibres envellien en les prestatgeries més florides de les llibreries o es saldaven o eren oblidats en els magatzems de les editorials abans de ser guillotinats.
Morini, per suposat, no es va retreure davant les poques expectatives que provocava en el públic italià l'obra d'Archimboldi i després de traduir Bifurcaria bifurcata va donar a una revista de Milà i a una altra de Palerm sengles estudis archimboldians, un sobre el destí de La perfecció ferroviària i un altre sobre les múltiples disfresses de la consciència i la culpa a Letea, una novel·la d'aparença eròtica, i a Bitzius, una novel·la de menys de cent pàgines, similar en certa manera a El tresor de Mitzi, el llibre que Pelletier trobà en una vella llibreria muniquesa, l'argument de la qual es centrava en la vida d'Albert Bitzius, pastor de Lützelflüh, al cantó de Berna, i autor de sermons, a més a més d'escriptor sota el pseudònim de Jeremias Gotthelf. Ambdós assaigs foren publicats i la eloqüència o el poder de seducció desplegat per Morini en presentar la figura d'Archimboldi enderrocaren els obstacles i al 1991 una segona traducció de Piero Morini, aquesta vegada de Sant Tomàs, veié la llum a Itàlia. En aquella època Morini treballava donant classes de literatura alemanya a la Universitat de Torí i ja els metges li havien detectat una esclerosi múltiple i ja havia patit un aparatós i estrany accident que l'havia lligat per sempre a una cadira de rodes.

Manuel Espinoza arribà a Archimboldi per altres viaranys. Més jove que Morini i Pelletier, Espinoza no estudià, almenys durant els dos primers anys de la seva carrera universitària, filologia alemanya si no filologia espanyola, entre d'altres tristes raons perquè Espinoza somiava en ser escriptor. De la literatura alemanya només coneixia (i malament) a tres clàssics, Hölderlin, perquè als setze anys cregué que el seu destí era la poesia i devorava tots els llibres de poesia al seu abast, Goethe, perquè en l'últim any d'institut un professor humorista li recomanà que llegís Werther, on hi trobaria una ànima bessona, i Schiller, de qui n'havia llegit una obra de teatre. Després sovintejaria l'obra d'un autor modern, Jünger, més que res per simbiosi, atès que als escriptors madrilenys als que admirava i, en el fons, odiava amb tota la seva ànima parlaven de Jünger sense parar. Així que es podria dir que Espinoza només coneixia a un autor alemany i aquest autor era Jünger. Al principi l'obra d'aquest li semblà magnífica, i com gran part dels seus llibres estaven traduïts a l'espanyol, Espinoza no va tenir problemes en trobar-los i llegir-los tots. A ell li hauria agradat que no fos tan fàcil. La gent a la que freqüentava, a banda, no tan sols eren devots de Jünger, sinó que alguns d'ells eren també els seus traductors, aspecte que a Espinoza li era ben bé igual, puig la lluïssor que ell cobdiciaba no era el de traductor sinó la d'escriptor.
El pas dels mesos i dels anys, que sol ser callat i cruel, li portà algunes desgràcies que feren variar les seves opinions. No tardà, per exemple, en descobrir que el grup de jüngerians no era tan jüngerià com ell havia cregut sinó que, com tot grup literari estava subjecte al canvi de les estacions, i a la tardor, efectivament eren jüngeriàns, però durant l'hivern es transformaven abruptament en barojians, i a la primavera en orteguians, i a l'estiu fins i tot abandonaven el bar on es reunien per sortir al carrer a entonar versos bucòlics en honor de Camilo José Cela, quelcom que el Jove Espinoza, que en el fons era un patriota, hauria estat disposat a acceptar sense reserves d'haver-hi hagut un esperit mes jovial, més carnavalesc en aquestes manifestacions, però que en cap manera podria prendre's seriosament com s'ho agafaven els jüngerians espuris.
Més greu fou descobrir la opinió que els seus propis assaigs narratius suscitaven en el grup, una opinió tan dolenta que en alguna ocasió, durant una nit en vetlla, per exemple, arribà a preguntar-se seriosament si aquesta gent no li estava demanant entre línies que se n'anés, que deixés de molestar-los, que no tornés més.
I fou encara més greu quan Jünger en persona aparegué per Madrid i el grup de jüngerians li organitzà una visita a l'Escorial, estrany caprici del mestre, visitar l'Escorial, i quan Espinoza intentà afegir-se a l'expedició, en el rol que fos, aquest honor li fou denegat, com si els jüngerians simuladors no li consideressin mèrits suficients com per formar part de la guàrdia de corps de l'alemany o com si es temessin que ell, Espinoza, pugues deixar-los malparats amb alguna sortida de jovenet abstrús, tot i què la explicació oficial que se li va donar (potser dictada per un impuls pietós) fou que ell no sabia alemany i tots els que se n'anaven de picnic amb Jünger si el sabien.

Aquí acabà la historia de Espinoza amb els jüngerians. I aquí començà la solitud i la pluja(o el temporal) de propòsits sovint contradictoris o impossibles de realitzar. No foren nits còmodes ni molt menys plaents, però Espinoza descobrí dues coses que l'ajudaren molt en els primers dies; mai seria un narrador i, a la seva manera, era un jove valent.
També va descobrir que era un jove rancuniós i que estava ple de ressentiment, que supurava ressentiment, i que no li hauria costat res matar algú, a qui fos, en tal d'alleujar la solitud i la pluja i el fred de Madrid, però aquest descobriment preferí deixar-lo en la foscor i centrar-se en l'acceptació que mai seria un escriptor i treure-li tot el partit del món al seu recent exhumat valor.
Continuà, doncs, a la universitat, estudiant filologia espanyola, però al mateix temps es matriculà a filologia alemanya. Dormia entre quatre i cinc hores diàries i la resta del dia la invertia en estudiar. Abans d'acabar filologia alemanya va escriure un assaig de vint pàgines sobre la relació entre Werther i la música, que fou publicat en una revista literària madrilenya i en una revista universitària de Gottingen. Als vint-i-cinc anys havia acabat ambdues carreres. Al 1990, aconseguí el doctorat en literatura alemanya amb un treball sobre Benno von Archimboldi que una editorial barcelonina publicaria un any després. Per aquestes èpoques Espinoza era un habitual de congressos i taules rodones sobre literatura alemanya. El seu domini d'aquesta llengua era si més no excel·lent, més que passable. També parlava anglès i francès. Com Morini i Pelletier, tenia un bon treball i uns ingressos considerables i era respectat (fins on aixó és possible) tan pels estudiants com pels seus col·legues. Mai traduí a Archimboldi ni a cap altre autor alemany.

A part d'Archimboldi una cosa tenien en comú Morini, Pelletier i Espinoza. Tots tres posseïen una voluntat de ferro. En realitat. Tenien una altra cosa en comú, però d'aixó en parlarem més endavant.
Liz Norton, ans al contrari, no era allò que comunament se'n diu una dona amb una gran voluntat, és a dir, no es traçava plans a mig o llarg termini ni posava en joc totes les seves energies per aconseguir-los. Quan patia el dolor fàcilment es traslluïa i quan era feliç la felicitat que experimentava es tornava contagiosa. Era incapaç de traçar amb claredat una fita determinada i de mantenir una continuïtat en l'acció que la portaria a coronar aquesta fita. Cap fita, pel demés, era suficientment apetible o desitjada com perquè ella és comprometés totalment amb aquesta. L'expressió -aconseguir un fi-, aplicada a quelcom personal, li semblava una trampa plena de mesquinesa. A -aconseguir un fi- hi anteposava la paraula -viure- i en comptades ocasions la paraula -felicitat-. Si la voluntat es relaciona amb una exigència social, com creia William James, i per lo tant és més fàcil anar a la guerra que deixar de fumar, de Liz Norton es podria dir que era una dona a la que li resultava més fàcil deixar de fumar que anar a la guerra.
Una vegada, a la universitat, algú li ho va dir, i a ella li va encantar, encara que no per això es posà a llegir a William Jones, ni abans ni després ni mai. Per ella, la lectura estava relacionada directament amb el plaer i no directament amb el coneixement o amb els enigmes o les construccions i laberints verbals, com creien Morini, Espinoza i Pelletier.
El seu descobriment d'Archimboldi fou el menys traumàtic o poètic de tots. Durant els tres mesos en que va viure a Berlín, al 1988, a l'edat de vint anys, un amic alemany li deixà una novel·la d'un autor que ella desconeixia. El nom li causà estranyesa, ¿com era possible Li preguntà al seu amic, que existís un autor alemany que s'anomenés com un italià i que en canvi tingués el von, indicatiu d'una certa noblesa, precedint el nom?. L'amic alemany no va saber que contestar-li. Probablement era un pseudònim, li va dir. I també afegí, per sumar més estranyesa a l'estranyesa inicial, que a Alemanya no eren comuns els noms propis masculins acabats en vocal. Els noms propis femenins si. Però els noms propis masculins certament no. La novel·la era La cega i li agradà, però no fins el punt de sortir corrents a una llibreria a comprar la resta de l'obra de Benno von Archimboldi.

Cinc mesos després, ja instal·lada de nou a Anglaterra, Liz Norton, rebé per correu un regal del seu amic alemany. Es tractava, com és fàcil endevinar, d'una altra novel·la d'Archimboldi. La llegí, li agradà, cercà a la biblioteca del seu college més llibres de l'alemany de nom italià i en trobà dos: Un d'ells era el que ja havia llegit a Berlín, l'altre era Bitzius. La lectura d'aquest últim si que la va fer sortir corrents. En el patí quadriculat plovia, el cel quadriculat semblava el rictus d'un robot o d'un déu fet a la nostra semblança, en la pastura del parc les obliqües gotes de pluja s'esmunyien cap avall però el mateix hauria significat que s'esmunyissin cap amunt, després les obliqües (gotes) es convertien en circulars (gotes) que eren empassades per la terra que aguantava la pastura, la pastura i la terra pareixien parlar, no, parlar no, discutir, i les seves paraules inintel·ligibles, eren com teranyines cristal·litzades o brevíssims vòmits cristal·litzats, un cruixit a penes audible, com si Norton en lloc de té aquella tarda s'hagués begut una infusió de peyote.
Però la veritat és que només havia pres té i que se sentia aclaparada, com si una veu li hagués repetit a l'orella una oració terrible, les quals paraules s'anaren desdibuixant a mida que s'allunyava del college i la pluja li mullava la fràgil faldilla gris i el genolls ossuts i els bonics turmells i poca cosa més, doncs Liz Norton abans de sortir corrents a través del parc no havia oblidat agafar el paraigües.

La primera vegada que Pelletier, Morini, Espinoza i Norton es veieren fou en un congrés de literatura alemanya contemporània celebrat a Bremen, al 1994. Abans, Pelletier i Morini s'havien conegut durant les jornades de literatura alemanya celebrades a Leipzig al 1989, quan la DDR estava agonitzant, i després tornaren a veure's en el simposi de literatura alemanya celebrat a Mannheim el desembre del mateix any (i que fou un desastre, amb mals hotels, mal menjar i pèssima organització). En la trobada de literatura alemanya moderna, celebrada a Zuric al 1990, Pelletier i Morini coincidiren amb Espinoza. Espinoza tornà a veure Pelletier en el balanç de literatura europea del segle XX celebrat a Maastricht al 1991 (Pelletier portava una ponència titulada -Heine i Archimboldi: camins convergents-, Espinoza portava una ponència titulada -Ernst Jünger i Benno von Archimboldi: camins divergents) i es podria dir, amb poc risc d'equivocar-se, que a partir d'aquest moment no tan sols es llegien mútuament en les revistes especialitzades sinó que es feren amics o que va créixer entre ells quelcom similar a una relació d'amistat. Al 1992, en la reunió de literatura alemanya d'Augsburg, tornaren a coincidir Pelletier, Espinoza i Morini. Tots tres presentaven treballs archimboldians. Durant uns mesos s'havia parlat que el propi Benno von Archimboldi pensava acudir a aquesta magna reunió que congregaria, a més a més dels germanistes de sempre, a un nodrit grup d'escriptors i poetes alemanys, però a l'hora de la veritat, dos dies abans de la reunió, es rebé un telegrama de la editorial hamburguesa d'Archimboldi excusant la presencia d'aquest. Per el demés, la reunió fou un fracàs. A judici de Pelletier l’únic interessant fou una conferència pronunciada per un vell professor berlinès sobre l'obra d'Arno Schmidt (heus ací un nom propi alemany acabat en vocal) i poca cosa més, judici compartit per Espinoza i, en menor mida, per Morini.
El temps lliure que els hi quedà, que fou molt, el dedicaren a passejar per els, en opinió de Pelletier, pels pocs llocs interessants de Augsburg, ciutat que a Espinoza també li semblà poc interessant, i que a Morini només li semblà una mica interessant, però poc interessant al cap i a la fi, empenyent, ara Espinoza, ara Pelletier, la cadira de rodes de l'italià, que en aquella ocasió no gaudia de molt bona salut, si més aviat migrada, pel que els seus dos companys i col·legues consideraren que una mica d'aire fresc no li aniria malament, ans el contrari.
En el següent congrés de literatura alemanya, celebrat a París el gener de 1992, només hi assistiren Pelletier i Espinoza, Morini, que també havia estat convidat, es trobava per aquells dies amb la salut més malmesa de l'habitual, per lo que el seu metge li desaconsellà, entre altres coses, viatjar, encara que el viatge fos curt. El congrés no va estar malament i malgrat que Pelletier i Espinoza tenien l'agenda completa trobaren un forat per dinar junts en un petit restaurant de la rue Galande, a la vora de Saint-Julien-le- Pauvre, a part de parlar dels seus respectius treballs i afeccions, es dedicaren, durant els postres, a especular amb la salut del malenconiós italià, una salut dolenta, una salut trencadissa, una salut infame que malgrat tot no li havia impedit començar un llibre sobre Archimboldi, un llibre que, segons explicà Pelletier que li havia dit l'italià a l'altre banda del telèfon, no sabia si en serio o en broma, podia ser el gran llibre archimboldià, el peix guia que nedaria durant molt de temps al costat del gran tauró negre que era l'obra de l'alemany. Ambdós, Pelletier i Espinoza, respectaven els estudis de Morini, però les paraules de Pelletier (pronunciades com a l'interior d'un vell castell o com a l'interior de una masmorra excavada sota el fossar d'un vell castell) sonaren com una amenaça en el tranquil del petit restaurant de la rue Galande i contribuïren a posar punt i final a una vetllada que s'havia iniciat sota els auspicis de la cortesia i els desitjos satisfets.

Res d'això agrejà la relació que Pelletier i Espinoza mantenien amb Morini.
Tornaren a trobar-se els tres a l'assemblea de literatura de llengua alemanya celebrada a Bolònia, al 1993. I també participaren els tres en el número 46 de la revista Estudios Literarios, de Berlín, un monogràfic dedicat a l'obra d'Archimboldi. No era la primera vegada que col·laboraven amb la revista berlinesa. En el número 44 havia aparegut un text d'Espinoza sobre la idea de Déu en l'obra d'Archimboldi i Unamuno. En el número 38 Morini publicà un article sobre l'estat de l'ensenyament de la literatura alemanya a Itàlia. I en el 37 Pelletier donà a llum una perspectiva dels escriptors alemanys del segle XX més importants a França i a Europa, text que va concitar, dit sigui de pas, més d'una protesta i fins i tot algun exabrupte.
El número 46, malgrat tot, és el que ens importa, atès que allí no solament quedaren patents els dos grups archimboldians antagònics, el de Pelletier, Morini i Espinoza contra el de Schwarz, Borchmeyer i Pohl, sinó també perquè en aquest número aparegué publicat un text de Liz Norton, brillantíssim segons Pelletier, ben argumentat segons Espinoza, interessant segons Morini i que a més a més (i sense que ningú li ho demanés) s'alineava amb les tesis del francès, de l'espanyol i de l'italià, als qui citava en varies ocasions, demostrant que coneixia perfectament bé els seus treballs i monografies aparegudes en revistes especialitzades o en editorials minoritàries.
Pelletier pensà en escriure-li una carta, però finalment no ho va fer. Espinoza trucà per telèfon a Pelletier i li preguntà si no seria convenient posar-se en contacte amb ella. Insegurs, quedaren en preguntar-ho a Morini. Morini s'abstingué de dir res. De Liz Norton l’únic que sabien era que donava classes de literatura alemanya en una universitat de Londres. I que no era, com ells, catedràtica.

El congrés de literatura alemanya de Bremen fou agitat. Sense que els estudiosos alemanys d'Archimboldi s'ho esperessin, Pelletier, secundat per Morini i Espinoza, passà a l'atac com Napoleó a Jena i no tardaren en desbandar-se cap les cafeteries i tavernes de Bremen les derrotades banderes de Pohl, Schwarz i Borchmeyer. Els joves professors alemanys assistents a l'acte, al començament perplexes, prengueren partit, encara que amb totes les reserves del cas, per Pelletier i els seus amics. El públic, gran part del qual eren universitaris que havien viatjat en tren o en furgoneta des de Gottingen, optà també per les enceses i lapidàries interpretacions de Pelletier, sens cap tipus de reserva, entrega't amb entusiasme a la visió dionisíaca, festiva, d'exegesi d'últim carnaval (o penúltim carnaval) defensada per Pelletier i Espinoza. Dos dies després Schwarz i els seus col·legues contraatacaren. Contraposaren a la figura d'Archimboldi la de Heinrich Böll. Parlaren de responsabilitat. Contraposaren a la figura d'Archimboldi la de Uwe Johnson. Parlaren de sofriment. Contraposaren a la figura d'Archimboldi la de Günter Grass. Parlaren de compromís cívic. Fins i tot Borchmeyer contraposà a la figura d'Archimboldi la de Friedrich Durrenmatt i parlà d'humor, fet que a Morini li sembla el màxim del desvergonyiment. Aleshores aparegué providencial, Liz Norton i desbaratà el contraatac com un Desaix, com un Lannes, una amazona rossa que parlava un alemany correctíssim, potser massa de pressa, i que dissertà sobre Grimmelshausen i Gryphius i molts altres, fins i tot de Theophrastus Bombastus von Hohenheim, a qui tot el món coneix millor pel nom de Paracelso.

Aquesta mateixa nit soparen junts en una estreta i allargada taverna ubicada a la vora del riu, en un carrer fosc flanquejat per vells edificis hanseàtics, alguns dels quals semblaven oficines abandonades de la administració pública nazi, a la que arribaren baixant unes escales mullades pel plugim.
El local no podia ser més atroç, pensà Liz Norton, però la vetllada fou llarga i agradable i la actitud de Pelletier, Morini i Espinoza, gens encarcarada, contribuí a que Norton se sentis còmode. Per suposat, ella coneixia la majoria de llurs treballs, però el que la va sorprendre (agradablement, per cert) fou que ells també coneguessin alguns treballs seus. La conversació es desenvolupà en quatre fases: primer varen riure's de l'aixabuc que Norton havia administrat a Borchmeyer i de l'espant creixent de Borchmeyer davant les escomeses cada vegada més despietades de Norton, després parlaren de futurs encontres, en especial un de molt estrany que s'anava a celebrar a la Universitat de Minnesota, on pensaven reunir-s'hi més de cinc-cents professors, traductors i especialistes en literatura alemanya i sobre el qual Morini tenia fundades sospites de que es tractava d'una bola, després parlaren de Benno von Archimboldi i de la seva vida de la que tan poc se'n sabía: tots, començant per Pelletier i acabant per Morini, que malgrat ser de tots el més callat aquella nit es mostrà loquaç, explicant anècdotes i xafarderies, compararen per enèsima vegada vagues informacions ja sabudes i especularen, com qui torna a donar voltes al voltant d'una pel·licula estimada, sobre el secret del parador i de la vida del gran escriptor, finalment, mentre caminaven pels carrers mullats i lluminosos (això si, d'una lluminositat intermitent, com si Bremen fos una màquina a la que només de tant en tant la recorreguessin vívides i breus descàrregues elèctriques) parlaren d'ells mateixos.
Els quatre eren solters i això els semblà un signe encoratjador. Els quatre vivien sols, encara que a vegades Liz Norton compartia el seu pis de Londres amb un germà aventurer que treballava en una ONG i que només un parell de cops a l'any tornava a Anglaterra. Els quatre estaven dedicats a les seves carreres, tot i que Pelletier, Espinoza i Morini eren doctors i els dos primers, a més a més dirigien els seus respectius departaments, mentre que Norton, estava acabant de preparar el seu doctorat i no esperava arribar a cap del departament d'alemany de la seva universitat.
Aquesta nit, abans de quedar-se adormit, Pelletier no recordà els nyic-i-nyacs del congrés sinó que pensà en ell mateix caminant pels carrers adjacents al riu i en Liz Norton que caminava al seu costat mentre Espinoza empenyia la cadira de rodes de Morini i els quatre se'n reien dels animalets de Bremen, que els observaven u observaven les seves ombres en l'asfalt, cavalcats harmoniosament, càndidament, en llurs lloms.

A partir d'aquest i dia i d'aquesta nit no passava una setmana sense que es truquessin regularment les quatre, sense reparar en el compte telefònic i en ocasions a les hores més intempestives.
A vegades era Liz Norton la que trucava a Espinoza i li preguntava per Morini, amb qui havia parlat el dia abans i a qui havia notat una mica depressiu. Aquest mateix dia Espinoza telefonava a Pelletier i l'informava que segons Norton la salut de Morini havia empitjorat, de manera que Pelletier responia trucant d'immediat a Morini, preguntant-li sense embuts per el seu estat de salut, rient-se amb ell (doncs Morini procurava no parlar mai seriosament sobre aquest tema), intercanviant algun detall sense importància sobre el treball, per després trucar a l'anglesa, a les dotze de la nit, per exemple, allargant el plaer de la trucada amb un sopar frugal i exquisit, i assegurant-li que Morini, dintre del que es podia esperar, estava bé, normal, estabilitzat, i que allò que Norton havia pres per depressió no era més que l'estat natural de l'italià, sensible als canvis climàtics (potser a Torí feia un mal dia, potser Morini aquella nit havia somiat ves tu a saber quina classe de somni horrible), tancant de tal manera un cicle que al dia següent o al cap d'uns dies tornava a recomençar amb una trucada de Morini a Espinoza, sense cap pretext, una trucada per saludar-lo, simplement, una trucada per parlar una estona, y que es consumia, indefectiblement, en coses sense importància, observacions sobre el clima (com si Morini i el mateix Espinoza estiguessin fent seves algunes de les costums dialogals britàniques), recomanacions de pel·lícules, comentaris desapassionats sobre llibres recents, en fi, una conversa telefònica més aviat soporífera o com a mínim desganada, però que Espinoza escoltava amb un rar entusiasme o amb fingit entusiasme o amb carinyo, en qualsevol cas amb un civilitzat interès, i que Morini desgranava com si amb alló li anés la vida, i a la que seguia, al cap de dos dies o d'unes hores, una trucada més o menys en els mateixos terminis que Espinoza li feia a Norton i que aquesta li feia a Pelletier i que aquest tornava a Morini, per tornar a recomençar, dies després, transmutada en un codi hiperespecialitzat, significat i significant en Archimboldi, text, subtext i paratext, reconquesta de la territorialitat verbal i corporal en les pàgines finals de Bitzius, que per el cas era el mateix que parlar de cinema o dels problemes del departament d'alemany o dels núvols que passaven incessants, del matí al vespre, per les respectives ciutats.

Tornaren a trobar-se en el col·loqui de literatura europea de postguerra celebrat a Avinyó a finals de 1994. Norton i Morini hi anaren com a espectadors, encara que el viatge fou sufragat per les respectives universitats, i Pelletier i Espinoza presentaren treballs crítics sobre la importància de l'obra d'Archimboldi. El treball del francés estava centrat en la insularitat, en la ruptura que semblava ornar la totalitat dels llibres d'Archimboldi en relació amb la tradició alemanya, no així amb certa tradició europea. El treball de l'espanyol, un dels més amens que Espinoza escriví mai, girava entorn el misteri que envoltava la figura d'Archimboldi, de qui virtualment ningú, ni el seu editor, en sabien res: els seus llibres apareixien sense fotografies a la solapa o en la contraportada, les dades biogràfiques eren mínimes (escriptor alemany nascut a Prusia al 1920), el seu lloc de residència era un misteri, encara que en certa ocasió, en una relliscada, confessà davant d'un periodista del Spiegel haver rebut un dels manuscrits des de Sicília, cap dels seus col·legues encara vius l'havia vist mai, no existia cap biografia seva en alemany a pesar de que la venda dels seus llibres anava en línia ascendent tant a Alemanya com a la resta d'Europa i fins i tot als Estats Units, a qui agraden els escriptors desapareguts (desapareguts o milionaris) o de la llegenda dels escriptors desapareguts, i on la seva obra començava a circular profusament, ja no tan sols en els departaments d'alemany de les universitats si més no al campus i fora del campus, en las vastes ciutats que estimaven la literatura oral o visual.

Per les nits Pelletier, Morini, Espinoza i Norton anaven a sopar junts, a vegades acompanyats per un o dos professors d'alemany als que coneixien des de feia temps i que solien retirar-se als seus hotels dejorn o que romanien fins al final de les vetllades però en un discret segon pla, com si entenguessin que la figura de quatre angles que componien els archimboldians era impenetrable i també, en aquesta hora de la nit, susceptible de tornar-se violentament contra qualsevol ingerència aliena. Al final sempre quedaven ells quatre caminant pels carrers d'Avignon amb la mateixa despreocupada felicitat amb que havien caminat pels ennegrits i funcionarials carrers de Bremen i com caminarien pels heterogenis carrers que el futur els tenia reservats. Morini empentat per Norton, amb Pelletier a la seva esquerra i Espinoza a la seva dreta, o Pelletier empenyent la cadira de rodes de Morini, amb Espinoza a l'esquerra i Norton, davant d'ells, caminant enrere i rient-se amb la plenitud dels seus vint-i-sis anys, un riure magnífic que ells no tardaven en imitar encara que certament haurien preferit no riure-se'n i només mirar-la, o be els quatre alineats i aturats al costat del mur d'un riu historiat, és a dir d'un riu que ja no era salvatge, parlant de la seva obsessió alemanya sense interrompre's entre ells, exercitant i degustant la intel•ligència de l'altre, amb llargs intervals de silenci que ni tan sols la pluja podia alterar.

Quan Pelletier tornà a Avignon a finals del 1994, quan obrí la porta del seu pis de París i deixà la maleta a terra i tancà la porta, quan es serví un got de whisky i enretirà les cortines i veié el paisatge de sempre, un fragment de la plaça de Breteuil i 'edifici de la UNESCO al fons, quan es tragué l'americana i deixà el got de whisky a la cuina i escoltà els missatges en el contestador, quan sentí son, pesadesa a les parpelles, però en lloc de posar-se al llit i adormir-se es despullà i es donà una dutxa, quan encengué l'ordinador abrigat per una bata blanca que li arribava gairebé fins als turmells, només aleshores es dona conta de que estranyava a Liz Norton i de que hauria donat tot el que tenia per estar amb ella en aquell moment, no tan sols conversant sinó també al llit, per dir-li que l'estimava i per escoltar de la seva boca que el seu amor era correspost.
Quelcom similar experiment Espinoza, amb dues lleugeres diferències respecte a Pelletier. La primera fou que no esperà fins arribar al seu pis de Madrid per sentir la necessitat d'estar al costat de Liz Norton. Ja dins l'avió va saber que ella era la dona ideal, la que sempre havia buscat, i començà a patir. La segona fou que en les imatges ideals de l'anglesa que passaven a velocitat supersònica pel seu cap mentre l'avió volava a 700 quilòmetres per hora rumb a Espanya hi havia més escenes de sexe, no moltes, però més que les imaginades per Pelletier.
Ans al contrari, Morini, que viatjà en tren d'Avignon a Torí, dedicà les hores de viatge a la lectura del suplement cultural de Il Manifesto, i després s'adormí fins que un parell de revisors (que l'ajudarien a baixar a l'andana en la seva cadira de rodes) 'avisaren que ja havien arribat.
Sobre el que va passar pel cap de Liz Norton és millor no dir res.

L'amistat entre els archimboldians, malgrat tot, es mantingué amb els mateixos hàbits de sempre, impertorbable, subjecta a un destí major al que els quatre obeïen tot i que això significava posar en segon pla els seus desitjos personals.
Al 1995 es trobaren en el diàleg sobre literatura alemanya celebrat a Amsterdam, en el marc d'un diàleg superior que es desenvolupà en el mateix edifici (encara que en diferents aules) i que comprenia la literatura francesa, la anglesa i la italiana.
Estaria de més dir que la major part dels assistents a tan curiosos diàlegs es decantaren per la sala on es discutia sobre literatura anglesa contemporània, sala veïna a la de literatura alemanya i separada d'aquesta per una paret que evidentment no era de pedra, com les d'abans, sinó de fràgils totxos recoberts d'una fina capa de guix, fins el punt que els crits i guinyols i sobre tot els aplaudiments que arrencava la literatura anglesa s'escoltaven en la literatura alemanya com si ambdues conferències o diàlegs en fossin un de sol o com si els anglesos s'estiguessin burlant, quan no boicotejant contínuament als alemanys, per no dir res del públic, la qual assistència massiva al diàleg anglès (o angloindi) era notablement superior al escàs i greu públic que acudia al diàleg alemany. Lo que en el còmput final, fou altament profitós, doncs és ben sabut que una xerrada entre pocs, on tots s'escolten i reflexionen i ningú crida, sol ser més productiva, i en el pitjor dels casos més relaxada, que un diàleg massiu, que corre el risc permanent de convertir-se en un míting o, per la necessària brevetat de les intervencions, en una successió de consignes tan aviat formulades com desaparegudes.
Però abans d'entrar en el punt culminant de la qüestió, o del diàleg, s'ha de precisar quelcom no poc fútil a tenor dels resultats. Els organitzadors, els mateixos que deixaren a fora la literatura contemporània espanyola o polonesa o sueca, per manca de temps o de diners, en un penúltim caprici destinaren la major part dels fons a convidar a cos de rei a estrelles de la literatura anglesa, i amb el diner que quedà portaren a tres novel·listes francesos, un poeta i un contista italià, i tres escriptors alemanys, els dos primers, novel·listes de Berlín occidental i oriental, ara reunificats, ambdós de cert vague prestigi (i que arribaren en tren a Amsterdam i no elevaren cap protesta quan foren allotjats en un hotel de només tres estrelles), i el tercer, un ésser un tant borrós de qui ningú en sabia res, ni tan sols Morini, que sabia bastant de literatura alemanya contemporània, dialogant o no dialogant.
I quan aquest borrós escriptor, que era suau, durant la seva xerrada (o diàleg) es posà a recordar el seu periple com periodista, com armador de pàgines culturals, com entrevistador de tot tipus de creadors refractaris a les entrevistes, i després es posà a rememorar l'època en que havia exercit com a promotor cultural en ajuntaments perifèrics o, ja de pla, oblidats, però interessats per la cultura, de sobte, sense venir a conte, aparegué el nom d'Archimboldi (influït potser per la xerrada anterior dirigida per Espinoza i Pelletier), a qui havia conegut, precisament, mentre exercia de promotor cultural d'una ajuntament frisó, al nord de Wilhemshaven, en front de les costes del Mar del Nord i les illes Frisies Orientals, un lloc on hi feia fred, mol fred, i més que fred humitat, una humitat salina que et calava els ossos, i només hi havia dues maneres de passar l'hivern, una, bevent fins agafar una cirrosi, i dues, en la sala d'actes de l'ajuntament, escoltant música (per regla general de quartets de càmera d'afeccionats), o parlant amb escriptors que venien d'altres llocs i a qui se'ls hi pagava molt poc, una habitació en la única pensió del poble i uns quants marcs que cobrien el viatge d'anada i tornada en tren, aquests trens tan diferents dels actuals trens alemanys, però on la gent, potser, era més loquaç, més educada, més interessada en el proïsme, en fi, que després del pagament i descomptant les despeses de transport, l'escriptor se n'anava d'aquells llocs i tornava a la seva llar (que en ocasions només era una cambra d'hotel a Frankfurt o Colònia) amb una mica de diners i potser algun llibre venut, en el cas d'aquells escriptors o poetes, sobre tot poetes, que desprès de llegir algunes pàgines i contestar a les preguntes dels ciutadans d'aquell lloc instal·laven, com qui ho diu, la paradeta, i treien uns pocs marcs extres, una activitat bastant apreciada per aquells temps, doncs si a la gent li agradava el que l'escriptor els hi llegia, o si la lectura aconseguia emocionar-los o entretenir-los o fer-los pensar, car aleshores també compraven un dels seus llibres, de vegades per tenir-lo com a record d'aquella agradable vetllada, mentre pels carrerons del poblet frisó el vent xiulava i tallava la carn de tan fred que era, a vegades per llegir o rellegir algun poema o algun relat, ja en el seu domicili particular setmanes després d'acabat l'esdeveniment, en ocasions a la llum d'un quinqué perquè no sempre hi havia electricitat, ja se sap, la guerra havia acabat feia poc i les ferides socials i econòmiques estaven obertes, en fi, més o menys igual a com es fa una lectura literària en la actualitat, amb l'excepció que els llibres exposats a la paradeta eren llibres auto editats i ara son les editorials les que munten la paradeta, i un d'aquests escriptors que un dia arribà al poble on el suau exercia de promotor cultural fou Benno von Archimboldi, un escriptor de la talla de Gustav Heller o Rainer Khul o Wilhelm Frayn (escriptors que Morini cercaria després en la seva enciclopèdia d'autors alemanys, sense èxit), i que no portà llibres, i que llegí dos capítols d'una novel·la en curs, la seva segona novel·la , la primera, recordava el suau, l'havia publicat a Hamburg aquell any, encara que d'aquesta no en llegí res, malgrat tot aquesta primera novel·la existia, va dir el suau, i Archimboldi, com si s’avancés a les seves sospites, n'havia portat un exemplar amb ell, una novel·leta que rondava las cent pàgines, o potser més, cent vint, cent vint-i-cinc, i ell portava la novel•leta a la butxaca de la seva jaqueta, i, cosa estranya, el suau recordava amb més nitidesa la jaqueta Archimboldi que la novel•la embotida en la butxaca d'aquesta jaqueta, una novel•leta amb la tapa bruta, arrugada, que havia estat d'un color marfil intens, o groc blat empal•lidit, o daurat en fase d'invisibilitat, però que ara ja no tenia cap color ni cap matis, tan sols el nom de la novel•la i el nom de l'autor i el segell editorial, la jaqueta, en canvi, era inoblidable, una jaqueta de cuiro negre, de coll alt, capaç d'oferir una protecció eficaç contra la neu i la pluja i el fred, folgada, per poder fer-la servir amb jerseis gruixuts o amb dos jerseis sense que es notés que un hom els portava amb butxaques horitzontals a cada costat, i una filera de quatre botons cosits com amb fil de pescar, ni molt grans ni molt petits, una jaqueta que evocava, no sé perquè, a las que usaven alguns policies de la Gestapo, encara que en aquella època les jaquetes de cuiro estaven de moda i tot el que tenia diners per comprar-ne una o n'havia heretat una se la posava sense aturar-se a pensar que evocava la jaqueta, i aquest escriptor que havia arribat a aquest poble frisó era Benno von Archimboldi, el jove Benno bon Archimboldi, a l'edat de vint-i-nou o trenta anys, i havia estat ell, el suau, qui l'havia anat a esperar a l'estació del tren i el que l'havia acompanyat a la pensió, mentre parlaven del clima, tan dolent, i després l'havia acompanyat a l'ajuntament on Archimboldi no havia instal•lat cap paradeta i havia llegit dos capítols d'una novel•la encara no finalitzada, i després havia sopat amb ell a la taverna del poble, juntament amb la mestra i una senyora vídua que preferia la música o la pintura abans que la literatura, però que, posada en la tessitura de no tenir ni música i pintura, no li feia fàstics ni molt menys a una vetllada literària, i fou aquesta senyora, precisament la que portà d'alguna manera el pes de la conversa durant el sopar (salsitxes i patates, acompanyades de cervesa: ni l'època; evocà el suau, ni els fons de l'ajuntament estaven per majors dispendis) tot i que potser dir el pes de la conversa no seria molt encertat, la batuta, el timó de la conversa, i els homes que estaven al voltant de la taula, el secretari de l'alcalde, un senyor que es dedicava a la venta de peix en salaó, un vell mestre que s'adormia sovint, fins i tot mentre agafava la forquilla, i un empleat de l'ajuntament, un xicot molt simpàtic i gran amic del suau, de nom Fritz, assentien o es cuitaven de dur la contraria a aquella temible vídua, dels quals coneixements artístics estaven per sobre de tots, fins i tot del mateix suau, i que havia viatjat per Itàlia i França i fins i tot en un dels seus viatges, un creuer inoblidable, havia arribat a Buenos Aires, al 1927 o 1928, quan aquesta ciutat era un empori de la carn i els vaixells frigorífics salpaven del port carregats de carn amb destinació a tot el món, i quan ella, la senyora, apareixia a coberta, de nit, per exemple, endormiscada o marejada o adolorida, en tenia prou en repenjar-se a la barana i deixar que els ulls s'acostumessin i aleshores la visió del port era escruixidora i s'emportava de cop les restes de son o les restes de mareig o les restes de dolor, només hi havia espai en el sistema nerviós per rendir-se incondicionalment a aquella imatge, la desfilada dels immigrants que com formigues pujaven a les bodegues dels vaixells la carn de milers de vaques mortes, els moviments dels palets carregats amb la carn de milers de vedelles sacrificades, i el color vaporós que anava tenyint cada racó del port, des que clarejava fins que fosquejava i fins i tot durant els torns de nit , un color vermell de bistec poc fet, d'entrecot, de filet, de costella gairebé passada en una barbacoa, quin horror , menys mal que aixó la senyora, que aleshores no era vídua, només ho va viure durant la primera nit, després desembarcaren i s'allotjaren en un dels hotels més cars de Buenos Aires, i anaren a l'òpera i després a una estància on el seu marit, un genet experimentat, acceptà fer una carrera amb el fill de l'amo de la estància, que va perdre, i després amb un peó de la estància, home de confiança del fill, un gaucho , que també va perdre, i després amb el fill del gaucho, un gauchito de setze anys, flac com una canya i d'ulls vivaços, tan vivaços que quan la senyora el mirà el gauchito abaixà el cap i després l'apujà una mica i la mirà amb una malícia que ofengué a la senyora, però quin mocós més insolent, mentre el seu marit reia i li deia en alemany: has aconseguit impressionar al nen, una broma que a la senyora no li feia ni un bri de gràcia, i després el gauchito pujava al cavall i començaven a córrer, que bo era el gauchito galopant, amb quina passió s'agafava, es podria dir que s'enganxava al coll del seu cavall, i suava i el fuetejava, però al final la carrera la guanyava el marit, no en va havia estat capità d'un regiment de cavalleria, i l'amo de la estància i el fill del amo de la estància s'aixecaven dels seus seients i aplaudien, bons perdedors, i també aplaudia la resta dels convidats, bon genet l'alemany, extraordinari genet, tot i que quan el gauchito arribava a la meta, es a dir al costat del porxo de la estància, la expressió de la seva cara no delatava en ell a un bon perdedor, ans al contrari, se'l veia més aviat disgustat, molest, amb el cap ajupit, i mentre els homes, parlant en francès, s'escampaven pel porxo a la recerca d'una copa de xampany gelat, la senyora s'acostava al gauchito que s'havia quedat sol, agafant el seu cavall amb la ma esquerra - pel fons del llarg pati s'allunyava el pare del gauchito camí dels estables amb el cavall que havia muntat l'alemany -, i li deia, en una llengua incomprensible, que no s'entristís, que havia fet una carrera molt bona però que el seu marit també era molt bo i tenia més experiència, paraules que al gauchito li sonaven com la lluna, con el pas dels núvols que tapen la lluna, com una lentíssima tempesta, i aleshores el gauchito mirava a la senyora des de baix amb una mirada de rapaç, disposat a enterrar-li un ganivet a l'alçada del melic i després pujar fins els pits, obrint-la en canal, mentre la seva mirada de carnisser inexpert brillava amb un estrany fulgor, segons recordava la senyora, lo que no l'impedí seguir-lo sense protestar quan el gauchito l'agafà d'una ma i l començà a conduir cap a l'altra banda de la casa, un lloc on s'aixecava una pèrgola de ferro treballat i encanyissats de flors i arbres que la senyora no havia vist en la seva vida o que en aquell instant cregué que no havia vist en la seva vida, i fins i tot una font va veure al parc, una font de pedra i en el centre aguantat només per una sola cameta hi ballava un querubí crioll de trets riallers, meitat europeu i meitat caníbal, perennement mullat pels tres dolls d'aigua que brollaven als seus peus, i esculpit en una sola peça de marbre negre, que la senyora i el gauchito admiraren llargament, fins que arribà una cosina llunyana de l'amo de la estància (o una concubina que l'amo de la estància havia perdut en un dels tants plecs de la seva memòria), que en un anglès peremptori i indiferent li va dir que feia una estona que el seu marit l'estava buscant, i aleshores la senyora procedí a abandonar el parc encantat del braç de la cosina llunyana, i el gauchito la va cridar, o això va creure ella i quan es girà el li digué unes poques paraules sibilants, i la senyora li acaricià el cap i li preguntà a la cosina que havia dit el gauchito mentre els seus dits es perdien entres les cerres grosses dels seus cabells, i la cosina semblà dubtar un moment però la senyora, que no tolerava mentides, ni mitges veritats, li exigí una traducció immediata i veraç, i la cosina li digué: el gauchito ha dit... el gauchito ha dit... que el patró ho havia preparat tot perquè el seu marit guanyes les dues ultimes carreres, i després la cosina callà i el gauchito s'allunyà per l'altre extrem arrossegant de les rendes el seu cavall, i la senyora es va reintegrar a la festa però ja no va poder deixar de pensar en el que el gauchito li havia confessat en l'últim moment, animeta de Déu, i per més que pensava seguien sent un enigma les paraules del gauchito, un enigma que durà la resta de la festa , i que la turmentà mentre donava voltes en el seu llit sense poder dormir, i que l'embrutí al dia següent durant un llarg passeig a cavall i durant una graellada, i que l'acompanyà en la seva tornada a Buenos Aires, i durant el dies que romangué a l'hotel o sortint a recepcions socials a l'ambaixada d'Alemanya o a l'ambaixada d'Anglaterra o e l'ambaixada d'Equador, i que només va resoldre quan el vaixell feia dies que navegava de tornada a Europa, una nit, a les quatre del matí, en que la senyora sortí a donar un passeig per coberta, sense saber ni importar-li en quin paral•lel, ni longitud es trobava, rodejada o semi rodejada per 106.200.000 quilometres quadrats d'aigua salada, just aleshores, mentre la senyora des de la primera coberta dels passatgers de primera classe encenia una cigarreta, amb la vista clavada, en aquesta extensió de mar que no veia però que oïa, l'enigma, miraculosament, s'aclarí, i precisament ací, en aquest punt de la historia, va dir el suau, la en altre temps rica i poderosa i intel•ligent (al menys a la seva manera) senyora frisona, callà, i un silenci religiós, o pitjor encara, supersticiós, s'apoderà d'aquella trista taverna alemanya de postguerra, on poc a poc tots s'anaren sentint cada vegada més incòmodes, i s'afanyaren a ramassar les restes de salsitxes i patates i a buidar les últimes gotes de les seves gerres de cervesa, com si temessin que d'un moment a l'altre la senyora anés a posar-se a udolar com una erinia i estimaren prudent estar preparats per sortir al carrer afrontant el fred amb l'estómac ple fins arribar a les seves cases.
I aleshores la senyora parlà. Va dir:
-¿Algú es capaç de resoldre l'enigma?
Va dir aixó però no mirava ni es dirigia a ningú del poble.
-¿Algú sap quina les la resolució de l'enigma?. ¿Algú és capaç de comprendre? ¿Hi ha, potser, un home en aquest poble que em digui encara que sigui a l'orella la solució de l'enigma?
Tot aixó ho va dir mirant el seu plat, on la seva salsitxa i la seva ració de patates romanien gairebé intactes.
I aleshores Archimboldi, que havia restat cap cot i menjant mentre la senyora parlava, va dir, sense apujar el to de la veu, que havia estat un acte d'hospitalitat, que l'amo de la estància i el seu fill, confiaven en que la primera carrera la perdria el marit de la senyora, així que havien preparat una segona i una tercera carrera trucades, perquè l'antic capità de cavalleria guanyes. La Senyora aleshores el mirà als ulls i rigué i li pregunta perquè havia guanyat el seu marit la primera carrera.
-¿Perquè?, ¿Perquè? - va dir la senyora.
- Perquè en l'últim minut el fill de l'amo de la estància - va dir Archimboldi - que segurament cavalcava i tenia una muntura millor que el marit de la senyora, experimentà allò que coneixem per pietat. És a dir, optà, impel•lit per la festa que ell i el seu pare s'havien tret de la màniga, pel malbaratament. Tot havia que malbaratar-ho, inclosa la seva victòria a cavall, i d'alguna manera tot el món va comprendre que així devia ser, inclosa la dona que l'anà a buscar al parc, menys el gauchito.
-¿Aixó fou tot? - preguntà la senyora.
- Per el gauchito no. Jo crec que si arriba vostè a estar més estona amb ell, l'hauria matat, que a la vegada també hauria estat un acte de malbaratament, però certament no en la direcció que pretenien l'amo de la estància i el seu fill.
Després la senyora s'aixecà, donà les gràcies per la vetllada i se'n va anar.
- Uns minuts més tard - va dir el suau -, vaig acompanyar Archimboldi a la pensió. L’endemà al matí, en anar a buscar-lo per portar-lo al tren, ja no hi era.

Extraordinari suau, exclamà Espinoza. El vull per a mi, va dir Pelletier. Procureu no angoixar-lo, procureu son semblar massa interessats, digué Morini. S'ha de tractar aquest home amb pinces, va dir Norton. És a dir, s'ha de tractar amb carinyo.

Tot el que tenia que dir el suau, malgrat tot, ja ho havia dit, i encara que el mimaren i el convidaren a dinar al millor restaurant d'Amsterdam, i l'afalagaren i parlaren amb ell d'hospitalitat i de malbaratament i de la sort dels promotors culturals perduts en petits ajuntaments de província, no hi hagué manera de treure-li res interessant, tot i que els quatre es cuitaren de gravar cadascuna de les seves paraules, com si haguessin trobat al seu Moisès, detall que al suau no li passà desapercebut i que més aviat contribuí a agreujar la seva timidesa (quelcom tan poc usual en un ex promotor cultural de província, segons Espinoza i Pelletier, que creien que el suau bàsicament era un bandit), les seves reserves, la discreció confrontada en una quimèrica omertà de vell nazi que tufejava a llop.

Quinze dies després Espinoza i Pelletier es prengueren un parell de dies de permís i se n'anaren a Hamburg a visitar a l'editor d'Archimboldi. Els rebé el director editorial, un tipus prim, més que alt espigat, d'uns seixanta anys, de nom Schnell, que significa ràpid, encara que Schnell era més aviat lent. Tenia el cabell flàccid i de color castany fosc, clapejat al pols per tonalitats canoses, que contribuïa a accentuar una aparença juvenil. Quan s'aixecà per estrènyer les seves mans tant Espinoza com Pelletier pensaren que es tractava d'un homosexual.
- El maricón és el més semblant que hi ha a una anguila - digué després Espinoza, mentre passejaven per Hamburg.
Pelletier li va retreure la seva observació de marcat tint homofòbic, tot i que en el fons hi estava d'acord. Schnell tenia quelcom d'anguila, de peix que es mou en aigües obscures i enfangades.
Per suposat, poc els pogué dir que no sabessin ja. Schnell mai havia vist a Archimboldi, el diner, cada vegada més quantiós, que redituaven els llibres i les traduccions. El dipositava en un número de compta d'un ban suïs. Un vegada cada dos anys es rebien instruccions seves mitjançant cartes el qual remitent solia ser d'Itàlia, encara que als arxius de la editorial també hi havia cartes amb segells de correus grecs i espanyols i marroquins, cartes que, a banda, anaven dirigides a la mestressa de la editorial, la senyora Bubis, i que ell, naturalment, no havia llegit.
- A la editorial només queden dues persones, apart de la senyora Bubis per suposat, que coneixeran personalment a Benno von Archimboldi - les va dir Schnell -, La cap de premsa i la cap de correctors. Quan jo vaig entrar a treballar aquí Archimboldi feia molt de temps que ja havia desaparegut.
Pelletier i Espinoza varen demanar per parlar amb les dues dones. L'oficina de la cap de premsa estava plena de fotografies, no necessàriament d'autors de la editorial, i de plantes, i l’únic que els va dir de l'escriptor desaparegut fou que era una bona persona.
- Un home alt, molt alt - els va dir - Quan caminava al costat del difunt senyor Bubis semblaven una ti. O una li.
Espinoza i Pelletier no entengueren que volia dir i la cap de premsa els dibuixà en un paperet la lletra ela seguida de la lletra i. O potser el més indicat seria una le. Així.
I tornà a dibuixar sobre el mateix paperet el següent:

Le

- La ela és Archimboldi, la e és el difunt senyor Bubis.
Aleshores la cap de premsa va riure i els observà una bona estona, recolzada en la seva cadira giratòria, en silenci. Més tard parlaren amb la cap de correctors. Aquesta tenia més o menys la mateixa edat que la cap de premsa però el seu caràcter no era tan jovial.
Els va dir que sí, que en efecte havia conegut a Archimboldi feia molts anys, però que ja no recordava la seva cara ni les seves maneres ni cap anècdota sobre ell que valgués la pena explicar-les-hi. No recordava la última vegada que va estar a la editorial. Els recomanà que parlessin amb la senyora Bubis i després, sense dir res, s’engrescà en la revisió d'una galerada, en contestar preguntes d'altres correctors, en parlar per telèfon amb gent que tal vegada, pensaren amb pietat Espinoza i Pelletier, eren traductors. Abans d'anar-se'n, inassequibles al descoratjament, tornaren a l'oficina de Schnell i li parlaren dels encontres i col•loquis archimboldians que es preveien per al futur. Schnell, atent i cordial, els va dir que podien contar amb ell pel que se'ls hi oferís.

Com no tenien res a fer llevat d'esperar la sortida de l'avió que els portaria de tornada a París i Madrid, Pelletier i Espinoza es dedicaren a passejar per Hamburg. El passeig els portà indefectiblement al barri de les putes i dels peep-shows, i aleshores ambdós es posaren malenconiosos i es dedicaren a explicar-se l'un a l'altre histories d'amors i desenganys. Per suposat, no donaren noms ni dates, s'hauria pogut dir que parlaven en termes abstractes, però de totes maneres, malgrat l'exposició aparentment freda de desgracies, la conversa i el passeig només contribuí a sumir-los encara més en aquest estat malenconiós, fins el punt que al cap d'un parell d'hores ambdós sentiren que s'estaven ofegant.
Tornaren a l'hotel en taxi i sense pronunciar paraula.
Una sorpresa els esperava allí. A recepció hi havia una nota adreçada a ambdós i signada per Schnell on els hi explicava que després de la seva conversa matutina havia decidit parlar amb la senyora Bubis i que aquesta acceptava rebre'ls. L'endemà al matí Espinoza i Pelletier es presentaren en el domicili de la editora, en el tercer pis d'un vell edifici de la zona alta d'Hamburg. Mentre esperaven es dedicaren a observar les fotografies emmarcades que penjaven d'una paret. A les altres dues parets hi havia una tela de Soutine i una altra de Kandinsky, i varis dibuixos de Grosz, de Kokoschka i de Ensor. Però Espinoza i Pelletier semblaven molt més interessats en les fotografies, on gairebé sempre hi havia algú a qui ells menyspreaven o admiraven, però que en qualsevol cas havien llegit: Thomas Mann amb Bubis, Heinrich Mann amb Bubis, Klaus Mann amb Bubis, Alfred Döblin amb Bubis, Hermann Hesse amb Bubis, Walter Benjamin amb Bubis, Anna Seghers amb Bubis, Stefan Zweig amb Bubis, Bertolt Brecht amb Bubis, Feuchtwanger amb Bubis, Johannes Becher amb Bubis, Arnold Zweig amb Bubis, Ricarda Huch amb Bubis, Oskar Maria Graf amb Bubis, cossos i rostres i vagues escenografies perfectament emmarcades. Els retratats observaven amb la innocència dels morts, a qui ja no els importa ser observats, l'entusiasme a penes contingut dels professors universitaris. Quan aparegué la senyora Bubis ambdós estaven amb els caps enganxats intentant desxifrar si aquell que apareixia al costat de Bubis era Fallada o no.
En efecte, era Fallada, els va dir la senyora Bubis, vestida amb una brusa blanca i una faldilla negra. En donar-se la volta, Pelletier i Espinoza trobaren a una dona gran, amb una figura similar, segons confessaria Pelletier molt després, a Marlene Dietrich, una dona que malgrat els anys conservava intacta la seva determinació, una dona que no s'aferrava a la vorera de l'abisme si més no que queia a l'abisme amb curiositat i elegància. Una dona que queia a l'abisme asseguda.
- El meu marit va conèixer a tots els escriptors alemanys i els escriptors alemanys estimaven i respectaven al meu marit, encara que després uns quants diguessin coses horribles d'ell, algunes fins i tot inexactes - digué la senyora Bubis amb un somriure.
Parlaren d'Archimboldi i la senyora Bubis va fer dur pastes i te, encara que ella es prengué un vodka, aspecte que sorprengué a Espinoza i Pelletier, no per el fet que la senyora comences a veure tan aviat, si més no per no haver-los ofert una copa a ells, copa que, a banda, hauria estat rebutjada.
- La única persona a la editorial que coneixia a la perfecció l'obra d'Archimboldi - va dir la senyora Bubis - fou el senyor Bubis, que li publicà tots els seus llibres.
Però ella es preguntava ( i de passada els hi preguntava a ells) fins a quin punt algú pot conèixer l'obra de l'altre.
- A mi, per exemple, m'apassiona l'obra de Grosz - deia indicant els dibuixos de Grosz penjats de la paret -, ¿però conec realment la seva obra? Les seves histories em fan riure, per moments crec que Grosz les dibuixà perquè jo rigués, en ocasions el riure es transformava en riallades, i les riallades en un atac de hilaritat, però una vegada vaig conèixer a un crític d'art a qui li agradava Grosz, per suposat, i que en canvi es deprimia moltíssim quan assistia a una retrospectiva de la seva obra o per motius professionals tenia d'estudiar alguna tela o algun dibuix. I aquestes depressions o aquests períodes de tristesa solien durar-li setmanes. Aquest crític d'art era amic meu, encara que mai havíem tocat el tema Grosz. Una vegada, malgrat tot, li vaig dir que em passava. Al principi no s'ho podia creure. Aleshores començà a moure el cap d'una banda a l'altre. Després em mirà de dalt a baix com si o em conegués. Em vaig pensar que s'havia tornat boig. Ell va trencar la seva amistat amb mi per sempre. Fa poc em varen explicar que encara diu que jo no se res sobre Grosz i que el meu gust estètic es similar al d'una vaca. Bé, per mi pot dir el que vulgui. Jo em ric amb Grosz, ell es deprimeix amb Grosz, ¿però qui coneix a Grosz realment?
-Suposem - va dir la senyora Bubis - que en aquest moment truquen a la porta i apareix el meu vell amic el crític d'art. S'asseu aquí, al sofà, al meu costat, i un de vostès treu un dibuix sense signar i ens assegura que és de Grosz i que desitja vendre'l. Jo em miro el dibuix i somric i a continuació trec el meu talonari de xecs i el compro. El crític d'art mira el dibuix i no es deprimeix i intenta fer-me considerar lla inversió. Per ell no és un dibuix de Grosz. Per a mi es un dibuix de Grosz. ¿Quin de tots dos de raó?
-O plantegem la historia d'una altra manera. Vostè - diu la senyora Bubis assenyalant a Espinoza - treu un dibuix sense signar i diu que es de Grosz i intenta vendre'l. Jo no me'n ric, l'observo fredament, aprecio el traç, el pols, la sàtira, però res en el dibuix aconsegueix concitar la meva folgança. El crític d'art l'observa amb atenció i, com és natural en ell, es deprimeix i a continuació fa un oferta, una oferta que excedeix els seus estalvis i que, si és acceptada, el sumirà en llargues tardes de malenconia. Jo intento dissuadir-lo . Li dic que el dibuix em sembla sospitós perquè no em provoca el riure. El crític em respon que ja era hora de que veies l'obra de Grosz amb ulls d'adult i em felicita. ¿Qui de tots dos te raó?

Després tornaren a parlar d'Archimboldi i la senyora Bubis els mostrà una curiosa ressenya que havia aparegut en un diari de Berlín després de la publicació de Lüdicke, la primera novel•la d'Archimboldi. La ressenya, signada per un tal Schleiermacher, intentava fixar la personalitat del novel•lista en poques paraules.
Intel•ligència: mitjana.
Caràcter: epilèptic.
Cultura: desordenada.
Capacitat de fabulació: caòtica.
Prosòdia: caòtica.
Us de l'alemany: caòtic.
Intel•ligència mitjana i cultura desordenada son fàcils d'entendre, ¿Què volia dir, en canvi, amb caràcter epilèptic?, ¿què Archimboldi patia epilèpsia, que no estava bé del cap, que patia atacs de naturalesa misteriosa, que era un lector compulsiu de Dostoievski? No hi havia en l'apunt cap descripció física de l'escriptor.
- Mai sabérem qui era el tal Schleiermacher - va dir la senyora Bubis - fins i tot de vegades el meu difunt marit bromejava dient que la nota l'havia escrit el mateix Archimboldi. Però tan ell com jo sabien que no havia estat així.
Cap el migdia, quan ja era prudent anar-se'n, Pelletier i Espinoza s'atreviren a realitzar la única pregunta que jutjaven important. ¿podia ella ajudar-los a entrar en contacte amb Archimboldi? Els ulls de la senyora Bubis s'il•luminaren. Com si estigués presenciant un incendi, le va dir després Pelletier a Liz Norton. Però no un incendi en el seu punt crític, si més no, un que després de mesos de cremar, estès a punt d'apagar-se. La resposta negativa es traduí en un lleuger moviment de cap que feu que Pelletier i Espinoza de sobte comprenguessin la inutilitat del seu prec.
Encara es quedaren una estona més. D'alguna banda de la casa arribava em sordina la música d'una cançó popular italiana. Espinoza li preguntà si ella el coneixia, si alguna vegada, mentre el seu marit vivia, havia vist personalment a Archimboldi. La senyora Bubis digué que si i després cantussejà la tornada final de la cançó. El seu italià segons ambdós amics, era molt bo.
- ¿Com és Archimboldi? - digué Espinoza.
- Mol alt - va dir la senyora Bubis -, mol alt, un home d'estatura veritablement elevada. Si hagués nascut en aquesta època probablement hauria jugat a bàsquet.
Tot i que per la manera en que ho va dir, el mateix hauria estat que Archimboldi fos un nan. En el taxi que els portava fins el seu hotel els dos amics pensaren en Grosz i en el riure cristal•lí i cruel de la senyora Bubis i en la impressió que els hi havia deixat aquella casa plena de fotografies on, malgrat tot, hi mancava la fotografia de l'únic escriptor que a ells els interessava. I encara que ambdós es resistien a admetre-ho, consideraven (o intuïen) que era més important el llampec que havien entrevist en el barri de les putes que la revelació, qualsevol que aquesta fos, que havien pressentit a casa de la senyora Bubis.

Dit en una paraula i de forma brutal, Pelletier i Espinoza, mentre passejaven per Sankt Pauli, es donaren compte que la recerca d'Archimboldi no podria omplir mai les seves vides. Podien llegir-lo, podien estudiar-lo, podien esmicolar-lo, però no podrien morir-se de riure amb ell ni deprimir-se amb ell, en part perquè Archimboldi sempre estava lluny, en part perquè la seva obra, a mida que un hom s'interessava en ella, devorava als seus exploradors. Dit en una paraula: Pelletier i Espinoza comprengueren a Sankt Pauli i després a casa de la senyora Bubis ornada amb les fotografies del difunt senyor Bubis i els seus escriptors, que volien fer l'amor i no la guerra.

Per la tarda, i sense permetre's mes confidències que les estrictament necessàries, és a dir les confidències generals, diguem-ne abstractes, compartiren un altre taxi fins l'aeroport i mentre esperaven els respectius avions parlaren de l'amor, de la necessitat de l'amor. Pelletier fou el primer en anar-se'n. Quan Espinoza es quedà sol, el seu avió sortia mitja hora mes tard, es posà a pensar en Liz Norton i en les probabilitats reals que tenia de aconseguir enamorar-la. La imaginà a ella i desprès s'imaginà a ell mateix, junts, compartint un pis a Madrid, anant al supermercat, treballant ambdós en el departament d'alemany, imaginà el seu estudi i l'estudi d'ella, separats per una paret, i les nits de Madrid al seu costat, menjant amb amics en bons restaurants i tornant a casa, un bany enorme, un llit enorme.

Però Pelletier se li avançà. Tres dies després de l'encontre amb la editora d'Archimboldi, aparegué a Londres sense avisar i després d'explicar-li a Liz Norton les últimes novetats la convidà a sopar a un restaurant de Hammersmith, que prèviament li havia recomanat un col•lega del departament de rus de la universitat, on hi menjaren goulash i puré de cigrons amb pastanaga i peix macerat en llimona i iogurt, un sopar amb espelmes i violins, i russos autèntics i irlandesos disfressats de russos, des de tot punt de vista desmesurat i des del punt de vista gastronòmic més aviat escadusser i dubtós, que acompanyaren amb copes de vodka i una botella de vi de Bordeus i que a Pelletier li sortí per un ull de la cara, però que va valer la pena perquè després Norton el convidà a casa seva , formalment per parlar d'Archimboldi i de les poques coses que sobre aquest havia revelat la senyora Bubis, sense oblidar les despectives paraules que havia escrit el crític Schleiermacher a propòsit del seu primer llibre, i després ambdós esclataren a riure i Pelletier besà a Norton als llavis, amb molt de tacte, i l'anglesa correspongué al seu bes amb un altre mol més ardent, potser producte del sopar i del vodka i del Bordeus, però que a Pelletier li semblà prometedor, i després se n'anaren al llit i follaren durant una hora fins que l'anglesa es quedà adormida.

Aquella nit, mentre Liz Norton dormia, Pelletier recordava una tarda ja llunyana en la que Espinoza i ell varen veure una pel•lícula de terror en una habitació d'un hotel alemany.
La pel•lícula era japonesa i en una de les primeres escenes hi apareixien dues adolescents. Una d'elles explicava una historia. La historia tractava d'un nen que estava passant les seves vacances a Kobe i que volia sortir al carrer a jugar amb els seus amics, just a la mateixa hora en que donaven per la tele el seu programa preferit. Així que el nen posava una cinta al vídeo i el deixava llest per gravar el programa i després sortia al carrer. El problema aleshores consistia en que el nen era de Tokio i a Tokio el seu programa s'emetia en el canal 34, mentre que a Kobe el canal 34 estava buit, és a dir era un canal on no es veia res, tan sols boira televisiva.
I quan el nen, en tornar del carrer, s'asseia davant del televisor i posava el vídeo, en comptes de veure el seu programa preferit veia a una dona amb la cara blanca que li deia que anava a morir.
I res més.
I aleshores trucaven per telèfon i el contestava i oïa la veu de la mateixa dona que li preguntava si potser creia que allò era una broma. Una setmana després trobaven el cos del nen en el jardí, mort.
I tot això li ho explicava la primera adolescent a la segona adolescent i a cada paraula que pronunciava semblava morir-se de riure. La segon adolescents estava notablement espantada. Però la primera adolescent, la que explicava la historia, donava la impressió que d'un moment a l'altre començaria a rebolcar-se pel terra de riure.
I aleshores, recordava Pelletier, Espinoza va dir que la primera adolescent era una psicòpata de pacotilla i que la segona adolescent era un gilipolles, i que aquella pel•lícula hauria pogut ser bona si la segona adolescent en comptes de fer el petarrell i estar de punta i posar cara d'angoixa vital, li hagués dit a la primera que callés. I no de manera suau i educada, si més no del tipus: -Callat, filla de puta-, ¿de que te'n rius?, ¿et posa calenta explicar la historia d'un nen mort?, ¿t'estàs corrent en explicar la historia d'un nen mort, mamona de vergues imaginaries-?.
I coses d'aquest estil. I Pelletier recordava que Espinoza havia parlat amb tanta vehemència, fins i tot imitant la veu i el posat que la segona adolescent devia haver assumit davant la primera, que el que va creure més oportú era apagar la tele i anar-se'n al bar amb l'espanyol a beure una copa abans de retirar-se cadascú a la seva habitació. I també recordava que aleshores sentí carinyo per Espinoza, un carinyo que evocava la adolescència , les aventures fèrriament compartides i les tardes de província.

Durant aquella setmana el telèfon de Liz Norton sonava tres o quatre vegades cada tarda i el telèfon mòbil dos o tres cops cada matí. Les trucades eren de Pelletier i Espinoza, i encara que ambdós es cuitaven de disfressar-les amb pretextes archimboldians, aquests s'esgotaven en menys d'un minut i a continuació els dos professors passaven directament a tractar d'allò que realment volien.
Pelletier parlava dels seus companys en el departament d'alemany, d'un jove professor i poeta suïs que el turmentava perquè li fos concedida una beca, del cel de París (amb evocacions a Baudelaire, a Verlaine, a Banville), dels automòbils que al capvespre, amb els fars encesos, emprenien la tornada a casa. Espinoza parlava de la seva biblioteca que revisava en la més estricta soledat, dels tambors llunyans que a vegades oïa i que provenien d'un pis del seu mateix carrer on, segons creia, s'allotjava una banda de músics africans , dels barris de Madrid, Lavapiés, Malasaña, els voltants de la Gran Via, per on un hom podia passejar a qualsevol hora de la nit.

Durant aquells dies, tan Espinoza com Pelletier s'oblidaren completament de Morini. Només Norton el trucava de tant en tant per sostenir les mateixes converses de sempre.
Morini, a la seva manera, havia entrat en un estat d'invisibilitat total.

Pelletier ràpidament s'acostumà a viatjar a Londres cada vegada que li venia de gust, si bé s'ha de ressaltar que, per una qüestió de proximitat i abundància de mitjans de transport, era qui més fàcil ho tenia.
Aquestes visites duraven només una nit. Pelletier arribava poc després de les nou, a les deu es trobava amb Norton a la taula d'un restaurant que havia reservat des de París, a la una de la matinada ja estaven junts al llit.
Liz Norton era una amant apassionada, encara que la seva passió tenia un temps limitat. Poc imaginativa, durant l'acte sexual s'entregava a tots els jocs que li suggerís el seu amant, sense decidir-se a molestar-se mai en ser ella qui portés la iniciativa. La durada d'aquests actes sexuals no solia excedir les tres hores, quelcom que a vegades entristia a Pelletier, que estava disposat a follar fins veure les primeres llums de l'alba.
Després de l'acte sexual, i això era el que més frustrava a Pelletier, Norton preferia parlar de temes acadèmics en lloc d'examinar amb franquesa allò que s'estava gestant entre ells. Pelletier pensava que la fredor de Norton era una manera molt femenina de protegir-se. Per trencar barreres un nit es decidí a explicar-li les seves pròpies aventures sentimentals. Confeccionà una llarga llista de dones a les que havia conegut i les exposà a la mirada glacial o desinteressada de Liz Norton. Ella no semblà impressionar-se ni va voler retribuir la seva confessió amb una similar.
Pels matins, després de trucar un taxi, Pelletier es vestia sense fer soroll per no despertar-la i se n'anava l'aeroport. Abans de sortir la mirava, durant uns segons, abandonada entre els llençols, i de vegades es sentia tan ple d'amor que s'hauria posat a plorar allí mateix.

Una hora després el despertador de Liz Norton es posava a sonar i aquesta s'aixecava d'un salt. Es dutxava, posava a esclafar aigua, es prenia un té amb llet, s'assecava el cabell i a continuació es posava a revisar morosament la casa com si temés que la visita nocturna hagués sostret alguns els seus objectes de valor. La sala i la seva cambra gairebé sempre estaven fetes un desastre i això la molestava. Amb impaciència retirava les copes usades, buidava els cendrers, treia els llençols i posava llençols nets, tornava a col•locar a la prestatgeria els llibres que Pelletier havia retirat i abandonat pel terra, col•locava les ampolles al boteller de la cuina i després es vestia i se n'anava a la universitat. Si tenia reunió amb els col•legues del seu departament, anava a la reunió, si no tenia reunió es tancava a la biblioteca, a treballar o a llegir, fins que arribava l'hora de la propera classe.

Un dissabte Espinoza li va dir que tenia d'anar a Madrid, que ell la convidava, que Madrid en aquella època de l'any era la ciutat més bonica del món i que a més a més hi havia una retrospectiva de Bacon que no es podia perdre.
- Vinc demà - li va dir Norton, quelcom que Espinoza no esperava, certament, doncs la seva invitació havia obeït més a un desig que a la possibilitat real que ella acceptes.
No cal ni dir que la certesa de veure-la aparèixer per casa seva al dia següent posa a Espinoza en un estat d'excitació creixent i de rampant inseguretat. Passaren, malgrat tot, un diumenge magnífic (Espinoza s'esforçà perquè així ho fos) i per la nit s'allitaren junts mentre tractaven d'escoltar els sorolls dels tambors veïnals, sense sort, com si la banda africana just aquest dia hagués sortit de gira per altres ciutats espanyoles. Tantes eren les preguntes que Espinoza hauria volgut fer-li que a la hora de la veritat no n'hi va fer cap. No va fer falta que ho fes. Norton li explicà que era amant de Pelletier, encara que no fou aquesta la paraula que emprà si més no una altra molt més ambigua, com amistat, o potser digué que tenia una aventura, o quelcom semblant.
Espinoza hauria volgut preguntar-li des quan eren amants, però només li sortí un sospir. Norton va dir que ella tenia molts amics, sense explicitar si es referia a amics-amics o a amics-amants, que així havia estat des dels setze anys, en que va fer l'amor per primera vegada amb un paio de trenta i quatre, un músic fracassat de Pottery Lane, i que ella ho veia així. Espinoza, que mai havia parlat en alemany d'amor (o de sexe) amb una dona, els dos despullats al llit volia saber com ho veia ella, doncs aquesta part no l'havia entès, però només es limità a assentir.
Després vingué la gran sorpresa. Norton mirant-lo als ulls li preguntà si ell pensava que la coneixia. Espinoza va dir que no ho sabia, potser en alguns aspectes si i en altres no, però que sentia un gran respecte per ella, a més a més d'admiració pel seu treball com estudiosa i crítica de la obra archimboldiana. Norton li va dir aleshores que ella havia estat casada i que ara estava divorciada.
- Mai ho hauria dit - va dir Espinoza.
- Doncs és veritat - va dir Norton - Soc una dona divorciada.
Quan Liz Norton tornà a Londres Espinoza es quedà encara més nerviós del que ho havia estat durant els dos dies que Norton va romandre a Madrid. Per una banda, l'encontre havia discorregut per uns viaranys òptims, d'això no ni havia cap dubte, al llit, sobretot, ambdós semblaven congeniar, fer una bona parella, harmoniosa, com si es coneguessin des feia temps, però quan el sexe s'acabava i a Norton li entraven ganes de xerrar tot canviava, l'anglesa entrava en un estat hipnòtic, com si no tingués cap amiga amb qui fer-ho, pensava Espinoza, que en el seu fur intern creia fermament que aquest tipus de confessions no estan fetes per a un home si més no per que les escolti una altra dona. Norton parlava de períodes menstruals, per exemple, parlava de la lluna i de pel•lícules en blanc i negre que podien transformar-se en qualsevol moment en pel•lícules de terror que deprimien enormement a Espinoza, fins al punt que, acabades les confidències, tenia que fer un esforç sobrehumà per vestir-se i sortir a sopar, o sortir a una reunió informal amb amics, del braç de Norton, sense contar amb l'assumpte Pelletier, que ben mirat li posava els pels de punta, (i ara qui li diu a Pelletier que jo me'n vaig al llit amb Liz?), coses totes que descentraven a Espinoza i que, quan estava sol, li provocaven retorçons a l'estómac i ganes d'anar al bany, tal com li havia explicat Norton que li passava a ella(¡però perquè li vaig permetre que em parles d'això!) quan veia al seu ex-marit, un paio de metre noranta i destí incert, un suïcida en potència o un homicida en potència, possiblement un delinqüent menor o un hooligan que el seu horitzó cultural es limitava a cançons populars que cantava amb els seus amigots d'infantesa en algun pub, un gilipolles que creia en la televisió i que el seu esperit nan i atrofiat era semblant al de qualsevol fonamentalista religiós, en qualsevol cas i parlant clar el pitjor marit que es podia carregar a sobre una dona.

I encara que per tranquil•litzar-se Espinoza es va fer el propòsit de no avançar més en la relació, al cap de quatre dies, quan ja estava tranquil, telefonà a Norton per dir-li que volia veure-la. Norton preguntà si a Londres o a Madrid. Espinoza li va dir que on ella volgués. Norton escollí Madrid. Espinoza es sentí l'home més feliç de la terra.
L'anglesa arribà un dissabte per la nit i se'n va anar el diumenge a la nit. Espinoza la portà en cotxe a l'Escorial i després anaren a un tablao flamenc. Li semblà que Norton estava feliç i se n'alegrà. La nit del dissabte al diumenge feren l'amor durant tres hores, després, Norton, en comptes de posar-se a parlar com en la ocasió anterior, va dir que estava esgotada i es posà a dormir. Al dia següent, després de dutxar-se, tornaren a fer l'amor i partiren cap a l'Escorial. Durant el trajecte de tornada Espinoza li preguntà si havia vist a Pelletier. Norton digué que si, que Jean-Claude havia estat a Londres.
-¿Com està? - digué Espinoza.
- Bé - va dir Norton - Li vaig explicar la nostra història.
Espinoza es posà nerviós i es concentrà en la carretera.
- ¿I que n'opina? - va dir -
- Que és assumpte meu - digué Norton -, però que en algun moment tindré que decidir-me.
Sense fer cap comentari, Espinoza admirà la actitud del francés. Aquest Pelletier es comporta com els bons, pensà. Norton li preguntà aleshores que n'opinava ell.
- Més o menys el mateix - mentí Espinoza sense mirar-la.
Durant una bona estona ambdós romangueren en silenci i després Norton començà a parlar del seu marit. Aquesta vegada les atrocitats que explicà no impressionaren a Espinoza ni el més mínim.

Pelletier trucà a Espinoza per telèfon el diumenge a la nit, just després que aquest hagués deixat a Norton a l'aeroport. Fou directe al gra. Li va dir que sabia el que Espinoza ja sabia. Espinoza li va dir que li agraïa la trucada i que, ho creies o no, aquesta nit havia pensat en trucar-lo ell i que no ho havia fet únicament perquè Pelletier s'havia avançat. Pelletier li va dir que se'l creia.
- ¿I que fem ara? - digué Espinoza.
- Deixar-ho tot en mans del temps - respongué Pelletier.
Després es posaren a parlar - i rigueren bastant - d'un congrés estranyíssim que s'acabava de celebrar a Salònica i al que només havia estat convidat Morini.

A Salònica Morini va tenir un principi de brot. Un matí es despertà a l'habitació del seu hotel i no veia res. S'havia quedat cec. Durant uns segons fou presa del pànic, però al cap d'una estona aconseguí recuperar el control. Va romandre quiet, estirat al llit, intentant tornar a adormir-se. Es posà a pensar en coses agradables, ho provà amb algunes escenes infantils, amb algunes pel•lícules, amb rostres immòbils, sense cap resultat. S'incorporà en el llit i temptejà a la recerca de la cadira de rodes. La desplegà i amb menys esforços dels que preveia es va asseure en ella. Després, molt lentament, intentà orientar-se fins la única finestra de la habitació, una finestra que donava a un balcó des del que es podia apreciar un pujol pelat, de color marró groguenc, i un edifici d'oficines coronat per l'anunci comercial d'una immobiliària que oferia xalets en una zona presumiblement propera a Salònica.
La urbanització (encara no construïda) ostentava el nom de Residències Apolo i la nit anterior Morini havia estat observant l'anunci des del balcó, amb un got de whisky a la ma, mentre s'encenia i apagava. Quan per fi arribà fins la finestra i aconseguí obrir-la, sentí que es marejava i que no tardaria en desmaiar-se. Primer pensà en buscar la porta i potser demanar auxili o deixar-se caure en mig del passadís. Després decidí que el millor era tornar al llit Una hora després la llum que entrava per la finestra oberta i la seva pròpia suor el despertaren. Telefonà a recepció i en preguntar si hi havia algun missatge per a ell, li varen dir que no. Es despullà en el llit i tornà a la cadira de rodes, ja desplegada, que estava al seu costat. Tardà mitja hora per dutxar-se i vestir-se amb roba neta. Després tancà la finestra, sense mirar a fora, i sortí de la habitació camí del congrés.

Tornaren a ajuntar-se els quatre en les jornades d'estudi de la literatura alemanya contemporània celebrades a Salzburg al 1996, Espinoza i Pelletier semblaven molt feliços. Norton, ans el contrari, arribà a Salzburg disfressada de dona de gel, indiferent a les ofertes culturals i a la bellesa de la ciutat. Morini aparegué carregat de llibres i papers que tenia que revisar, com si la convocatòria salzburguesa l'hagués enxampat en un dels seus moments àlgids de treball.
Als quatre els allotjaren en el mateix hotel, a Morini i a Norton a la tercera planta, en les habitacions 305 i 311, respectivament. A Espinoza a la cinquena, en la habitació 509. I a Pelletier a la sisena, en la habitació 602. L'hotel estava literalment pres per una orquestra alemanya i per una coral russa i pels passadissos i escales s'escoltava constantment una gatzara musical, amb alts i baixos, com si els músics no paressin de cantussejar obertures o com si una estètica mental (i musical) s'hagués instal•lat en l'hotel. Quelcom que a Espinoza i Pelletier no els molestava en lo més mínim i que Morini semblava no notar, però que a Norton li va fer exclamar que Salzburg era una ciutat de merda per coses com aquesta, i per altres que preferia callar.
Per descomptat, ni Pelletier ni Espinoza visitaren a Norton a la seva habitació ni una sola vegada, ans al contrari, la habitació que Espinoza visità, una vegada, fou la de Pelletier, i la habitació que Pelletier visità, dues vegades, fou la de Espinoza, entusiasmats com a nens davant la noticia que havia corregut més que com regueró de pólvora, com una bomba atòmica, pels passadissos i les reunions en petit comitè de les jornades, a saber, que Archimboldi aquell anys era candidat al Nobel, quelcom que per els archimboldistes de tot arreu era no tan sols un motiu d'immensa alegria si més no també un triomf i una revenja. Fins a tal punt, que a Salzburg, precisament, en la cerveseria El Toro Rojo, durant una nit plena de brindis, on es va signar la pau entre els dos grups principals d'estudiosos archimboldians, és a dir entre la fracció de Pelletier i Espinoza i la facció de Borchmeyer, Pohl i Schwarz, que a partir d'aleshores decidiren, respectant les seves diferencies y llurs mètodes de interpretació, ajuntar esforços i no tornar a posar-se travetes, lo que expressat en termes pràctics volia dir que Pelletier ja no vetaria els assaigs de Schwarz en les revistes o ell hi tenia cert ascendent, i Schwarz, ja no vetaria els treballs de Pelletier en les publicacions on ell, Schwarz, era considerat un déu.

Morini, que no compartia l'entusiasme de Pelletier i Espinoza, fou el primer en fer notar que fins aquest moment Archimboldi no havia rebut mai, almenys que ell ho sabés, un premi important a Alemanya, ni el dels llibreters, ni el dels crítics, ni el dels lectors, ni el dels editors, suposant que aquest darrer premi existís, pel que cabia esperar, dins de lo raonable, que, sabedors de que Archimboldi optava al més gran premi de la literatura mundial, els seus companys, encara que només fos per curar-se en salut, li oferissin un premi nacional o un premi testimonial o un premi honorífic o almenys un programa d'una hora a la televisió, lo qual no va succeir i que omplí de indignació als archimboldians (aquesta vegada units), el quals en lloc de deprimir-se per el menyspreu al que seguien sometent a Archimboldi, redoblaren els seus esforços, endurits per la frustració i esperonats per la injustícia amb que un Estat civilitzat tractava no tan sols, en la seva opinió, al millor escriptor alemany viu si més no també al millor escriptor europeu viu, fet que produí un allau de treballs sobre la obra d'Archimboldi i fins i tot sobre la persona d'Archimboldi (de qui tan poc se'n sabia, per no dir que no se'n sabia res), que a la vegada produí un nombre major de lectors, la majoria embruixats no per l'obra de l'autor alemany sinó per la vida o la no vida de tan singular escriptor, fet que es traduí en un moviment boca a boca, que feu créixer considerablement les vendes a Alemanya (fenomen al que no fou estranya la presència de Dieter Hellfeld, la última adquisició del grup de Schwarz, Borchmeyer i Pohl, lo qual donà una nova empenta a les traduccions i a la reedició de les antigues traduccions, lo qual no feu d'Archimboldi un bestseller, però si que l'enfilà, durant dues setmanes, al novè lloc entre les deu obres de ficció més venudes a Itàlia, i al dotzè lloc, per igual espai de dues setmanes, entre les vint obres de ficció més venudes a França, i encara que a Espanya no va estar mai en aquestes llistes, hi va haver una editorial que es va fer amb els drets de les poques novel•les que encara tenien altres editorials espanyoles i els drets de tots els seus llibres no traduïts a l'espanyol, i que inaugurà d'aquesta manera una espècie de Biblioteca Archimboldi, que no fou un mal negoci.

A les illes Britàniques, tot s'ha de dir, Archimboldi continuà sent un autor de caràcter marcadament minoritari.

Per aquells dies de fervor, Pelletier va trobar un text escrit pel suau al que varen tenir el plaer de conèixer a Amsterdam. En el text el suau reproduïa bàsicament el que ja els hi havia explicat de la visita d'Archimboldi al poble frisó i del posterior sopar amb la senyora viatgera a Buenos Aires. El text havia estat publicat en el Diario de la mañana de Reutlingen i contenia una variant; en aquest el suau reproduïa un diàleg en clau d'humor sardònic entre la senyora i Archimboldi. Començava ella preguntant-li d'on era. Archimboldi responia que era prussià. La senyora li preguntava si el seu nom era de la noblesa rural prussiana. La senyora murmurava aleshores el nom de Benno von Archimboldi, com si mossegués una moneda d'or per saber si era d'un altre. Acte seguit deia que no li sonava i mencionava de passada altres noms, per si Archimboldi els coneixia. Aquest deia que no, que de Prusia només havia conegut els boscos.
- Però el seu nom és d'origen italià - deia la senyora.
- Francès - responia Archimboldi -, d'hugonots.
La senyora, davant d'aquesta resposta, es reia. Antigament havia estat molt formosa, deia el suau. Fins i tot aleshores, en la penombra de la taverna, semblava formosa, tot i que quan reia se li movia la dentadura postissa que es tenia de tornar a ajustar amb una ma. Aquesta operació, no obstant, executada per ella no li mancava elegància. La senyora es comportava amb els pescadors i amb els camperols amb una naturalitat que només provocava respecte i carinyo. Feia mol de temps que havia enviduat. A vegades sortia a passejar a cavall per les dunes. Altres vegades es perdia pels camins veïnals assotats pel vent del Mar del Nord.

Quan Pelletier comentà l'article del suau amb els seus tres amics, un matí mentre esmorzaven a l'hotel abans de sortir als carrers de Salzburg, la diferencia d'opinions i interpretacions fou notable.
Segons Espinoza i el mateix Pelletier el suau probablement havia estat amant de la senyora en la època en que Archimboldi anà a donar la seva lectura. Segons Norton el suau tenia una versió diferent depenen del seu estat d'ànim i del tipus d'auditori i cabia dins del possible que ja ni tan sols ell mateix recordés el que veritablement es va dir i va ocórrer en aquella memorable ocasió. Segons Morini, el suau era, de forma espantosa, el doble d'Archimboldi, el seu germà bessó, la imatge que el temps i l'atzar va transformant en el negatiu d'una foto revelada, d'una foto que poc a poc es va fent més gran, més potent, d'un pes asfixiant, sense per això perdre els lligams amb el seu negatiu (que pateix un procés a la inversa), però que essencialment és igual a la foto revelada: ambdós joves en els anys del terror i la barbàrie hitlerianes, ambdós veterans de la Segona Guerra Mundial, ambdós escriptors , ambdós ciutadans d'un país en fallida, ambdós dos pobres diables a la deriva en el moment en que es troben i (a la seva manera espantosa) es reconeixen. Archimboldi com a escriptor mort de gana, el suau com-promotor cultural- d'un poble on el menys important, sens dubte, era la cultura.
¿Cabia en lo possible, fins i tot, arribar a pensar que aquest miserable i (perquè no) menyspreable suau fos en realitat Archimboldi? No fou Morini qui formulà aquesta pregunta sinó Norton. I la resposta fou negativa, atès que el suau, d'entrada, era de baixa estatura i complexió delicada, quelcom que no es corresponia en el més mínim amb les característiques físiques d'Archimboldi. Molt més versemblant resultava l'explicació de Pelletier i Espinoza. El suau com amant de la senyora feudal, malgrat que aquesta hauria pogut ser la seva iaia. El suau anant cada tarda a la casa de la senyora que havia viatjat a Buenos Aires a omplir-se la panxa amb embotits freds i galetes i tasses de te. El suau fent massatges a l'esquena de la vídua de l'excapità de cavalleria, mentre darrera els vidres de les finestres s'arremolinava la pluja, una pluja frisona i trista que provocava desitjos de plorar i tot i que no feia plorar al suau si l'empal•lidia, l'empal•lidia i l'arrossegava fins la finestra més propera on si quedava mirant allò que hi havia més enllà de les cortines de pluja embogida, fins que la senyora el cridava, peremptòria, i el suau donava l'esquena a la finestra, sense saber perquè s'havia acostat a ella, sense saber que era el que esperava trobar, i que just en aquest moment, quan ja no hi havia ningú a la finestra i només parpellejava una llantieta de cristalls acolorits en el fons de la habitació, apareixia.

Així que en general els dies a Salzburg foren agradables i encara que aquell any Archimboldi no va obtenir el Premi Nobel, la vida dels nostres quatre amics continuà lliscant o fluint per el plàcid riu dels departaments d'alemany de les universitats europees, no sense comptabilitzar algun que altre sobresalt que a la fi contribuïa a afegir-li un bri de pebre, un bri de mostassa, un rajolí de vinagre a les seves vides aparentment ordenades, o que vistes des de l'exterior així ho semblaven, encara que cadascun, com tot fill de veí, arrossegava la seva creu, una creu curiosa, fantasmal i fosforescent en el cas de Norton, qui en més d'una ocasió, i a vegades vorejant el mal gust, es referia al seu ex-marit com una amenaça latent dotant-lo de vicis i defectes que semblaven els propis d'un monstre, un monstre violentíssim però que mai feia acte de presència , pura verbalització i res d'acció, encara que amb el seu discurs Norton contribuïa a donar corporeïtat a aquest ésser que ni Espinoza ni Pelletier havien vist mai, com si l'ex de Norton només existís en els seus somnis, fins que el francès, més agut que l'espanyol, va comprendre que aquesta perorata inconscient, aquest plec de greuges interminable obeïa més que res al desig del càstig que s'infligia Norton, avergonyida potser d'haver-se enamorat i casat amb semblant imbècil. Per suposat, Pelletier s'equivocava.

Per aquells dies Pelletier i Espinoza, preocupats per l'estat actual de la seva comú amant, mantingueren dues llargues conversacions telefòniques.
La primera la va fer el francès i durà una hora i quinze minuts. La segona la realitzà Espinoza, tres dies després, i durà dues hores i quinze minuts. Quan ja portaven parlant una hora i mitja Pelletier li va dir que pengés, que la trucada li sortiria molt cara, i que ell trucaria d'immediat, a lo que l'espanyol ai oposà rotundament.
La primera conversació telefònica, la que va fer Pelletier, començà de manera difícil, encara que Espinoza esperava aquesta trucada, com si a ambdós els hi costes dir-se allò que tard o d'hora tindrien de dir-se. Els vint minuts inicials tingueren un to tràgic on la paraula destí s'emprà deu vegades i la paraula amistat vint-i-quatre. El nom de Liz Norton es pronuncià cinquanta vegades, nou d'elles en va. La paraula París es va dir et set ocasions, Madrid, en vuit. La paraula horror es pronuncià en sis ocasions i la paraula felicitat en una (l'emprà Espinoza). La paraula resolució es digué en dotze ocasions. La paraula solipsisme en set. La paraula eufemisme en deu. La paraula categoria, en singular i en plural, en nou. La paraula estructuralisme en una (Pelletier). El terme literatura nord-americana en tres. Les paraules sopar i sopem i esmorzar i sandvitx en dinou. Las paraula ulls i mans i cabellera en catorze. Després la conversació es feu més fluida. Pelletier li explicà un acudit en alemany a Espinoza i aquest va riure. Espinoza li explicà un acudit en alemany a Pelletier i aquest també va riure. De fet, ambdós reien embolcallats en les ones o lo que fos que unia les seves veus i les seves oïdes a través dels camps foscos i del vent i de les neus pirenaiques i rius i carreteres solitàries i els respectius i interminables suburbis que rodejaven París i Madrid.
La segona conversació, radicalment més distesa que la primera, fou una conversació d'amics que intenten aclarir qualsevol punt fosc que se'ls hi hagués passat per alt, sense que per aixó es convertís en una conversació de caràcter tècnic o logístic, ans al contrari, en aquella conversació sortiren a relluir temes que només tocaven de forma tangencial a Norton, temes que res tenien a veure amb els vaivens de la sentimentalitat, temes en els que era fàcil entrar i dels que se'n sortia sense la menor dificultat per reprendre el tema principal, Liz Norton, a qui ambdós reconeixeran, ja casi al final de la segona trucada, no com la erinia que havia posat fi a la seva amistat, dona endolada amb les ales tacades de sang , ni com Hècate, que començà cuitant als nens com una au pair i acabà aprenent bruixeria i transformant-se en animal, sinó com l'àngel que havia enfortit aquesta amistat, fent-los descobrir quelcom que sospitaven, que donaven per fet, però de lo que no n'estaven del tot segurs, és a dir, que eren éssers civilitzats, que eren éssers capaços d'experimentar sentiments nobles, que no eren dos bruts sumits per la rutina i el treball regular i sedentari en la abjecció, tot el contrari, Pelletier i Espinoza es descobriren generosos aquella nit, i tan generosos es descobriren que si arriben a estar junts haurien sortit a celebrar-ho, enlluernats per el resplendor de la seva pròpia virtut, un resplendor que certament no dura molt (doncs a tota virtut, llevat en la brevetat del reconeixement, li manca resplendor i viu en una caverna fosca envoltada d'altres habitants, alguns molt perillosos), i que a falta de celebració i gresca remataren amb una promesa tàcita d'amistat eterna i, després de penjar els seus respectius telèfons, segellaren, cadascun en el seu pis atapeït de llibres, bevent amb suprema lentitud un whisky i mirant la nit rere les finestres, potser a la recerca, encara que sense saber-ho, d'allò que el suau havia buscat a l'altra banda de la finestra de la viuda i no ho havia trobat.

Morini fou l'últim en assabentar-se'n, com no podia ser d'altra manera, encara que en el cas de Morini les matemàtiques sentimentals no sempre funcionaven.
Abans que Norton s'ajagués per primera vegada amb Pelletier Morini ja havia entrevist aquesta possibilitat. No per la forma en que Pelletier es comportava davant de Norton sinó per el desassistiment d'aquesta, un desassistiment imprecís, que Baudelaire hauria anomenat spleen i que Nerval hauria anomenat malenconia i que col•locava a l'anglesa en una disposició excel•lent per començar una relació íntima amb qui fos.
Lo d'Espinoza, per suposat, no ho preveié. Quan Norton el trucà per telèfon i li explicà que estava embolicada amb ells Morini es sorprengué (tot i que no l'hauria sorprès que Norton li digués que estava embolicada amb Pelletier i amb un col•lega de la Universitat de Londres o fins i tot amb un alumne), però ho dissimulà hàbilment. Després tractà de pensar en altres coses però no va poder.
Li preguntà a Norton si era feliç. Norton va dir que si. Li explicà que havia rebut un e-mail de Borchmeyer amb noticies fresques. Norton no semblà massa interessada. Li preguntà si en sabia quelcom del seu marit.
- Ex-marit - va dir Norton.
No, no en sabia res, encara que l'havia trucat una antiga amiga per explicar-li que el seu ex estava vivint amb una altra antiga amiga. Li preguntà si havia estat molt amiga. Norton no va entendre la pregunta.
-¿Qui fou molt amiga?
- La que actualment està vivint amb el teu ex - va dir-li Morini -
- No viu amb ell, el manté, que és diferent.
- Ah - digué Morini, i intentà canviat de tema però no se li va ocórrer res.
Tal vegada si li parlés de la meva malaltia, pensà amb malevolència. Però aixó mai ho faria.

Dels quatre Morini fou el primer en llegir, per aquelles mateixes dades, una noticia sobre els assassinats de Sonora, apareguda en Il Manifesto i signada per una periodista italiana que havia anat a Mèxic a escriure articles sobre la guerrilla zapatista. La noticia li semblà horrible. A Itàlia també hi havia assassinats en sèrie , però rarament superaven la xifra de deu víctimes, mentre que a Sonora les xifres sobrepassaven de llarg les cent.
Després pensà en la periodista de Il Manifesto i li semblà curiós que hagués anat a Chiapas, que queda a l'extrem sud del país, i que hagués acabat escrivint sobre el successos de Sonora, que, si els seus coneixements geogràfics no l'enganyaven, quedava al nord, al nord-oest, a la frontera amb els Estats Units. Se la imaginà viatjant en autobús, una llarga tirada des de Mèxic D.F. fins a la terra desèrtica del nord. Se la imaginà cansada després de passar una setmana als boscos de Chiapas. Se la imaginà parlant amb el sots comandant Marcos. Se la imaginà a la capital de Mèxic. Allí algú li contaria el que estava succeint a Sonora. I ella, en comptes d'agafar el proper avió a Itàlia, decidí agafar un bitllet d'autobús i embarcar-se en un llarg viatge cap a Sonora. Durant un instant Morini sentí el desig irrefrenable de compartir el viatge amb la periodista.
M'enamoraria d'ella fins a la mort, pensà. Una hora després ja havia oblidat per complert l'assumpte.

Poc després li arribà un e-mail de Norton. Li semblà estrany que Norton li escrivís i no el truqués per telèfon. Al poc de llegir la carta, però, comprengué que Norton necessitava expressar de la manera més ajustada possible els seus pensaments i que per aquesta raó havia preferit escriure-li. En la carta li demanava perdó per el que en deia el seu egoisme, un egoisme que es materialitzava en la auto contemplació de les seves pròpies desgràcies, reals o imaginaries. Després li deia que havia resolt, ¡per fi!, el contenciós que encara mantenia amb el seu exmarit. Les boires fosques havien desaparegut de la seva vida. Ara tenia desitjos de ser feliç i de cantar (sic). També deia que probablement fins la setmana anterior encara l'estimava i que ara podia afirmar que aquesta part de la seva historia quedava definitivament enrere. Amb renovat entusiasme torno a centrar-me en el treball i en aquelles coses petites, quotidianes, que fan feliços als éssers humans, afirmava Norton. I també deia: vull que siguis tu, el meu pacient Piero, el primer en saber-ho.
Morini rellegí la carta tres vegades. Amb desànim pensà que Norton s'equivocava quan afirmava que el seu amor i el seu ex-marit i tot el que havia viscut amb ell quedava enrere. Res queda enrere.

Pelletier i Espinoza, pel contrari, no varen rebre cap confidència en aquest sentit. Quelcom notà Pelletier que no notà Espinoza. Els desplaçaments Londres París, es feren més freqüents que els desplaçaments París Londres. I una de cada dues vegades Norton apareixia amb un regal, un llibre d'assaigs, un llibre d'art, catàlegs d'exposicions que ell mai veuria, fins i tot una camisa o un mocador, esdeveniments inèdits fins aleshores.
Pel demés , tot continuà igual. Follaven, sortien a sopar junts, comentaven les últimes novetats de l'entorn d'Archimboldi, mai parlaven del seu futur com a parella, cada vegada que apareixia Espinoza en la conversa (i no era infreqüent el que no hi aparegués) el to d'ambdós era estrictament imparcial, de discreció i, sobre tot d'amistat. Algunes nits, fins i tot, es quedaven adormits l'un el braços de l'altre sense fer l'amor, quelcom que Pelletier estava segur de que no ho feia amb Espinoza. I s'equivocava , doncs la relació entre Norton i l'espanyol sovint era una copia fidel de la que mantenia amb el francès.
Diferien els menjars, millors a París, diferia l'escenari i la escenografia, més moderns a París , i deferia l'idioma, doncs amb Espinoza parlava majorment en alemany i amb Pelletier majorment en anglès, però em línies generals eren més les semblances que les diferencies. Naturalment, també amb Espinoza hi havia hagut nits sense sexe.

Si la seva amiga més íntima (que no la tenia) li hagués preguntat a Norton amb quin dels seus dos amics s'ho passava millor al llit, aquesta no hauria sabut que respondre.
De vegades pensava que Pelletier era un amant més qualificat. Altres vegades pensava que ho era Espinoza. Observat l'assumpte des de fora, diguem des d'un àmbit rigorosament acadèmic, es podria dir que Pelletier tenia més bibliografia que Espinoza, el qual solia confiaren aquestes lluites mes en l’instin-te que no pas en d’intel•lecte, i que tenia la desavantatge de ser espanyol, és a dir de pertànyer a una cultura que moltes vegades confonia l'erotisme amb la escatologia i la pornografia amb la coprofàgia, equívoc que es feia notar (per la seva absència) en la biblioteca mental d'Espinoza, qui havia llegit per primera vegada al Marqués de Sade només per contrastar (i rebatre) un article de Pohl on aquest veia connexions entre Justine y La filosofia en el budoir i una novel•la de la dècada dels cinquanta d'Archimboldi.
Pelletier, en canvi, havia llegit el diví marqués als setze anys i als divuit havia mantingut un ménage a trois amb dos companyes de la universitat i la seva afecció adolescent pels còmics eròtics s'havia transformat en un adult i raonable i mesurat col•leccionin-me d'obres literàries llicencioses dels segles XVII i XVIII. Parlant en termes figurats: Mnemósine, la deessa muntanya i la mare de les nou muses, estava més a la vora del francès que de l'espanyol. Parlant en plata: Pelletier podia aguantar sis hores cardant (i sense córrer-se) gràcies a la seva bibliografia mentre que Espinoza podia fer-ho (corrent-se dues vegades, i a vegades tres, i quedant mig mort) gràcies al seu ànim, gràcies a la seva força.

I ja que hem mencionat als grecs no estaria de més dir que Espinoza i Pelletier es crien (i en la seva manera perversa ho eren) copies d'Ulisses, i que ambdós consideraven a Morini com si l'italià fos Euríloc, el fidel amic del qual s'expliquen a l'Odissea dues gestes de diversa índole. La primera al•ludeix a la seva prudència per no convertir-se en porc, és a dir al•ludeix a la seva consciència solitària i individualista, al seu dubte metòdic, a la retranca de mariner vell. La segona, en canvi, narra una aventura profana i sacrílega, la de les vaques de Zeus o altre déu poderós, que pasturaven tranquil•lament en l'illa del Sol, cosa que despertà el tremend apetit d'Euríloc, qui, amb paraules intel•ligents, temptà als seus companys per que les matessin i es donessin entre tots un festí, quelcom que enutjà sobre manera a Zeus o al déu que fos, qui maldigué a Euríloc per donar-se aires d'il•lustrat o d'ateu o de prometeic, atès que el déu en qüestió es sentí més molest per la actitud, per la dialèctica de la fam d'Euríloc que per el fet en sí de menjar-se les seves vaques, i per aquest acte, és a dir, per aquest festí, el vaixell en que anava Euríloc naufragà i moriren tots els mariners, que era el que Pelletier i Espinoza creien li passaria a Morini, no de forma conscient, hi és clar, sinó en forma de certesa inconnexa o intuïció, en forma de pensament negre microscòpic, o símbol microscòpic, que bategava en una zona negra i microscòpica de l'ànima dels dos amics.

Gairebé a finals de 1996 Morini va tenir un malson. Somià que Norton es capbussava en una piscina mentre Pelletier, Espinoza i ell jugaven una partida de cartes al voltant d'una taula de pedra. Espinoza i Pelletier estaven d'esquenes a la piscina, que en principi semblava ser una piscina d'hotel, comuna i corrent. Mentre jugaven, Morini observava les altres taules, els para-sols, les tumbones que s'alineaven a cada banda. Més enllà hi havia un parc amb bardisses de color verd fosc, brillants, com si hagués acabat de ploure. Poc a Poc la gent s'anà retirant del lloc, perdent-se per les diferents portes que comunicaven l'espai obert amb el bar i amb les habitacions o petits departaments de l'edifici, departaments que Morini imaginava es composaven d'una habitació doble amb cuina americana i bany. Al cap d'una estona ja no quedava ningú fora i ni tan sols pul•lulaven les avorrits cambrers que havia vist abans. Pelletier i Espinoza seguien capficats en la partida. Al costat de Pelletier veié un munt de fitxes de casino, a més de monedes de diversos països, pel que suposà que ell anava guanyant. Espinoza, no obstant, no tenia cara de donar-se per vençut. En aquest moment Morini mirà les seves cartes i s'adonà que no hi tenia res a fer. Es descartà i demanà quatre cartes, que deixà de cap per avall sobre la taula de pedra, sense mirar-les , i posà, no sense dificultat, la cadira de rodes en moviment. Pelletier i Espinoza ni tan sols li preguntaren on anava. Impulsà la cadira de rodes fins la vorera de la piscina. Només aleshores s'adonà de lo enorme que era. D'ample devia de medi al menys tres-cents metres i de llarg superava, calculà Morini, els tres quilòmetres. Les seves aigües eren fosques i en algunes zones hi observà taques oleaginoses, com les que es veuen als ports. De Norton, ni rastre. Morini deixà anar un crit.
- Liz.
Li sembla veure. En l'altre extrem de la piscina, una ombra, i mogué la cadira de rodes en aquesta direcció. El trajecte era llarg. En una ocasió mirà enrere i ja no va veure ni a Pelletier ni a Espinoza. Aquesta zona de la terrassa havia quedat coberta per la boira. Continuà avançant. L'aigua de la piscina semblava que s'enfilava per la vorera. Poc després la boira cobrí Morini. Al principi intentà continuar avançant, però després s'adonà que corria el risc de caure amb la cadira de rodes dins de la piscina i preferí no arriscar-se. Quan els seus ulls s'acostumaren va veure una roca, com un illot fosc i irisat que emergia de la piscina. No li semblà rar. S'acostà a la vorera i cridà altra cop el nom de Liz, aquesta vegada amb por a no tornar a veure-la mai més. N'hauria tingut prou amb un lleuger moviment en les rodes per caure a l'interior. Aleshores s'adonà que la piscina s'havia buidat i de que la seva fondària era enorme, com si als seus peus s'obris un precipici de rajoles negres florides per l'aigua. En el fons distingí una figura de dona (encara que resultava impossible assegurar-ho) que es dirigia cap les faldes de la roca. Ja es disposava Morini a cridar una altre vegada i a fer-li senyals quan presentí que hi havia algú a la seva esquena. En un instant va tenir dues certeses: es tractava d'un ésser maligne, l'ésser maligne desitjava que Morini es girés i veies el seu rostre. Amb cura, retrocedí i seguí vorejant la piscina, procurant no mirar a qui el seguia i buscant l'escala que potser podria portar-lo fins el fons. Però per suposat l'escala, que la lògica li deia que devia estar en un angle, no apareixia mai i després de lliscar uns metres Morini s'aturava i es donava la volta i s'enfrontava al rostre del desconegut, aguantant-se la por, una por que alimentava la progressiva certesa de saber qui era la persona que el seguia i que desprenia aquest tuf de malignitat que Morini a penes podia suportar. Enmig de la boira apareixia aleshores el rostre de Liz Norton. Una Norton més jove, probablement de vint anys o menys, que el mirava amb una fixació i serietat que obligaven a Morini a desviar la mirada. ¿Qui era la persona de vagava pel fons de la piscina? Morini encara la podia veure, una taca petita que s'apressava a escalar la roca convertida ara en una muntanya, i la seva visió, tan llunyana, li entollava els ulls en llàgrimes i li produïa una tristesa profunda i insalvable, com si estes veient al seu primer amor debatent-se en un laberint. O com si es veiés a si mateix, amb unes cames encara útils, però perdut en una escalada irremeiablement inútil. També, i no podia evitar-ho, i era bo que no ho evités, pensava que allò s'assemblava a un quadre de Gustave Moreau o a un de Odilon Redon. Aleshores tornava a mirar a Norton i aquesta li deia:
- No hi ha marxa enrere.
La frase no la oïa amb les orelles sinó directament en l'interior del seu cervell. Norton havia adquirit poders telepàtics, pensava Morini. No és dolenta, és bona. No és malignitat el que percebí, sinó telepatia, es deia per torçar el rumb d'un somni que en el seu fur intern, sabia inamovible i fatal. Aleshores l'anglesa repetia, en alemany, no hi ha marxa enrere. I, paradoxalment, li donava l'esquena i s'allunyava en direcció contraria a la de la piscina, i es perdia en un bosc a penes entrevist entre la boira, un bosc del que se'n desprenia un resplendor roig, i en aquest resplendor roig Norton es perdia.

Una setmana més tard, després d'haver interpretat el somni almenys de quatre maneres diferents, Morini viatjà a Londres. La decisió d'emprendre aquest viatge escapava per complert a la seva rutina habitual, que era la de viatjar únicament a congressos i encontres, on el bitllet d'avió i l'hotel estaven coberts per la organització. Ara, pel contrari, no h havia cap motiu professional i tan l'hotel com el transport sortiren de la seva butxaca. Tampoc es pot dir que acudís a una trucada d'auxili de Liz Norton. Simplement quatre dies abans parlà amb ella i li va dir que pretenia viatjar a Londres, una ciutat que feia molt temps no visitava.
Norton es mostrà encantada amb la idea i li oferí casa seva, però Morini mentí dient-li que ja havia fet la reserva en un hotel. Quan arribà a l'aeroport de Gatwick Norton l'estava esperant. Aquest dia esmorzaren junts, en un restaurant proper a l'hotel de Morini, i per la nit soparen a casa de Norton. Durant el sopar, dessaborit però educadament ponderat per Morini, parlaren d'Archimboldi, del seu prestigi creixent i de les innumerables llacunes que quedaven per aclarir, però després, als postres, la conversa agafà un rumb més personal, més propens a les reminiscències, i fins les tres de la matinada, hora en que trucaren un taxi i en que Norton ajudà a baixar a Morini per el vell ascensor del seu pis i després per un tram d'escala de sis graons, tot fou, segons recapitulà l'italià, molt més agradable del previst.
Entre l'esmorzar i el sopar Morini va estar sol, al principi sense atrevir-se a sortir de la seva habitació, encara que després, impulsat per l'avorriment, es decidí a donar una volta que es prolongà fins Hyde Park, on hi vagà sens rumb, immers en els seus pensaments, sense fixar-se ni veure a ningú. Algunes persones el miraven amb curiositat perquè mai havien vist a un paralític amb tanta determinació i amb un ritme tan sostingut. Quan per fi es va aturar es trobà davant d'un, així anomenat, Jardí Italià, que no li semblà en cap manera italià, tot i que ver a saber, és va dir, a vegades un ignora olímpicament quan te davant dels seus nassos.
D'una de les butxaques de la seva americana va treure un llibre i es posà a llegir-lo mentre recuperava les forces. Al cap d'una estona escoltà que algú el saludava i després el soroll que fa un cos voluminós al deixar-se caure en un banc de fusta. Tornà la salutació. El desconegut tenia el cabell d'un color ros palla, canós i mal rentat, i devia de pesar almenys cent deu quilos. Es quedaren mirant-se un moment i el desconegut li preguntà si era estranger. Morini va dir que era italià. El desconegut volia saber si vivia a Londres i després el títol del llibre que llegia. Morini li contestà que no vivia a Londres i que el llibre que llegia es deia Il libro di cucina di Juana Inés de la Cruz, d'Angelo Morino, i que estava escrit, per suposat en italià, encara que tractava sobre una monja mexicana. Sobre la vida i algunes receptes de la cuina de la monja.
-¿I a aquesta monja mexicana li agradava cuinar? - preguntà el desconegut.
- En certa manera sí, encara que també escrivia poemes - digué Morini.
- Desconfio de les monges - digué el desconegut.
- Doncs aquesta monja era una gra poeta - digué Morini.
- Desconfio de la gent que menja seguint un llibre de receptes - digué el desconegut com si no l'hagués escoltat.
- ¿I en qui confia vostè? - li preguntà Morini.
- En la gent que menja quan te gana, suposo - digué el desconegut.
Després passà a explicar-li que ell, feia temps, tenia un treball en una empresa que es dedicava a fabricar tasses, només tasses, de les normals i d'aquestes que porten escrit un eslògan o un tema o un acudit, com per exemple: Ja ja ja, es l'hora del coffe-break o Papi estima a mami o la última del dia o de la vida, unes tasses amb llegendes insulses, i que un dia, segurament degut a la demanda, canvià radicalment els lemes de les tasses i a més a més comença a incloure-hi dibuixos juntament amb els lemes, dibuixos sense acolorir al principi, però després, gràcies a l'èxit d'aquesta iniciativa, dibuixos acolorits, d'índole faceciosa però també d'índole eròtica.
- Fins i tot m'augmentaren el sou - va dir el desconegut - ¿Existeixen a Itàlia aquestes tasses? - digué després.
- Sí - va dir Morini - algunes amb llegendes en anglès i d'altres amb llegendes en italià.
- Bé, tot anava la mar de bé - digué el desconegut - Els treballadors treballàvem més a gust. Els encarregats també treballaven més a gust i al cap se'l veia feliç. Però al cap d'un parell de mesos d'estar produint aquestes tasses jo em vaig adonar que la meva felicitat era artificial. Em sentia feliç perquè veia als altres feliços i perquè sabia que tenia de sentir-me feliç, però en realitat no estava feliç. Tot el contrari; em sentia més desgraciat que abans que m'augmentessin el sou. Vaig pensar que estava passant una mala època i intentà de no pensar-hi, però als tres mesos ja no pudia seguir fingint que no passava res. Se m'agrí l'humor, m'havia tornat més violent que abans, qualsevol bajanada m'enutjava, vaig començar a beure. Així que decidí afrontar el problema cara a cara i finalment vaig arribar a la conclusió de que no m'agradava fabricar aquest determinat tipus de tasses. Li asseguro que per les nits sofria com un negre. Pensava que m'estava tornant boig i que no sabia el que feia ni el que pensava. Encara en fan basarda alguns pensaments que tenia aleshores. Un dia em vaig enfrontar amb un dels encarregats. Li vaig dir que estava fart de fabricar aquestes tasses idiotes. El paio era una bona persona, es deia Andy, i sempre intentava dialogar amb els treballadors. Em preguntà si preferia fer les tasses que fèiem abans. Aixó és, vaig dir-li. ¿Parles seriosament Dick?, em va dir ell. Mol en serio, vaig respondre. ¿Et donen més feina les tasses noves? En cap manera, li vaig dir, el treball és el mateix, però abans les maleïdes tasses no hem ferien i ara m'estan destrossant per dins. ¿I que dimonis les fa tan diferents, apart que ara son més modernes?, em digué Andy. Justament aixó, vaig respondre, abans les tasses no eren tan modernes i encara que la seva intenció era ferir-me no aconseguien fer-ho, les seves picades no les sentia, en canvi ara las putes tasses semblen samurais armats amb aquestes maleïdes espases de samurai i m'estan tornant boig. En fi, fou una conversació llarga - va dir el desconegut -. L'encarregat malgrat escoltar-me, no va entendre ni una sola paraula. Al dia següent vaig demanar la liquidació i en marxar de la Empresa, mai més he tornat a treballar. ¿Que li sembla?
Morini dubtà abans de contestar-li.
Finalment va dir:
- No se.
- És el que opina gairebé tothom: no saben - digué el desconegut.
-¿Que fa vostè ara? - preguntà Morini.
- Res, ja no treballo, soc un captaire londinenc - va dir el desconegut.
Semblava com si m'estés ensenyant una atracció turística, pensà Morini però es cuità d'expressar-ho en veu alta.
- ¿I vostè que n'opina d'aquest llibre? - va dir el desconegut.
- ¿De quin llibre? - contestà Morini.
El desconegut indicava amb un dels seus dits gruixuts l'exemplar de la editorial Sellerio, de Palerm, que Morini sostenia delicadament amb una ma.
- Ah, em sembla molt bo - va dir.
- Llegeixi'm algunes receptes - li va dir el desconegut amb un to de veu que li semblà amenaçant.
- No se si tinc temps - digué - tinc d'anar a una cita amb una amiga.
- ¿Com es diu la seva amiga? - preguntà el desconegut al mateix to de veu.
- Liz Norton - va dir Morini.
- Liz, bonic nom - comentà el desconegut -. ¿I quin és el seu, si no és una impertinència preguntar-li?
- Piero Morini - va dir Morini.
- Que curiós - digué el desconegut -, el seu nom es gairebé el mateix que el de l'autor del llibre.
- No - replicà Morini -, jo em dic Piero Morini i ell es diu Angelo Morino.
- Si no l'importa - va dir el desconegut -, llegeixi'm almenys els noms d'algunes receptes. Jo tancaré els ulls i las imaginaré.
- D'acord - va dir Morini.
El desconegut tancà els ulls y Morini començà a recitar lentament y amb entonació d'actor alguns títols de les receptes atribuïdes a Sor Juana Inés de la Cruz:
Sgonfiotti al formaggio
Sgonfiotti alla ricotta
Sgonfiotti di vento
Crespelle
Dolce di tuorli di uovo
Uova regali
Dolce alla panna
Dolce alle noci
Dolce di testoline di moro
Dolce alle barbabietole
Dolce di burro e zucchero
Dolce alla crema
Dolce di mamey
Al arribar al dolce di mamey pensà que el desconegut s'havia adormit i començà a allunyar-se del Jardí Italià.

El dia següent fou semblant al primer. Aquesta vegada Norton l'anà a buscar a l'hotel i mentre Morini pagava el compte ella guardà la única maleta de l'italià en el portaequipatges del seu cotxe. Quan sortiren al carrer seguiren la mateixa ruta que l'havia portat el dia anterior a Hyde Park.
Morini se n'adonà i observà en silenci els carrers i després l'aparició del parc que li semblà com una pel•lícula de la selva, mal acolorida, tristíssima, exaltant, fins que el cotxe girà i es va perdre per altres carrers.
Menjaren junts en un barri que Norton havia descobert, un barri proper al riu, on abans hi havia hagut un parell de fàbriques i tallers de reparació de vaixells i en on ara s'aixecaven, en els reformats habitatges, botigues de roba i de alimentació i restaurants de moda. Una boutique petita equivalia en metres quadrats, calculà Morini, a quatre cases d'obrers. El restaurant, a dotze o setze. La veu de Liz Norton ponderava el barri i l'esforç de la gent quer l'estava surant.
Morini pensà que la paraula surar no era la indicada, malgrat el seu aire mariner. Ans al contrari, mentre menjaven les postres sentí desitjos, altre cop, de plorar o, encara millor, de desmaiar-se, de deixar-se esvair, caure de la cadira suaument amb els ulls fixes en el rostre de Norton, i no tornar mai més en si. Però ara Norton explicava una historia sobre un pintor, el primer que havia vingut a viure al barri.
Era un tipus jove, d'uns trenta-tres anys, conegut en l'ambient però no allò que se sol anomenar famós. En realitat se'n va venir a viure aquí perquè el lloguer de l'estudi li sortia mes barat que en altres llocs. En aquella època el barri no era tan alegre com ara. Encara hi vivien vells obrers que cobraven de la Seguretat Social, però ja no hi havia gent jove ni nens. Les dones brillaven per la seva absència: o bé s'havien mort o bé se la passaven dins les seves cases sense sortir mai al carrer. Només hi havia un pub, tan en ruïnes com la resta del barri. En fi, es tractava d'un lloc solitari i decadent. Però això sembla ser que va estimular la imaginació i les ganes de treballar del pintor. Aquest també era un tipus més o menys solitari. O que se sentia bé en la soledat.
Així que el barri no el va espantar, ans al contrari, s'enamorà d'ell. Li agradava tornar per la nit i caminar carrers i carrers sense trobar-se ningú. Li agradava el color de las faroles i la llum que s'espargia per les façanes de les cases. Les ombres que es desplaçaven a mida que ell es desplaçava. Les matinades de color cendra i sutge. La gent de poques paraules que es reunia al pub, del que se'n feu parroquià. El dolor, o el record del dolor, que en aquest barri era literalment xuclat per quelcom sense nom i que es convertia, després d'aquest procés, en buit. La consciència de que aquesta equació era possible: dolor que finalment esdevé buit. La consciència de que aquesta equació era aplicable a tot o gairebé tot.
El cas és que es posà a treballar amb més ganes que mai. Un any després realitzà una exposició a la galeria Emma Waterson, una galeria alternativa de Wapping, i el seu èxit fou tremend. Inaugurà quelcom que després es coneixeria com nou decadentisme o animalisme anglès. Els quadres de la exposició inaugural d'aquesta escola eren grans, de tres metres per dos, i mostraven, entre una amalgama de grisos, les restes del naufragi del seu barri. Com si entre el pintor i el barri s'hagués produït una simbiosi total. És a dir que a vegades semblava que el pintor pintava el barri i altres que el barri pintava al pintor amb els seus llòbrecs traços salvatges. Els quadres no eren dolents. Malgrat tot, la exposició no hauria tingut ni l'èxit ni la repercussió que va tenir de nom sr pel seu quadre estrella, molt més petit que els altres, l'obra mestra que empenyé a tants artistes britànics, anys després, per la senda del nou decadentisme. Aquest, de dos metres per un, era, ben mirat (encara que ningú podia estar segur de mirar-lo be), una el•lipsi d'autoretrats, en ocasions una espiral d'autoretrats (depenia del lloc des d'on fos contemplat), i en el qual en el centre, momificada, penjava la ma dreta del pintor.
Els fets havien succeït així. Un matí, després de dos dies de dedicació febril als autoretrats, el pintor s'havia tallat la ma amb la que pintava, Acte seguit s'havia fet un torniquet al braç i li havia portat la mà a un taxidermista a qui coneixia i qui ja estava al cas de la naturalesa del nou treball que l'esperava. Després s'havia dirigit a l'hospital, on li tallaren la hemorràgia i procediren a suturar el braç. En algun moment algú li preguntà com havia succeït l'accident. Ell contestà que sense voler, mentre treballava, s'havia tallat la mà d'un cop de matxet. Els metges li preguntaren on era la ma tallada, doncs sempre hi havia la possibilitat de reimplantar-se-la. Ell va dir que de pura ràbia i dolor, mentre es dirigia a l'hospital, l'havia llençat al riu.
Encara que els preus eren desorbitadament alts, va vendre tota la exposició. L'obra mestra, es deia, se la va quedar un àrab que treballava a la Borsa, així com també quatre dels quadres grans. Poc després el pintor embogí i la seva dona, doncs aleshores ja s'havia casat, no va tenir més remei que internar-lo en una casa de repòs pels voltants de Lausana o Montreaux.
Encara és allí.
Els pintors, en canvi, començaren a instal•lar-se al barri. Sobre tot perquè era barat, però també atrets per la llegenda d'aquell que havia pintat l'autoretrat més radical dels últims anys. Després arribarem els arquitectes i després algunes famílies que comparen cases restaurades i reconvertides. Després aparegueren les botigues de roba, els tallers teatrals, els restaurants alternatius, fins convertir-se en un dels barris més enganyosament barats i a la moda de Londres.
- ¿Què et sembla la historia?
- No se que pensar - digué Morini.
El desig de plorar, o en el seu defecte, de desmaiar-se prosseguia, però s'aguantà.
El te el prengueren a casa de Norton. Només en aquest moment aquesta es posà a parlar d'Espinoza i Pelletier, però d'una manera casual, com si la historia amb el francès i l'espanyol, de tan sabuda, no fos interessant ni convenient per en Morini (l'estat nerviós del qual no l'hi passà inadvertit, encara que es cuità de no preguntar-li res, sabedora de que amb preguntes rarament s'alleuja l'angoixa), fins i tot ni tan sols per a ella.
La tarda fou molt agradable. Morini, assegut en una butaca des d'on es podia apreciar la sala de Norton amb els seus llibres i les seves reproduccions emmarcades que penjaven de parets blanques, amb les fotos i records misteriosos, amb la seva voluntat expressada en coses tan senzilles com escollir els mobles, de bon gust, acollidors i gens ostentosos, i fins i tot amb la visió d'un tros del carrer arbrat que l'anglesa segurament veia cada matí abans de sortir de casa, començà a sentir-se bé, com si una presència múltiple de la seva amiga l'arropés, com si aquesta presència fos també una afirmació les quals paraules com un nadó, no entenia però el reconfortaven.
Poc abans d'anar-se'n li preguntà pel nom del pintor de qui n'acabava d'escoltar la historia i si tenia el catàleg d'aquella benaurada i espantosa exposició. Es deia Edwin Johns, va dir Norton. Després s'aixecà i buscà en una de les prestatgeries plenes de llibres. Trobà un voluminós catàleg i li donà a l'italià. Abans d'obrir-lo aquest es preguntà si feia bé en insistir en aquesta historia, precisament ara que es trobava tan bé. Però si no ho faig em moriré, es va dir, i obrí el catàleg que més que un catàleg era un llibre d'art de cobria o intentava cobrir tota la trajectòria professional de John, del qual hi havia una fotografia en la primera plana, una foto anterior a la seva auto mutilació, que mostrava un jove d'uns vint-i-cinc anys que mirava directament a la càmera i somreia amb un mig somriure que podia ser de timidesa o de burla. Tenia el cabell fosc i llis.
- Te'l regalo - sentí que deia Norton.
- Moltes gràcies - es sentí contestar.
Una hora després marxaren junts a l'aeroport i una hora després Morini volava rumb a Itàlia.

Per aquella època un crític serbi fins aleshores insignificant, professor d'alemany en la Universitat de Belgrad, publicà en la revista que animava Pelletier un curiós article que recordava en certa manera les troballes minúscules que, molts anys enrere, havia donat a la impremta un crític francès sobre el marqués de Sade i que consistien en un mostrari facsímil de papes solts que vagament testimoniaven el pas del diví marqués per una bugaderia, els aide-mémorie de la seva relació amb cert home de teatre, les minutes d'un metge amb els noms dels medicaments receptats, la compra d'un gipó, on s'hi especificava l'embotonador i el color, etc., tot ell proveït d'un gran aparell de notes de les quals només se'n podia extreure'n una conclusió. Sade havia existit. Sade havia rentat les seves robes i havia comprat robes noves i havia mantingut correspondència amb éssers ja definitivament esborrats per el temps.
El text del serbi se li assemblava molt. El personatge rastrejat en aquest cas, no era Sade sinó Archimboldi, i el seu article consistia en una minuciosa i sovint frustrant indagació que partia d'Alemanya, seguia per França, Suïssa, Itàlia, Grècia, altra cop Itàlia, i acabava en una agència de viatges a Palerm, on Archimboldi semblava havia comprat un bitllet d'avió amb destinació al Marroc. Un ancià alemany, deia el serbi. Les paraules ancià i alemany utilitzades indirectament com varetes màgiques per desvelar un secret i al mateix temps com exemple de literatura crítica i ultra conservadora, una literatura no especulativa, sense idees, sense afirmacions ni negacions, sense dubtes, sense pretensions de guia, ni a favor ni en contra, només un ull que cerca els elements tangibles i no els jutja sinó que els exposa fredament, arqueologia del facsímil i pel mateix arqueologia de la fotocopiadora.

A Pelletier li semblà un text curiós. Abans de publicar-lo n'envià una copia a Espinoza, Morini i Norton. Espinoza va dir que allò podia portar a algun lloc, i encara que investigar i escriure d'aquesta manera li semblava un treball de rata de biblioteca, de subaltern d'un subordinat, creia, i així ho va dir, que era bo que la onada Archimboldiana comptés també amb aquesta classe de fanàtics sense idees. Norton va dir que ella sempre havia tingut la intuïció (femenina) de que Archimboldi més tard o més d'hora acabaria en algun lloc del Magrib, i que l'únic que valia la pena del text del serbi era el bitllet reservat a nom de Benno von Archimboldi, una setmana abans de que l'avió italià comences la seva singladura cap a Rabat. A partir d'ara podem imaginar-lo perdut en una cova de l'Atles, va dir. Morini pel contrari, no va dir res.

Arribats a aquest punt és necessari aclarir quelcom pel bon (o mal) enteniment del text. És veritat que hi hagué una reserva a nom de Benno von Archimboldi. Malgrat tot aquesta reserva no arribà a concretar-se i a l'hora de la sortida no aparegué cap Benno von Archimboldi a l'aeroport. Pel serbi la qüestió era més clara que l'aigua. En efecte, Archimboldi feu personalment una reserva. El podem imaginar en el seu hotel, probablement alterat, potser borratxo, fins i tot potser mig adormit, en la hora abismal i no mancat del cert aroma nauseabund en que es prenen les decisions transcendentals, parlant amb la noia d'Alitàlia i donant per error el seu nom de plume en lloc de fer la reserva amb el nom que figurava en el seu passaport, un error que després, al dia següent, esmenaria anant personalment a l'oficina aèria i comprant un bitllet amb el seu propi nom. Això explicava l'absència d'un Archimboldi al vol a Marroc. Per suposat, també hi havia altres possibilitats: que a última hora i després de pensar-s'ho dues vegades (o quatre) Archimboldi decidís no emprendre el viatge, o que a última hora decidís viatjar, però no al Marroc sino, per exemple als Estats Units, o que tot no fos més que una broma o un malentès.
En el text del serbi es descrivia físicament a Archimboldi. Era fàcil apreciar que aquesta descripció procedia del retrat del suau. Per suposat, en el retrat del suau Archimboldi era un jove escriptor de la postguerra. El serbi l'únic que feia al respecte era envellir aquest mateix jove que havia aparegut pre Frisia al 1949. Amb un únic llibre publicat, deixant-lo convertit en un vell d'entre setanta cinc i vuitanta anys, amb una voluminosa bibliografia rere seu, encara que bàsicament amb els mateixos atributs, com si Archimboldi, al contrari del que li passa a la majoria de les persones, continués sent el mateix. El nostre escriptor, a jutjar per la seva obra, és, no hi ha cap dubte, un home obstinat com un paquiderm, i si durant les hores més malenconioses d'una tarda siciliana es proposà viatjar al Marroc, tot i cometent la relliscada de no fer la reserva amb el seu nom legal sinó a nom d'Archimboldi, res ens pot fer abrigar l'esperança de que al dia següent canviés d'idea i no es dirigís personalment a l'agencia de viatges a comprar el bitllet aquesta vegada amb el seu nom legal i amb el seu passaport legal i no s'embarqués, com un més dels milers d'alemanys vells i solters que cada dia creuaven solitaris els cels rumb a qualsevol país del nord d'Àfrica.

Vell i solter, pensà Pelletier. Un més dels milers d'alemanys vells i solters. Com la màquina soltera. Com el celibatari que envelleix de sobte o com el celibatari que al tornar d'un viatge a la velocitat de la llum es troba a els altres celibataris envellits o convertits en estàtues de sal. Milers, cents de milers de màquines solteres creuant a diari un mar amniòtic, en Alitàlia, menjant espagueti al pomodoro i bevent Chianti o licor de poma, amb els ulls mig tancats i la certesa de que el paradís dels jubilats no es a Itàlia (i per tant no pot estar en cap lloc d'Europa) i volant als aeroports caòtics d'Àfrica o d'Amèrica, on jeuen els elefants. Els grans cementiris a la velocitat de la llum. No se perquè penso això, pensà Pelletier. Taques a la paret i taques a les mans, pensà mirant-se les mans- Fotut serbi de merda.

Al final Espinoza i Pelletier tingueren que admetre, quan ja estava publicat l'article, que lo del serbi no s'aguantava. S'ha de fer investigació, crítica literària, assaigs d'interpretació, pamflets divulgatius si així l'ocasió ho requeria, però no aquest híbrid entre fantaciència i novel•la negra inconclúsa, digué Espinoza, i Pelletier va estar d'acord amb el seu amic.

Per aquells dies, principis de 1997, Norton experimentà un desig de canvi. Tenir vacances. Visitar Irlanda o Nova York. Allunyar-se peremptòriament d'Espinoza i Pelletier. Els cità a ambdós a Londres. Pelletier, d'alguna manera, intuí que res greu o be res irreversible passaria i acudí a la cita amb aire tranquil, disposat a escoltar i parlar poc. Espinoza, pel contrari, es temé el pitjor (que Norton els cités per dir els hi que preferia Pelletier, però assegurant-li a ell que la seva amistat seguiria incòlume, fins i tot potser convidant-lo com a padrí al seu imminent casament).
El primer en aparèixer per el pis de Norton fou Pelletier. Li preguntà si passava quelcom greu. Norton li va dir que s'estimava més parlar de l'assumpte quan arribés Espinoza i així s'estalviaria tenir que repetir el mateix discurs dues vegades. Com no tenien res important a dir-se, es posaren a parlar del temps. Pelletier no tardà a rebel•lar-se i canvià de tema. Norton aleshores es posà a parlar d'Archimboldi. El nou tema de conversa gairebé desballestà a Pelletier. Tornà a pensar en el serbi, tornà a pensar en aquest pobre escriptor vell i solitari i possiblement misantrop (Archimboldi), tornà a pensar en els anys perduts de la propia vida fins que aparegué Norton.
Espinoza es retardava. La vida sencera és una merda, pensà Pelletier amb esglai. I desprès: si no haguéssim format un equip ara seria meva. I després: si no hi hagués agut afinitat i amistat i ànimes bessones i aliança ara seria meva. I una mica després: si no hi hagués agut res ni tan sols l'hauria conegut. I: potser si l'hauria conegut doncs els nostres interessos archimboldians son de cadascun i no sorgiren del conjunt de la nostra amistat. I: podria també ser que ella m'hagués odiat, que m'hagués trobat pedant, massa fred, arrogant, narcisista, un intel•lectual excloent. El terme intel•lectual excloent el divertí. Espinoza es retardava. Norton semblava molt tranquil•la. En realitat Pelletier també semblava molt tranquil, però distava d'estar-ho.
Norton va dir que era normal que Espinoza arribés tard. Els avions pateixen retards, va dir. Pelletier imaginà l'avió d'Espinoza envoltat de flames estavellant-se sobre una pista de l'aeroport de Madrid amb un estrèpit de ferros retorçats.
- Potser tindríem de posar la tele - va dir.
Norton se'l mirà i somrigué. Mai encenc la tele, va dir somrient, estranyada de que Pelletier encara no ho sabés. Per suposat, Pelletier ho sabia. Però no havia tingut suficient presència d'ànim per dir-li: veiem les noticies, veiem si no apareix en la pantalla algun avió estavellat.
- Puc engegar-la - digué -
- Hi és clar - va dir Norton, i Pelletier, mentre s'inclinava sobre els botons de l'aparell la veié de reüll, lluminosa, tan natural, preparant una tassa de té o movent-se d'una habitació a l'altra, posant al seu lloc un llibre que li acabava d'ensenyar, contestant una trucada telefònica que no era d'Espinoza.
Engegà la tele. Feu un recorregut per diferents canals. Veié a un paio barbut i vestit amb robes pobres. Veié a un grup de negres caminant per una pista de terra. Veié a dos senyors de vestit i corbata parlant pausadament, ambdós amb les cames creuades, ambdós mirant de tant en tant un mapa que apareixia i desapareixia a les seves esquenes. Veié a una senyora grasseta que deia: filla... fàbrica... reunió... metges... inevitable, i després somreia amb mig somriure i baixava la mirada. Veié la cara d'un ministre belga. Veié les restes d'un avió fumejant a un costat d'una pista d'aterratge, envoltat d'ambulàncies i cotxes de bombers. Llençà un crit a Norton. Aquesta encara parlava per telèfon.

L'avió d'Espinoza s'ha estavellat, va dir Pelletier sense tornar a aixecar la veu, i Norton en comptes de mirar la pantalla del televisor el mirà a ell. En tingué prou amb pocs segons per donar-se compte de que l'avió en flames no era un avió espanyol. Al costat dels bombers i els equips de rescat s'hi podia apreciar a passatgers que s'allunyaven, alguns coixejant, altres tapats amb mantes, els rostres trasmudats per la por o per l'ensurt, però aparentment indemnes.
Vint minuts després arribà Espinoza i durant el dinar Norton li explicà que Pelletier havia cregut que ell viatjava en l'avió accidentat. Espinoza es va riure però mirà a Pelletier d'una forma estranya, que passà desapercebuda a Norton, però que Pelletier captà a l'instant. El dinar, pel demés, fou trist, encara que l'actitud de Norton era perfectament normal, com si se'ls hagués trobat a ambdós per casualitat i no els hagués fet venir expressament a Londres. El que els hi tenia de dir ho endevinaren abans que ella digués res: Norton volia suspendre, almenys per un temps, les relacions amoroses que sostenia amb ambdós. El motiu que adduí fou que necessitava pensar i centrar-se, després va dir que no volia trencar la seva amistat amb cap dels dos. Necessitava pensar, aixó era tot.
Espinoza acceptà les explicacions de Norton sense fer ni una sola pregunta. A Pelletier, pel contrari, li hauria agradat preguntar-li si el seu exmarit tenia quelcom a veure amb aquesta decisió, però davant l'exemple d'Espinoza preferí callar-se. Després de dinar sortiren a passejar per Londres en el cotxe de Norton. Pelletier insistí en asseure's en el seient del darrere, fins que veié una sageta sarcàstica en els ulls de Norton i aleshores acceptà asseure's on fos, que fou, precisament, en el seient posterior.
Mentre conduïa per Cromwell Road Norton els va dir que potser el mes apropiat, aquella nit, seria anar-se'n al llit amb tots dos. Espinoza es posà a riure i va dir quelcom que pretenia ser graciós, una continuació de la broma, però Pelletier no estava segur de que Norton bromeges i encara estava menys segur de que ell estès preparat per participar en un ménage à trois. Després anaren a esperar la caiguda del sol vora l'estàtua de Peter Pan a Kensington Gardens. S'assegueren en un banc al costat d'una gran alzina, el lloc preferit de Norton que des de petita sentia una gran atracció per aquell lloc. Al principi veieren a algunes persones estirades a la gespa però poc a poc els voltants s'anaren quedant buits. Passaven parelles o dones soles vestides amb certa elegància, de pressa, en direcció a la Serpentine Gallery o a l'Albert Memorial, i en direcció contraria homes amb diaris arrugats o mares arrossegant el cotxet dels seus nadons es dirigien a Bayswater Road.
Quan la penombra començà a escampar-se veieren a una parella de joves que parlaven en espanyol i que s'acostaren a l'estàtua de Peter Pan. La dona tenia el cabell negre i era molt guapa i estirà la ma com si volgués tocar la cama de Peter Pan. El paio que anava amb ella era alt i tenia barba i bigoti i traient-se una llibreta d'una butxaca i apuntà quelcom en ella. Després va dir en veu alta:
- Kensington Gardens.
La dona ja no mirava l'estàtua sinó el llac o més aviat quelcom que es movia entre les herbes i la brusca que separaven aquell petit camí del llac.
- ¿Què es el que ella mira? - va dir Norton en alemany.
- Sembla una serp - digué Espinoza.
- ¿Aquí no hi han serps! - va dir Norton.
Aleshores la dona cridà al paio: Rodrigo, vine a veure aixó, digué. El jove semblà no oir-la. Havia guardat la llibreta en una butxaca de la seva jaqueta de cuir i contemplava en silenci l'estàtua de Peter Pan. La dona s'inclinà i sota les fulles alguna cosa reptà en direcció al llac.
- Doncs sembla, efectivament, una serp - va dir Pelletier.
- És el que jo havia dit - digué Espinoza.
Norton no els hi contestà però es posà dempeus per veure-hi millor.

Aquella nit Pelletier i Espinoza dormiren unes poques hores a la sala de la casa de Norton. Encara que tenien a la seva disposició el sofà llit i la catifa, no hi va haver manera de que aconseguissin conciliar el son. Pelletier tractà de parlar, d'explicar-li a Espinoza lo de l'avió accidentat, però Espinoza li va dir que no feia falta que expliqués res, que ell ho comprenia tot.
A les quatre de la matinada, de comú acord, varen encendre el llum i es posaren a llegir. Pelletier obrí un llibre sobre la dona de Berthe Morisor, la primera dona en pertànyer al grup impressionista, però al cap d'una estona li varen venir ganes d'estavellar-lo contra la paret. Espinoza, pel contrari, va treure de la seva bossa de viatge El cap, la última novel•la que havia publicat Archimboldi, i es posà a repassar les notes que havia escrit en els marges de les fulles i que constituïen el nucli d'un assaig que pensava publicar en la revista que dirigia Borchmeyer.
La tesi d'Espinoza, tesi compartida per Pelletier, era que amb aquesta novel•la Archimboldi donava per tancada la seva aventura literària. Després de el cap, deia Espinoza , ja no hi ha més Archimboldi en el mercat del llibre, opinió que un altre il•lustre archimboldià, Dieter Hellfeld, considerava massa arriscada, basada només en l'edat de l'escriptor, atès que el mateix s'havia dit d'Archimboldi quan aquest publicà la perfecció ferroviària i fins i tot el mateix digueren uns professors berlinesos quan aparegué Bitzius. A les cinc del matí Pelletier es donà una dutxa i després preparà cafè. A les sis Espinoza estava adormit altra volta però a les sis i mitja tornà a despertar-se amb un humor de gossos. A les set menys quinze trucaren a un taxi i li arreglaren la sala.
Espinoza escriví una nota de comiat. Pelletier la mirà de passada i després de pensar-s'ho uns segons decidí deixar ell també una nota de comiat. Abans d'anar-se'n li preguntà a Espinoza si no es volia dutxar. Em dutxaré a Madrid, contestà l'espanyol. Allí l'aigua és millor. És veritat, va dir Pelletier, encara que la seva resposta li semblà estúpida i conciliadora. Després els dos se n'anaren sense fer soroll i esmorzaren, com ja ho havien fet tantes vegades, a l'aeroport.

Mentre l'avió de Pelletier el portava de tornada a París , aquest, incomprensiblement, es posà a pensar en el llibre sobre Berthe Morisot que la nit anterior havia desitjat estampar sobre la paret. ¿Perquè?, es preguntà Pelletier. ¿És que no l'hi agradava Berthe Morisot o allò que aquesta en un moment donat podia representar? En realitat a ell li agradava Berthe Morisot. De sobte s'adonà de que aquell llibre no l'havia comprat Norton sinó ell, de que havia estat ell qui havia viatjat de París a Londres amb el llibre embolicat en paper de regal, que les primeres reproduccions de Berthe Morisot que torno veié en sa vida foren les que aparegueren en aquell llibre, amb Pelletier al costat, acariciant-li la nuca i comentant-li cada quadre de Berthe Morisot. ¿Se'n penedia ara d'haver-li regalat aquest llibre? No, per suposat que no. ¿Tenia quelcom a veure la pintora impressionista amb la seva separació? Aquesta era una idea ridícula. ¿Perquè aleshores havia desitjat estampar el llibre sobre la paret? I més important encara: ¿perquè pensava en Berthe Morisot i en el llibre i en la nuca de Norton i no en la possibilitat certa d'un ménage à trois que aquella nit havia levitat com un bruixot indi udolador en el pis de l'anglesa sense arribar a materialitzar-se mai?

Mentre l'avió d'Espinoza el portava de tornada a Madrid, aquest, al contrari que Pelletier, pensava en el que ell creia la ultima novel•la d'Archimboldi i en que si tenia raó, com creia tenir-la, no hi haurien més novel•les d'Archimboldi, amb tot el que aixó significava, y també pensava en un avió en flames i en els desitjos foscos de Pelletier (molt modern el fill de puta, però només quan li convé), i de tan en tant mirava per la finestreta i li donava un cop d'ull als motors i es moria de ganes de estar de tornada a Madrid.

Durant un temps Pelletier i Espinoza varen estar sense trucar-se per telèfon, encara que les converses amb Norton cada vegada eren més, ¿com dir-ho?, afectades, com si la relació es sostingués únicament gràcies als bons modals, i tan sovint com abans amb Morini, amb qui res havia canviat.
El mateix li succeïa a Espinoza, encara que aquest tardà una mica més en adonar-se'n de que lo de Norton anava en serio. Per suposat, Morini va percebre que quelcom havia succeït amb els seus amics, però per discreció o per mandra, una mandra feixuga i al mateix temps dolorosa que a vegades l'atenallava, preferí no donar-se per assabentat, actitud que Pelletier i Espinoza agraïren.
Fins i tot Borchmeyer, que en certa manera temia el tàndem que formaven l'espanyol i el francès, notà quelcom nou en la correspondència que mantenia amb ambdós, insinuacions velades, lleugeres retractacions, mínims dubtes, però molt eloqüents tractant-se d'ells, sobre la metodologia fins aleshores comuna.

Després va venir una Assemblea de Germanistes a Berlín, un Congrés sobre Literatura Alemanya del segle XX a Sttutgart, un simposi sobre literatura alemanya a Hamburg i un encontre sobre el futur de la literatura alemanya a Maguncia. A l'assemblea de Berlín assistiren Norton, Morini, Pelletier i Espinoza, però per una raó o per una altra només una vegada es varen poder veure els quatre, durant un esmorzar, rodejats, a més a més, per altres germanistes que lluitaven abrivadament per la mantega i la melmelada. Al congrés assistiren Pelletier, Espinoza i Norton, i si bé Pelletier aconseguí parlar amb Norton a soles (mentre Espinoza intercanviava punts de vista amb Schwarz), quan li tocava el torn a Espinoza de parlar amb Norton, Pelletier marxà discretament amb Dieter Hellfeld.
Aquesta vegada Norton s'adonà que els seus amics no volien parlar entre ells, en ocasions ni tan sols veure's, fet que no deixà d'afectar-la doncs d'alguna manera se sentia culpable del distanciament experimentat entre ambdós.
Al simposi hi assistiren únicament Espinoza i Morini, i procuraren no avorrir-se, i ja que eren a Hamburg anaren de visita a la editorial Bubis i complimentaren a Schnell, però no pogueren veure a la senyora Bubis, a qui havien comprat un ram de roses, doncs aquesta es trobava de viatge per Moscou. Aquesta dona, els digué Schnell, no se d'on treu tanta vitalitat, i després deixà anar una riallada satisfeta que a Espinoza i a Morini els semblà excessiva. Abans d'anar-se'n de la editorial li donaren les roses a Schnell.
A l'encontre només hi assistiren Pelletier i Espinoza i aquesta vegada no els quedà més remei que enfrontar-se i posar les cartes sobre la taula. Al principi, com és natural, ambdós tractaren d'evitar-se de forma cortès la major part de les vegades, o de manera abrupta en algunes comptades ocasions, però al final no els quedà més remei que parlar. L'esdeveniment fou al bar de l'hotel, a altes hores de la nit, quan ja només quedava un cambrer, el més jove de tots els cambrers, un xicot alt i ros i somnolent.
Pelletier estava assegut en un extrem de la barra i Espinoza en l'altre. Després el bar començà a buidar-se poc a poc i quan ja només quedaven ells el francès s'aixecà i s'acomodà al costat de l'espanyol. Intentaren parlar de l'encontre, però al cap d'uns minuts es donaren compte de que resultava ridícul avançar o fingir que avançaven en aquesta direcció. Fou Pelletier, més expert en l'art dels apropaments i de les confidències, qui donà altre cop el primer pas. Preguntà per Norton. Espinoza confessà que no en sabia res. Després va dir que a vegades la trucava per telèfon i que era com parlar amb una desconeguda. Aixó últim ho inferí Pelletier, doncs Espinoza, que en ocasions s'expressava mitjançant el•lipsis inintel•ligibles, no va dir desconeguda a Norton sinó que mencionà la paraula ocupada i després la paraula absent. El telèfon en el departament de Norton, durant una estona, els acompanyà en la conversa. Un telèfon blanc que sostenia la ma blanca, l'avantbraç blanc d'una desconeguda. Però no era una desconeguda. No en la mida en que ambdós s'havien enllitat amb ella. Oh cérvola blanca, cervatella, blanca cérvola, xiuxiuejà Espinoza. Pelletier suposà que citava a un clàssic, però no va fer cap comentari i li preguntà si anaven camí de convertir-se definitivament en enemics. La pregunta semblà sorprendre a Espinoza, com si mai hagués pensat en aquesta possibilitat.
- Aixó és absurd, Jean Claude - digué, encara que Pelletier notà que ho deia després de pensar-ho durant molt temps.
Acabaren la nit borratxos i el cambrer jove ajudà a ambdós a abandonar el bar. Del final d'aquella vetllada Pelletier recordava, sobre tot, la força del cambrer, que carregà amb una a cada banda fins als ascensors del lobby, com si Espinoza i ell fossin adolescents de no més de quinze anys, dos adolescents nyicris atrapats entre els braços poderosos d'aquell jove cambrer alemany que es quedava dins a l'última hora, quan tots el demés cambrers veterans ja se n'havien anat a les seves cases, un noi de camp a jutjar per la cara i la complexió física, o un obrer, i també recordava quelcom així com un xiuxiueig que després s'adonà que era una espècie de riure, el riure d'Espinoza mentre era transportat per el cambrer camperol, un riure baixet, un riure discret, com si la situació no tan sols fos ridícula sinó també una vàlvula d'escapament per les seves inconfessables penes.

Un dia, quan ja portaven més de tres mesos sense visitar a Norton, un d'ells trucà per telèfon l'altre i li suggerí un cap de setmana a Londres. No se sap si fou Pelletier qui trucà o si fou Espinoza. En teoria l'autor de la trucada hauria d'haver estat aquell que tenia el més alt sentit de la fidelitat, o el que tenia el més alt sentit de l'amistat, que essencialment és el mateix, però la veritat és que ni Pelletier ni Espinoza tenien un concepte molt gran d'aquesta virtut. Verbalment, per descomptat, l'acceptaven, encara que amb matisos. En la pràctica, pel contrari, cap dels dos creia en la amistat ni en la fidelitat. Creien en la passió, creien en un híbrid de felicitat social o pública - ambdós votaven socialista, encara que de tan en tan s'abstenien -, creien en la possibilitat de l'auto realització.
Però el cert es que un dels dos trucà i l'altre acceptà i un divendres a la tarda es trobaren a l'aeroport de Londres, des d'on agafaren un taxi que primer els portà a un hotel i després un altre taxi, ja molt propera l'hora de sopar (havien reservat prèviament una taula per a tres a Jane & Chloe), que els portà a l'apartament de Norton.
Des de l'acera, després de pagar al taxista, contemplaren les finestres il•luminades. Després, mentre el taxi s'allunyava, veieren l'ombra de Liz, l'ombra adorada, i després, com si un alè d'aire fètid irrompés en un anunci de compreses, l'ombra d'un home que els deixà paralitzats, Espinoza amb un ram de flors a la ma, Pelletier amb un llibre de Sir Jacob Epstein embolicat en un finíssim paper de regal. Però el teatre xinès aeri no acabà allí. En una finestra, l'ombra de Norton mogué els braços, com si intentés explicar alguna cosa que el seu interlocutor no volia entendre. En l'altre finestra, l'ombra de l'home, per horror dels seus dos únics i bocabadats espectadors, feu un moviment com de hul•la-hop, o quelcom que a Pelletier i Espinoza els semblà un moviment de hul•la-hop, primer els malucs, després les cames, el tronc, ¿fins i tot el coll!, un moviment on es deixava entreveure sarcasme i burla, a menys que rere les cortines l'home s'estigués despullant o fonent-se, lo que certament no semblava ser el cas, un moviment o una sèrie de moviments, mes aviat, que denotava no tan sols sarcasme sinó també maldat, seguretat i maldat, una seguretat obvia, doncs en l'apartament ell era el més fort, ell era el més alt i el més musculós i el que podia jugar al hul•la-hop.
En l'actitud de l'ombra de Liz, malgrat tot, hi havia quelcom estrany. Fins on ells la coneixien, i creien conèixer-la bé, l'anglesa no era de les que permeten desplants, menys encara si aquests es produïen en la seva pròpia casa. Per el que cabia la possibilitat, decidiren, de que l'ombra de l'home no hi fos, finalment, jugant al hul-la-hop ni insultant a Liz sinó més aviat rient-se, i no d'ella si més no amb ella. Però l'ombra de Norton no semblava riure's. Després l'ombra de l'home desaparegué: potser s'havia acostat a mirar llibres, potser al bany o a la cuina. Potser s'havia deixat caure al sofà i encara se'n reia. I acte seguit l'ombra de Norton s'acostà a la finestra, semblà empetitir-se, i després apartà les cortines i obrí la finestra, amb els ulls tancats, com si necessités respirar l'aire nocturn de Londres, i després obrí els ulls i mirà cap avall, cap a l'abisme, i els veié.
La saludaren com si el taxi acabes de deixar-los allí. Espinoza agità el seu ram de flors en l'aire i Pelletier el seu llibre i després, sense quedar-se a veure el rostre perplex de Norton, es dirigiren a l'entrada de l'edifici i esperaren a que Liz els franquegés el portal.
Ho donaven tot per perdut. Mentre pujaven les escales, sense parlar, oïren com s'obria la porta i encara que no la veien ambdós pressentiren la presència lluminosa de Norton en el replà. El pis feia olor de tabac holandès. Recolzada en l'obertura de la porta Norton els mirà com si fossin dos amics morts feia molt, els quals fantasmes tornen de la mar. L'home que els esperava a la sala era mer jove que ells, probablement un paio nascut en els setanta, a meitats dels setanta, i no en els seixanta. Portava un jersei de coll alt, encara que el coll semblava cedit, i texans rentussats i sabatilles esportives. Donava la impressió de ser un alumne de Norton o un professor suplent.
Norton va dir que es deia Alex Pritchard. Un amic. Pelletier i Espinoza li donaren la ma mentre somreien, fins i tot sabent que els seus somriures serien lamentables. Pritchard, pel contrario, no va somriure. Dos minuts després estaven tots asseguts a la sala bevent whisky i sense parlar. Pritchard , que bevia suc de taronja, s'assegué al costat de Norton i li passà un braç per sobre de l'esquena, un gest que l'anglesa , al principi, semblà no donar-li importància (de fet, el llarg braç de Pritchard es recolzava en el respatller del sofà i només els seus dits allargats com els d'una aranya o un pianista, fregaven de tant en tant la brusa de Norton), però a mida que el temps transcorria Norton s'anà posant cada vegada més nerviosa i els seus viatges a la cuina o al seu dormitori es feren més freqüents.
Pelletier assajà alguns temes de conversa. Tractà de parlar de cinema, de música, de les últimes obres teatrals, sense rebre ajuda ni tan sols d'Espinoza, que en el mutisme semblava rivalitzar amb Pritchard, si bé el mutisme d'aquest, com a mínim era el de l'observador, a parts iguals distret i interessat, i el mutisme d'Espinoza era el de l’observa’t, sumit en el dissort i la vergonya. De sobte, i sense que ningú pugues dir a ciència certa qui ho va iniciar, es posaren a parlar dels estudis archimboldians. Probablement fou Norton, des de la cuina, la que mencionà el treball en comú. Pritchard esperà a que ella tornés i aleshores, novament el braç estès al llarg del respatller i els seus dits d'aranya sobre l'espatlla de l'anglesa, va dir que la literatura alemanya li semblava una estafa.
Norton va riure, com si algú li hagués explicat un acudit. Pelletier preguntà que coneixia ell, Pritchard, de la literatura alemanya.
- En realitat, molt poc - va dir el jove.
- Aleshores vostè es un cretí - digué Espinoza.
- O un ignorant, almenys - va dir Pelletier..
- En qualsevol cas, un baliga-balaga - digué Espinoza.
Pritchard no entengué el significat de la paraula baliga-balaga, que Espinoza pronuncià en espanyol. Tampoc Norton ho entengué i volia saber-ho.
- Baliga-balaga - va dir Espinoza - és algú inconsistent, també pot aplicar-se aquesta paraula als necis, però hi ha necis consistents, i baliga-balaga s'aplica només als necis inconsistents.
- ¿M'està vostè insultant? - volia saber Pritchard.
-¿Se sent vostè insultat? . li digué Espinoza, que començà a suar copiosament.
Pritchard begué un glop de suc de taronja i va dir que si, que en realitat es sentia insultat.
- Aleshores te vostè un problema, senyor - digué Espinoza.
- Típica reacció d'un baliga-balaga - afegí Pelletier.
Pritchard s'aixecà del sofà. Espinoza s'aixecà de la butaca. Norton va dir ja n'hi ha prou, us esteu comportant com nens imbècils. Pelletier esclatà a riure. Pritchard s'acostà a Espinoza i li colpejà el pit amb el dit índex, que era gairebé tan llarg com el dit mig. Colpejà el pit, una, dues, tres, quatre vegades, mentre deia:
- Un: No m'agrada que m'insultin. Dos: no m'agrada que em prenguin per neci. Tres: No m'agrada que un espanyol de merda es burli de mi. Quatre: si tens quelcom més a dir-me sortim al carrer.
Espinoza mirà a Pelletier i li preguntà, en alemany, per suposat, que podia fer.
- No surtis al carrer - li digué Pelletier.
- Alex , ves-te'n d'aquí - va dir Norton.
I com Pritchard en el fons no tenia intenció de esbatussar-se amb ningú, li donà un petó a la galta a Norton i marxà sense acomiadar-se d'ells.

Aquesta nit soparen els tres en el Jane & Chloe. Al principi estaven una mica moixos, però el sopar i el vi els animaren i al final tornaren a casa rient-se. No gosaren, malgrat tot, preguntar-li a Norton qui era Pritchard ni ella va fer cap comentari destinat a il•luminar la figura allargassada d'aquell jove malhumorat. Pel contrari, gairebé al final del sopar, a manera d'explicació, parlaren d'ells mateixos, de lo a la vora que havien estat d'espatllar, potser irremeiablement, l'amistat que cadascun sentia per l'altre.
El sexe, convingueren, era massa bonic (tot i que gairebé de seguida es varen penedir d'haver utilitzat aquest adjectiu) com per convertir-se en l'obstacle d'una amistat cimentada tant en les afinitats emocionals, com intel•lectuals. Pelletier i Espinoza es cuitaren, no obstant, de deixar clar, allí, l'un davant de l'altre, que l'ideal per a ells, i suposaven també per a Norton, era que finalment, i de forma no traumàtica (soft landing, digué Pelletier), ella es decidís definitivament per un dels dos, o per cap, afirmà Espinoza, en qualsevol cas una decisió que quedava a les seves mans, en les de Norton, i que ella podia prendre quan volgués, en el moment en que és l'acomodés, fins i tot o prendre-la mai, postergar-la i diferir-la i retardar-la i prorrogar-la i aplaçar-la fins al seu llit de mort, a ells els donava igual, doncs tan enamorats es sentien ara, que Liz els mantenia en els llimbs, com abans, quan eren els seus amants a coamants en actiu, com l'estimaren després, quan ella n'escollís a un, o després (un després només una mica més amarg, d'amargor compartida, és a dir d'amargor en certa forma mitigada), quan ella, si així era la seva voluntat, no escollís a cap dels dos. A lo qual Norton respongué amb una pregunta, en la que era possible veure-hi quelcom de retòrica, però una pregunta plausible al cap i a la fi: ¿què succeiria si, mentre ella desfullava la margarita, un d'ells, Pelletier, per exemple, s'enamorava instantàniament d'una alumna més jove i més guapa que ella, i també més rica, i molt més encantadora? ¿Devia ella considerat trencat el pacte i rebutjar automàticament a Espinoza? ¿O devia, per el contrari, quedar-se amb l'espanyol, atès que no podia quedar-se amb ningú més? Pelletier i Espinoza respongueren que la possibilitat real de que el seu exemple s'acomplís era remotíssima, i que ella, amb o sense exemple, podia fer el que volgués, fins i tot, ficar-se monja, si era el seu desig.
- Cadascun de nosaltres el que vol és casar-se amb tu, viure amb tu, tenir fills amb tu, envellir amb tu, però ara, en aquest moment de les nostres vides, l'únic que volem es conservar la teva amistat.

A partir d'aquesta nit, els vols a Londres es reprengueren. A vegades apareixia Espinoza, altres vegades Pelletier, i en algunes ocasions apareixien ambdós. Quan aixó succeïa solien allotjar-se en l'hotel de sempre, un hotel petit i incòmode Folet Street, a la vora del Middlesex Hospital. Quan abandonaven la casa de Norton, a vegades solien donar un passeig pels voltants de l'hotel, generalment silenciosos, frustrats, d'alguna forma esgotats per la simpatia i l'encant que s'obligaven a desplegar durant aquestes visites conjuntes. En no poques ocasions es quedaven quiets, aturats al costat de la farola de la cantonada, observant a les ambulàncies que entraven o sortien de l'hospital. Els infermers anglesos parlaven a crits, encara que el so de les seves veus els hi arribava amb sordina.
Una nit, mentre contemplaven l'entrada desacostumadament buida de l'hospital, es preguntaren perquè, quan venien junts a Londres, cap dels dos es quedava en l'apartament de Liz. Per cortesia, probablement, es varen dir. Però cap dels dos creia ja en aquest tipus de cortesia. I també es preguntaren, al principi renuents i al final amb vehemència, perquè no anaven al llit els tres junts. Aquella nit una llum verda i malaltissa sortia de les portes de l'hospital, un verd clar com de piscina, i un infermer fumava una cigarreta, dempeus, enmig de l'acera, i entre els cotxes aparcats ni havia un amb les llums enceses, una llum groga com de niu, però no un niu qualsevol, sinó un niu postguerra nuclear, un niu on ja no hi tenien cabuda les certeses sinó el fred i l'abatiment i la desídia.
Una nit, mentre parlava per telèfon amb Norton, des de París o des de Madrid, un d'ells va treure a col•lació el tema. Per la seva sorpresa Norton li va dir que ella també, des feia temps, s'havia plantejat aquesta possibilitat.
- No crec que t'ho proposem mai - va dir el que parlava per telèfon.
- Ja ho sé - contestà Norton -. Us fa por. Espereu que sigui jo qui doni el primer pas.
- No ho sé - va dir el que parlava per telèfon -, potser no sigui tan simple com aixó.
En un parell d'ocasions tornaren a trobar-se Pritchard. El jove llargarut ja no es mostrava tan malhumorat com abans, si bé es cert que els encontres foren casuals, sense temps per desplants ni violències. Espinoza arribava al pis de Norton quan Pritchard se n'anava. Pelletier es creuà una vegada amb ell a l'escala. Aquest últim encontre, sens dubte, tot i que breu fou significatiu. Pelletier saludà a Pritchard. Pritchard saludà a Pelletier, i quan ja ambdós s'havien donat l'esquena Pritchard es donà la volta i cridà a Pelletier amb un xiuxiueig.
- ¿Vols un consell? - va dir. Pelletier el mirà astorat -. Ja se que no els vols, vell, però igualment te'l donaré. Ves en compte - va dir Pritchard.
- ¿En compte de què? - encertà a dir Pelletier.
- De la Medusa - digué Pritchard -, guarda't de la Medusa. I després, abans de seguir baixant l'escala, afegí:
- Quan le tinguis a les mans t'explotarà.
Durant una estona Pelletier es quedà immòbil, escoltant les passes de Pritchard a l'escala i després el soroll de la porta del carrer que s'obria i es tancava. Només quan el silenci es feu insuportable tornà a pujar per l'escala, pensatiu i a les fosques.

Res li explicà a Norton del seu incident amb Pritchard, però en arribar a París li faltà temps per trucar a Espinoza per telèfon i narrar-li l'enigmàtic encontre.
- És estrany - va dir l'espanyol - Sembla un avís, però també una amenaça.
- A més a més - digué Pelletier -, Medusa es una de les tres filles de Forcis i Cero, les anomenades Gorgones, tres monstres marins. Segons Hesíodo, Esteno i Euríale, les altres dues germanes, eren immortals. Medusa, pel contrari, era mortal.
- ¿Has estat llegint mitologia clàssica? - va dir Espinoza.
- És el primer que he fet només arribar a casa - contestà Pelletier -. Escolta aixó: quan Perseo li tallà el cap a Medusa del seu cos sortí Crisaor, el pare del monstre Geríones, i el cavall Pegaso.
- ¿El cavall Pegaso sortí del cos de Medusa? No fotis - comentà Espinoza.
- Sí, Pegaso, el cavall alat, que per a mi representa l'amor.
- ¿Per a tu Pegaso representa l'amor? - va dir Espinoza.
- Doncs si.
- És rar - comentà Espinoza.
- Bé, son coses del liceu francès - li va dir Pelletier.
- ¿I tu creus que Pritchard sap aquestes coses?
- És impossible - va dir Pelletier, encara que ves tu a saber, però no, no ho crec.
- ¿Aleshores quina conclusió en treus?
- Doncs que Pritchard em posa, ens posa, en guàrdia contra un perill que nosaltres no veiem. O bé que Pritchard volia dir-me que només després de la mort de Norton jo trobaré, nosaltres trobarem, el veritable amor.
- ¿La mort de Norton? - exclamà Espinoza.
- Hi és clar, ¿és que no ho veus?, Pritchard es veu a si mateix com Perseo, l'assassí de Medusa.

Durant un temps, Espinoza i Pelletier anaren com esperitats. Archimboldi, que tornava a sonar com a clar candidat al Nobel, els deixava indiferents. Llurs treballs en la universitat, col•laboracions periòdiques amb revistes de diferents departaments de germàniques del mon, classes i fins i tot els congressos als que hi assistien com a somnàmbuls o com detectius drogats, es ressentiren. Hi eren però no hi eren. Parlaven però pensaven en una altra cosa. L’únic que els interessava de veritat era Pritchard. La presència ominosa de Pritchard que rondava a Norton gairebé tot el temps. Un Pritchard que identificava a Norton amb Medusa, amb la Gorgona, un Pritchard del que ells, espectadors discretíssims, a penes en sabien res.
Per compensar-ho començaren a preguntar per ell a la única persona que podia donar-els-hi algunes respostes. Al principi Norton es mostrà renuent a parlar. Era professor, tal com havien suposat, però no treballava a la universitat sinó en una escola d'ensenyament secundari. No era de Londres sinó d'un poble proper a Bournemouth. Havia estudiat a Oxford durant un any, i després, incomprensiblement per a Espinoza i Pelletier, s'havia traslladat a Londres, en la qual universitat acabà els seus estudis. Era d'esquerres, d'una esquerra possible, i segons Norton en alguna ocasió li havia parlat dels seus plans, que mai es concretaven en una acció definida, d'ingressar al Partit Laborista. L'escola on donava classes era una escola pública amb una bona porció d'alumnes procedents de famílies d'immigrants. Era impulsiu i generós i no tenia massa imaginació, quelcom que Pelletier i Espinoza ja donaven per fet. Però aixó no els tranquil•litzava.
- Un cabró pot no tenir imaginació i realitzar un únic acte de imaginació, en el moment més inesperat - va dir Espinoza.
- Anglaterra està plena de porcs d'aquesta espècie - fou la opinió de Pelletier.
Una nit, mentre parlaven per telèfon des de Madrid a París, descobriren sense sorpresa (la veritat és que sense ni un bri de sorpresa) que ambdós odiaven, i cada vegada més, a Pritchard.

Durant el següent congrés al que assistiren (-l'obra de Benno von Archimboldi com a mirall del segle XX-, un encontre de dos dies de durada a Bolonia, copat per els joves archimboldians italians i per una fornada d'archimboldians neoestructuralistes de diversos països d'Europa) decidiren explicar-li a Morini tot el que els hi havia passat en els últims mesos i tots els temors que abrigaven amb respecte a Norton i Pritchard.
Morini, que estava una mica més desmillorat que la última vegada (encara que ni l'espanyol i el francès se n'adonaren), els escoltà pacientment en el bar de l'hotel i en una trattoria propera a la seu de l'encontre i en un restaurant caríssim de la part vella de la ciutat i passejant a l'atzar per els carrers bolonyesos mentre ells empenyien la cadira de rodes sense deixar de parlar en cap moment. Al final, quan volgueren aconseguir la seva opinió sobre l'embolic sentimental, real o imaginari, en el que estaven ficats, Morini es preguntà si algun d'ells, o ambdós, li havia preguntat a Norton si estimava o si es sentia atreta per Pritchard. Tingueren que confessar que no, que per delicadesa, per tacte, per finor, per consideració a Norton, en fi, no li ho havien preguntat.
- Doncs teníeu d'haver començat per aquí - va dir Morini, que encara que es trobava malament, i marejat a més a més per tantes voltes, no deixà escapar ni un sospir de queixa.

(I arribats a aquest punt s'ha de dir que és cert el refrany que diu: cria fama i posat a dormir, doncs la participació, ja no diguem l'aportació, d'Espinoza i Pelletier a l'encontre -La obra de Benno von Archimboldi com a mirall del segle XX-, fou en el millor dels casos nul•la, en el pitjor catatònica, com si de sobte estiguessin desgastats o absents, envellits de forma prematura o sota els efectes d'un shock, quelcom que no passà inadvertit per alguns dels assistents acostumats a la energia que l'espanyol i el francès solien desplegar, a vegades fins i tot sense miraments, en aquest tipus d'esdeveniments, ni tampoc passà inadvertit per la camada última d'archimboldians, nois i noies acabats de sortir de la universitat, nois i noies amb un doctorat encara calent sota el braç i que pretenien, sense parar esment en els mitjans, imposar la seva particular lectura d'Archimboldi, com missioners disposats a imposar la fe en Déu encara que per aconseguir-ho fes falta pactar amb el diable, gent en general, diguem-ne racionalistes, no en el sentit filosòfic sinó en el sentit literal de la paraula, que sol ser pejoratiu, als quals no els interessava tan la literatura com la crítica literària, l'únic camp segons ells - o segons alguns d'ells - on encara era possible la revolució, i que d'alguna manera es comportaven no com a joves sinó com nous joves, en la mateixa mida en que hi ha rics i nous rics, gent en general, repetim-ho, lúcida, encara que sovint negada per fer la O amb un canut, i els quals encara que advertiren un estar i no estar, una presencia absència en el pas fugaç de Pelletier i Espinoza per Bolonia, foren incapaços d'adonar-se del que veritablement importava: El seu absolut avorriment pertot el que es deia allí sobre Archimboldi, la seva forma d'exposar-se a les mirades alienes, similar, en la seva manca d'astúcia, als andamis de les víctimes dels caníbals, que ells, caníbals entusiastes i sempre famolencs, no veieren, els seus rostres trentenaris embotornats per l'èxit, els seus viatges anaven des del fàstic fins la bogeria, els seus balbuceigs en clau que només volien dir una paraula: estimem, o potser una paraula i una frase: estimem, deixa'm estimar-te, però que ningú, evidentment, entenia)
Així que Pelletier i Espinoza, que passaren per Bolonia com dos fantasmes, en la següent visita a Londres li preguntaren a Norton, diries que esbufegant, com si no haguessin deixat de córrer o de trotar, en somnis o en la realitat, però ininterrompudament, si aquesta, l'estimada Liz que no havia pogut anar a Bolonia, estimava o volia a Pritchard.
I Norton els va dir que no. I després que potser sí, que era difícil donar una resposta concloent a aquest respecte. I Pelletier i Espinoza li digueren que ells necessitaven saber-ho, és a dir que necessitaven una confirmació definitiva. I Norton els preguntà perquè ara, precisament ara, s'interessaven per Pritchard.
I Pelletier i Espinoza li varen dir, gairebé a punt de plorar, que si no ara, quan?
I Norton els preguntà si estaven gelosos. I aleshores ells li digueren que fins ací podíem arribar, que gelosos en cap manera, que tal com portaven ells la seva amistat acusar-los de gelosos era gairebé un insult.
I Norton va dir que només era una pregunta. I Pelletier i Espinoza li contestaren que no estaven disposats a respondre a una pregunta tan càustica o capciosa o mal intencionada. I després se n'anaren a sopar i els tres varen beure més del compte, feliços com nens, parlant de la gelosia i de les funestes conseqüències d'aquesta. I també parlant de la inevitabilitat de la gelosia. I parlant de la necessitat de la gelosia, com si la gelosia fos necessari en mig de la nit. Per no mencionar la dolçor i les ferides obertes que en ocasions, i sota certes mirades, son llaminadures. I a la sortida agafaren un taxi i seguiren discursejant.
I el taxista, un paquistaní, durant els primers minuts els observà pel mirall del retrovisor, en silenci, com si no donés crèdit a quan estava escoltant, i després exclamà alguna cosa en la seva llengua i el taxi passà per Harmsworth Park i l'Imperial War Museum, per Brook Street i després per Austral i després per Geraldine, donant tota la volta al parc, una maniobra del tot innecessària. I quan Norton li va dir que s'havia perdut, i l'indicà quins carrers devia agafar per retrobar el rumb el taxista retornà, altra cop, al seu silenci, sense més murmuris en la seva llengua incomprensible, per després reconèixer que, en efecte, el laberint que era Londres havia aconseguit desorientar-lo.
Aspecte que portà a Espinoza a dir que el taxista, sense proposar-s'ho, cony, havia citat Borges, que una vegada comparà Londres amb un Laberint. A lo que Norton replicà que molt abans que Borges Dickens i Stevenson s'havien referit a Londres utilitzant aquest trop. Cosa que per lo vist, el taxista no estava disposat a tolerar, doncs acte seguit va dir que ell, un paquistaní, podia no conèixer a l’esmenta’t Borges, i que també podia no haver llegit mai a aquests esmentats senyors Dickens i Stevenson, i que fins i tot potser encara no coneixia prou bé Londres i els seus carrers i que per aquesta raó la havia comparat amb un laberint, però que, en canvi, sabia molt bé el que era la decència i la dignitat i que, pel que havia escoltat, la dona ací present, es a dir Norton, estava mancada de decència i de dignitat, i que en el seu país aixó tenia un nom, el mateix que se li donava a Londres, quina casualitat, i que aquest nom era el de puta, encara que també era lícit utilitzar el nom de meuca o bagassa o porca, i que els senyors aquí presents, senyors que no eren anglesos a jutjar pel seu accent, també tenien un nom en el seu país i aquest nom era el de fatxendes o macarrons o macros o cafiches.
Discurs que, dit sense exagerar, agafà per sorpresa als archimboldians, els quals tardaren en reaccionar, diguéssim que els improperis del taxista foren deixats anar a Geraldine Street i que ells pogueren articular paraula a Saint George's Road. I les paraules que pogueren articular foren: aturi immediatament el taxi que baixem. O bé: aturi aquest fastigós vehicle que nosaltres preferim baixar. Cosa que el paquistaní feu sens demora, accionant, al temps que aparcava, el taxímetre, i anunciant als seus clients el que aquests li devien. Acte consumat o última escena o última salutació que Norton i Pelletier, potser paralitzats encara per la injuriosa sorpresa, no consideraren anormal, però que contrapassar, i amb escreix, el got de la paciència d'Espinoza, el qual, al temps que baixava, obrí la porta davantera del taxi i tragué violentament d'aquest al seu conductor, qui no esperava una reacció així d'un cavaller tan ben vestit. Menys encara esperava la pluja de potades ibèriques que començà a caure-li a sobre, potades que primer només li donava Espinoza, però que després, un cop cansar-se'n aquest, li propinà Pelletier, malgrat els crits de Norton que intentava dissuadir-los, les paraules de Norton que deia que amb violència no s'arreglava res, que, pel contrari, aquest paquistaní després de la pallissa odiaria encara més als anglesos, quelcom que per lo vist poc importava a Pelletier, que no era anglès, menys encara a Espinoza, els quals, malgrat tot, al temps que palejaven el cos del paquistaní, l'insultaven en anglès, sens que els importés el més mínim que l'asiàtic estès caigut, fet una troca al terra, potada va i potada bé, fota't l’Islam pel cul, allí és on deu estar, aquesta potada és per Salman Rusdhie (un autor que ambdós, a banda, consideraven més aviat dolent, però la qual menció els semblà pertinent), aquesta potada és de part de les feministes de París (pareu d'una puta vegada, els cridava Norton), aquesta potada és de les feministes de Nova York (el matareu, els cridava Norton), aquesta potada és de part del fantasma de Valerie Solanas, fill de mala mare, i així, fins a deixar-lo inconscient i sagnant per tots els orificis del cap, menys per el ulls.

Quan cessaren de potejar-lo estigueren uns segons sumits en la quietud més estranya de les seves vides. Era com si, per fi haguessin fet el ménage à trois amb el que tant havien fantasiejat.
Pelletier es sentia com s'hi s'hagués corregut. El mateix, amb algunes diferències i matisos, Espinoza. Norton, que els mirava sense veure’ls en mig de la foscor, semblava haver experimentat un orgasme múltiple. Per Saint George's Road passaven alguns cotxes, però ells eren invisibles a qualsevol que a aquella hora transités a bord d'un vehicle. Al cel no hi havia una sola estrella. La nit, malgrat tot, era clara: ho veien tot amb detall, fins i tot els contorns de les coses més petites, com si de sobte un àngel hagués posat sobre els seus ulls unes lents de visió nocturna. Sentien la pell terça, suau al tacte, tot i que en realitat els tres estaven suant. Per un moment Espinoza i Pelletier cregueren que havien matat al paquistaní. Pel cap de Norton hi passà una idea semblant, doncs s'inclinà sobre el taxista i li buscà el pols. Moure's, ajupir-se, li va doldre com si els ossos de les seves cames estiguessin desencaixats.
Un grup de persones sortí per Garden Row cantant una cançó. Reien. Tres homes i dues dones. Sense moure's, giraren el cap en aquella direcció i esperaren. El grup començà a caminar cap on eren ells.
- El taxi - va dir Pelletier -, venen a per el taxi.
Només en aquest moment s'adonaren que la llum interior del taxi estava encesa.
- Anem - va dir Espinoza.
Pelletier agafà a Norton per l'esquena i l'ajuda a aixecar-se. Espinoza s'havia assegut al volant i els donava pressa. A empentes, Pelletier posà a Norton al seient posterior i després hi entrà ell. El grup de Garden Row avançava directe cap el racó on jeia el taxista.
- Està viu, respira - va dir Norton.
Espinoza posà en marxa el cotxe i sortiren d'allí. A l'altre banda del Tàmesis, en un carreró proper a Old Marylebone, abandonaren el taxi i caminaren durant una estona. Volien parlar amb Norton, explicar-li el que havia succeït, però ella ni tan sols els va permetre que l'acompanyessin fins casa seva.

Al dia següent buscaren en la premsa, mentre se servien un copiós esmorzar a l'hotel, alguna noticia sobre el taxista paquistaní, però enlloc el mencionaven. Després d'esmorzar sortiren a la recerca dels diaris sensacionalistes. Tampoc allí hi trobaren res.
Trucaren per telèfon a Norton, la qual ja no semblava tan enutjada com la nit anterior. Li asseguraren que era urgent que es veiessin aquesta tarda. Que tenien quelcom important que dir-li. Norton els contestà que ella també tenia quelcom important que dir-los. Per matar el temps sortiren a donar una volta per el barri. Durant uns minuts s'entretingueren contemplant les ambulàncies que entraven i sortien del Middlesex Hospital, al•lucinant amb cada malalt i ferit que hi ingressava. En cadascun dels quals creien veure els trets del paquistaní a qui havien triturat, fins que s'avorriren i se n'anaren a passejar, amb la consciència més tranquil•la, per Charing Cross fins el Strand. Es feren, com es natural, confidències. S'obriren mútuament els seus cors. El que més els preocupava era que la policia els busqués i finalment els atrapés.
- Abans d'abandonar el taxi - confessà Espinoza - vaig esborrar les meves empremtes amb un mocador.
- Ja ho sé - contestà Pelletier -, en veure't vaig fer el mateix: Vaig esborrar les meves empremtes i les empremtes de Liz.
Recapitularen, cada vegada amb menor èmfasi, la concatenació de fets que els arrossegaren a pegar, finalment, al taxista. Pritchard, sens dubte. I la Gorgona, aquesta Medusa innocent i mortal, segregada de la resta de les seves germanes immortals. I l'amenaça velada o no tant velada. I els nervis. I l'ofensa d'aquell taujà ignorant. Trobaren a faltar un aparell de radio , per assabentar-se dels successos d'última hora. Parlaren de la sensació que ambdós sentiren mentre colpejaven el cos caigut. Una barreja de somni i desig sexual. ¿Desig de follar a aquell pobre desgraciat? ¡en cap manera! Més aviat com si s'estiguessin follant a si mateixos. Com si esgarrapessin en ells mateixos. Amb les ungles llargues i les mans buides. Encara que si un te les ungles llargues tampoc es pot dir que tingui necessàriament les mans buides. Però ells, en aquesta espècie de somni, esgarrapaven i esgarrapaven, esquinçant teixits i destrossant venes i danyant òrgans vitals. ¿Que cercaven? No ho sabien. Tampoc, a aquestes alçades, els interessava.

Per la tarda anaren a veure a Norton i li comentaren tot el que sabien o temien de Pritchard. La Gorgona, la mort de la Gorgona. La dona que explota. Ella els deixà parlar fins que se'ls hi acabaren les paraules. Després els tranquil•litzà. Pritchard era incapaç de matar una mosca, els va dir. Ells pensaren en Anthony Perkins que assegurava ser incapaç de fer-li mal a una mosca i després passà el que passà, però preferiren no discutir i acceptaren, sense convenciment, els seus arguments. Després Norton en asseure's els va dir que el que no tenia explicació era el que havia passat la nit anterior.
Li preguntaren, com per desviar la seva culpabilitat, si en sabia alguna cosa del paquistaní. Norton va dir que si. En l'informatiu local d'una televisió havia aparegut la noticia. Un grup d'amics, probablement la gent que ells veieren sortir de Garden Row, havien trobat el cos del taxista i avisat la policia. Tenia quatre costelles trencades, commoció cerebral, el nas trencat i havia perdut tota la part superior de la dentadura. Ara era a l'hospital.
- La culpa fou meva - va dir Espinoza - els seus insults en varen fer perdre els nervis.
- El millor serà que deixem de veure'ns durant un temps - va dir Norton - tinc de pensar detingudament en aixó.
Pelletier hi va estar d'acord , però Espinoza continuava donant-se la culpa: que Norton deixés de veure'l a ell li semblava just, no així que deixés de veure a Pelletier.
- Ja n'hi ha prou de dir bajanades - li va dir Pelletier en veu baixa, i Espinoza només en aquell moment s'adonà de que, en efecte, estava dient bestieses.
Aquella mateixa nit tornaren a ses respectives cases.

En arribar a Madrid Espinoza patí una petita crisi nerviosa. En el taxi que el portava fins a casa seva es posa a plorar, de manera discreta, tapant-se els ulls amb la ma, però el taxista es donà compta que plorava i li preguntà que li passava, si se sentia malament.
- Em sento bé - va dir Espinoza, només una mica nerviós.
. ¿És vostè d'aquí? - preguntà el taxista.
- Sí - contestà Espinoza - soc madrileny.
Durant una estona ambdós estigueren sense dir res. Després el taxista tornà a l'atac i li preguntà si l'interessava el futbol. Espinoza va dir que no, que mai li havia interessat n aquest ni cap altre esport. I afegí, com per no tallar de cop la conversa, que anit gairebé havia matat a un home.
- No em digui - exclamà el taxista.
- Doncs si - afirmà Espinoza - gairebé el vaig matar.
- ¿I això perquè? - li va dir el taxista
- Per un rampell - contestà Espinoza.
- ¿A l'estranger? - va dir el taxista.
- Si - contestà Espinoza rient per primera vegada -, fora d'aquí, fora d'aquí, i a més a més el paio tenia una professió molt rara.
Pelletier, pel contrari, ni va tenir una petita crisi nerviosa, ni parlà amb el taxista que el portà fins al seu apartament. En arribar es dutxà i es preparà una mica de pasta italiana amb oli d'oliva i formatge. Després revisà la seva correspondència electrònica, contestà algunes cartes i se n'anà al llit amb una novel•la d'un jove autor francès, més aviat intranscendent però divertida, i amb una revista d'estudis literaris. Al cap d'una estona s'adormí i va tenir el següent i estranyíssim somni: estava casat amb Norton i vivien en una casa amplia, vora un penya-segat des del que es veia una platja plena de gent en banyador que prenia el sol o practicava la natació sense allunyar-se, per altra part, massa de la riba.
Els dies eren breus. Des de la finestra veia, gairebé constantment, postes i sortides de sol. En ocasions Norton s'acostava a on estava ell i li deia quelcom, però sense traspassar mai el llindar de l'habitació. La gent de la platja sempre era allí. A vegades tenia la impressió de que per les nits no tornaven a les seves cases o que se n'anaven, tots junts, quan era fosc, per tornar en una llarga processó, quan encara no havia trencat l'alba. Altres vegades, si tancava els ulls, podia sobrevolar la platja com una gavina i podia veure els banyistes de la vora. N'hi havia de tots tipus, encara que predominaven els adults, trentenaris, quarantens, cinquantens, i tots donaven la impressió d'estar concentrats en activitats nímies, com posar-se oli al cos, menjar un sandvitx, escoltar amb més educació que interès la conversació d'un amic, d'un parent o d'un veí de tovallola. En ocasions, malgrat tot, encara que amb discreció, els banyistes s'aixecaven i contemplaven, no més d'un segon o dos, l'horitzó, un horitzó en calma, sense núvols, d'un blau transparent.
Quan Pelletier obria els ulls reflexionava sobre l'actitud dels banyistes. Era evident que esperaven alguna cosa, però tampoc es podia dir que els hi anés la vida en aquesta espera. Simplement, cada cert temps, adquirien una actitud més atempta, els seus ulls vigilaven durant un o dos segons l'horitzó, i després tornaven a integrar-se en el flux del temps de la platja, sense deixar entreveure cap vacil•lació. Abstret en la observació dels banyistes Pelletier oblidava a Norton, confiant, potser, en la seva presència a la casa, una presència que testimoniaven els sorolls que de tant en tant procedien de l'interior, de les habitacions que no tenien finestres o les quals finestres donaven al camp o a la muntanya, no al mar ni a la platja curulla. Dormia, això ho descobrí quan el somni ja estava molt avançat, assegut a una cadira, al costat de la taula de treball i la finestra. I segurament dormia poques hores, fins i tot qual el sol era a punt de pondre's procurava mantenir-se despert el màxim temps possible, amb els ulls fixos en la platja, ara un llenç o el fons d'un pou, per si veia alguna llum, el dibuix d'una llanterna, les flames vacil•lants d'una foguera. Perdia la noció del temps. Vagament recordava una escena confusa que l'avergonyia i l'enfervoria a parts iguals. Els papers que tenia sobre la taula eren manuscrits d'Archimboldi o com a seus els havia comprat, encara que al repassar-los es donava compte de que estaven escrits en francès i no en alemany. Al seu costat hi havia un telèfon que mai sonava. Els dies capa vegada eren més calorosos.
Un matí, cap al migdia , va veure els banyistes que suspenien les seves activitats i contemplaven, tots a la vegada com era usual, l'horitzó. No passava res. Però aleshores, per primera vegada, els banyistes es donaven la volta i començaven a abandonar la platja. Alguns s'esmunyien per una carretera de terra que hi havia entre dos turons, altres marxaven a camp obert, agafant-se a les mates i a les pedres. Uns pocs es perdien en direcció al congost i Pelletier no els veia però sabia que iniciaven una lenta escalada. Sobre la platja només quedava un embalum, una taca fosca que sobresortia d'una fosa groga. Durant un instant Pelletier sospesava la conveniència de baixar a la platja i procedir a enterrar, amb totes les precaucions que el cas exigia, l'embalum en el fons del forat. Però tan sols d'imaginar el llarg camí que tenia que recórrer per arribar a la platja es posava a suar, i cada vegada suava més, com si un cop oberta l'aixeta no pugues tancar-se.
I aleshores observava un tremolor en la mar, com si l'aigua també sués, és a dir, com si l'aigua es posés a bullir. Una bullentor a penes perceptible que s'espargia en ones, fins muntar-se en les ones que anaven a morir a la platja. I aleshores Pelletier sentia que s'estava marejant i un soroll d'abelles arribava de l'exterior. I quan el soroll d'abelles cessava s'instal•lava un silenci escara pitjor en la casa i en les àrees circumdants. I Pelletier cridava el nom de Norton i la demanava, però ningú acudia a la seva crida, com si el silenci s'hagués empassat el seu crit d'auxili. I aleshores Pelletier es posava a plorar i veia que del fons del mar metal•litzat emergia el que en quedava d'una estàtua. Un tros de pedra informe, gegantesc, desgastat per el temps i per l'aigua, però en on encara si podia veure, amb total claredat, una mà, el canell, part de l'avantbraç. I aquesta estàtua sortia del mar i s'elevava per sobre de la platja i era horrorosa i al mateix temps molt formosa.

Durant uns dies Pelletier i Espinoza es mostraren, cadascun pel seu costat, compungits per l'afer amb el taxista paquistaní, que donava voltes al voltant de la seva mala consciència com un fantasma o com un generador d'electricitat.
Espinoza es preguntà si el seu comportament no revelava el que veritablement era, és a dir un dretà xenòfob i violent. A Pelletier, pel contrari, el que alimentava la seva mala consciència era el fet d'haver potejat al paquistaní quan aquest ja era al terra, lo que resultava francament molt poc esportiu. ¿Quina necessitat hi havia de fer-ho?, es preguntava. El taxista ja havia rebut el seu càstig i no feia falta que ell afegís més violència a la violència.
Una nit ambdós parlaren llargament per telèfon. S'exposaren ses respectives aprensions. Procediren a reconfortar-se. Però al cap de pocs minuts tornaren a lamentar l'incident, per més que en el seu fur intern estiguessin convençuts de que el veritable dretà i misogin era el paquistaní, de que el violent era el paquistaní, de que l'intolerant i mal educat era el paquistaní, de que el que s'ho havia buscat era el paquistaní, una i mil vegades. En aquestes ocasions, la veritat, si el taxista s'hagués materialitzat davant d'ells, segurament l'haurien matat.

Durant molt temps s'oblidaren dels viatges setmanals a Londres. S'oblidaren de Pritchard i de la Gorgona. S'oblidaren d'Archimboldi, el qual creixia, en prestigi a esquenes seves. S'oblidaren dels seus treballs, que escrivien de forma rutinària i aspriu i que més que treballs seus eren dels seus deixebles o de professors ajudants dels seus respectius departaments captats per la causa archimboldiana a base de vagues promeses de contractes fixes o apujades de sou.
En el curs d'un congrés visitaren ambdós, mentre Pohl donava una conferència magistral sobre Archimboldi i la vergonya en la literatura alemanya de postguerra, un bordell a Berlín, on s'allitaren amb dues noies rosses, molt altes i de llargues cames. En sortir, vora la mitja nit, estaven tan contents que es posaren a cantar com a nens sota el diluvi. L'experiència amb les putes, quelcom nou a les seves vides, es repetí varies vegades en diferents ciutats europees i finalment acabà per instal•lar-se en la quotidianitat de les seves respectives ciutats. Altres és possible que s'haguessin allitat amb alumnes. Ells, que temien enamorar-se o que temien deixar d'estimar a Norton, es decidiren per les putes.
A París, Pelletier les cercava a traves d'Internet i els resultats gairebé sempre foren òptims. A Madrid, Espinoza las trobava llegint els anuncis de relax de El País, que almenys en aquest punt, li donava un servei fiable i pràctic, no com el suplement cultural, on no es parlava gairebé mai d'Archimboldi, i on hi campaven herois portuguesos, igual que succeïa en el suplement cultural del ABC.
- Ai - es queixava Espinoza en les seves converses amb Pelletier, cercant potser algun consol -, a Espanya sempre hem estat provincians.
- És veritat - li contestava Pelletier després de reflexionar la seva resposta exactament dos segons.
En la singladura de les putes, per altre part, tampoc en sortiren indemnes.

Pelletier conegué a una noia anomenada Vanessa. Estava casada i tenia un fill. A vegades es passava setmanes senceres sense veure’ls. Segons ella, el seu marit era un sant. Tenia alguns defectes, per exemple era àrab, marroquí concretament i també era fluix, però en línies generals, segons Vanessa, es tractava d'un paio amb bon rotllo, que gairebé mai s'enutjava per res i que quan ho feia, al contrari que la resta dels homes, no es posava violent ni mal educat sinó malenconiós, trist, recançós davant d'un món que de sobte se li revelava massa gran i incomprensible. Quan Pelletier li preguntà si l'àrab sabia si feia de puta. Vanessa va dir que si, que ho sabia, però que no l'importava atès creia en la llibertat dels individus.
- Aleshores és el teu macarró - va dir Pelletier.
Davant aquesta afirmació Vanessa contestà que era possible, que ben mirat si era el seu macarró, però un macarró diferent a la resta de macarrons, que solien exigir massa de les seves dones. El marroquí no li exigia res. Hi havia èpoques, va dir Vanessa, en que ella també entrava en una sort de mandra consuetudinària, de languidesa permanent, i aleshores els tres passaven estretors econòmiques. El marroquí, durant aquells dies, es conformava amb el que hi havia i procurava, amb poca fortuna, realitzar nyaps que els permetien als tres anar tirant. Era musulmà i a vegades resava inclinat cap la Meca, però no hi havia dubte que es tractava d'un musulmà diferent. Segons ell Alà ho permetia tot o gairebé tot. Que algú conscientment, li fes mal a un nen, això no ho permetia. Que algú abuses d'un nen, que mates a un nen, que abandonés a un nen a una mort certa, aixó estava prohibit. Tot el demés era relatiu i al final admès
En certa ocasió, li explicà Vanessa a Pelletier, viatjaren a Espanya. Ella, el seu fill i el marroquí. A Barcelona es trobaren amb el germà petit del marroquí, que vivia amb una francesa, una noia grassa i alta. Eren músics, li va dir el marroquí a Vanessa, però el cert es que eren pidolaires. Mai com durant aquells dies veié al marroquí més feliç. Sempre s'estava rient i explicant històries i no es cansava de caminar pels barris de Barcelona, fins arribar a l'extraradi o a les muntanyes des d'on es veia tota la ciutat i l'esplendor de la Mediterrània. Mai, segons Vanessa, havia vist a un tipus amb major vitalitat. Nens així de vitals si que n'havia vist. No molts, però uns quants. Però adults cap.
Quan Pelletier li preguntà a Vanessa si el seu fill era també fill del marroquí la puta li respongué que no, i quelcom en la seva resposta denotava que la pregunta a ella li semblava ofensiva o feridora, com una manera de menysprear al seu fill. Aquest era blanc, gairebé ros, va dir, i havia complert sis anys quan ella, si mal no recordava, va conèixer el marroquí. En una època terrible de la meva vida, va dir sense entrar en detalls. L'aparició del marroquí tampoc podia denominar-se una aparició providencial. Per a ella, quan el va conèixer, era una mala època, però ell, literalment, era un fort de gana.
A Pelletier li agradava Vanessa i es veieren varies vegades. Era una noia jove i alta, de nas recte, com una grega i mirada acerada i arrogant. El seu desdeny per la cultura, sobre tot per la cultura llibresca, tenia un no se que de liceà, quelcom on es barrejaven la innocència i la elegància, quelcom que concentrava, segons creia Pelletier, l'immaculat en grau tal que Vanessa podia permetre's el luxe de dir qualsevol tipus de barbaritat sense que ningú li ho tingués en compte. Una nit, després de fer l'amor, Pelletier es lleva despullat i buscà entre els seus llibres una novel•la d'Archimboldi. Després de dubtar una estona es decidí per La màscara de cuiro, pensant que Vanessa, amb sort, podia llegir-la com una novel•la de terror, podia sentir-se atreta per la part sinistre del llibre. A ella, al principi, li sorprengué el regal i després l'emocionà, doncs estava acostumada a que els seus clients li regalessin roba o sabates o llenceria. La veritat és que és sentí molt feliç amb el llibre, més encara quan Pelletier li explicà qui era Archimboldi i el paper que l'escriptor alemany tenia en la seva vida.
- És com si em regalessis quelcom teu - va dir Vanessa.
Aquesta afirmació deixà a Pelletier un tant confús, atès que per una part efectivament era així, Archimboldi era ja quelcom seu, li pertanyia en la mida en que ell, juntament amb uns pocs més, havia iniciat una lectura diferent de l'alemany, una lectura que duraria, una lectura tan ambiciosa com l'escriptura d'Archimboldi i que acompanyaria a l'obra d'Archimboldi durant molt de temps, fins que la lectura s'esgotés o fins que s'esgotés (però aixó ell no ho creia) la escriptura archimboldiana, la capacitat de suscitar emocions i revelacions de la obra archimboldiana, si be per altra part no era així, doncs en ocasions, sobre tot després que ell i Espinoza suspenguessin els seus vols a Londres i deixaren de veure a Norton, l'obra d'Archimboldi, és a dir les seves novel•les i contes, era una espècie de massa verbal informes i misteriosa, completament aliena a ell, quelcom que apareixia i desapareixia de forma pel demés capriciosa, literalment un pretext, una porta falsa, l'alies d'un assassí, una banyera d'hotel plena de líquid amiòtic on ell, Jean Claude Pelletier, acabaria suïcidant-se, perquè si, gratuïtament, eixordadorament, perquè no.
Tal com ell esperava, Vanessa mai li va dir que li havia semblat el llibre. Un matí l'acompanyà fins a casa. Vivia en un barri obrer on hi escassejaven els immigrants. Quan arribaren el seu fill estava veient la tele i Vanessa el renyà perquè no havia anat a l'escola. El nen va dir que se sentia mal de l'estómac i Vanessa li preparà d'immediat una infusió d'herbes. Pelletier la observà moure's per la cuina. La energia desplegada per Vanessa no tenia fre i el noranta per cent es perdia en moviments inútils. La casa era un complet desordre, que atribuí en part al nen i al marroquí, però del que bàsicament n'era responsable Vanessa.
Al cap d'una estona, atret pels sorolls de la cuina (culleres que queien al terra, un vas trencat, crits dirigits a ningú preguntant on dimonis era l'herba per la infusió), aparegué el marroquí. Sense que ningú el presentes es donaren la mà. El marroquí era baixet i prim. Aviat el nen seria més alt i més fort que ell. Duia un bigoti poblat i s'estava quedant calb. Després de saludar a Pelletier, encara mig adormit, s'assegué al sofà i es posà a contemplar els dibuixos animats al costat del nen. Quan Vanessa sortí de la cuina Pelletier va dir que tenia d'anar-se'n.
- No hi ha cap problema - va dir ella.
La resposta semblava contenir certa dosi de agressivitat, però després recordà que Vanessa era així. El nen provà un xarrup de la infusió i va dir que li faltava sucre i ja no tornà a tocar el got fumejant on hi suraven unes herbes que a Pelletier li semblaren estranyes i sospitoses.
Aquest matí, mentre estava a la universitat, es passà els temps morts pensant en Vanessa. Quan la tornà a veure no feren l'amor, encara que li pagà com si l'haguessin fet, i durant hores estigueren parlant. Abans de quedar-se adormit, Pelletier havia tret algunes conclusions. Vanessa estava perfectament preparada, tant anímica com físicament, per viure en la Edat Mitjana. Per ella el concepte -vida moderna- no tenia sentit. Confiava molt més en el que veia que en els mitjans de comunicació. Era desconfiada i valenta, encara que el seu valor, contradictòriament, la feia confiar, per exemple, en un cambrer, un revisor de tren, un col•lega amb mancances, els quals gairebé sempre traïen o defraudaven la confiança dipositada en ells. Aquestes traïcions la treien de polleguera i podien dur-la a situacions de violència impensables. També era rancorosa i es ventava de dir les coses a la cara, sense embuts. Es considerava a si mateixa una dona lliure i tenia respostes per a tot. Allò que no entenia no l'interessava. No pensava en el futur, ni tan sols en el futur del seu fill, sinó en el present, un present perpetu. Era bonica però no es considerava bonica. Més de la meitat dels seus amics eren immigrants magrebíns però ella, que no arribà a votar mai a Le Pen, veia en la immigració un perill per a França.
- A les putes - li va dir Espinoza la nit en que Pelletier li parlà de Vanessa - s'ha de follar-les, no servir els hi de psicoanalista.

Espinoza, al contrari que el seu amic, no recordava el nom de cap. Per un costat estaven els cossos i les cares, per l'altre costat, en una sort de tub de ventilació, circulaven les Lorenas, les Lolas, les Martas, les Paulas, les Susannas, noms mancats de cossos, rostres mancats de noms.
Mai repetia. Conegué a una dominicana, a una brasilera, a tres andaluses, a una catalana. Aprengué, des de la primera vegada, a ser l'home silenciós, el tipus ben vestit que paga i indica, a vegades amb un gest, alló que vol, i que després es vesteix i se'n va com si mai hagués estat allí. Conegué a una xilena que s'anunciava com a xilena i a una colombiana que s'anunciava com a colombiana, com si ambdues nacionalitats tinguessin un punt de morbositat afegit. Ho va fer amb una francesa, amb dues poloneses, amb una russa, amb una ucrainiana, amb una alemanya. Una nit s'enllità amb una mexicana i aquesta fou la millor.
Com sempre, se n'anaren a un hotel i al despertar pel matí la mexicana ja no hi era. Aquell dia fou estrany. Com si alguna cosa hagués rebentat dins d'ell. Es quedà una llarga estona assegut al llit, despullat, amb els peus recolzats als terra, intentant recordar quelcom imprecís. En anar-se'n a la dutxa es donà compte de que tenia una marca sota l'engonal. Era com si algú li hagués succionat o posat una sangonera a la cama esquerra. El morat era gran com el puny d'un nen. El primer que pensà fou que la puta li havia fet una xumada i tractà de recordar-ho, però no va poder, les úniques imatges que recordava eren les de ell a sobre d'ella, les de les cames per sobre la seva esquena, i unes paraules vagues, indesxifrables, que no sabia si les pronunciava ell o la mexicana, probablement algunes frases obscenes.
Durant uns dies pensà que l'havia oblidat, fins que una nit es descobrí a si mateix buscant-la pels carrers de Madrid freqüentats per putes o per la Casa de Campo. Un nit cregué veure-la i la seguí i li tocà l'esquena. La dona que es girà era espanyola i no s'assemblava en res a la puta mexicana. Una altra nit, en un somni, cregué recordar el que ella li havia dit. S'adonà que estava somiant, s'adonà que el somni acabaria malament, s'adonà de que la possibilitat d'oblidar les seves paraules era alta i que potser això fos el millor, però es proposà fer tot el possible per recordar-les després en despertar. Fins i tot, enmig del somni, del qual el cel es removia com un remolí a càmera lenta, intentà forçar un despertar abrupte, intentà encendre el llum, intentà cridar i que el seu propi crit el portés de tornada a la vigília, però les bombetes de casa seva semblaven haver-se fos i en comptes d'un crit només es sentí un gemec llunyà, com el d'un nen o una nena o potser d'un animal refugiat en una habitació aïllada.
En despertar, per suposat, no recordava res, només que havia somiat amb la mexicana i que aquesta estava dempeus enmig d'un llarg passadís mal il•luminat i que ell la observava sense que se n'adonés. La mexicana semblava llegir quelcom en una paret, graffitis o missatges obscens escrits amb retolador que ella lletrejava lentament, com si no sabés llegir en silenci. Durant uns dies continuà buscant-la, però després se'n cansà i s'enllità amb una hongaresa, amb dues espanyoles, amb una gambiana, amb una senegalesa i amb una argentina. Mai més tornà a somiar amb ella i finalment aconseguí oblidar-la.

El temps, que tot ho mitiga, acabà per esborrar de les seves consciències el sentiment de culpabilitat que el violent succés de Londres els hi havia inoculat. Un dia tornaren als seus respectius treballs frescs com enciams. Reprengueren els seus escrits i les conferencies amb un vigor inusitat, com si l'època de les putes hagués estat un creuer de descans per la Mediterrània. Augmentaren la freqüència dels seus contactes amb Morini, a qui d'alguna manera havien mantingut primer al marge de les seves aventures i després, indissimuladament, en l'oblit. Trobaren a l'italià un xic més desmillorat que de costum, però igual de càlid, intel•ligent i discret, lo que equival a dir que el professor de la Universitat de Torí no els va fer ni una sola pregunta, no els obligà a realitzar ni una sola confidència. Una nit, amb no poca sorpresa per ambdós, Pelletier li va dir a Espinoza que Morini era com un premi. El premi que els déus els concedien a ells dos. Tal afirmació no tenia per on agafar-se i argumentar-la hauria estat una incursió directament en els pantanosos terrenys de la cursileria, però Espinoza, que pensava el mateix, encara que amb altres paraules, li donà d'immediat la raó. La vida els tornava a somriure. Viatjaren a alguns congressos. Gaudiren dels plaers de la gastronomia. Llegiren i foren lleus. Tot el que el seu voltant s'havia aturat i cruixia i es rovellava tornà a entrar en moviment La vida dels demés es feu visible, tot i que sense exageracions. Els remordiments desaparegueren com les rialles en una nit de primavera. Tornaren a trucar a Norton per telèfon.

Commoguts encara per el retrobament, Pelletier, Espinoza i Norton es citaren en una bar o en la cafeteria mínima (lil•liputenca de veritat: dues taules, i una barra on hi cabien, esquena contra esquena, no més de quatre clients) d'una heterodoxa galeria només una mica més gran que el bar, que es dedicava a la exhibició de quadres però també a a venda de llibrets usats i roba usada i sabates usades, cita a Hyde amb Park Gate, molt a la vora de l'ambaixada d'Holanda, país al que els tres digueren admirar per la seva coherència democràtica.
Allí, segons Norton, servien els millors còctels Margarita de tot Londres, qüestió que a Pelletier i Espinoza els importava un rave tot i que fingiren entusiasmar-se. Per suposat, eren els únics clients de l'establiment, del qual l'ùnic empleat o propietari donava tota la impressió, a aquella hora, d'estar adormit o d'haver-se acabat d'aixecar, expressió que contrastava amb els semblants de Pelletier i Espinoza, que malgrat haver-se llevat a les set del matí i haver agafat un avió i haver tingut, cadascú per la seva banda, suportar els respectius retards de les línies aèries, estaven frescos i ufanosos, disposats a esgotar un cap de setmana londinenc.
Al principi, així es cert, les costa parlar, Pelletier i Espinoza aprofitaren el silenci per observar a Norton: la trobaren tan bonica i atractiva com sempre. De tant en tant la seva atenció era atreta per els petits passos de formiga del propietari de la galeria, que despenjava vestits d'un penjador i els portava cap a una habitació en el fons, d'on en tornava a sortir amb vestits idèntics o molt similars , que dipositava en el lloc on havien estat penjats els altres.
El mateix silenci, que no incomodava a Pelletier i Espinoza, a Norton li resultava aclaparador i l'empenyé a relatar, amb rapidesa i una mica de ferocitat, les seves activitats docents durant el període de temps en que no s'havien vist. El tema era avorrit i aviat s'esgotà, lo que portà a Norton a comentar tot el que havia fet el dia anterior i l'anterior i l'anterior, però una vegada més es quedà sense res a dir. Durant una estona, somrient com esquirols, els tres es dedicaren a la Margarita, però el silenci començà a fer-se cada cop més insuportable, com si en el seu interior, en un interrogatori del silenci, s'estiguessin formant lentament les paraules que es laceren i les idees que es laceren, lo que no és un espectacle o una dansa digna de contemplar amb displicència. Per el que Espinoza considerà pertinent evocar un viatge a Suïssa, un viatge en el que Norton no hi havia participat i per lo tant el relat potser tal vegada aconseguís distreure-la.

En la seva evocació Espinoza no va excloure ni les ordenades ciutats ni els rius que convidaven a l'estudi ni les vessants en primavera cobertes d'un vestit verd. I després parlà d'un viatge en tren, acabat ja el treball que havia reunit allí als tres amics, cap el camp, cap un dels pobles, a mig camí entre Montreaux i els estreps dels Alps bernesos, on contractaren un taxi que els portà, seguint una senda zigzaguejant, però escrupolosament asfaltada, fins una clínica de repòs que ostentava el nom d'un polític o d'un financer suïs de finals del segle XIX, la Clínica Auguste Demarre, inobjectable nom rere el qual s'amaga un civilitzat i discret manicomi.
La idea d'anar a semblant lloc no era de Pelletier ni d'Espinoza, sinó de Morini, que ves a saber com s'havia assabentat que allí hi vivia un pintor al que l'italià reputava com un dels més inquietants de finals del segle XX. O no. Potser l'italià no havia dit aixó. En qualsevol cas el nom d'aquest pintor era Edwin Johns i s'havia tallat la mà dreta, la mà amb la que pintava, l'havia embalsamat i l'havia enganxat a un espècie d'autoretrat múltiple.
- ¿Com és que mai m'explicareu aquesta història? - l'interrompé Norton -
- Crec que te la vaig explicar - va dir Pelletier.
Encara que al cap de pocs segons es donà compte de que efectivament no li havia explicat.
Norton, per sorpresa de tots, deixà anar una riallada impròpia d'ella i demanà una altra Margarita. Durant una estona, el que tardà el propietari, que seguia despenjant i penjant vestits, en portar-los els còctels, els tres romangueren en silenci. Després, a precs de Norton, Espinoza tenia que continuar explicant la seva història. Però Espinoza no va voler.
- Fes-ho tu - li va dir a Pelletier -, tu també eres allí.
La història començava aleshores amb els tres archimboldians contemplant la reixa de ferro negre que s'alçava per donar la benvinguda o impedir la sortida (i algunes entrades inoportunes) del manicomi Auguste Demarre, o bé, uns segons abans, amb Espinoza i Morini ja en la seva cadira de rodes observant la contraporta de ferro i el barrat de ferro que es perdia a dreta i esquerra, amagat per una arbreda anyosa i ben cuidada, mentre Espinoza, amb mig cos dintre del taxi, li pagava al taxista al temps que convenia amb ell una hora prudencial perquè pugés del poble a buscar-los. Després els tres s'enfrontaren amb la silueta del manicomi, que parcialment es deixava veure al final del camí, com una fortalesa del segle XV, no era el seu traçat arquitectònic, sinó en el que la seva inèrcia inspirava a l'observador.
¿I que inspirava? Una sensació estranya. La certesa de que el continent americà, per exemple, bo havia estat descobert, és a dir de que el continent americà mai havia existit, lo que no era obstacle, certament, per un creixement econòmic sostingut o per un creixement demogràfic normal o per la marxa democràtica de la república helvètica. En fi, va dir Pelletier, una d'aquestes idees estranyes i inútils que es comparteixen durant els viatges, més encara si el viatge era manifestament inútil, com aquell probablement ho fos.
A continuació procediren a passar per tots els formulismes i traves burocràtiques d'un manicomi suïs. Finalment, sense haver vist en cap moment a cap dels malalts mentals que feien la seva cura en l'establiment, una infermera de mitjana edat i rostre inescrutable les conduí fins un petit pavelló en els jardins de la part del darrere de la clínica, que eren enormes i gaudien d'una esplèndida vista però amb una inclinació topogràfica que era descendent, lo que a judici de Pelletier, que era qui empenyia la cadira de rodes de Morini, no resultava massa lenitiu per una naturalesa amb pertorbacions greus o molt greus.
El pavelló, en contra del que s'esperaven, resultà ser un lloc acollidor, envoltat de pins, amb rosers a les baranes, i en l'interior butaques que imitaven el confort de la campinya anglesa, una xemeneia, una taula de roure, una prestatgeria de llibres mig buida (els títols estaven gairebé tots en alemany i en francès, encara que n'hi havia algun en anglès), una taula especial amb un ordinador proveït de mòdem, una otomana de tipus turc que desentonava com la resta del mobiliari, un bany amb wàter, rentamans i fins i tot amb una dutxa amb cortina de plàstic dur.
- No viuen malament - va dir Espinoza.
Pelletier preferí acostar-se a una finestra i contemplar el paisatge. Al fons de les muntanyes cregué veure-hi una ciutat. Potser fos Montreaux, es va dir, o tal vegada el poble on havien agafat el taxi. El llac, certament, no es distingia de cap manera. Quan Espinoza s'acostà a la finestra fou de la opinió que aquelles cases eren del poble, mai de Montreaux. Morini es quedà quiet en la seva cadira de rodes, amb la mirada fixa en la porta.

Quan la porta s'obrí Morini fou el primer en veure'l. Edwin Johns tenia el cabell llis, encara que ja començava a esclarissar per la coroneta, la pell pàl•lida, i no era massa alt encara que continuava estant prim. Anava vestit amb un jersei gris de coll alt i una fina jaqueta de cuiro. En el primer que es fixà fou en la cadira de rodes de Morini, que el sorprengué agradablement, com si evidentment no esperés aquesta sobtada materialització. Morini, per la seva banda, no va poder evitar mirar-li el braç dret, on la mà no existia, i la sorpresa, que aquesta vegada no va tenir res d'agradable, fou majúscula al constatar que del puny de la jaqueta, on hi devia haver-se instal•lat només un buit, sobresortia ara una mà, evidentment de plàstic, però tan ben feta, que només un observador pacient i avesat seria capaç de percebre que era una mà artificial.
Rera Johns entrà una infermera, no la que els havia atès, sinó una altra, una mica més jove i molt més rossa, que s'assegué en una cadira al costa d'una de les finestres i es va treure un llibre de la butxaca, de moltes pàgines, que començà a llegir desentenent-se del tot de Johns i dels visitants. Morino es presentà a si mateix com a filòleg de la Universitat de Torí i com admirador de l'obra de Johns i després procedí a presentar als seus amics. Johns, que durant tota l'estona romangué dempeus i sense moure's, els hi va estendre la mà a Espinoza i Pelletier, els quals la premeren amb cura, i després s'assegué en una cadira, al costat de la taula, i es dedicà a observar a Morini, com si en aquell pavelló només existissin ells dos.
Al principi Johns feu un lleuger, gairebé imperceptible esforç per entaular un diàleg. Preguntà si Morini havia adquirit algunes de les seves obres. La resposta de Morini fou negativa. Va dir que no, després afegí que les obres de Johns eren massa cares per la seva butxaca. Espinoza s'adonà aleshores que el llibre al que l'infermera no li treia l'ull era una antologia de literatura alemanya del segle XX. Amb el colze, avisà a Pelletier, i aquest li preguntà a l'infermera, més per trencar el gel que per curiositat, si hi estava Benno von Archimboldi entre els antologats. En aquest moment tots escoltaren el cant o la crida d'un corb. L'infermera respongué afirmativament. Johns es posà a guerxejar i després tancà els ulls i es passà la mà ortopèdica per la cara.
- El llibre és meu - va dir -, jo li he deixat
- És increïble - digué Morini -, quina casualitat.
- Però naturalment jo no l'he llegit, no sé alemany.
Espinoza li preguntà per quin motiu, aleshores, l'havia comprat.
- Per la portada - va dir Johns -. Porta un dibuix de Hans Wette, un bon pintor. Pel demés - va dir Johns -, no es tracte de creure o no creure en les casualitats. El món sencer és una casualitat. Tenia un amic que em deia que m'equivocava en pensar d'aquesta manera. El meu amic deia que per algú que viatja en un tren el món no és una casualitat, encara que el tren estigui travessant territoris desconeguts per el viatger, territoris que el viatger no tornarà a veure mai més en sa vida. Tampoc és una casualitat per el que es lleva a les sis del matí mort de son per anar al treball. Per el que no te més remei que llevar-se i afegir més dolor al dolor que ja te acumulat. El dolor s'acumula, deia el meu amic, aixó és un fet, i quan major és el dolor menor és la casualitat.
-¿Com si la casualitat fos un luxe? - preguntà Morini.
En aquest moment, Espinoza, que havia seguit el monòleg de Johns, veié a Pelletier al costat de l'infermera, amb el colze repenjat en el regruix de la finestra mentre amb l'altre mà, en un gest cortès, ajudava a aquesta a buscar la pàgina on estava el conte d'Archimboldi. L'infermera rossa asseguda a la cadira amb el llibre sobre la falda i Pelletier dempeus al seu costat, en una postura que no estava mancada d'aplom. I el marc de la finestra i les roses enfora i més enllà la gespa i els arbres i la tarda que anava avançant per entre els cingles i congosts i solitaris penyals. Les ombres que es desplaçaven imperceptiblement per l'interior del pavelló creant angles on abans no els hi havia, incerts dibuixos que apareixien de sobte en les parets, cercles que es difuminaven com explosions sense so.
- La casualitat no és un luxe, és l'altre cara del destí també quelcom més- va dir Johns.
- ¿Què més? - va dir Morini.
- Quelcom que se li escapava al meu amic per una raó molt senzilla i comprensible. El meu amic (potser sigui una presumpció de part meva anomenar-lo encara així) creia en la humanitat, per lo tant creia en l'ordre, en l'ordre de la pintura i en l'ordre de les paraules, que no amb altra cosa es fa la pintura. Creia en la redempció. En el fons fins i tot és possible que cregués en el progrés. La casualitat, pel contrari, és la llibertat total a la que estem abocats per la nostra propia naturalesa. La casualitat no obeeix lleis i si les obeeix nosaltres les desconeixem. La casualitat, si em permet el símil, és com Déu que es manifesta cada segon en el nostre planeta. Un Déu incomprensible amb gests incomprensibles dirigits a ses criatures incomprensibles. En aquest huracà, en aquesta implosió òssia, es realitza la comunió. La comunió de la casualitat amb els seus rastres i la comunió dels seus rastres amb nosaltres.
Aleshores, justament aleshores, Espinoza i Pelletier oïren o intuïren que Morini formulava en veu baixa la pregunta que havia anat a fer, avançant el tors cap endavant, en una postura que els feu témer que s'anés a caure de la cadira de rodes.
-¿Perquè és va mutilar?
El rostre de Morini semblava travessat per les últimes llums que rodaven per el parc del manicomi. Johns l'escoltà impertorbable. Per la seva actitud s'hauria dit que sabia que l'home de la cadira de rodes havia anat a visitar-lo per cercar, com tants altres abans d'ell, una resposta. Aleshores Johns somrigué i formulà a la vegada una altra pregunta.
- ¿Vostè pensa publicar aquesta entrevista?
- En cap manera - va dir Morini.
- ¿Aleshores quin sentit te preguntar-me una cosa així?
- Desitjo escoltar-li-ho a vostè - xiuxiuejà Morini
Amb un gest que a Pelletier li semblà lent i assajat, Johns aixecà la mà dreta i la sostení a pocs centímetres de la cara expectant de Morini.
- ¿Vostè creu assemblar-se a mi? - va dir Johns.
- No, jo no soc un artista - respongué Morini.
- Jo tampoc soc un artista - va dir Johns. ¡Vostè creu assemblar-se a mi?
Morini mogué el cap d'un costat a l'altre i la cadira de odes també es mogué. Durant uns segons Johns el mirà amb un lleu somriure dibuixat en els seus llavis finíssims i sense sang.
- ¿Perquè creu vostè que ho vaig fer? - preguntà.
- No jo sé, sincerament no ho sé - va dir Morini mirant-li als ulls.
L'italià i l'anglès estaven ara rodejats de penombra. L'infermera feu el gest d'aixecar-se per encendre les llums, però Pelletier es posà un dit als llavis i no la deixà. L'infermera tornà a asseure's. Les sabates de l'infermera eren blanques. Les sabates de Pelletier i Espinoza eren negres. Les sabates de Morini eren marrons. Les sabates de Johns eren blanques i estaven fetes per córrer grans distàncies, ja fos en el paviment dels carrers d'una ciutat com a camp a través. Aixó fou l'últim que va veure Pelletier, el color de les sabates i la seva forma i quietud, abans que la nit els submergís en el no res fred dels Alps.
- Li diré perquè ho vaig fer - va dir Johns, i per primera vegada el seu cos abandonà la rigidesa i el posat tibat, marcial, i s'inclinà i s'acostà a Morini i li digué quelcom a l'oïda.
Després s'aixecà i s'acostà a Espinoza i li donà la mà molt correctament i després feu el mateix amb Pelletier i després abandonà el pavelló i l'infermera sortí rera seu.
En encendre el llum, Espinoza els hi feu notar, per si no s'havien donat compte, que Johns no li havia premut la mà a Morini ni al principi ni al final de la entrevista. Pelletier contestà que ell si se n'havia donat compte. Morini no va dir res. Al cap d'una estona arribà la primera infermera i els acompanyà a la sortida. Mentre caminaven per el parc els va dir que un taxi els estava esperant a l'entrada.
El taxí els portà fins Montreaux, on passaren la nit a l'Hotel Helvetia. Els tres estaven molt cansats i decidiren no sortir a sopar. Al cap d'un parell d'hores, malgrat tot, Espinoza trucà a l'habitació de Pelletier i li va dir que tenia gana, que sortia a donar un tomb a veure si trobava algun lloc obert. Pelletier li va dir que l'esperés, que ell l'acompanyaria. Quan es trobaren en el lobby Pelletier li preguntà si havia trucat a Morini.
- Ho fe fet - va dir Espinoza -, però ningú ha contestat al telèfon.
Decidiren que l'italià ja devia estar dormint. Aquesta nit arribaren tard a l'hotel i una mica beguts. L'endemà foren a buscar a Morini a l'habitació i no el trobaren. El recepcionista de l'hotel els va dir que el client Piero Morini havia cancel•lat el seu compte i abandonat l'establiment a les dotze de la nit del dia anterior (mentre Pelletier i Espinoza sopaven en un restaurant italià), segons constava en l'ordinador. A aquesta hora havia baixat a la recepció i ordenat que li enviessin un taxi.
- ¿Se'n va anar a les dotze de la nit? ¿On?
El recepcionista, naturalment, no ho sabia.
Aquest matí, després d'assegurar-se que Morini no estava en cap hospital de Montreaux i rodalies, Pelletier i Espinoza se n'anaren en ten fins a Ginebra. Des de l'aeroport de Ginebra telefonaren a casa de Morini a Torí. Només escoltaren el contestador automàtic, al que ambdós insultaren efusivament. Després cadascun agafà un avió cap ses respectives ciutats.
Només arribar a Madrid Espinoza telefonà a Pelletier. Aquest, que ja feia una hora que estava instal•lar a casa seva, li va dir que no hi havia cap novetat respecte a Morini. Durant tot el dia, tan Espinoza com Pelletier anaren deixant breus missatges cada cop més resignats en el contestador de l'italià. Al segon dia es posaren nerviosos de veritat i fins i tot jugaren amb la idea de volar d'immediat a Torí i, en el cas de no trobar a Morini, posar l'assumpte en mans de la justícia. Però no volgueren precipitar-se ni fer el ridícul i es quedaren quiets.
El tercer dia fou idèntic al segon: trucaren a Morini, es trucaren entre ells, sospesaren diferents formes d'actuació, sospesaren la salut mental de Morini, el seu grau innegable de maduresa i sentit comú, i no feren res. Al quart dia Pelletier trucà directament a la Universitat de Torí. Parlà amb un jove austríac que treballava temporalment en el departament d'alemany. L'austríac no tenia idea d'on podia trobar-se Morini. Li demanà que es posés a l'aparell la secretaria del departament. L'austríac l'informà que la secretaria havia anat a esmorzar i encara no havia tornat. Pelletier trucà d'immediat a Espinoza i i explicà la trucada telefònica amb tot luxe de detalls . Espinoza li va dir que li deixes provar sort a ell.
Aquesta vegada no contestà al telèfon l'austríac sinó un estudiant de filologia alemanya. L'alemany de l'estudiant, malgrat tot, no era òptim, pel que Espinoza es posà a parlar amb ell en italià. Preguntà si la secretaria del departament havia tornat. L'estudiant li contestà que estava sol, que tots, per lo vist, havien anat a esmorzar i que no hi havia ningú en el departament. Espinoza volgué saber a quina hora esmorzaven en l Universitat de Torí i quant solia durar un esmorzar. L'estudiant no entenia el deficient italià d'Espinoza i aquest va tenir de repetir la pregunta dues vegades més, fins posar-se una mica ofensiu.
L'estudiant va dir que ell, pe4r exemple, no esmorzava gairebé mai, però que aixó no significava res, que cada persona tenia gusts diferents. ¿Ho entenia o no ho entenia?
- Ho entenc - digué Espinoza fent grinyolar les dents -, però es necessari que parli amb alguna persona responsable del departament.
- Parli amb mi - va dir l'estudiant.
Espinoza aleshores li preguntà si el doctor Morini havia faltat a alguna de les seves classes.
- A veure, deixi'm pensar - digué l'estudiant.
I després Espinoza escoltà que algú, el mateix estudiant, xiuxiuejava Morini... Morini... Morini, amb una veu que no semblava la seva si més no més aviat la veu d'un mag, o més concretament la veu d'una maga, una endevinadora de l'època de l'Imperi Romà, una veu que arribava com el degoteig d'una fon de basalt però que no tardava en créixer i desbordar-se amb un soroll eixordador, el soroll de milers de veus, el terrabastall d'un gran riu sortit de la llera que conté, xifrat, el destí de totes les veus.
- Ahir tenia de donar una classe i no va venir - contestà l'estudiant després de reflexionar.
Espinoza li donà les gràcies i penjà. A mitja tarda trucà una vegada més al domicili de Morini i després a Pelletier. No hi havia ningú en cap de les dues cases i tingué de resignar-se a deixar sengles missatges en el contestador automàtic. Després es posà a meditar. Però els seus pensaments només arribaren a allo que acabava d'ocórrer, el passat estricte, el passat que il•lusòriament és gairebé present. Recordà la veu del contestador de Morini, és a dir la veu gravada per el propi Morini que avisava rònec però educadament que aquell era el número de Piero Morini i que procedís a deixar un missatge, i la veu de Pelletier que en lloc de dir que aquell era el telèfon de Pelletier repetia el seu propi número, per que no hi hagués cap dubte, i després instava a qui trucava adir el seu nom i deixar el seu número telefònic amb la vaga promesa de trucar-lo després.
Aquesta nit Pelletier trucà a Espinoza i decidiren de comú acord, després de treure's de sobre mútuament els presagis que penjaven sobre ambdós, deixar passar uns dies, no caure en un histerisme barat i recordar constantment que, fes el que fes, Morini era molt lliure de fer-ho i en aquest punt ells res podien (ni devien) fer per evitar-ho. Aquella nit, per primera vegada des que havien tornat de Suïssa, varen dormir tranquils.
L'endemà al matí ambdós partiren cap les seves respectives ocupacions amb el cos descansat i l'esperit seré, encara que a les onze del matí, poc abans de sortir a esmorzar amb uns col•legues, Espinoza no es resistí i tornà a trucar al departament d'alemany de la Universitat de Torí, amb el resultat estèril ja conegut. Més tard, Pelletier el trucà des de París i li consulta sobre la conveniència o no de posar a Norton al corrent.
Sospesaren els pros i els contres i decidiren resguardar la intimitat de Morini rera un vel de silenci al menys fins que sabessin quelcom més concret vers ell. Dos dies després, gairebé om en un acte reflexa, Pelletier trucà al pis de Morini i aquesta vegada algú despenjà el telèfon. Les primeres paraules de Pelletier expressaren l'astorament que experimentà al oir la veu del seu amic a l'altre banda de la línia.
- No és possible - cridà Pelletier -, com és possible , és impossible.
La veu de Morini sonava igual que sempre. Després, vingueren les felicitacions, l'alleujament, el despertar d'un somni no tan sols dolent, sinó també incomprensible. Enmig de la conversa Pelletier li va dir que tenia d'avisar Espinoza immediatament.
- ¿No t'has de moure d'allí? - preguntà abans de penjar.
- ¿On vols que vagi? - digué Morini.
Però Pelletier no trucà a Espinoza sinó que es serví un got de whisky i es dirigí a la cuina i després al bany i després al seu estudi, deixant enceses totes les llums de la casa. Només després trucà a Espinoza i li explicà que havia trobat a Morini sa i estalvi i que acabava de parlar amb ell per telèfon, però que ja no podia seguir parlant. Després de penjar es begué un altre whisky. Mitja hora més tard el trucà Espinoza des de Madrid. En efecte, Morini estava bé. No volgué dir-li on s'havia ficat durant aquells dies. Havia dit que necessitava descansar. Aclarir-se les idees. Segons Espinoza, que no havia volgut aclaparar-lo a preguntes, Morini donava la impressió que voler amagar alguna cosa. ¿Però què?, Espinoza no en tenia ni la mes remota idea.
- En realitat sabem mol poc d'ell - va dir Pelletier, que començava a afartar-se'n d'en Morini, d'Espinoza, del telèfon.
- ¿Li has preguntat pel seu estat de salut? - va dir Pelletier.
Espinoza va dir que si i que Morini li havia assegurat que estava perfectament.
- Ja res podem fer - va concloure Pelletier amb un deix de tristesa que no passà desapercebut a Espinoza.
Poc després penjaren i Espinoza agafà un llibre i tractà de llegir, però no va poder.

Norton aleshores els va dir, mentre l'empleat o el propietari de la galeria seguia despenjant i penjant vestits, que durant aquells dies que desaparegué, Morini havia estat a Londres.
- Els dos primers dies els passà sol, sense telefonar-me ni una sola vegada.
Quan el vaig veure em va dir que s'havia dedicat a visitar museus i a passejar sense rumb determinat per barris desconeguts de la ciutat, barris que vagament recordava dels contes de Chesterton, però que ja res tenien a veure amb Chesterton encara que l'ombra del pare Brown encara perdurés en ells, d'una manera no confessional, va dir Morini, com si pretengués desdramatitzar fins el moll de l'os la seva caminada errant i solitària per la ciutat, però la veritat és que ella més aviat se l'imaginava tancat a l'hotel, amb les cortines descorregudes, observant hora rere hora un paisatge mesquí dels darreres dels edificis i llegint. Després la trucà per telèfon i la invità a dinar.
Naturalment, Norton s'alegrà d'oir-lo i de saber-lo en la ciutat i a l'hora oportuna aparegué per la recepció, on Morini assegut en la cadira de rodes, amb un paquet entre les mans, copejava amb paciència i desinterès el trànsit de clients i visites que convulsionava el lobby amb un mostrari mòbil de maletes, rostres cansats, perfums que seguien els cossos com meteorits, l'actitud hieràtica i ansiosa dels grums, les ulleres filosòfiques del cap titular o suplent de la recepció acompanyat sempre per un parell d'auxiliars que emanaven frescor, la mateixa frescor propera al sacrifici que emanaven (en forma de riallades fantasmes) algunes joves i que Morini, per delicadesa, preferia no veure. En arribar Norton se n'anaren a un restaurant de Notting Hill, un restaurant brasiler i vegetarià que ella acabava de conèixer.
Quan Norton va saber que Morini portava ja dos dies a Londres li preguntà que dimonis havia estat fent i perquè diables no l'havia trucat, Morini li va dir aleshores lo de Chesterton, va dir que s'havia dedicat a passejar, lloà les disposicions urbanes per el bon trànsit dels minusvàlids, tot el contrari que a Torí, una ciutat plena d'obstacles per les cadires de rodes, va dir també que havia estat en algunes llibreries de llibres vells, que havia comprat alguns exemplars que no esmentà, mencionà dues visites a la casa de Sherlock Holmes , Baker Street era un dels seus carrers preferits , un carrer que per a ell, un italià de mitjana edat, culte i baldat i lector de novel•les policíaques, estava fora del temps o més enllà del temps, amorosament (encara que la paraula no era amorosa sinó primorosa) preservada en les pàgines del doctor Watson. Després anaren a casa de Norton i aleshores Morini li donà el regal que li havia comprat, un llibre sobre Brunelleschi, amb excel•lents fotografies de fotògrafs de quatre nacionalitats diferents sobre els mateixos edificis del gran arquitecte del Renaixement.
Son interpretacions - va dir Morini -. El millor és el francès - afegí - El que menys m'agrada es l'americà. Massa aparatós. Amb masses ganes de descobrir a Brunelleschi. De ser Brunelleschi. L'alemany no està malament, però el millor, crec, és el francès, ja em diràs tu que opines.
Encara que mai havia vist el llibre, que en el paper i la enquadernació ja era una joia per si mateix, a Norton li semblà que hi havia quelcom familiar en ell. Al dia següent es trobaren davant d'un teatre. Morini tenis dues entrades, que havia comprat a l'hotel, i veieren una comèdia dolenta, vulgar, que els feu riure, a Norton més que a Morini, qui perdia el sentit d'algunes frases dites en argot londinenc. Aquesta nit soparen junts i quan Norton volgué saber que havia fet Morini durant el dia aquest li confessà que visitar Kensington Gardens i els Jardins Italians de Hyde Park i passejar sense rumb fix, tot i que Norton, sense saber perquè, més aviat se l'imaginà quiet en el parc, a vegades estirant el coll per veure quelcom que se l'hi escapava, les més de les vegades amb els ulls tancats, fingint dormir. Mentre sopaven Norton li explicà les coses que no havia entès de la comèdia. Només aleshores Morini es donà compte de que la comèdia era més dolenta del que es creia. La seva estima per el treball dels actors, malgrat tot, pujà molt i de tornada al seu hotel, mentre es despullava parcialment, sense baixar encara de la cadira de rodes, davant del televisor apagat que el reflectia a ell i la habitació com figures espectrals d'una obra de teatre que la prudència i la por aconsellaven no muntar mai, concluí que tampoc la comèdia era tan dolenta, que havia estat be, ell també havia rigut, els actors eren bons, les butaques còmodes, el preu de les entrades no excessivament car.
Al dia següent li digué a Norton que tenia d'anar-se'n. Norton l'acompanyà a l'aeroport. Mentre esperaven Morini, adoptant un to de veu casual, li va dir que creia saber perquè Johns s'havia tallat la mà dreta.
- ¿Quin Johns? - va dir Norton.
- Edwin Johns, el pintor que em vares descobrir - va dir Morini.
- Ah, Edwin Johns - va dir Norton -, ¿Perquè?
- Per diners - va dir Morini.
- ¿Per diners?
- Perquè creia en les inversions, en el flux del capital, qui no inverteix no guanya, aquesta classe de coses.
Norton posà cara de pensar-s'ho dues vegades i després va dir: pot ser.
- Ho va fer per diners - insistí Morini.
Després Norton li preguntà (i fou la primera vegada) per Pelletier i Espinoza.
- Preferiria que no sabessin que he estat aquí - va dir Morini.
Norton el mirà interrogant i va dir que no es preocupes, que li guardaria el secret. Després li preguntà si la trucaria per telèfon quan arribés a Torí.
- Per suposat - va dir Morini.
Una hostessa vingué a parlar amb ells i al cap de pocs minuts s'allunyà somrient. La cua dels passatgers començà a moure's. Norton li donà un petó a la galta i se n'anà.

Abans d'abandonar la galeria, més que capcots, pensatius, el propietari i únic empleat d'aquesta els hi explicà que aviat l'establiment tancaria les portes. Amb un vestit de lamé penjant del braç, els va dir que la casa, de la que la galeria en formava part, havia estat de la seva avia, una senyora molt digna i avançada. Al morir l'avia la casa fou heretada per els seus tres nets, en teoria a parts iguals. Però per aleshores ell, que era un dels nets , vivia al Carib, on a més a més d'aprendre a fer còctels Margarita es dedicava a les tasques de informació i espionatge. A tots els efectes era una espècie de desaparegut. Un espia hippie de costums més aviat vicioses, foren les seves paraules. Quan tornà a Anglaterra es trobà que els seus cosins havien ocupat tota la casa. A partir d'aquest moment començà a pledejar amb ells. Però els advocats costaven cars i finalment va tenir de conformar-se amb tres habitacions, on hi posà la galeria d'art. Però el negoci no funcionava: ni venia quadres, ni venia roba usada, i poques persones anaven a degustar els seus còctels. Aquest barri és massa chic per els meus clientes, va dir, ara les galeries estan en vells barris obrers remodelats, els bars en el tradicional circuit de bars i la gent de per aquí no compra roba usada. Quan Norton, Pelletier i Espinoza ja s'havien aixecat i es disposaven a baixar l'escala de metall que conduïa al carrer, el propietari de la galeria els comunicà que, per acabar-ho d'adobar, en els últims temps se li havia començat a aparèixer el fantasma de la seva avia. Aquesta confessió suscità l’interès de Norton i els seus acompanyants.
- ¿La ha vist?, preguntaren. La he vist, va dir el propietari de la galeria, al principi només oïa sorolls desconeguts, com d'aigua i de bombolles d'aigua. Uns sorolls que mai abans havia escoltat en aquesta casa, si bé, al subdividir-la per vendre els pisos i, per tant, als instal•lar nous serveis sanitaris, alguna raó lògica potser expliqués els sorolls, encara que ell mai abans els hagués sentit. Però després dels sorolls vingueren els gemecs, uns ais que no eren precisament de dolor sinó més aviat d'estranyesa i frustració, com si el fantasma de la seva avia recorregués l'antiga casa i no la reconeixes, reconvertida com estava en varies cases més petites, amb parets que ella no recordava i mobles moderns que a ella li devien semblar vulgars i miralls on mai abans hi havia hagut cap mirall.
A vegades el propietari, de tan deprimit que estava, es quedava a dormir a la botiga. No estava deprimit, per suposat, per els sorolls o gemecs del fantasma, sinó per com anava el negoci, que amenaçava la ruïna. En aquestes nits podia oir, les passes amb total claredat, els gemecs de l'avia, que es passejava per el pis de dalt com si no entengués res del món dels morts i del món dels vius. Una nit, abans de tancar la galeria, la veié reflectida en l'únic mirall que hi havia, en un racó, un vell mirall victorià de cos sencer que estava allí per que les clientes s'emprovessin els vestits. L'avia mirava un dels quadres penjats en la paret i després traslladava la vista a la roba que penjava dels penja-robes i també mirava, com si allò ja fos el súmmum, les dues úniques taules de l'establiment.
El seu gest era d'horror, va dir el propietari. Aquella havia estat la primera i la última vegada que la havia vist, encara que de tan en tant tornava a escoltar-la passejar pels pisos superiors, on segurament es movia a través de les parets que abans no existien. Quan Espinoza li preguntà per la naturalesa del seu antic treball al Carib, el propietari somrigué tristament i els assegurà que no estava boig, com qualsevol s'hauria pogut creure. Havia estat espia, els va dir, de la mateixa forma en que altres treballen en el cens o en algun departament d'estadística. Les paraules del propietari de la galeria, sense que ells poguessin precisar perquè, els entristiren molt.

Durant un seminari a Toulouse coneixeran a Rodolfo Alatorre, jove mexicà entre moltes de les seves lectures es trobava la obra d'Archimboldi. El mexicà, que gaudia d'una beca per a la creació i que passava els dies entestat, sembla que vanament, en escriure una novel•la moderna, assistí a algunes conferències i després es presentà a si mateix a Norton i a Espinoza, els quals se'l varen treure de sobre sense miraments, i després Pelletier, qui l'ignorà sobiranament, doncs Alatorre en res es diferenciava de la horda de joves universitaris europeus més aviat pesats que pul•lulaven al voltant dels apòstols archimboldians. Per major vergonya, Alatorre ni tan sols sabia parlar alemany, lo que el desqualificava prèviament. El seminari de Toulouse, a banda, fou un èxit de públic i entre aquella fauna de crítics i especialistes que es coneixien d'anteriors congressos i que, almenys exteriorment, semblaven feliços de tornar a veure's i desitjosos de prosseguir antigues discussions, el mexicà no hi tenia res a fer, llevat d'anar-se'n a casa, quelcom que no volia fer atès que la seva casa era una cambra desangelada de becari a on només l'esperaven els seus llibres i manuscrits, o quedar-se en un racó i somriure a destra i sinistra fingint estar concentrat en problemes d'índole filosòfica, que es el que finalment va fer. Aquesta posició o aquesta presa de posició, no obstant, li permeté fixar-se en Morini, que, reclòs en la seva cadira de rodes i contestant distretament les salutacions dels demés, oferia o aixó li semblà a Alatorre un desemparament similar al seu. Al cap de poca estona, després de presentar-se a Morini, el mexicà i l'italià deambulaven per els carrers de Toulouse.
Primer parlaren d'Alfonso Reyes, a qui Morini coneixia passablement, i després de Sor Juana, de qui Morini no podia oblidar aquell llibre escrit per Morino, aquest Morino que semblava ser ell mateix, on si ressenyaven les receptes de cuina de la monja mexicana. Després parlaren de la novel•la de Alatorre, la novel•la que pensava escriure i la única novel•la que ja havia escrit, de la vida d'un jove mexicà a Toulouse, dels dies hivernals que malgrat ser curts es feien interminablement llargs, dels pocs amics francesos que tenia (la bibliotecària, un altre becari de nacionalitat equatoriana a qui només veia de tant en tant, el cambrer d'un bar que en tenia una idea de Mèxic que a Alatorre li semblava meitat estrambòtica, meitat ofensiva) dels amics que havia deixat en el DF i a qui, diàriament, escrivia llargs e-mail's monotemàtics sobre la seva novel•la en curs i sobre la malenconia.
Un d'aquests amics del DF, segons Alatorre, i aixó ho va dir innocentment, amb aquest punt de fatxenderia poc astuta dels escriptors menors, havia conegut feia poc temps a Archimboldi.
Al principi Morini, que no li prestava massa atenció i que es deixava arrossegar per els llocs que Alatorre considerava dignes d'interès, i que efectivament, sense ser parades turístiques obligatòries, posseïen un interès cert, com si la vocació secreta i autèntica d'Alatorre, més que la de novel•lista, dos la de guia turístic, cregué que el mexicà, el qual, pel demés, només havia llegit dues novel•les d'Archimboldi, fanfarronejava o ell ho havia entès malament o no sabia que Archimboldi estava desaparegut des de sempre.
La història que explicà Alatorre, succintament, era aquesta: el seu amic, un assagista i novel•lista i poeta anomenat Almendro, un tipus d'uns quaranta i tants anys més conegut entre els amics per el malnom del Porc, havia rebut una trucada telefònica a mitjanit. El Porc, després de parlar un moment en alemany, es vestí i sortí amb el seu cotxe cap a un hotel proper a l'aeroport de Ciutat de Mèxic. Malgrat que no hi havia molt trànsit a aquesta hora, arribà a l'hotel passada la una de la matinada. En el lobby de l'hotel trobà a un recepcionista i a un policia. El Porc tragué la seva identificació com a alt funcionari del govern i després pujà amb el policia a una habitació del tercer pis. Allí hi havia dos policies més i un vell alemany que estava assegut al llit, despentinat, vestit amb una samarreta gris i pantalons texans, descalç, com si l'arribada de la policia l'hagués sorprès dormint. Evidentment l'alemany, pensà el Porc, dormia vestit. Un dels policies estava mirant la tele. L'altre fumava reclinat sobre la paret. El policia que arribà amb el porc apagà la tele i els va dir que el seguissin. El policia que estava reclinat sobre la paret demanà explicacions, però el policia que havia pujat amb el Porc li va dir que mantingués la boca tancada. Abans que els policies abandonessin l'habitació el Porc preguntà, en alemany, si li havien robat res. El vell va dir que no. Volien diners, però no havien robat res.
- Aixó està bé - va dir el Porc en alemany -, sembla que estem millorant.
Després preguntà als policies a quina comissaria estaven adscrits i els deixà marxar. Quan els policies se n'hagueren anat el Porc es va asseure al costat de la tele i li va dir que ho sentia. El vell alemany s'aixecà del llit sense dir res i se n'anà al lavabo. Era enorme, li escriví el Porc a Alatorre. Gairebé dos metres. O un metre noranta i cinc. En qualsevol cas: enorme i imponent. Quan el vell sortí del bany el Porc s'adonà de que ara anava calçat i li preguntà si desitjava sortir a donar una volta per el DF o anar a prendre quelcom.
- Si te son - afegí -, digui-ho i me n'aniré d'immediat.
- El meu avió surt a les set del matí - va dir el vell.
El Porc mirà el rellotge, eren les dues de la matinada passades, i no va saber que dir. Ell, com Alatorre, coneixia a penes l'obra literària del vell, els seus llibres traduïts a l'espanyol es publicaven a Espanya i arribaven tard a Mèxic. Feia tres anys, quan dirigia una editorial, abans de convertir-se en un dels dirigents culturals del nou govern, intentà publicar Els baixos fons de Berlín, però els drets ja els tenia una editorial de Barcelona. Es preguntà com, qui li havia donat al vell el seu número de telèfon. Plantejar-se la pregunta, una pregunta que no pensava respondre de cap manera, ja el feu feliç, l'omplí de felicitat que en certa forma el justificava com persona i com escriptor.
- Podem sortir - va dir -, jo estic dispost.
El vell es posà una jaqueta de cuiro sobre la samarreta gris i el seguí. El portà a la plaça Garibaldi. Quan arribaren no hi havia molta gent, la majoria dels turistes havia tornat als seus hotels i només quedaven borratxos i noctàmbuls, gent que anava a sopar i grups de mariachis que parlaven de l'últim partit de futbol. Per les embocadures de la plaça s'esmunyien ombres que en ocasions s'aturaven i els escrutaven. El porc es temptejà la pistola que des que treballava en el govern solia portar. Entraren en un bar i el Porc demanà tacos de carnita. El vell demanà tequila i ell es conformà amb una cervesa. Mentre el vell menjava el Porc es posà a pensar en els canvis que dona la vida. Menys de deu anys enrere, si ell hagués entrar en aquest mateix bar i s'hagués posat a parlar en alemany amb un vell llargarut com aquell, no hauria faltat algú que l'insultés o es sentis, pels motius més peregrins, ofès. La baralla imminent, aleshores, hauria acabat amb el Porc demanant disculpes o donant explicacions i convidant a una ronda de tequilas. Ara ningú es posava amb ell, com si el fet de portar una pistola sota la camisa o treballar en un alt lloc en el govern fos un aura de santedat que els matons i els borratxos eren capaços de percebre des de lluny. Pinxos mamons covards, pensà el porc. M'oloren, m'oloren i es caguen en els pantalons. Després es posà a pensar en Voltaire (¿perquè Voltaire, mamons? I després es posà a pensar en una vella idea que li rondava des feia un temps pel cap, la de demanar un ambaixada a Europa, o almenys una destinació d'agregat cultural, encara que amb les connexions que ell tenia el menys que podien donar-li era una ambaixada. El dolent és que en una ambaixada només tindria un salari, el salari d'ambaixador. Mentre l'alemany menjava el Porc posà sobre la balança els pros i els contres d'absentar-se de Mèxic. Entre els pros si trobava, sens dubte, el poder reprendre el seu treball com escriptor. Li seduïa la idea de viure a Itàlia o a la vora d'Itàlia i passar llargues temporades a la Toscana i a Roma escriure un assaig sobre Piranesi i les seves presons imaginàries, que ell veia extrapolades, més que en les presons mexicanes, en el imaginari o en la iconografia d'algunes presons mexicanes. Entre els contres estava sens dubte, la llunyania física del poder. Allunyar-se del poder mai és bo, aixó ho havia descobert molt aviat, abans d'accedir al poder real, quan dirigia la editorial que intentà publicar a Archimboldi.
- Escolti - li va dir de sobte -, ¿No es deia que a vostè no l'havia vist ningú?
El vell se'l mirà i li somrigué educadament.

Aquesta mateixa nit, després de que Pelletier, Espinoza i Norton tornessin a escoltar dels llavis d'Alatorre la història de l'alemany, trucaren per telèfon a Almendro, alies el Porc, qui no posà cap objecció en relatar-li a Espinoza lo que en línies generals Alatorre ja els hi havia explicat. La relació entre aquest i el Porc era , en certa manera, una relació mestre alumne o una relació germà gran germà petit, de fet havia estat el Porc qui li havia aconseguit la beca de Toulouse a Alatorre, lo que d'alguna manera clarificava el grau d'estimació que el Porc sentia pel seu germanet, doncs en el seu poder estava aconseguir beques més vistoses i en paratges més prestigiosos, per no parlar d'una agregaduria cultural a Atenes o a Caracas, que sense ser molt son bastant i que Alatorre hauria agraït de tot cor, encara que tampoc, en honor a la veritat, li feu fàstics a la beca de Toulouse. Per a la propera, n'estava segur, el Porc seria més munificent amb ell. Almendro, per la seva part, no havia acomplert encara els cinquanta anys i la seva obra, fora de les fronteres del DF, era incommensurablement desconeguda. Però en el DF, i en algunes universitats nord-americanes, tot s'ha de dir, el seu nom era familiar, fins i tot excessivament familiar. ¿De quina manera, doncs, Archimboldi, suposant que aquell vell alemany fos en veritat Archimboldi i no un bromista, es feu amb el seu telèfon? Segons creia el Porc, el telèfon li havia proporcionat la seva editora alemanya, la senyora Bubis. Espinoza li preguntà, no sense certa perplexitat, si coneixia ell a la insigne dama.
Per suposat - va dir el Porc -, vaig estar en una festa a Berlín, en una xerrameca cultural amb alguns autors alemanys i allí ens presentaren.
-¿Que dimonis és una xerrameca cultural?- escriví Espinoza en un paper que veieren tots i que només Alatorre, a qui anava dirigit, fou capaç de desxifrar.
- Li devia donar la meva tarja- va dir el Porc des del DF.
- I en la seva tarja i anava el seu número de telèfon particular.
- Així és - va dir el Porc -, li devia donar la meva tarja A, en la targeta B només hi ha el número de l'oficina. I en la tarja C només hi ha el número de telèfon de la meva secretaria.
- Entenc - va dir Espinoza armant-se de paciència.
- En la tarja D no hi ha res, està en blanc, només el meu nom i prou - va dir el Porc rient-se.
- Ja, ja - va dir Espinoza -, en la tarja D només el seu nom.
- Aixó - va dir el Porc -, només el meu nom i punt. Ni un número de telèfon ni ofici ni carrer on visc ni res, ¿entén?
- Ho entenc - contestà Espinoza.
- A la senyora Bubis li vaig donar, òbviament, la tarja A.
- I ella li devia donar a Archimboldi- afirmà Espinoza.
- Correcte - asseverà el Porc.

Fins a les cinc de la matinada va estar el Porc amb el vell alemany. Després de menjar (el vell tenia gana i demanà més tacs i més tequila, mentre el Porc amagava el cap com un enorme estruç en reflexions sobre la malenconia i el poder) se n'anaren a donar una volta per les rodalies del Zócalo, on hi visitaren la plaça i els jaciments asteques que sorgien com liles en una terra erma, segons expressió del Porc, flors de pedra enmig d'altres flors de pedra, un desordre que segur no portaria a enlloc, només a més desordre, va dir el Porc, mentre ell i l'alemany caminaven per els carrers contigus al Zócalo, fins la plaça de Santo Domingo, on per el dia, sota les arcades, s'aposentaven els escrivans amb les màquines d'escriure, per redactar cartes o peticions d'índole legal o judicial. Després anaren a veure l'Àngel en Reforma, però aquella nit l'Àngel estava apagat i el Porc, mentre giraven al voltant de la glorieta, tan sols pogué explicar-li-ho a l'alemany, que mirava cap amunt des de la finestreta del cotxe.
A les cinc del matí tornaren a l'hotel. El Porc esperà en el lobby , fumant-se una cigarreta. Quan el vell sortí de l'ascensor només portava una maleta i anava vestit amb la mateixa samarreta gris i els pantalons texans. Les avingudes que portaven a l'aeroport estaven buides i el Porc es saltà varis semàfors en vermell. Intentà buscar un tema de conversa però fou impossible. Ja li havia preguntat, mentre menjaven, si havia estat abans a Mèxic i el vell havia respost que no, lo que resultava estrany, doncs gairebé tots els escriptors europeus en algun moment havien estat allí. Però el vell va dir que aquella era la primera vegada. A les rodalies de l'aeroport hi havia més cotxes i el tràfic deixà d'ésser fluid. Quan entraren en el pàrking el vell volia acomiadar-se però el Porc insistí en acompanyar-lo.
- Deixi'm la seva maleta - va dir.
La maleta tenia rodes i a penes pesava. El vell volava des del DF fins Hermosillo.
- ¿Hermosillo? - va dir Espinoza -, ¿On queda aixó?
- A l'estat de Sonora - matisà el Porc -. És la capital de Sonora, al nord-oest de Mèxic, a la frontera amb els Estats Units.
- ¿Que hi ha a fer vostè a Sonora? - va dir el Porc.
El vell dubtà un moment abans de respondre, com si se li hagués oblidat parlar.
- Vaig a conèixer - va dir.
Encara que el Porc no n'estava segur. Potser va dir aprendre i no conèixer.
- ¿Hermosillo? - va dir el Porc.
- No, Santa Teresa - va dir el vell -. ¿La coneix vostè?
- No - contestà el Porc -, he estat un parell de vegades a Hermosillo, donant conferències sobre literatura, fa ja temps, però mai a Santa Teresa.
- Crec que és una ciutat gran - va dir el vell.
- És gran, si - asseverà el Porc -, hi ha fàbriques, i també problemes. No crec que sigui un lloc bonic.
El Porc ensenyà la seva identificació i acompanyà al vell fins la porta d'embarcament. Abans de separar-se li donà una tarja. Una tarja A.
- Si te algun problema, ja sap - va dir.
- Moltes gràcies - contestà el vell.
Després es donaren la mà i ja no el tornà a veure.

Optaren per no dir-li a ningú més el que sabien. Callar, jutjaren, no era trair a ningú sinó actuar amb la deguda prudència i discreció que el cas demanava. Es començaven ràpidament de que era millor no aixecar encara falses expectatives. Segons Borchmeyer aquell any el nom d'Archimboldi tornava a sonar entre els candidats al Premi Nobel. L'any anterior també el seu nom havia estat en les quinieles del premi. Falses expectatives. Segons Dieter Hellfeld un membre de l'acadèmia sueca, o el secretari d'un membre de l'acadèmia, s'havia posat en contacte amb la seva editora per sondejar-la vers l'actitud de l'escriptor en cas de resultar premiat. ¿Que podia dir un home de més de vuitanta anys? ¿Quina importància podia tenir el Nobel per un home de més de vuitanta anys, sense família, sense descendents, sense un rostre conegut? La senyora Bubis li va dir que ell estaria encantat. Probablement sense consultar-ho a ningú, pensant en els llibres que es vendrien. ¿però la baronessa es preocupava per els llibres venuts, per els llibres que s'amuntegaven en els magatzems de la editorial Bubis a Hamburg? No, segurament no, va dir Dieter Hellfeld. La baronessa rondava els noranta anys i l'estat del magatzem no l'importava gaire. Viatjava molt, Milà, París, Frankfurt. A vegades se la podia veure parlant amb la senyora Sellerio a l'stand de Bubis a Frankfurt. O a l'ambaixada alemanya a Moscou, amb vestits de Chanel i dos poetes russos per banda, dissertant sobre Bulgákov i sobre la bellesa (¡incomparable!) dels rius russos a la tardor, abans de les gelades hivernals. A vegades, comentà Pelletier, dona la impressió que la senyora Bubis ha oblidat la existència d'Archimboldi. Aixó, a Mèxic, és el més normal, comentà el jove Alatorre. De totes maneres, segons Schwarz, cabia la possibilitat, atès que estava en la llista dels favorits. I potser els acadèmics suecs tenien ganes d'un cert canvi. Un veterà, un desertor de la Segona Guerra Mundial que segueix fugint, un recordatori per Europa en temps convulsos. Un escriptor d'esquerres al que respectaven fins i tot els situacionistes. Un tipus que no pretenia reconciliar lo irreconciliable, que és el que està de moda. Imaginat, va dir Pelletier, Archimboldi guanya el Nobel i just en aquest moment apareixem nosaltres, amb Archimboldi de la mà.

No es plantejaren que estava fent Archimboldi a Mèxic. ¿Perquè algú de més de vuitanta anys viatja a un país que mai abans havia visitat? ¿Interès sobtat? ¿Necessitat d'observar sobre el terreny els escenaris d'un llibre en curs? Era improbable, adduïren, entre altres raons perquè els quatre creien que ja no hi hauria més llibres d'Archimboldi.
De forma tàcita s'inclinaren per la resposta més fàcil, però també la més forassenyada: Archimboldi havia anat a Mèxic a fer turisme, com tants alemanys i europeus de la tercera edat. L'explicació no es mantenia en peu. Imaginaren a un vell prussià misantrop que un matí desperta i ja està boig. Sospesaren les possibilitats de la demència senil. Rebutjaren les hipòtesis i s'atengueren a les paraules del Porc. ¿I si Archimboldi estigués fugint? ¿I si Archimboldi, de sobte, hagués trobat altra cop un motiu per fugir?
Al principi Norton fou la més renuent a sortir a buscar-lo. La imatge d'ells tornant a Europa amb Archimboldi de la mà li semblava la imatge d'un grup de segrestadors. Per suposat, ningú pensava segrestar a Archimboldi. Ni tan sols sotmetre'l a una bateria de preguntes. Espinoza es conformava amb veure'l. Pelletier es conformava amb preguntar-li qui era la persona amb la qual pell s'havia fabricat la màscara de cuir de la seva novel•la homònima. Morini es conformava a veure les fotos que ells li farien a Sonora.
Alatorre, a qui ningú li havia demanat la seva opinió, es conformava amb iniciar una amistat epistolar amb Pelletier, Espinoza, Morini i Norton i potser, si no era molèstia, visitar-los de tant en tant a ses respectives ciutats. Només Norton tenia reserves. Però al final decidí viatjar. Crec que Archimboldi viu a Grècia, va dir Dieter Hellfeld. O això o està mort. També hi ha una tercera opció, afirmà Hellfeld: que l'autor que coneixem per el nom d'Archimboldi sigui en realitat la senyora Bubis.
- Sí, sí - digueren els nostres quatre amics -, la senyora Bubis.

A última hora Morini decidí no viatjar. La seva salut malmesa, va dir, li ho impedia. Marcel Schwob, que tenia una salut igual de fràgil, l'any 1901 havia emprés un viatge en pitjors condicions per visitar la tomba de Stevenson, en una illa del Pacífic. El viatge de Schwob fou de molts dies de durada, primer en el Villa de la Ciutat, després en el Polynésienne i després en el Manapouri. El gener del 1902 emmalaltí de pulmonia i va estar a punt de morir. Schwob viatjà amb el seu criat, un xinès anomenat Tinc, el qual es marejava a la primera ocasió. O potser només es marejava si feia mala mar. En qualsevol cas el viatge va estar aplegat de mala mar i marejos. En una ocasió Schwob, ajagut al seu camarot, sentint-se morir, notà que algú s'acostava al seu costat. Al tombar-se per veure qui era l'intrús descobrí al seu servent oriental, la pell del qual estava verda com una lletuga. Potser només en aquest moment es donà compte de l'empresa en la que s'havia ficat. Quan arribà, després de moltes penalitats, a Samoa, no visità la tomba d'Stevenson. Per una banda es trobava massa malalt i, per l'altra banda , ¿per què visitar la tomba d'algú que no ha mort? Stevenson, i aquesta revelació simple se la devia al viatge, vivia en ell.
Morini, que admirava (tot i que més que admiració era carinyo) a Schwob, pensà al principi que el seu viatge a Sonora podia ser, a escala reduïda , una sort d'homenatge a l'escriptor francès i també a l'escriptor anglès la qual tomba anà a visitar l'escriptor francès, però quan tornà a Torí es donà compte de que no podia viatjar. Així que telefonà als seus amics i el mentí que el metge li havia prohibit terminantment un esforç d'aquesta naturalesa. Pelletier i Espinoza acceptaren les seves explicacions i prometeren que el trucarien regularment, per tenir-lo informat de la cerca , aquesta vegada definitiva, que anaven a emprendre.
Amb Norton fou diferent. Morini repetí que no anava a viatjar. Que el metge li ho prohibia. Que pensava escriure'ls tots els dies. Fins i tot va riure i es permeté una broma beneita que Norton no va entendre. Un acudit d'italians. Un italià, un francès i un anglès en un avió on només hi ha dos paracaigudes. Norton va creure que es tractava d'un acudit polític. En realitat era un acudit de nens, tot i que l'italià de l'avió (que perdia primer un motor i després l'altre i després començava a barrinar) s'assemblava, tal i com explicava l'acudit Morini, a Berlusconi. En realitat Norton a penes obrí la boca. Va dir ah, ah, ah. I després va dir bona nit, Piero, en un anglès mol dolç o que a Morini li sembla insuportablement dolç i després penjà.
Norton, d'alguna manera, es sentí insultada per la negativa de Morini a acompanyar-los. No tornaren a trucar-se per telèfon. Morini hauria pogut fer-ho, però a la seva manera i abans que els seus amics emprenguessin la cerca d'Archimboldi, ell, com Schwob a Samoa, ja havia iniciat un viatge, un viatge que no era al voltant del sepulcre d'un valent sinó al voltant d'una resignació, una experiència en cert sentit nova, doncs aquesta resignació no era allò que comunament es diu resignació, ni tan sols paciència o conformitat. Sinó més aviat un estat de mansuetud, una humilitat exquisida i incomprensible que el feia plorar sense que vingués a conte i on la seva pròpia imatge, el que Morini percebia de Morini, s'anava diluint de forma gradual i incontenible, com un riu que deixa de ser riu o com un arbre que es crema en l'horitzó sense saber que s'està cremant.

Pelletier, Espinoza i Norton, viatjaren des de París al DF, on els esperava el Porc. Allí passaren la nit en un hotel i el matí següent volaren a Hermosillo. El Porc, que no entenia gran part de la historia, estava encantat d'atendre a tan il•lustres acadèmics europeus encara que aquests, per el seu disgust, no acceptessin pronunciar cap conferència a Belles Arts o en la UNAM o en el Col•legi de Mèxic.
La nit que passaren en el DF Espinoza i Pelletier anaren amb el Porc a l'hotel on havia pernoctat Archimboldi. El recepcionista no posà cap inconvenient en deixar-los veure l'ordinador. Amb el ratolí el Porc repassà els noms que apareixien en la pantalla il•luminada i que corresponien al dia en que havia conegut a Archimboldi. Pelletier s'adonà de que tenia les ungles brutes i comprengué la raó del seu sobrenom.
- Aquí està - va dir el Porc -, és aquest.
Pelletier i Espinoza buscaren el nom que indicava el mexicà. Hans Reiter. Una nit. Pagà al comptat. No havia utilitzat tarja ni tampoc obert el mini bar. Després se n'anaren a l'hotel encara que el Porc els preguntà si els hi interessava conèixer algun lloc típic. No, varen contestar Espinoza i Pelletier, no ens interessa.
Norton, mentrestant, estava a l'hotel i encara que no tenia son havia apagat els llums i deixat només el televisor encès i amb el volum molt baix. Per les finestres obertes de la seva cambra arribava una bonior llunyana, com si a molts quilòmetres d'allí, en una zona de l’extraradi de la ciutat, estiguessin evacuant a la gent. Pensà que era el televisor i l'apagà, però el soroll persistia. Es recolzà en la finestra i contemplà la ciutat. Un mar de llums vacil•lants s'estenia cap el sud. El brunzit, amb la meitat del cos fora de la finestra, no s'escoltava. L'aire era fred i li resultà confortable.
A l'entrada de l'hotel un parell de porters discutien amb un client i un taxista. El client estava borratxo. Un dels porters l'aguantava per l'espatlla i l'altre escoltava el que tenia a dir el taxista, que semblava, a jutjar pels escarafalls que realitzava, cada cop més excitat. Al poc un cotxe s'aturà davant de l'hotel i veié baixar d'ell a Espinoza i a Pelletier, seguits del mexicà. Des d'allí dalt no estava molt segura de que fossin els seus amics. En qualsevol cas, si ho eren semblaven diferents, caminaven d'una altra manera, molt més virils, si aixó era possible, encara que la paraula virilitat, sobre tot aplicada a la forma de caminar, a Norton li sonava monstruosa, un sens sentit sense peus ni cap. El mexicà li donà les claus del cotxe a un dels porters i a continuació els tres s'introduïren a l'hotel. El porter que tenia les claus del cotxe del Porc pujà en aquest i aleshores el taxista dirigí els seus escarafalls en direcció al porter que aguantava al borratxo. Norton va tenir la impressió que el taxista exigia més diners i que el client borratxo de l'hotel no volia pagar-li. Des de la seva posició Norton pensà que el borratxo tal vegada fos nord-americà. Duia una camisa blanca, per sobre del pantaló de lona, de color clar, com un caputxí o com un batut de cafè. La seva edat era indiscernible. Quan l'altre porter tornà, el taxista retrocedí dues passes i els va dir alguna cosa.
L'actitud, pensà Norton, resultava amenaçant. Aleshores un dels porters , el que aguantava al client borratxo, donà un salt i l'agafà pel coll. El taxista no esperava aquesta reacció i només encertà a retrocedir, però ja resultava impossible treure's del damunt al porter. Pel cel, presumiblement ple de boires negres carregades de contaminació, aparegueren les llums d'un avió. Norton aixecà la vista, sorpresa, doncs aleshores tot l'aire començà a brunzir, com si milions d'abelles envoltessin l'hotel. Per un instant se li passà pel cap la idea d'un terrorista suïcida o d'un accident aeri. A l'entrada de l'hotel els dos porters li pegaven al taxista, que estava al terra. No es tractava de potades continuades. Diguem que el potejaven quatre o sis vegades i s'aturaven i li donaven la oportunitat de parlar o d'anar-se'n, però el taxista, que estava doblegat sobre el seu estómac, movia la boca i els insultava i aleshores els porters li donaven una altra tanda de potades.
L'avió descendí una mica més en la foscor i Norton cregué veure a través de les finestretes els rostres expectants dels passatgers. Després l'aparell donà un gir i tornà a pujar i pocs segons després penetrà un cop més en el ventre de les boires. Les llums de cua, centelles vermelles i blaves, fou l'últim en veure abans que desaparegués. Quan mirà cap avall un dels recepcionistes de l'hotel havia sortit i s'emportava, com a un ferit, al client borratxo que a penes podia caminar, mentre els dos porters arrossegaven al taxista no en direcció al taxi sinó en direcció al pàrking soterrani.

El seu primer impuls fou baixar al bar, on es trobaria a Pelletier i Espinoza xerrant amb el mexicà, però al final decidí tancar la finestra i ficar-se al llit. El brunziment seguia i Norton pensà que el devia de produir l'aire condicionat.

- Hi ha una espècie de guerra entre taxistes i porters - va dir el Porc -. Una guerra no declarada, amb els seus alts i baixos, moments de gran tensió i moments d'alt el foc.
- I ara que passarà? - preguntà Espinoza.
Estaven asseguts en el bar de l'hotel, al costat d'un dels finestrals que donaven al carrer. Fora l'aire tenia una textura líquida. Aigua negra, atzabeja, que donava ganes de passar-li la mà pel llom i acariciar-la.
- Els porters li donaran una lliçó al taxista i aquest tardarà mol de temps en tornar per l'hotel - va dir el Porc -. És per les propines.
Després el Porc tragué l'agenda electrònica d'adreces i ells copiaren en les respectives llibretes el telèfon del rector de la Universitat de Santa Teresa.
- Jo he conversat amb ell avui - va dir el Porc - i li he demanat que os ajudes en tot lo possible.
- Qui traurà d'ací al taxista? - va dir Pelletier.
- Sortirà pèl seu propi peu - va dir el Porc -. Li donaran una pallissa en tota regla en l'interior del pàrking i després el despertaran amb galledes d'aigua freda perquè es fiqui en el seu cotxe i se'n vagi.
- ¿I si els porters i els taxistes estan en guerra, com s'ho fan els clients quan necessiten un taxi? - preguntà Espinoza.
- Ah, aleshores l'hotel truca a una companyia de radiotàxis. Els radiotàxis estan en pau amb tot el món - va dir el Porc.
Quan sortiren a acomiadar-lo a l'entrada de l'hotel hi veieren el taxista que emergia ranquejant del pàrking. Tenia el rostre intacte i la roba no semblava mullada.
- Segur que ha fet un tracte - va dir el Porc.
- Un tracte? -
- Un tracte amb els porters. Diners - va dir el Porc -, els hi deu haver donat diners.
Pelletier i Espinoza, per un segon, imaginaren que el Porc anava a marxar en el taxi, que estava estacionat a pocs metres d'allí, en l'altre vorera, i que tenia un aspecte d'abandonament absolut, però amb un gest del cap el Porc li ordenà a un dels porters que anés a buscar el seu cotxe.

El matí següent volaren a Hermosillo i des de l'aeroport telefonaren al rector de la Universitat de Santa Teresa i després llogaren un cotxe i partiren cap la frontera. En sortir de l'aeroport els tres varen percebre la lluminositat de l'estat de Sonora. Era com si la llum es submergís en l'oceà Pacífic produint una enorme curvatura en l'espai. Donava gana desplaçar-se sota aquella llum, tot i que també, pensà Norton, i potser de forma més peremptòria, donava ganes d'aguantar la gana fins al final.
Entraren per el sud de Santa Teresa i la ciutat els semblà un enorme campament de gitanos o de refugiats disposats a posar-se en marxa a la més mínima senyal. Llogaren tres habitacions en el quart pis de l'Hotel Mèxic. Les tres habitacions eren iguals, però en realitat estaven plenes de petits senyals que les feien diferents. En l'habitació d'Espinoza hi havia un quadre de grans proporcions on si veia el desert i a un grup d'homes a cavall, en el costat esquerre, vestits amb camises de color veig, com si fossin de l’exèrcit o d'un club d'equitació. En l'habitació de Norton hi havia dos miralls en comptes d'un. El primer mirall estava al costat de la porta, com en les altres habitacions, el segon estava en la paret del fons, al costat de la finestra que donava al carrer, de tal manera que si un adoptava determinada postura, ambdós miralls es reflectien. En l'habitació de Pelletier faltava un tros de la tassa del bany. A simple vista no es veia, però en aixecar la tapa del wàter el tros que faltava es feia present de forma sobtada, casi com un lladruc. ¿Com dimonis ningú ha reparat aixó?, pensà Pelletier. Norton mai havia vist una tassa en aquestes condicions. Faltaven uns vint centímetres. Sota l'enllosat blanc hi havia un material trencat, com argila de maons, amb forma de galetes untades de guix. El tros que faltava tenia forma de mitja lluna. Semblava com si l'haguessin arrencat amb un martell. O com si algú hagués aixecat a una altra persona que ja estava al terra i hagués estampat el seu cap contra la tassa del bany, pensà Norton.

El rector de la Universitat de Santa Teresa els semblà un tipus amable i tímid. Era mol alt i tenia la pell lleugerament bronzejada, com si a diari realitzes llargues passejades meditabundes pel camp. Els invità a una tassa de cafè i escoltà les seves explicacions amb paciència i un interès més fingit que real. Després els portà a donar una volta per la universitat, assenyalant els edificis i indicant-los a quines facultats pertanyien. Quan Pelletier, per canviar de tema, parlà de la llum de Sonora, el rector s'esplaià parlant de les postes de sol en el desert i esmentà a alguns pintors, els noms dels quals ells desconeixien, que s'havien instal•lat a viure a Sonora o en la veïna Arizona.
Al tornar a la rectoria tornà a oferir els hi cafè i els preguntà en quin hotel estaven allotjats. Quan li ho varen dir anotà el nom de l'hotel en una fulla que es guardà en la butxaca superior de la jaqueta i després els convidà a sopar a casa seva. Poc després ells se n'anaren. Mentre recorrien els tros que hi havia des de la rectoria fins l'aparcament de cotxes veieren a un grup d'estudiants d'ambdós sexes que caminaven per un prat just en el moment en que es posaven en funcionament els aspersors de rec. Els estudiants cridaren i s'apressaren a córrer, allunyant-se d'allí.

Abans de tornar a l'hotel donaren una volta per la ciutat. Els semblà tan caòtica que es posaren a riure. Fins aleshores no estaven de tan bon humor. Observaven les coses i escoltaven a las persones que els podien ajudar, però únicament com part d'una estratègia major. Durant la tornada a l'hotel desaparegué la sensació d'estar en un mitjà hostil, encara que hostil no era la paraula, un medi del qual llenguatge es negaven a reconèixer, un medi que transcorria paral•lel a ells i en el qual només podien imposar-se, ser subjectes únicament aixecant la veu, discutint, quelcom que no tenien intenció de fer.
A l'hotel trobaren una nota de Augusto Guerra, el degà de la facultat de Filosofia i Lletres. La nota esta adreçada als seus -col•legues- Espinoza, Pelletier y Norton. Estimats col•legues, havia escrit sense ni un bri d'ironia. Aixó els feu riure encara més, encara qe acte seguit els entristí, doncs el ridícul d'un col•lega, a la seva manera, tendia ponts de formigó armat entre Europa i aquell racó transhumant. Es com oir plorar a un nen, va dir Norton. En la seva nota Augusto Guerra, a part de desitjar-los una bona i feliç estada a la ciutat, els parlava d'un tal professor Amalfitano, -expert en Benno von Archimboldi-, el qual diligentment es presentaria a l'hotel aquella mateixa tarda per ajudar-los en tot el possible. L'acomiadament estava adornat amb una frase poètica que comparava el desert amb un jardí petrificat.
A l'espera de l'expert en Benno von Archimboldi decidiren no sortir de l'hotel, una decisió que pel que veieren a través de les finestres del bar compartien amb un grup de turistes nord-americans que s'estaven emborratxant a consciència en la terrassa engalanada amb algunes varietats de cactus sorprenents, alguns gairebé de tres metres d'altura. De tant en tant un dels turistes s'aixecava de la taula i s'acostava als balustres coberts de plantes mig seques i donava una mirada a l'avinguda. Després, trontollant, retornava cap els seus companys i companyes i al cap d'una estona tots reien, com si el que s'havia aixecat les hi expliqués un acudit picant però molt graciós. No hi havia ningú jove entre ells, tot i que tampoc hi havia cap vell, era un grup de turistes quarantens i cinquantens que probablement aquell mateix dia tornarien als Estats Units. Poc a poc la terrassa de l'hotel s'anà omplint de més gent, fins que no quedà ni una taula lliure. Quan per l'est començà a avançar la nit pels altaveus de la terrassa es sentiren les primeres notes d'una cançó de Willy Nelson.
Un dels borratxos, al reconèixer-la, deixà anar un crit i s'aixecà. Espinoza, Pelletier i Norton pensaren que anava a posar-se a ballar, però en lloc d'aixó s'acosta a la barana de la terrassa, va treure el cap, mirà amunt i avall i després tornà molt tranquil a asseure's al costat de la dona i els amics. Aquests paios estan mig bojos, varen dir Espinoza i Pelletier. Norton , pel contrari, penso que quelcom rar estava passant , a l'avinguda, a la terrassa, a les habitacions de l'hotel, fins i tot en el DF amb aquests taxistes i porters irreals, o almenys sense un agafall lògic per on agafar-los, i fins i tot quelcom rar, que escapava a la seva comprensió, estava passant a Europa, a l'aeroport de París on s'havien reunit els tres, i tal vegada abans, amb Morin i i la negativa a acompanyar-los, amb aquest jove un tan repulsiu que conegueren a Toulouse, amb Dieter Hellfeld i les sobtades noticies sobre Archimboldi. I fins i tot quelcom rar passava amb Archimboldi i amb tot el que s'explicava d'Archimboldi i amb ella mateixa, irreconeixible, si be només a ràfegues, que llegia i anotava i interpretava els llibres d'Archimboldi.

- ¿Has demanat que arreglin el wàter de la teva habitació? - va dir Espinoza.
- Sí, els hi he dit que facin alguna cosa - contestà Pelletier -. Però a recepció m'han suggerit un canvi d'habitació. Volien posar-me al tercer. Així que els hi he dit que ja estava bé així, que em pensava quedar en la meva l'habitació i que ells podien arreglar la tassa quan jo marxés. Prefereixo seguir junt - va dir Pelletier amb un somriure.
- Has fet bé - contestà Espinoza.
- El recepcionista m'ha dit que pensaven canviar la tassa del bany però que no trobaven el model apropiat. Que no marxés amb una mala impressió de l'hotel. Un tipus amable, després de tot. afegí Pelletier.

La primera impressió que els crítics varen tenir d'Amalfitano fou més aviat dolenta, perfectament acord amb la mediocritat del lloc, només que el lloc, l'extensa ciutat en el desert, podia ser vista com quelcom típic, quelcom ple de color local, una prova més de la riquesa sovint atroç del paisatge humà, mentre que Amalfitano només podia ser vist com un nàufrag, un tipus descuidadament vestit, un professor inexistent d'una universitat inexistent, el soldat ras d'una baralla perduda prèviament contra la barbàrie, o, en termes menys melodramàtics, com el que finalment era, un malenconiós professor de filosofia pasturant en el seu propi camp, el llom d'una bèstia capriciosa i infantil que s'havia empassat d'un sol mos a Heidegger en el suposat que Heidegger hagués tingut la mala sort de néixer en la frontera mexicana nord-americana. Espinoza i Pelletier veieren en ell a un tipus fracassat. Fracassat sobre tot perquè havia viscut i ensenyat a Europa, que intentava protegir-se amb una capa de duresa, però amb una delicadesa intrínseca que el delatava a l'acte. La impressió de Norton, al contrari, fou la d'un tipus molt trist, que s'apagava a passos de gegant, i que l'últim que desitjava era servir-los de guia per aquella ciutat.

Aquella nit els tres crítics se n'anaren a dormir relativament aviat. Pelletier somià amb la tassa del bany. Un soroll apagat el despertava i ell s'aixecava un i veia per sota la porta que algú havia encès el llum del bany. Al principi pensava que era Norton, fins i tot Espinoza, però al acostar-se ja sabia que no podia ser cap dels dos. En obrir la porta el bany estava buit. Al terra hi veia grans taques de sang. La banyera i la cortina de la banyera exhibien crostes no del tot endurides d'una matèria que al principi Pelletier pensava que era fang o vòmit, però que no tardava en descobrir que era merda. El fàstic que li produïa la merda era molt més fort que la por que li produïa la sang. A la primera arcada es despertà.
Espinoza somià amb el quadre del desert. En el somnio Espinoza s'aixecava fins quedat assegut al llit i des d'allí, com si veiés la tele en una pantalla de més d'un metre i mig per un metre i mig, podia contemplar el desert estàtic i lluminós, d'un groc solar que feia mal als ulls, i a les figures muntades a cavall, els quals moviments, els dels genets i els dels cavalls, eren a penes perceptibles, com si habitessin en un món diferent del nostre, on la velocitat era distinta, una velocitat que per Espinoza era la lentitud , encara que ell sabía que gràcies a aquesta lentitud, quisvulla que fos l'observador del quadre o es tornava boig. I després estaven les veus. Espinoza les escoltà. Veus a penes audibles, al principi només fonemes, curts gemecs llençats com meteorits sobre el desert i sobre l'espai armat de l'habitació de l'hotel i del somni. Algunes paraules soltes si que fou capaç de reconèixer-les. Rapidesa, pressa, velocitat, lleugeresa. Les paraules s'obrien pas a través de l'aire enrarit del quadre com arrels víriques en mig de carn morta. Nostra cultura, deia una veu. Nostra llibertat. La paraula llibertat li sonava a Espinoza com una fuetada en una aula buida. Quan despertà estava suant.
En el somni de Norton aquesta es veia reflectida en ambdós miralls. En un de front i en l'altre d'esquena. El seus cos estava literalment esbiaixat. Amb certesa resultava impossible dir si pensava avançar o retrocedir. La llum de l'habitació era escassa i matisada, com la d'un capvespre anglès. No hi havia cap làmpada encesa. La seva imatge als miralls apareixia vestida com per sortir, amb un vestit sastre gris i, cosa curiosa, doncs Norton rarament usava aquesta peça, amb un capell gris que evocava pàgines de moda dels anys cinquanta. Probablement portava sabates de taló, de color negre, encara que no se'ls podia veure. La immobilitat del seu cos, la induïa a pensar en l'inert i també amb el no inert, la portava a preguntar-se, malgrat tot, que era el que estava esperant per partit, quin avis esperava per sortir del camp en que ambdós miralls es miraven i obrir la porta i desaparèixer. ¿Potser havia escoltat un soroll al passadís? ¿Potser algú havia intentat al passar obrir la seva porta? ¿Un hoste despistat de l'hotel? ¿Un empleat, algú enviat per la recepció, una dona de la neteja? El silenci, no obstant, era total i tenia, a més a més quelcom de calmat, dels llargs silencis que precedeixen a la nit. De sobte Norton es donà compte de que la dona reflectida en el mirall no era ella. Sentí por i curiositat i romangué quieta, observant encara amb major deteniment la figura en el mirall. Objectivament, es va dir, és igual a mi i no tinc cap raó per pensar el contrari. Soc jo. Però després es fixà en el seu coll, una vena inflada, com si estès a punt de rebentar, el recorria des de l'orella fins perdre's en l'omòplat. Una vena que més que real semblava dibuixada. Aleshores Norton pensà: tinc d'anar-me'n d'aquí. I recorregué l'habitació amb els ulls intentant descobrir el lloc exacte on es trobava la dona, però li fou impossible veure-la. Per que es reflectís en ambdós miralls, es va dir, tenia d'estar just entre el petit passadís d'entrada i l'habitació. Però no la va veure. Al mirar-la en els miralls notà un canvi. El coll de la dona es movia de forma gairebé imperceptible. Jo també estic sent reflectida en els miralls, es va dir Norton. I si ella segueix movent-se finalment ambdues ens mirarem. Veure'm les nostres cares. Norton premé els puny i esperà. La dona del mirall també premé els punys , com si l'esforç que feia fos sobrehumà. La tonalitat de la llum que entrava en l'habitació es feu cendrosa. Norton va tenir la impressió que fora, en els carrers, s'havia declarat un incendi. Començà a suar. Ajupí el cap i tancà els ulls. Quan tornà a mirar els miralls, la vena inflada de la dona havia augmentat de volum i el seu perfil començava a insinuar-se. Tonc de fugir, pensà. També pensà: ¿on son Jean Claude i Manuel? També pensà amb Morini. Només veia una cadira de rodes buida i darrera un bosc enorme, impenetrable, d'un verd gairebé negre, que tardà en reconèixer com Hyde Park. Quan obrí els ulls la mirada de la dona del mirall i la d'ella s'intersecaren en algun punt indeterminat de l'habitació. Els ulls d'ella eren iguals als seus. Els pòmuls, els llavis, el front, el nas. Norton es posà a plorar o cregué que plorava de pena o de por. És igual a mi, es va dir, però ella està morta. La dona assajà un somriure i desprès, gairebé sense transició, una ganyota de por li desfigurà el rostre. Sobresaltada, Norton mirà enrere, però darrera seu no hi havia ningú, només la paret de l'habitació. La dona tornà a somriure-li. Aquesta vegada el somriure no fou precedit per una ganyota sinó per un gest de profund abatiment. I després la dona tornà a somriure-li i el seu rostre es feu ansiós i després inexpressiu i després nerviós i després resignat i després passà per totes les expressions de la bogeria i sempre tornava a somriure-li, mentre Norton, recuperada la sang freda, havia tret una petita llibreta i prenia notes molt ràpides de tot el que succeïa , com si en allò estès xifrat el seu destí o la seva quota de felicitat a la terra, i així va estar fins despertar.
Quan Amalfitano les va dir que ell havia traduït per una editorial argentina, a l'any 1974, La rosa il•limitada, l'opinió dels crítics canvià. Volgueren saber on havia après alemany, com havia conegut l'obra d'Archimboldi, quins llibres havia llegit d'ell, quina opinió li mereixia. Amalfitano va dir que l'alemany l'havia après a Xile, en el Col•legi Alemany, al que hi havia anat des de petit, encara que al complir els quinze anys se n'havia anat a estudiar, per motius que no venien al cas, a un liceu públic. Entrà en contacte amb l'obra d'Archimboldi, segons creia recordar, a l'edat de vint anys, aleshores havia llegit, en alemany i agafant els llibres en préstec d'una biblioteca de Santiago, La rosa il•luminada, La màscara de cuiro i Rius d'Europa. En aquella biblioteca només tenien aquells tres llibres i Bifurcaria bifurcata, però aquest últim el començà i no el pogué acabar. Era una biblioteca pública enriquida amb els fons d'un senyor alemany que havia acumulat molts llibres en aquesta llengua i que abans de morir els donà a la seva comuna, en el barri de Nuñoa, a Santiago.
Per suposat, la opinió que Amalfitano tenia d'Archimboldi era bona, encara que distava molt de l'adoració que per l'autor alemany sentien els crítics. A Amalfitano, per exemple, li semblava igual de bo Günter Grass o Arno Schmidt. Quan els crítics volgueren saber si la traducció de La rosa il•limitada havia estat idea seva o un encàrrec dels editors, Amalfitano contestà que, segons creia recordar, foren els editors d'aquella editorial argentina el que varen tenir la idea. Per aquella època, va dir, jo traduïa tot el que podia, i a més a més treballava com a corrector de galerades. L'edició, fins on sabia, havia estat una edició pirata, encara que aixó ho va pensar molt després i no podia confirmar-ho.
Quan els crítics, ja molt més benvolents amb la seva aparició, li preguntaren que feia ell a Argentina a l'any de 1974, Amalfitano els mirà a ells i després mirà el seus còctel Margarita i va dir, com si ho hagués repetit moltes vegades, que al 1974 ell estava a l'Argentina per el cop d'Estat a Xile, el qual l'obligà a emprendre em camí de l'exili. I després demanà disculpes per aquesta forma un tan grandiloqüent d'expressar-se. Tot s'enganxa, digué, però cap dels crítics li donà major importància a aquesta última frase.
- L'exili deu ser una cosa terrible - va dir Norton, comprensiva.
- En realitat - contestà Amalfitano - ara ho veig com un moviment natural, quelcom que, a la seva manera, contribueix a abolir el destí o allò que comunament es considera el destí.
- Però l'exili - va dir Pelletier - està ple d'inconvenients, de salts i ruptures que més o menys es repeteixen i que dificulten qualsevol cosa important que un es proposi fer.
- Aquí precisament radica - replicà Amalfitano - l'abolició del destí. I perdonin altra cop.

El matí següent trobaren a Amalfitano esperant-los en el lobby de l'hotel. Si el professor xilè no hagués estat allí segurament s'haurien explicat mútuament els malsons d'aquella nit i qui sap el que hauria sortit a la llum. Però allí estava Amalfitano i se n'anaren els quatre junts a esmorzar i a planificar les activitats del dia. Examinaren les possibilitats. En primer lloc semblava clar que Archimboldi no s'havia presentat a la universitat. Almenys no a la facultat de Filosofia i Lletres. No existia un consolat alemany a Santa Teresa, per el que qualsevol moviment en aquesta direcció quedava descartat prèviament. Li preguntaren a Amalfitano quants hotels hi havia a la ciutat. Aquest contestà que no ho sabia però que ho podia esbrinar a l'acte, només acabar d'esmorzar.
- De quina manera? - volgué saber Espinoza.
- Preguntant-ho a la recepció - contestà Amalfitano -. Allí deuen tenir una llista complerta de tots el hotels i motels de les rodalies.
- Hi és clar - assentiren Pelletier i Norton.
Mentre acabaven d'esmorzar especularen una vegada més sobre quins podrien ser els motius que havien impulsat a Archimboldi a viatjar fins aquest lloc. Amalfitano va saber aleshores que mai ningú havia vist en persona a Archimboldi. La historia, li semblà sense que pugues dir a ciència certa per què, divertida, i els preguntà els motius per els que volien trobar-lo si estava clar que Archimboldi no volia que ningú el veies. Perquè nosaltres estudiem la seva obra, contestaren els crítics. Perquè s'està morint i no és just que el millor escriptor alemany del segle XX es mori sense poder parlar amb els qui millor han llegit les seves novel•les. Perquè volem convèncer-lo de que torni a Europa, digueren.
- Jo creia - va dir Amalfitano - que el millor escriptor alemany del segle vint era Kafka.
D'acord, doncs aleshores el millor escriptor alemany de la postguerra o el millor escriptor alemany de la segona meitat del segle XX, contestaren els crítics.
- Han llegit a Peter Handke? - els preguntà Amalfitano. I Thomas Bernhard?
Uf, digueren els crítics i a partir d'aquest moment fins que donaren per acabat l'esmorzar Amalfitano fou atacat fins quedar reduït a una espècia de Periquillo Sarniento obert en canal i sense ni una sola ploma.

A la recepció els donaren la llista dels hotels de la ciutat. Amalfitano suggerí que podien trucar des de la universitat, ja que semblava que la relació entre Guerra i els crítics era òptima, o els respecte que sentia Guerra per els crítics era reverencial i no exempt de tremolors, tremolors tal vegada no exempts de vanitat o coqueteria, encara que també s'ha d'afegir que rere la coqueteria o els tremolors s'agotzonava l'astúcia, doncs si be la disposició favorable de Guerra estava dictada per el desig del rector Negrete, no se li amagava a Amalfitano que Guerra pensava treure'n cullerada de la visita dels il•lustres professor europeus, sobre tot si es te en compte que el futur es un misteri i que un mai sap a ciència certa en quin moment es torça el camí i fins a quins estranys llocs l'encaminen les seves passes. Però els crítics es negaren a utilitzar el telèfon de la universitat i feren les trucades amb càrrec a les seves pròpies habitacions.
Per guanyar temps, Espinoza i Norton trucaren des de l'habitació d'Espinoza i Amalfitano i Pelletier des de l'habitació del francès. Al cap d'una hora el resultat no podia ser més descoratjador. En cap hotel s'havia enregistrar cap Hans Reiter. Al cap d'unes hores decidiren suspendre les trucades i baixar al bar a beure una copa. Només quedaven uns pocs hotels i alguns motels de les afores de la ciutat. Al observar la llista amb més deteniment. Amalfitano les va dir que la majoria dels motels que apareixien en la llista eren llocs de pas, prostíbuls encoberts, llocs on resultava difícil imaginar-se a un turista alemany.
- No estem buscant a un turista alemany sinó a Archimboldi - li respongué Espinoza.
- Aixó és cert - va dir Amalfitano, i s'imaginà, efectivament, a Archimboldi en un motel.

La pregunta és que havia vingut a fer Archimboldi a aquesta ciutat, va dir Norton. Després de discutir una estona els tres crítics arribaren a una conclusió, i Amalfitano va estar d'acord amb ells, de que només podia haver vingut a Santa Teresa a veure a un amic o a aconseguir informació per una propera novel•la o per ambdues raons. Pelletier s'inclinà per la possibilitat de l'amic.
- Un vell amic - conjecturà -, és a dir un alemany com ell.
- Un alemany al que no ha vist des de fa molts anys, podríem dir des de la fi de la Segona Guerra Mundial - asseverà Espinoza.
- Un company de l’exèrcit, algú que significà molt per Archimboldi i que desaparegué a penes acabà la guerra o fins i tot pot ser que abans de que acabés la guerra - va dir Norton.
- Algú que sap, malgrat tot, que Archimboldi és Hans Reiter - va dir Espinoza.
- No necessàriament, tal vegada l'amic d'Archimboldi no te ni idea de que Hans Reiter i Archimboldi son la mateixa persona, ell només coneix a Reiter i sap com posar-se en contacte amb Reiter i poc més - va dir Norton.
- Però aixó no és tan fàcil - va dir Pelletier.
- No, no és tan fàcil, doncs pressuposa que Reiter, des de la última vegada que va veure al seu amic, diguem que al 1945, no ha canviat d'adreça - va dir Amalfitano.
- Estadísticament no hi ha cap alemany nascut al 1920 que no hagi canviat de direcció almenys un cop en la seva vida - va dir Pelletier.
- Així que podria ser que l'amic no s'hagi posat en contacte amb ell sinó que sigui el propi Archimboldi qui s'hagi posat en contacte amb el seu amic - va dir Espinoza.
- Amic o amiga - va dir Norton.
- Jo m'inclino a creure més en un amic que en una amiga - va dir Pelletier.
- A menys que no es tracti ni d'un amic ni d'una amiga i tots nosaltres estem ací donant pals de cec - va dir Espinoza.
- Però, aleshores, que va portar a Archimboldi a aquest lloc - es preguntà Norton.
- Te d'ésser un amic, un amic mol estimat, suficientment estimat com per forçar a Archimboldi a fer aquest viatge - va dir Pelletier.
- I si estem equivocats? ¿I si Almendro ens va mentir o es va confondre o li mentiren a ell? - preguntà Norton.
- ¿Quin Almendro? ¿Héctor Enrique Almendro? - els preguntà Amalfitano.
- Aquest mateix, ¿el coneixes? - endegà Espinoza.
- No personalment, però jo no li donaria excessiu crèdit a una pista d'Almendro - asseverà Amalfitano.
- ¿Perquè? - es preguntà Norton
- Bé, és el típic intel•lectual mexicà preocupat bàsicament a sobreviure - va dir Amalfitano.
- Tots els intel•lectuals llatinoamericans estan preocupats bàsicament en sobreviure, ¿no? - exclamà Pelletier.
- Jo no ho expressaria amb aquestes paraules, n'hi ha alguns que estan més interessats en escriure, per exemple - va dir Amalfitano.
- A veure, explica’ns aixó - va dir Espinoza.
- En realitat no sé com explicar-ho - va dir Amalfitano -. La relació amb el poder dels intel•lectuals mexicans ve de lluny. No dic que tots siguin així. Hi ha excepcions notables. Tampoc dic que els que s'entreguin ho facin de mala fe. Ni tan sols que aquesta entrega sigui una entrega en tota regla. Diguem que només és una feina. Però és una feina amb l'Estat. A Europa els intel•lectuals treballen en editorials o en la premsa o els mantenen les seves dones o els seus pares tenen bona posició i els hi donen una mensualitat o son obrers i delinqüents i viuen honestament dels seus treballs. A Mèxic, i potser que l'exemple sigui extensible a tota Llatinoamerica, llevat Argentina, els intel•lectuals treballen per l'Estat. Aixó era així amb el PRI i segueix sent així amb el PAN. L'intel•lectual, per la seva part, pot ésser un fervorós defensor de l'Estat o un crític de l'Estat. A l'Estat no l'hi importa. L'Estat l'alimenta i l'observa en silenci. Amb la seva enorme cohort d'escriptors més aviat inútils, l'Estat fa alguna cosa. Què? Exorcitza dimonis, canvia o almenys intenta influir en el temps mexicà. Afegeix capes de calç a un forat que ningú sap si existeix o no existeix. Per suposat, aixó no és sempre així. Un intel•lectual pot treballar en la universitat o, millor, anar-se'n a treballar a una universitat nord-americana, els quals departaments de literatura son tan dolents com els de les universitats mexicanes, però això no el posa a estalvis de rebre una trucada telefònica a altes hores de la nit i que algú que parla en nom de l'Estat li ofereixi un treball millor, un treball millor remunerat, quelcom que l'intel•lectual creu que es mereix, i els intel•lectuals sempre creuen que es mereixen més. Aquesta mecànica, d'alguna manera, desconcerta als escriptors mexicans. Els torna bojos. Alguns, per exemple, es posen a traduir poesia japonesa sense saber japonès i altres ja de pla, es dediquen a la beguda. Almendro, sense anar més lluny, crec que fa ambdues coses. La literatura a Mèxic es com un jardí d'infància, una guarderia, un kindergarten, un parvulari, no sé si ho podeu entendre. El clima és bo, fa sol, un pot sortir de casa i asseure's en un parc i obrir un llibre de Valéry, tal vegada l'escriptor més llegit pels escriptors mexicans, i després acostar-se a casa dels amics i parlar. La teva ombra, però, ja no et segueix. En algun moment t'ha abandonat silenciosament. Tu fas com que no te'n dones compte, però si que t'has donat compte, la teva maleïda ombra ja no va amb tu, però, bé, aixó pot explicar-se de moltes formes, la posició del sol, el grau d'inconsciència que el sol provoca en els caps sense barret, la quantitat d'alcohol ingerida, el moviment com de tancs soterranis del dolor, la por a coses més contingents, una malaltia que s'insinua, la vanitat ferida, el desig d'ésser puntual almenys un cop a la vida. El cert és que la teva ombra es perd i tu, momentàniament l'oblides. I així arribes, sense ombra, a una espècie d'escenari i et poses a traduir o a reinterpretar o a cantar la realitat. L'escenari pròpiament dit és un prosceni i al fons del prosceni hi ha un tub enorme, quelcom així com una mina o l'entrada a una mina de proporcions gegantines. Diguem que és una caverna. Però també podem dir que és una mina. De la boca de la mina surten sorolls inintel•ligibles. Onomatopeies, fonemes furibunds o seductors o seductorament furibunds o bé pot ser que només murmuris i xiuxiueigs i gemecs. El cert és que ningú veu, el que es diu veure, l'entrada de la mina. Una màquina, un joc de llums i d'ombres, una manipulació en el temps, furta el verdader contorn de la boca a la mirada dels espectadors. En realitat només els espectadors que estan més propers al prosceni, enganxats al fossar de l'orquestra, poden veure, rere la atapeïda xarxa de camuflatge, el contorn d'alguna cosa. Els altres espectadors no veuen res més enllà del prosceni i es podria dir que tampoc els interessa veure res. Per la seva part, els intel•lectuals sense ombra estan sempre d'esquenes i per tant, a menys que tinguessin ulls al clatell, els és impossible veure res. Ells només escolten els sorolls que surten del fons de la mina. I els tradueixen o reinterpreten o recreen. El seu treball, cau pel seu pes dir-ho, és pobríssim. Empren la retòrica allí on s'intueix un huracà, tracten de ser eloqüents allí on intueixen la fúria desfermada, procuren cenyir-se a la disciplina de la mètrica allí on només queda un silenci eixordador i inútil. Diuen piu piu, guau guau, miau miau, perquè son incapaços d'imaginar un animal de proporcions colossals o l'absència d'aquest animal. L'escenari en el que treballen, per altre part, es molt bonic, molt ben pensat, mol coquet, però les seves dimensions amb el pas del temps, son cada vegada menors. Aquest empetitiment de l'escenari no el desvirtua en cap manera. Simplement cada vegada és més petit i també les platees son més petites i els espectadors, naturalment, son cada vegada menys. Al costat d'aquest escenari, per suposat, hi ha altres escenaris. Escenaris nous que han crescut amb el pas del temps. Hi ha l'escenari de la pintura, que és enorme, i els quals espectadors son pocs però tots, per dir-ho d'alguna manera, son elegants. Està l'escenari del cinema i la televisió. Aquí l'aforament és enorme i sempre està ple i el prosceni creix a bon ritme any rere any. En ocasions, els intèrprets de l'escenari dels intel•lectuals es passen, com actors convidats, a l'escenari de la televisió. En aquest escenari la boca de la mina és la mateixa, amb un lleugeríssim canvi de perspectiva, encara que potser el camuflatge sigui més dens i, paradoxalment, estigui prenyat d'un humor misteriós i que malgrat tot empesta. Aquest camuflatge humorístic, naturalment, es presta a moltes interpretacions, que finalment sempre es redueixen, per major facilitat del públic o de l'ull col•lectiu del públic, a dos. En ocasions els intel•lectuals s'instal•len per sempre en el prosceni televisiu. De la boca de la mina segueixen sortint rugits i els intel•lectuals els segueixen mal interpretant. En realitat, ells, que en teoria son els amos del llenguatge, ni tan sols son capaços d'enriquir-lo. Les seves millors paraules son paraules prestades que senten dir als espectadores de la primera fila. A aquests espectadors se'ls sol anomenar flagel•lants. Estan malalts i cada cert temps inventen paraules atroces i el seu índex de mortalitat es elevat. Quan acaba la jornada laboral es tanquen els teatres i es tapen les boques de les mines amb grans planxes d'acer. Els intel•lectuals es retiren. La lluna es grossa i l'aire nocturn es d'una puresa tal que sembla alimentari. En alguns locals s'escolten cançons les quals notes arriben als carrers. A vegades un intel•lectual es desvia i penetra en un d'aquests locals i beu mescal. Pensa aleshores que passaria si un dia ell. Però no. No pensa més. Només beu i canta. A vegades algun creu veure un escriptor alemany llegendari. En realitat només ha vista una ombra, en ocasions només ha vista la seva pròpia ombra que torna a casa cada nit per evitar que l'intel•lectual rebenti o es pengi del portal. Però ell jura que ha vist a un escriptor alemany i en aquesta convicció xifra la pròpia felicitat, el seu ordre, el seu vertigen, el seu sentit de la barrila. Al matí següent fa un bon dia. El sol espurnadissa, però no crema. Un pot sortir de casa raonablement tranquil, arrossegant la seva ombra, i aturar-se en un parc i llegir unes pàgines de Valéry. I així fins a la fi.
- No entenc res del que has dit - va dir Norton.
- En realitat només he dit bajanades - contestà Amalfitano.

Més tard trucaren als hotels i motels que faltaven i en cap d'ells estava allotjat Archimboldi. Durant unes hores pensaren que Amalfitano tenia raó, que la pista d'Almendro probablement era fruit de la seva imaginació febrosa, que el viatge d'Archimboldi a Mèxic només existia en les giragonses mentals del Porc. La resta del dia la passaren llegint i bevent i cap dels tres s'animà a sortir de l'hotel.

Aquesta mateixa nit Norton, mentre revisava la correspondència electrònica en l'ordinador de l'hotel, rebé un e-mail de Morini. En la seva carta Morini parlava del temps, com si no tingués res millor a dir, de la pluja que començà a caure obliquament sobre Torí a les vuit de la nit i no parà de fer-ho fins la una de la matinada, i li desitjava a Norton, de tot cor, un temps millor en el nord de Mèxic, on segons creia no hi plovia mai i només feia fred per les nits i aixó únicament en el desert. Aquesta nit, també, després de contestar algunes cartes (no la de Morini), Norton pujà a la seva habitació, es pentinà, es rentà les dents, es posà crema hidratant a la cara, es quedà una estona asseguda al llit, amb els peus al terra, pensant, i després sortí al passadís i trucà a la porta de Pelletier i després a la porta d'Espinoza i sense dir paraula els guià a la seva habitació, on va fer l'amor amb tots dos fins les cinc de la matinada, ora en que els crítics, per indicació de Norton, tornaren a les respectives habitacions, on aviat caigueren en un son profund, son que no atrapà a Norton, qui arreglà una mica els llençols del seu llit i apagà les llums de la cambra, però no aconseguí aclucar els ulls.
Pensà en Morini, millor dit veia a Morini assegut en la cadira de rodes davant d'una finestra del seu apartament a Torí, un apartament que ella no coneixia, mirant al carrer i las façanes dels edificis veïns i observant com queia incessant la pluja. Els edificis d'enfront eren grisos. El carrer era fosc i ample, una avinguda, encara que no passava ni un sol cotxe, amb alguns arbres raquítics plantats cada vint metres, digueu-li una broma pesada de l'alcalde o d'urbanista de l'ajuntament. El cel era una manta tapada per una manta que a la vegada tapava una altra manta encara més grossa i humida. La finestra per la que Morini observava l'exterior era gran, gairebé una finestra balcó, més estreta que ample i, aixó si, molt allargada, i neteja fins el punt de que es podria dir que el vidre, per el que lliscaven las gotes de pluja, més que vidre era pur cristall. Els marcs de la finestra eren de fusta pintada de blanc. L'habitació tenia els llums encesos. El parquet relluïa, els prestatges amb llibres apareixien ordenats amb pulcritud, de les parets penjaven poques pintures d'un bon gust envejable. No hi havia catifes i els mobles, un sofà de cuiro negre i dos butaques de cuiro blanc, no entorpien en manera alguna el lliure trànsit de la cadira de rodes. Rere la porta, de doble fulla, que romania entretancada, s'obria un passadís a les fosques.
¿I que dir respecte a Morini? La posició a la cadira de rodes expressava un cert grau d'abandonament, com si la contemplació de la pluja nocturna i del veïnat adormit omplis tots les seves expectatives. A vegades recolzava els dos braços en la cadira, altres vegades recolzava el cap en una ma i el colze el recolzava en el reposa braços de la cadira. Les cames inermes, com les cames d'un adolescent agònic, estaven enfundades en uns pantalons vaquers potser massa amples. Portava posada una camisa blanca, amb els botons del coll descordats, i en el seu canell esquerra hi tenia un rellotge am una corretja que li anava gran, encara que no tan gran com per caure-li. No portava sabates sinó sabatilles, molt velles, de tela negra i lluent com la nit. Tota la roba era còmoda, d'estar per casa, i per la actitud de Morini gairebé es podia afirmar que el dia següent no tenia intencions d'anar a treballar, o que pensava arribar tard al treball.
La pluja, a l'altre costat de la finestra, tal com deia en el seu e-mail, queia obliquament i la lassitud de Morini, la seva quietud i abandonament tenien quelcom mortalment camperol, sotmès en cos i ànima a insomni sense cap queixa.

Al dia següent sortiren a donar una volta pel mercat d'artesanies, inicialment concebut com lloc de comerç i permuta per la gent de les rodalies de Santa Teresa i on hi arribaven artesans i camperols de tota la zona, portant els seus productes en carretes o al llom dels burros, fins i tot venedors de bestiar de Nogales i de Vicente Guerrero, i tractants de cavalls de Agua Prieta i Cananea, i que ara es mantenia únicament per els turistes nord-americans de Phoenix, que arribaven en autobús o en caravanes de tres o quatre cotxes i que se n'anaven de la ciutat cap el capvespre. Als crítics, en canvi, els hi agradà el mercat i encara que no pensaven comprar res al final Pelletier adquirí per un preu irrisori una figureta de fang d'un home assegut en una pedra llegint el diari. L'home era ros i del front li despuntaven dues petites banyes de dimoni. Espinoza, per la seva part, li va comprar una catifa índia a una noia que tenia una parada de catifes i sarapes. La catifa en realitat, no li agradava molt, però la noia era simpàtica i es passà una bona estona parlant amb ella. Li preguntà d'on era, doncs tenia la impressió de que havia viatjat amb les catifes des d'un lloc molt llunyà, però la noia li respongué que era del mateix Santa Teresa, d'un barri a l'oest d'on estava el mercat. També li va dir que estava estudiant la preparatòria i que si les coses li anaven bé pensava estudiar després per infermera. A Espinoza li semblà una noia no tan sols guapa, potser massa menuda pe el seu gust, si més no també intel•ligent.
A l'hotel els esperava Amalfitano. L'invitaren a dinar i després sortiren les quatre a visitar els diaris que hi havia a Santa Teresa. Allí repassaren tots els exemplars d'un més abans de que Almendro veiés a Archimboldi en el DF, fins als exemplars del dia anterior. No trobaren ni una sola senyal que els indiqués que Archimboldi havia passat per la ciutat. Buscaren primer en les notes necrològiques. Després s'internaren en Societat i Política i fins i tot llegiren les notes d'Agricultura i Ramaderia. Un dels diaris no tenia suplement cultural. Un altre dedicava una pàgina a la setmana a ressenyar un llibre i a informar de les activitats artístiques de Santa Teresa, encara que més li hauria valgut dedicar la pàgina a Esports. A les sis de la tarda es separaren del professor xilè a les portes d'un dels diaris i tornaren a l'hotel. Es dutxaren i després cadascun es dedicà a revisar la seva correspondència. Pelletier i Espinoza li escriviren a Morini explicant-li els minsos resultats obtinguts. En ambdues cartes anunciaven que, si res canviava, aviat, com a mol en un parell de dies, tornarien a Europa. Norton no li va escriure a Morini. No havia contestat a la carta anterior i no tenia ganes d'enfrontar-se a aquest Morini immòbil que contemplava la pluja, com si volgués dir-li quelcom i en l'últim segon preferís no fer-ho. En lloc d'aixó, i sense dir res als seus amics, trucà per telèfon a Almendro, al DF, i després d'alguns intents infructuosos (la secretaria del Porc i després l'empleada domèstica no sabien anglès, encara que les dues s'esforçaven) aconseguí comunicar-se amb ell.
Amb una paciència envejable el Porc tornà a referir-li en un anglès polit a Stanford, tot el que havia passat des que l'havien trucat d'aquell hotel on Archimboldi estava sent interrogat per tres policies. Tornà a narrar, sense caure en contradiccions, el primer encontre amb ell, l'estona que passaren a la plaça Garibaldi, la tornada a l'hotel on Archimboldi agafà la seva maleta i el viatge fins l'aeroport, un viatge més aviat silenciós, on Archimboldi agafà l'avió cap a Hermosillo i ja mai més el tornà a veure. A partir d'aquest moment, Norton es limità a preguntar-li per el físic d'Archimboldi. Alt, més d'un metre noranta, cabell blanc, abundant encara que calb en la part de la nuca, prim, segurament fort.
- Un súper vell - va dir Norton.
- No, jo no diria aixó - va dir el Porc -. Quan obrí la maleta hi havia moltes medecines. Te la pell plena de taques. A vegades sembla cansar-se molt encara que es recobra o simula recobrar-se amb facilitat.
- Com son els seus ulls? - preguntà Norton.
- Blaus - va dir el Porc.
- No, jo ja se que son blaus, he llegit tots els seus llibres més d'una vegada, es impossible que no siguin blaus, vull dir com eren, quina impressió li varen causar a vostè els seus ulls.
A l'altre banda del telèfon es feu un silenci prolongat, com si aquesta pregunta el Porc no se l'esperés en cap manera o com si aquesta pregunta ja se l'hagués formulat ell mateix moltes vegades, sense trobar encara una resposta.
- És difícil contestar aixó - va dir el Porc.
- És vostè la única persona que pot contestar-la, ningú l'ha vist en molt de temps, la seva situació, permeti'm que li ho digui, és privilegiada - va dir Norton.
- Híjole - exclamà el Porc.
- Com? - preguntà Norton.
- Res, res, estic pensant - va dir el Porc.
I al cap d'una estona va dir:
- Te els ulls d'un cec, no dic que estigui cec però son iguals que les d'un cec, és possible que m'equivoqui.
Aquesta nit anaren a la festa que donava en el seu honor el rector Negrete, encara que ells no se n'assabentaren fins més tard de que la festa era en el seu honor. Norton passejà pels jardins de la casa i admirà les plantes que la dona del rector anava anomenant una a una, encara que després oblidà tots els noms. Pelletier conversà llargament amb el degà Guerra i amb un altre professor de la universitat que havia fet una tesi a Paris sobre un mexicà que escrivia en francés (un mexicà que escrivia en francès?), si, si, un tipus molt singular i curiós i un bon escriptor al que el professor universitari anomenà varies vegades (un tal Fernández?, un tal García?, un home amb un destí un tan turbulent atès que havia estat col•laboracionista, sí, sí, amic íntim de Céline i de Direu La Rochelle i deixeble de Maurras, a qui la Resistència afusellà, no a Maurras, al mexicà, que va saber, sí, sí, comportar-se com un home fins al final, no com molts dels seus col•legues francesos que fugiren a Alemanya amb la cua entre les cames, però aquest Fernández o Garcia (o López o Pérez?) no es va moure de casa seva, esperà com un mexicà a que anessin a buscar-lo i les cames no li flaquejaren quan el baixaren al carrer (de ròssec?) i el llençaren contra una paret, on l'afusellaren.
Espinoza, per la seva part, va estar assegut tota l'estona al costat del rector Negrete i de varis prohoms de la mateixa edat que l'amfitrió i que només sabien parlar espanyol i una mica, molt poc, d'anglès, i va tenir d'aguantar una conversa dedicada a elogiar els últims signes del progrés imparable de Santa Teresa.
A cap dels tres crítics li passà desapercebut l'acompanyant que va tenir Amalfitano tota la nit. Un jove ben plantat i atlètic, de pell molt blana, que s'enganxà al professor xilè com una patellida i que de tan en tant gesticulava de manera teatral i feia ganyotes com si s'estigués tornant boig, i altres vegades només es dedicava a escoltar el que Amalfitano li deia, negant sempre amb el cap, petits moviments de negació gairebé espasmòdics, com si acatés las regles universals del diàleg a contracor o com si les paraules d'Amalfitano (admonicions, a jutjar per la seva cara) no encertessin mai en el blanc.

Del sopar sortiren amb varies propostes i una sospita. Les propostes eren: donar una lliçó a la universitat sobre literatura espanyola contemporània (Espinoza), donar una lliçó sobre literatura francesa contemporània (Pelletier), donar una lliçó sobre literatura anglesa contemporània (Norton), donar una classe magistral sobre Benno von Archimboldi i la literatura alemanya de postguerra (Espinoza, Pelletier i Norton), participar el un col•loqui sobre les relacions econòmiques i culturals entre Europa i Mèxic (Espinoza, Pelletier i Norton, més el degà Guerra i dos professors d'economia de la universitat), visitar els estreps de Sierra Madre, i finalment assistir a una barbacoa de be en un ranxo proper a Santa Teresa, barbacoa que es preveia multitudinària, amb assistència de molts professors, en un paisatge, segons Guerra, de singular bellesa, tot i que el rector Negrete puntualitzà que el paisatge més aviat era salvatge i que, en ocasions, resultava xocant.
La sospita era: cabia la possibilitat de que Amalfitano fos homosexual i que aquell jove vehement fos el seu amant, terrible sospita atès que abans d'acabar la nit s'assabentaren de que el jove en qüestió era el fill unigènit del degà Guerra, el cap directe d’Amalfitano, la mà dreta del rector, i que o molt s'equivocaven o Guerra no tenia ni idea dels embolics en els que estava ficat el seu fill.
- Aixó pot acabar a trets - va dir Espinoza.
Després parlaren d'altres coses i més tard, se n'anaren a dormir, esgotats.

Al dia següent donaren una volta en cotxe per tota la ciutat, deixant-se portar per l'atzar, sense cap pressa, com si en veritat esperessin trobar caminant per l'acera a un vell alemany de gran estatura. Cap a l'oest de la ciutat era molt pobre, amb la majoria dels carrers sense asfaltar i un mar de cases construïdes a tota pressa i amb materials de desferra. Al seu centre la ciutat era antiga, amb vells edificis de tres o quatre plantes i places porticades que s'enfonsaven en l'abandó i carrers empedrats que recorrien a tota pressa joves oficinistes en mànigues de camisa i índies amb embalums a l'esquena, i veieren putes i joves macarrons gandulejant a les cantonades, estampes mexicanes extretes d'una pel•lícula en blanc i negre. Cap a 'est estaven els barris de classe mitjana i classe alta. Allí hi veieren avingudes amb arbres cuidats i parcs infantils públics i centres comercials. Allí també hi havia la universitat. En el nord trobaren fàbriques i coberts abandonats, i un carrer ple de bars i tendes de souvenirs i petits hotels, on es deia que mai es dormia, i a la perifèria més barris pobres, encara que menys bigarrats, i terrenys erms on s'aixecava de tan en quant una escola. En el sud hi descobriren vies fèrries i camps de futbol per indigents rodejats de barraques, i fins i tot varen veure un partit, sense baixar del cotxe, entre un equip d'agònics i un altre de famolencs terminals, i dues carreteres que sortien de la ciutat, i un barranc que s'havia transformat en un abocador, i barris que creixien coixos o mancs o cecs i de tan en quant, a la llunyania, las estructures d'un dipòsit industrial, l'horitzó de les molturadores.
La ciutat, com tota ciutat, era inesgotable. Si un seguia avançant, diguem, cap a l'est, arribava un moment en que els barris de classe mitjana s'acabaven i apareixien, com un reflexa del que succeïa a l'oest, els barris miserables, que aquí es confonien amb una orografia més accidentada: pujols, fondalades, restes d'antics ranxos, lleres de rius secs que contribuïen a evitar l'aglomeració. En la part nord hi veieren una tanca que separava a Estats Units de Mèxic i més enllà de la tanca contemplaren, baixant aquesta vegada del cotxe, el desert d'Arizona. En la part oest rodejaren un parell de parcs industrials que a la seva vegada estaven rodejats per barris de barraques.
Tingueren la certesa de que la ciutat creixia a cada segon. Varen veure, en els extrems de Santa Teresa, bandades d'aures negres, vigilants, caminant per els camps erms, ocells que aquí en deien gallinazos, i també zopilotes, i que no eren sinó voltors petits i carronyers. On hi havia aures, comentaren, no hi havia altres ocells. Begueren tequila i cerveses i menjaren tacos en la terrassa panoràmica d'un motel a la carretera de Santa Teresa a Caborca. El cel, al capvespre, semblava una flor carnívora.

Quan tornaren Amalfitano els esperava en companyia del fill de Guerra, el qual els convidà a sopar a un restaurant especialitzat em menja del nordenc. El lloc tenia cert encant, però el menjà se'ls va posar fatal. Descobriren, o cregueren descobrir que la relació entre el professor xilè i el fill del degà era més socràtica que homosexual i aixó d'alguna manera els tranquil•litzà, doncs de forma inexplicable els tres havien posat el seu afecte amb Amalfitano.

Durant tres dies visqueren com submergits en un món submarí. Buscaven a la tele les noticies més estranyes i peregrines, rellegien novel•les d'Archimboldi que de sobte ja no entenien, es regalaven llargues becaines, per les nits eren els últims en abandonar la terrassa, parlaven de la seva infantesa com mai abans ho havien fet. Per primera vegada es sentiren, els tres, com germans o com soldats veterans d'una companyia de xoc a qui ja no els interessava la majoria de les coses. S'emborratxaven i s'aixecaven molt tard i només de tan en quant condescendien a sortir amb Amalfitano a passejar per la ciutat, a visitar els llocs d'interès de la ciutat que potser podien atreure a un hipotètic turista alemany entrat en anys.

I sí, en efecte, assistiren a la barbacoa del bé, i els seus moviments foren mesurats i discrets, com els de tres astronautes acabats d'arribar d'un planeta on tot era incert. En el pati on es celebrava la barbacoa contemplaren múltiples forats fumejants. Els professors de la Universitat de Santa Teresa demostraren inusitades dots per les labors del camp. Dos d'ells feren una cursa a cavall. Un altre cantà un corrido de 1915. En un provador de bestiar brau alguns assajaren la sort del llaç, amb desigual fortuna. Quan aparegué el rector Negrete, que s'havia tancat en la casa gran amb un tipus que semblava ser el capatàs del ranxo, procediren a desenterrar la barbacoa, i una olor a carn i a terra calenta es va estendre pel pati sota la forma d'una fina cortina de fum que els embolcallà a tots com la boira que precedeix els assassinats i que s'esfumà de manera misteriosa mentre les dones portaven els plats a la taula, deixant impregnades les vestimentes i les pells amb el seu aroma.
Aquella nit, potser per l'efecte de la barbacoa i de la beguda ingerida, els tres varen tenir malsons, que al despertar, encara que s'hi esforçaren no pogueren recordar. Pelletier somià amb una pàgina, una pàgina que mirava pel dret i pel revés, de totes les formes possibles, movent la pàgina i a vegades movent el cap, cada vegada més ràpid, encara que sense trobar-li cap sentit. Norton somià amb un arbre, un roure anglès que ella aixecava i movia d'un lloc a l'altre de la campanya, sense que cap lloc la satisfés plenament. El roure a vegades estava mancat d'arrels i d'altres arrossegava unes arrels llargues som serpents o com la cabellera de la Gorgona. Espinoza somià amb una noia que venia catifes. Ell volia comprar una catifa, qualsevol catifa, i la noia li ensenyava moltes catifes, una rera l'altre, sense parar. Els seus braços prims i morens mai estaven quiets i aixó a ell l'impedia parlar, l'impedia dir-li quelcom important, agafar-la de la mà i treure-la d'allí.

El matí següent Norton no baixà a esmorzar. La trucaren pel telèfon, pensant que es sentia malament, però Norton els assegurà que tan sols tenia ganes de dormir, que se les arreglessin sense ella. Desanimats, esperaren a Amalfitano i després sortiren en cotxe cap el nord-est de la ciutat, on s'estava instal•lant un circ. Segons Amalfitano, en el circ hi havia un il•lusionista alemany anomenat Doktor Koenig. Ho va saber la nit anterior, al tornar de la barbacoa i trobar un anunci publicitari no més gran que un foli que algú s'havia pres la molèstia de deixar en tots els jardins del barri. Al dia següent, en la cantonada on esperava l'autobús per la universitat hi veié un cartell en colors enganxat sobre una paret blau cel que anunciava les estrelles del circ. Entre elles estava l'il•lusionista alemany i Amalfitano pensà que aquest tal Doktor Koenig podia ser la disfressa d'Archimboldi. Examinada amb fredor, la idea era estúpida, pensà, però tal com estava de decaigut l'ànim dels crítics, li semblà pertinent suggerir una visita al circ. Quan els hi va dir als crítics aquests se'l miraren com es mira al més beneit de la classe.
- ¿Que hi podia fer Archimboldi en un circ? - va dir Pelletier ja en el cotxe.
- No ho sé - contestà Amalfitano -, vostès son els experts, jo només se que és el primer alemany que hem trobar.

El circ es deia Circ Internacional i uns homes que muntaven la carpa mitjançant un complicat sistema de cordes i politges (o aixó els sembla als crítics) les indicaren la caravana on vivia l'amo. Aquest era un mexicà d'uns cinquanta anys que havia treballat durant mol de temps en circs europeus que recorrien el continent des de Copenhaguen fins a Màlaga, actuant en pobles petits i amb desigual sort fins que decidí tornar a Earlimart, Califòrnia, d'on era originari, i fundà el seu propi circ. L'anomenà Circ Internacional perquè una de les seves idees originals era tenir artistes de tot el món, encara que a l'hora de la veritat la majoria d'aquests eren mexicans i nord-americans, si bé de tan en quant hi anava a buscar feina algun centre-americà i una vegada va tenir un domador canadenc de setanta anys al que no volien en cap altre circ dels Estats Units. El seu circ era modest, va dir, però era el primer circ del qual l'amo era un mexicà.
Quan no estaven de viatge se'ls podia trobar a Bakersfield, que no és gaire lluny de Earlimart, on tenia els seus quarters d'hivern, encara que en ocasions s'instal•lava a Sinaloa, Mèxic, no per molt de temps, només el suficient per fer un viatge al DF i tancar contractes en localitats del sud, fins la frontera amb Guatemala, des d'on tornaven a pujar fins a Bakersfield. Quan els estrangers li preguntaren per el Doktor Koenig, l'empresari volgué saber si hi havia algun contenciós o deute entres aquests i l'il•lusionista, i Amalfitano s'apressà a declarar que no, que com, que aquí els senyors eren respectables professors d'universitat d'Espanya i França respectivament i que ell mateix, sense anar més lluny i guardant les distàncies, era professor de la Universitat de Santa Teresa.
- Ah, bé - va dir el mexicà -, si es així jo els porto a veure al Doktor Koenig, que també, segons crec, fou professor universitari.
El cor dels crítics els donà una bolcada al escoltar semblant declaració. Després seguiren a l'empresari per entre les caravanes i gàbies rodants del circ fins arribar al que, a tots els efectes, era el llindar del campament. Més enllà només hi havia terra groga i una que altra casota negra i la reixa de la frontera mexicana nord-americana.
- Li agrada la tranquil•litat- comentà l'empresari sense que li ho preguntessin.
Amb la mà colpejà la porta de la petita caravana de l'il•lusionista. Algú obrí la porta i una veu des de la obscuritat preguntà que volien. L'empresari va dir que era ell i que portava a uns amics europeus que volien saludar-lo. Passin, doncs, va dir la veu, i ells pujaren l’únic graó i accediren a l'interior de la caravana les quals dues úniques finestres, només una mica més grans que un ull de bou, tenien les cortines corregudes.
- Anem a veure on ens acomodem - va dir l'empresari, i acte seguit procedí a descórrer les cortines.
Estirat en l’únic llit veieren a un tipus calb, de pell olivenca, vestit únicament amb uns enormes shorts negres, que els mirà parpellejant amb dificultat. El paio no podia tenir més de seixanta anys, si hi arribava, lo que el descartava d'immediat, però decidiren quedar-se una estona y, almenys, agrair-li que els hagués rebut. Amalfitano, que era qui de millor humor estava, li explicà que estaven buscant a un amic alemany, un escriptor, i que no el podien trobar.
- ¿I s'han cregut que el trobarien en el meu circ? - es preguntà l'empresari.
- No a ell sinó a algú que el conegués - aclarí Amalfitano.
- Mai he empleat a un escriptor - va dir l'empresari.
- Jo no soc alemany - va dir Doktor Koenig -, soc nord-americà, em dic Andy López.
Acompanya aquestes paraules traient d'un sac que penjava d'una perxa la cartera i allargant-los el seu carnet de conduir.
- ¿En que consisteix el seu número d'il•lusionisme? - li preguntà Pelletier en anglès.
- Començo fent desaparèixer puces - contestà el Doktor Koenig, i els cinc esclataren a riure.
- És la pura veritat - va dir l'empresari
- Després faig desaparèixer coloms, després faig desaparèixer un gat, després un gos, i finalitzo la meva actuació fent desaparèixer a un nen.

Després de deixar el Circ Internacional Amalfitano els convidà a dinar a casa seva.
Espinoza sortí al pati del darrere i va veure un llibre que penjava d'una corda per estendre la roba. No es va voler acostar a veure de quin llibre es tractava, però quan tornà a entrar en la casa li preguntà a Amalfitano per ell.
- És el Testament geomètric de Rafael Dieste - contestà Amalfitano.
- Rafael Dieste, un poeta gallec - va dir Espinoza.
- Aquest mateix - va dir Amalfitano -, però aquest no és un llibre de poesia sinó de geometria, les coses que se li ocorreran a Dieste mentre exercia com a professor d'institut.
Espinoza li traduí a Pelletier el que Amalfitano li havia dit.
- ¿I està penjat al pati? - va dir Pelletier amb un somriure.
- Sí, contestà Espinoza mentre Amalfitano buscava en el frigorífic quelcom que poguessin menjar -, com si fos una camisa posada a assecar.
- ¿Els hi agraden les mongetes? - preguntà Amalfitano.
- Qualsevol cosa, qualsevol cosa, ja ens hem acostumat a tot - va dir Espinoza.
Pelletier s'acostà a la finestra i contemplà el llibre, les quals fulles es movien imperceptiblement amb la sua brisa de la tarda. Després sortí i s'acostà a ell i va estar examinant-lo.
- No els despengis - sentí que deia rere seu Espinoza.
- Aquest llibre no està posat aquí per que s'assequi, porta aquí molt de temps - comentà Pelletier.
- Quelcom així m'he imaginat jo - va dir Espinoza -, però millor no els toquis i tornem a la casa.
Des de la finestra Amalfitano els observava mossegant-se els llavis, encara que aquest gest en ell, i en aquest precís instant, no era un gest de desesperació o de impotència sinó de profunda, inabastable tristesa.
Quan els crítics feren el primer gest de donar-se la volta. Amalfitano retrocedí i ràpidament tornà a la cuina, on fingí estar molt concentrar preparant el menjar.

Quan tornaren a l'hotel Norton els comunicà que se n'anava el dia següent i ells varen rebre la noticia sense sorpresa, com si des feia temps l'esperessin. El vol que Norton havia aconseguit sortia des de Tucson i malgrat les protestes d'ella, que pensava agafar un taxi, decidiren acompanyar-la a l'aeroport. Aquesta nit parlaren fins tard, li explicaren a Norton la visita que havien fet al circ i li asseguraren que si tot seguia igual ells no tardarien més de tres dies en anar-se'n. Després Norton se n'anà a dormir i Espinoza proposà que passessin junts aquella última nit a Santa Teresa. Norton no ho va entendre i va dir que només se n'anava ella, que per a ells encara quedaven més nits en aquella ciutat.
- Vull dir els tres junts - insistí Espinoza -
- ¿Al llit? - preguntà Norton.
- Sí, al llit, contestà Espinoza.
- No em sembla una bona idea - va dir Norton -, prefereixo dormir sola.
Així que l'acompanyaren fins l'ascensor i després tornaren al bar i demanaren dos Bloody Mary i mentre esperaven romanien en silenci.
- He ficat la pota fins el fons - va dir Espinoza quan el bàrman els portà les begudes.
- Em sembla que sí - postil•là Pelletier.
- ¿T'has donat compte - va dir Espinoza després d'un altre silenci - de que durant tot el viatge només hem estat una vegada al llit amb ella?
- Hi és clar que me n'he donat compte - contestà Pelletier.
- ¿I de qui es la culpa - és preguntà Espinoza -, d'ella o de nosaltres.
- No ho sé - va dir Pelletier -, la veritat és que aquests dies no ha tingut moltes ganes de fer l'amor. ¿I tu?
- Jo tampoc - va dir Espinoza.
Tornaren a restar callats durant una estona.
- Suposo que a ella li passarà quelcom semblant - va dir Pelletier.

Sortiren de Santa Teresa mol aviar. Abans telefonaren a Amalfitano per dir-li que anaven als estats Units i que probablement estarien fora tot el dia. A la frontera la policia de duanes nord-americana va voler veure els papers del cotxe i després els deixà passar. Es posaren, seguint les instruccions del recepcionista de l'hotel, per una carretera sense asfaltar i durant una estona travessaren un paratge ple de congosts i de boscos, com si s'haguessin internat per error en una zona amb un ecosistema propi. Durant una estona pensaren que no arribarien a temps a l'aeroport i fins i tot que no arribarien mai enlloc. La carretera sense asfaltar, malgrat tot, acabava a Sonoita i des d'allí agafaren la carretera 83 fins l'autopista 10 que els portà directament a Tucson. A l'aeroport encara varen tenir temps de prendre's un cafè i parlar del que farien quan es tornessin a retrobar a Europa. Després Norton creuà les portes d'embarcament i al cap de mitja hora el seu avió emprenia el vol cap a Nova York on enllaçaria amb un altra que la deixaria a Londres.
Per tornar agafaren l'autopista 19 que anava fins a Nogales, encara que ells es desviaren poc després de Río Rico i començaren a vorejar la frontera pel costat d'Arizona, fins a Lochiel, on tornaren a entrar a Mèxic. Tenien gana i set però no s'aturaren en cap poble. A les cinc de la tarda arribaren a l'hotel i després de donar-se una dutxa baixaren a menjar un entrepà i a telefonar a Amalfitano. Aquest els va dir que no es moguessin de l'hotel, que agafaria un taxi i estaria allí en menys de deu minuts. No tenim cap pressa, li digueren.

A partir d'aquest moment la realitat, per Pelletier i Espinoza, semblà esberlar-se com una escenografia de paper, i al caure deixà veure el que hi havia al darrere: un paisatge fumejant, com si algú, potser un àngel, estigués fent centenars de barbacoes per una multitud d'éssers invisibles. Deixaren de llevar-se aviat, deixaren de menjar a l'hotel, entre els turistes nord-americans, i es traslladaren al centre de la ciutat, optant per els locals obscurs per l'esmorzar (cervesa i chilaquiles picants) i pels locals amb grans finestrals on els cambreres, sobre el vidre, escrivien amb tinta blanca els plats del menú, pels dinars. Els sopars els feien en qualsevol lloc.
Acceptaren la proposta del rector i dictaren dues conferències sobre la literatura francesa i espanyola actuals, que més que conferencies semblaren carnisseries i que al ¡menys varen tenir la virtut de deixar tremolosos els espectadors, nois joves la majoria, lectors de Michon i Rolin o lectors de Marias i Vila-Matas. Després, i aquesta vegada junts, varen donar una classe magistral sobre Benno von Archimboldi amb una disposició, més que de carnissers, de tripaires o de cansaladers, però quelcom, al principi indiscernible, que evocava, encara que en silenci, un encontre no casual, sofrenà els seus impulsos: entre el públic, i, sense comptar a Amalfitano, hi havia tres joves lectors d'Archimboldi que gairebé els feren plorar. Un d'ells, que sabia francès, fins i tot havia portat un dels llibres traduïts per Pelletier. Així doncs, eren possibles els miracles. Les llibreries de Internet funcionaven. La cultura, malgrat les desaparicions i a la culpa, seguia viva, en permanent transformació, com no tardaren en comprovar quan els joves lectors d'Archimboldi, finalitzada la conferència, anaren, per petició expressa de Pelletier i Espinoza, a la sala d'honor de la universitat on es celebrà un àgape o millor dit un còctel o tal vegada un petit còctel o potser que només un petit detall en homenatge als il•lustres conferenciants i on, a manca d'un tema millor , es parlà de lo bé que escrivien els alemanys, tots, i del pes històric d'universitats com la Sorbona o la de Salamanca, en les quals, per astorament dels crítics, dos dels professors (un que ensenyava dret romà i un altre que ensenyava dret penal en el segle XX, havien estudiat). Més tard, en un apart, el degà Guerra i una secretaria de la rectoria les feren entrega dels seus xecs i poc després, aprofitant una lipotímia que li donà a la dona d'un dels professors, se n'anaren subreptíciament.

Els acompanyaren Amalfitano, que detestava encara que tenia de patir de tan en quant aquestes festes, i els tres estudiants lectors d'Archimboldi. Primer anaren a sopar al centre i després donaren voltes pel carrer que mai dormia. El cotxe de lloguer, tot i que era gran, els obligava a anar molt enganxats i la gent que transitava per les voreres els mirava amb curiositat, com miraven a tots en aquell carrer, fins que descobrien a Amalfitano i als tres estudiants apilotats en el seient del darrere i aleshores desviaven la mirada ràpidament.
Entraren en un bar que un del nois coneixia. El bar era gran i a la part del darrere tenia un pati amb arbres i un petit reng per baralles de galls. El noi va dir que el seu pare una vegada l'havia portat allí. Parlaren de política, i Espinoza li traduïa a Pelletier el que els nois deien. Cap d'aquests tenia més de vint anys i exhibien un aspecte sa, fresc, amb ganes d'aprendre. Amalfitano, pel contrari, aquella nit els semblà més cansat i més derrotat que mai. En veu baixa Pelletier li preguntà si li passava alguna cosa. Amalfitano ho negà amb el cap i va dir que no, encara que els crítics, quan tornaren a l'hotel, comentaren que l'actitud del seu amic, que fumava un cigarret rere l'altre i bevia sense parar i a més a més a penes obrí la boca en tota la nit, denotava o bé el començament d'una depressió o un estat de extrem nerviosisme.

Al dia següent, quan es llevà, Espinoza trobà a Pelletier assegut a la terrassa de l'hotel, vestit amb unes bermudes i sandàlies de cuiro, llegint les edicions del dia dels diaris de Santa Teresa armat d'un diccionari espanyol francès que probablement aquella mateix matí havia comprat.
- ¿No anem a esmorzar al centre? - li preguntà Espinoza.
- No - va dir Pelletier -, ja n'hi ha prou d'alcohol i menjars que m'estan destrossant l'estómac. Vull assabentar-me de que està passant en aquesta ciutat.
Espinoza recordà aleshores que durant la nit passada un dels nois els hi havia explicat la història de les dones assassinades. Només recordava que el noi havia dit que eren més de dues-centes i que va tenir de repetir-ho dues o tres vegades, doncs ni ell ni Pelletier donaven crèdit al que sentien. No donar crèdit, de fet, pensà Espinoza, és una forma d'exagerar. Un veu quelcom bonic i no dona crèdit als seus ulls. T'expliquen alguna cosa sobre... la bellesa natural de Islàndia..., gent banyant-se en aigües termals, entre guèiser, en realitat tu ja ho has vist en fotos, però igual dius que no t'ho pots creure... Encara que evidentment ho creus... Exagerar és una forma d'admirar cortesament... Dones el peu per que el teu interlocutor digui: és veritat... I aleshores dius: és increïble. Primer no t'ho pots creure i després et sembla increïble.
La nit anterior aixó fou probablement el que varen dir ell i Pelletier després que el noi, sa i fort i pur, els assegurés que havien mort més de dues-centes dones. Però no en un període curt, pensà Espinoza. Des de 1993 o 1994 fins a dia d'avui... I pot ser que el número d’assassinats fos més gran. Potser dues-centes cinquanta o tres-centes. El noi havia dit, en francès, mai se sabrà. El noi que havia llegit un llibre d'Archimboldi traduït per Pelletier i aconseguit gràcies als bons oficis d'una llibreria d'Internet. No parlava un francès correcte, pensà Espinoza. Però un pot parlar mal una llengua o no parlar-la en absolut i malgrat tot ser capaç de llegir-la. En qualsevol cas moltes dones mortes.
- I culpables? - preguntà Pelletier.
- Hi ha gent detinguda des fa molt, però segueixen morint dones - va dir un dels nois.
Amalfitano, recordà Espinoza, restava callat, com absent, probablement borratxo. En una taula propera hi havia un grup de tres paios que de tan en quant els miraven com si estiguessin molt interessats en el que parlaven. ¿Que més recordo?, pensà Espinoza. Algú, un dels nois, parlà del virus dels assassins. Algú va dir copycat. Algù pronuncià el nom d'Albert Kessler. En determinat moment s'aixecà i anà al bany a vomitar. Mentre ho feia escoltà que algù, fora, algù que probablement s'estava rentant les mans i la cara o pentinant-se davant del mirall, li deia:
- Guacaree tranquilo, compadre.
Aquesta veu em tranquil•litzà, pensà Espinoza, però això implica que en aquell moment em sentia intranquil, i ¿perquè havia d'estar-ho? Quan sortí del bany no hi havia ningú, només el soroll de la música del bar que arribava lleugerament atenuada i un soroll, més baix, espasmòdic, de canonades. ¿Qui ens portà de tornada a l'hotel?, pensà.
- ¿Qui va conduir de tornada? - li preguntà a Pelletier.
- Tu - va dir Pelletier.
Aquell dia Espinoza deixà a Pelletier llegint els diaris a l'hotel i sortí sol. Tot i que era tard per esmorzar entrà en un bar del carrer Arizpe on mai hi havia estat i demanà quelcom per refer-se el cos.
- Aixó és el millor per la ressaca, senyor - li va dir el cambrer, i li posà un got de cervesa freda.
Des de l'interior li arribà un soroll de fritada. Demanà quelcom de menjar.
¿unes formatjades, senyor?
- Una sola - va dir Espinoza.
El cambrer s'encongí d'espatlles. El bar estava buit i no era tan fosc com els bars on solia posar-se pels matins. La porta del lavabo s'obrí i hi sortí un home molt alt. A Espinoza li feien mal els ulls i començava a sentir-se un altre cop marejat, però l'aparició del paio alt el sobresaltà. En la foscor no podia veure-li la cara ni calcular la seva edat. El paio alt, es va asseure al costat de la finestra i una llum groguenca i verda il•luminà les seves faccions.
Espinoza s'adonà que no podia ser Archimboldi. Semblava un agricultor o un ramader de visita a la ciutat. El cambrer li posà una formatjada davant. Al agafar-la amb les mans es cremà i demanà un tovalló. Després li va dir al cambrer que n'hi poses tres més. Quan sortí del bar es dirigí al mercat d'artesanies. Alguns comerciants estaven recollint les mercaderies i aixecant les taules plegables. Era l'hora de dinar i hi havia poca gent. Al començament li costa trobar la parada de la noia que venia catifes. Els carrers del mercat estaven bruts, com si en lloc d'artesanies allí hi venguessin menjar preparat o fruites i verdures. Quan la va veure la noia estava enfeinada enrotllant catifes i lligant-les pels extrems. Les més petites, les posava dins d'una caixa de cartró de forma ovalada. Tenia una expressió absent, com si en realitat estès molt lluny d'allí. Espinoza s'hi acostà i acaricià una de les catifes. Li preguntà si se'n recordava d'ell. La noia no va donar cap mostra de sorpresa. Aixecà els ulls, el mirà i va dir que si amb una naturalitat que el feu somriure.
- ¿Qui soc? - preguntà Espinoza.
- Un espanyol que em va comprar una catifa - va dir la noia -, varem estar conversant.

Després de desxifrar els diaris Pelletier tenia ganes de dutxar-se i traure's de sobre tota la brutesa que se li havia adherit a la pell. Va veure arribar a Amalfitano des de lluny. El va veure entrar en l'hotel i després parlar amb el recepcionista. Abans d'entrar en la terrassa Amalfitano aixecà dèbilment una mà en senyal de reconeixement. Pelletier s'aixecà i li va dir que demanés el que volgués, que ell s'anava a dutxar. Al anar-se'n observà que Amalfitano tenia els ulls enrogits i ullerosos, com si encara no hagués dormit. Mentre creuava el lobby canvià d'idea i encengué un dels ordinadors que l'hotel posava al servei dels seus clients i que estava en una sala adjacent al bar. Al revisar la seva correspondència trobà una llarga carta de Norton on li comunicava quins eren, al seu judici, els veritables motius pels que havia marxat tan abruptament. La va llegir com si estes encara borratxo. Pensà en els joves lectors d'Archimboldi de la nit anterior i volgué, vagament, ser com ells, canviar la seva vida per la d'un d'ells. És deia a si mateix que aquest desig era una forma de lassitud. Després trucà l'ascensor i pujà juntament amb una nord-americana d'uns setanta anys que llegia un diari mexicà, un exemplar idèntic a un dels que havia llegit aquest matí. Mentre es despullava pensà en com li ho diria a Espinoza. Probablement en el seu correu hi havia també una carta de Norton esperant-lo. ¿Que puc fer?, és va dir.
La trencadissa en la tassa del bany seguia allí i durant uns segons la contemplà fixament i deixà que l'aigua tèbia li corres pel cos. ¿Que es lo raonable?, pensà. Lo més raonable es tornar i diferir en lo possible qualsevol conclusió. Només quan li entrà sabó als ulls aconseguí apartar aquests de la tassa del bany. Posà la cara sota el doll de la dutxa i tancà els ulls. No estic tan trist com m'hauria imaginat, es va dir,. Tot això és irreal, es va dir. Després tancà la dutxa, es vestí i baixà a reunir-se amb Amalfitano.

Acompanyà a Espinoza a mirar els seus e-mail's. És situà a la seva esquena fins assegurar-se que n'hi havia un de Norton i quan ho comprovà, amb la certesa de que en ell diria el mateix que en el seu, es va asseure a la butaca, a poques passes de l'ordinador, i es posà a fullejar una revista de turisme. De tan en quant aixecava la mirada i veia a Espinoza, que no semblava disposat a abandonar el seient. Amb ganes, li hauria colpejat l'esquena i el clatell, però optà per no fer cap moviment. Quan Espinoza es girà a mirar-lo, li va dir que ell n'havia rebut un d'igual.
- No ho puc creure - va dir Espinoza amb un fil de veu.
Pelletier deixà la revista sobre la taula de vidre i s'acostà a l'ordinador, on llegí superficialment la carta de Norton. Després, sense asseure's, teclejant amb un sol dit, cercà el seu propi correu i li mostrà a Espinoza la carta que ell havia rebut. Li demanà, amb extrema suavitat, que llegís. Espinoza es posà altre cop de cara a la pantalla i llegí varies vegades la carta de Pelletier.
- Gairebé no hi ha variants - va dir.
- Que importa - va dir el francès,
- Almenys hauria pogut tenir aquesta delicadesa - va dir Espinoza.
- En aquests casos la delicadesa és informar - va dir Pelletier.
Quan sortiren a la terrassa de l'hotel ja gairebé no hi havia ningú. Un cambrer, vestit amb jaqueta blanca i pantalons negres, recollia les copes i ampolles de les taules desocupades. En un extrem, al costat de la barana, una parella que no passava dels trenta anys mirava l'avinguda silenciosa, d'un verd fosc profund, amb les mans entrellaçades. Espinoza, li preguntà a Pelletier que pensava.
- En ella - va dir Pelletier -, naturalment.
També li va dir que era estrany, o que almenys no deixava de tenir unes gotes d'estranyesa, el que ells estiguessin allí, en aquest hotel, en aquesta ciutat, quan Norton, per fi, s'havia decidit. Espinoza el mirà llargament i després amb un gest de menyspreu va dir que li donaven ganes de vomitar.

Al dia següent Espinoza tornà al mercat d'artesania i li preguntà a la noia com es deia. Ella li va dir que el seu nom era Rebeca i Espinoza somrigué perquè el nom, pensà aleshores, li venia que ni pintat. Durant tres hores va estar allí, dempeus, conversant amb Rebeca mentre els turistes i els curiosos vaguejaven d'una punta a l'altra observant les mercaderies amb desgana, com si algú els obligués a fer-ho. Només en dues ocasions s'acostaren clients al lloc de Rebeca, però en ambdues se n'anaren sense haver comprat res, deixant a Espinoza avergonyit atès que d'alguna manera la mala sort comercial de la noia se la atribuïa a ell mateix, a la seva tossuda presència davant la parada. Decidí esmenar el mal comprant ell el que suposà que haurien comprat els altres. S'emportà una catifa gran, dues catifes petites, un sarape on hi predominava el verd, un altre on hi predominava el vermell, i una espècie de morrió fet amb la mateixa tela i els mateixos motius que els sarapes. Rebeca li preguntà si se n'anava aviat al seu país i Espinoza va somriure i li va dir que no ho sabia. Després la noia cridà a un nen, que carregà sobre la seva esquena totes les compres d'Espinoza i que l'acompanyà fins on havia deixat aparcat el cotxe.
La veu de Rebeca al cridar al nen (que sorgí del no res o de la multitud, que venia a ser el mateix), el seu to, la tranquil•la autoritat que emanava de la seva veu, feu estremir a Espinoza. Mentre caminava rere del nen notà que la majoria dels comerciants començaven a recollir les seves mercaderies. Al arribar al cotxe posaren les catifes en el porta equipatges i Espinoza li preguntà al nen des de quan treballava amb Rebeca. És ma germana, va dir aquest. Doncs no s'assemblen en res, pensà Espinoza. Després contemplà al nen, que era baixet, però que també semblava ser fort, i li donà un bitllet de deu dòlars.
Quan arribà a l'hotel trobà a Pelletier a la terrassa llegint Archimboldi, Li preguntà quin llibre era i Pelletier, somrient, le contestà que era Sant Tomàs.
- ¿Quantes vegades l'has llegit? - preguntà Espinoza.
- N'he perdut el compte, encara que aquest és un dels que menys he llegit - contestà Pelletier.
Igual que jo, igual que jo, pensà Espinoza.

Més que de dues cartes, es tractava d'una sola, encara que amb variants, amb bruscs girs personalitzats que s'obrien davant un mateix abisme. Santa Teresa, aquesta horrible ciutat, deia Norton, l'havia fet pensar. Pensar en un sentit estricte, per primera vegada des de feria anys. És a dir: s'havia posat a pensar en coses pràctiques, reals, tangibles, i també s'havia posat a recordar. Pensava en la seva família, en els amics i en el treball, i gairebé al mateix temps recordava escenes familiars o laborals, escenes on els amics aixecaven les copes i brindaven pel alguna cosa, potser per ella, potser per algú que ella havia oblidat. Aquest país és increïble (aquí feia una digressió, però només en la carta a Espinoza, com si Pelletier no pogués entendre-ho o con si sabés per endavant que ambdós cotejarien les seves cartes), un dels capitosts de la cultura, algú a qui es suposa refinat, un escriptor que ha arribat las més altes esferes del govern, es anomenat, amb tota naturalitat, a més a més, el porc, deia, i relacionava aixó, el malnom o la crueltat del malnom o la resignació del malnom, amb els fets delictius que estaven succeint des de feia temps a Santa Teresa.
Quan jo era petita hi havia un nen que m'agradava. No sé perquè, però m'agradava. Jo tenia vuit anys i ell tenia la mateixa edat. Es deia James Crawford. Crec que era un nen mol tímid. Parlava només amb els altres nens i evitava barrejar-se amb les nenes. Tenia el cabell molt fosc i els ulls marrons. Sempre anava amb pantalons curts, fins i tot quan els altres nens començaren a portar pantalons llargs. La primera vegada que vaig parlar amb ell, ho he recordat fa molt poc, jo no li vaig dir James sinó Jimmy. Ningú li deia així. Fou jo. Els dos teníem vuit anys. El seu rostre era molt seriós. ¿Per quina raó vai parlar amb ell? Crec que oblidà alguna cosa al pupitre, potser una goma o un llapis, aixó ja no ho recordo, i jo li vaig dir: Jimmy, se t'ha oblidat la goma. Si recordo que jo somreia. Si recordo per quina raó li vagi dir Jimmy i no James o Jim. Per carinyo. Per plaer. Perquè Jimmy m'agradava i em semblava molt formós.

Al dia següent Espinoza passà a primera hora pel mercat d'artesanies, amb el cor bategant més de pressa del normal, mentre els comerciants i artesans tot just començaven a muntar les parades i el carrer empedrat encara estava net. Rebeca disposava les catifes a sobre d'una taula portàtil i va somriure en veure'l. Alguns comerciants bevien cafè o prenien refrescs de cola, dempeus, i conversaven d'una parada a l'altre. Darrera les parades, a la vorera, sota els vells arcs i els tendals d'algunes botigues amb major solera, s'arremolinaven grups d'homes que discutien sobre partides de terrisseria a l'engròs la qual venta estava garantida a Tucson o a Phoenix. Espinoza saludà a Rebeca i l'ajudà a ordenar les últimes catifes. Després li preguntà si volia anar a esmorzar amb ell i la noia li va dir que no podia i que ja havia esmorzat a casa seva. Sense donar-se per vençut, Espinoza li preguntà on era el seu germà.
- A l'escola - va dir Rebeca.
- ¿I qui t'ajuda a portar tota la mercaderia?
- La meva mare - va dir Rebeca.
Durant una estona Espinoza es quedà quiet, mirant al terra, sense saber si comprar-li una altra catifa o anar-se'n sense dir paraula.
- Et convido a dinar - va dir finalment.
- D'acord - va dir la noia.

Quan Espinoza tornà a l'hotel es trobà a Pelletier llegint a Archimboldi. Vist des de lluny, el rostre de Pelletier, i en realitat no solament el seu rostre, tot el seu cos, traslluïa una espècie de assossec que li semblà envejable. Al acostar-se una mica més veié que el llibre no era Sant Tomàs sinó La cega, i li preguntà si havia tingut paciència per rellegir l'altre del principi al final. Pelletier aixecà la mirada i no li contestà. Va dir, en canvi, que era sorprenent, o que a ell no deixava de sorprendre'l, la manera en que Archimboldi s'acostava al dolor i a la vergonya.
- De forma delicada - va dir Espinoza.
- Així és - afegí Pelletier -. De forma delicada.

A Santa Teresa, en aquesta ciutat horrible, deia la carta de Norton, vaig pensar en Jimmy, però sobre tot vaig pensar en mi, en la que jo era a l'edat de vuit anys, i al començament les idees saltaven, les imatges saltaven, semblava que tenia un terratrèmol dintre del meu cap, era incapaç de fixar amb precisió o amb claredat cap record, però quan finalment ho aconseguí fou pitjor, em vaig veure a mi mateixa dient Jimmy, vaig veure el meu somriure, el rostre seriós de Jimmy Crawford, el batibull de nanos, les seves esquenes, l'onatge sobtat que tenia el pati per rabeig, veié els meus llavis que advertien a aquell nen del seu oblit, vaig veure la goma, o potser fos un llapis, vaig veure amb els ulls que ara tinc el ulls que en aquell instant tenia, i oí una vegada més el timbre de la meva veu, la extrema cortesia d'una nena de vuit anys que crida a un nen de vuit anys per advertir-lo que no oblidi la seva goma d'esborrar, i que malgrat tot no pot fer-ho cridant-lo pel seu nom, James, o Crawford, tal com és usual a 'escola, i prefereix, conscient o inconscientment, emprar el diminutiu Jimmy, que detona carinyo, un carinyo verbal, un carinyo personal, doncs només ella, en aquest instant que és un món, l'anomena així, i que d'alguna manera revesteix amb altres formes el carinyo o l'atenció implícita en el gest d'advertir-lo d'un oblit, no oblidis la teva goma, o el teu llapis, i que, en el fons, no era més que la expressió, verbalment pobre o verbalment rica, de la felicitat.
Menjaren en un restaurant econòmic a la vora del mercat, mentre el germà petit de Rebeca vigilava el carretó en el qual cada matí traslladaven las catifes i la taula plegable. Espinoza li preguntà a Rebeca sinó seria possible deixar el carretó sense vigilància i convidar a dinar al nen, però Rebeca li va dir que no es preocupés. Si el carretó quedava sense vigilància el més probable es que qualsevol se l'emportes. Des de la finestra del restaurant Espinoza podia veure el nen enfilat sobre de la pila de catifes com un ocell, atalaiant l'horitzó.
- Li vaig a portar quelcom - va dir - ¿que li agrada al teu germà?
- Els gelats - va dir Rebeca -, però aquí no venen gelats.
Durant uns segons Espinoza contemplà la idea de sortir a buscar gelats en un altre local, però la rebutjà per por a no trobar a la noia quan tornés. Ella li preguntà com era Espanya.
- Diferent - contestà Espinoza mentre pensava en els gelats.
- ¿Diferent de Mèxic? - preguntà ella.
- No - va dir Espinoza -, distinta entre sí, variada.
De sobte a Espinoza se li va ocórrer la idea de portar-li un sandvitx al nen.
- Aquí se'n diuen coques - va dir Rebeca, al meu germà li agraden les de pernil.
Sembla una princesa o una ambaixadora, pensà Espinoza. Li preguntà a la mestressa si li podia preparar una coca de pernil i un refresc. La mestressa li preguntà com volia la coca.
- Digues que la vols complerta - va dir Rebeca.
- Complerta - va dir Espinoza.
Més tard sortí al carrer amb la coca i el refresc i els hi donà al nen, que seguia enfilat en lo més alt del carretó. Al principi el nen negà amb el cap i va dir que no tenia gana. Espinoza s'adonà que a la cantonada tres nens, una mica més grans, els observaven contenint el riure.
- Si no tens gana pren-te només el refresc i guarda't la coca - va dir -, o dóna-la als gossos.
Quan tornà a asseure's al costat de Rebeca es sentia bé. De fet, és sentia pletòric.
Aixó no pot ser - va dir -, no està bé, la propera vegada menjarem els tres junts.
Rebeca el mirà als ulls, amb la forquilla aturada en l'aire i després dibuixà un mig somriure i es posà el menjar a la boca.

A l'hotel estirat en una hamaca al costat de la piscina buida, Pelletier estava llegint un llibre i Espinoza sabia, abans de veure el títol que no era ni Sant Tomàs ni La cega, sinó que era un altre llibre d'Archimboldi. Quan es va asseure al seu costat pogué observar que es tractava de Letea, una novel•la que no l'entusiasmava tant com altres llibres de l'alemany, encara que, a jutjar per el rostre de Pelletier, el fet de rellegir-la era fructífer i molt plaent. Al tombar-se al seu costat li preguntà que havia fet durant el dia.
- Llegir - li contestà Pelletier, qui a la vegada li feu la mateixa pregunta.
- Donar voltes per aquí - va dir Espinoza.
Aquesta nit, mentre sopaven junts en el restaurant de l'hotel, Espinoza li explicà que havia comprat alguns records i que fins i tot li havia comprat un per a ell. La noticia alegrà a Pelletier, que li preguntà quina classe de record li havia comprat.
- Una catifa índia - va dir Espinoza.

En arribar a Londres després d'un viatge esgotador, deia Norton en la seva carta, em vaig posar a pensar en Jimmy Crawford o potser em vaig posar a pensar en ell mentre esperava el vol Nova York Londres, en qualsevol cas Jimmy Crawford i la meva veu de vuit anys que el cridava ja estava amb mi en el moment en que vaig treure les claus del meu pis i encengué la llum i deixí les maletes en mig del rebedor. A la cuina em vaig preparar un te, després em vaig dutxar i me'n vaig anar al llit. En previsió que no pogués adormir-me, em vaig prendre un somnífer. Recordo que em vaig posar a fullejar una revista, recordo que pensava en vosaltres, donant voltes per aquesta ciutat horrible, recordo que pensava en l'hotel. A la meva habitació hi havia dos miralls molt rars, que els últims dies em feien por. Quan sabia que anava a quedar-me adormida, només tenia forces suficients per allargar el braç i apagar el llum.
No vaig tenir somnis de cap espècie. Al despertar no sabia on era, però aquest sensació només durà uns segons, doncs d'immediat vaig identificà els sorolls característics del meu carrer. Tot ha passat, vaig pensar. Em sento descansada, estic a casa meva, tinc moltes coses a fer. En asseure'm al llit, malgrat tot, l'únic que vaig fer fou posar-me a plorar com una boja, sense motiu ni causa aparent. Tot el dia vaig estar així. Per moments desitjava no haver sortit de Santa Teresa, haver restat amb vosaltres fins al final. En més d'una ocasió sentí l'impuls d'anar-me'n a l'aeroport i agafar el primer avió amb destinació a Mèxic. Aquests impulsos eren seguits d'altres més destructius: calar-li foc al meu apartament, tallar-me les venes, no tornar mai més a la universitat i portar a partir d'ara una vida de vagabunda.
Però les vagabundes, almenys a Anglaterra, sovint eren sotmeses a vexacions, segons havia llegit en un reportatge d'una revista el qual nom he oblidat. A Anglaterra, les vagabundes son sotmeses a violacions en grup, son colpejades, i no es gens estrany que algunes apareguin mortes en les portes dels hospitals. Els qui fan aquestes coses a les vagabundes no son, com jo havia pensat als divuit anys, els policies ni les bandes de brètols neofeixistes, sinó els vagabunds, lo que confereix a la situació un regust encara més amarg. Confosa, sortí a donar un tomb per la ciutat, amb l'esperança d'animar-me i potser trucar per telèfon a alguna amiga amb la qual anar-me'n a sopar. No se com, de sobte em vaig veure enfront d'una galeria d'art on hi feien una retrospectiva d'Edwin Johns, l'artista aquell que es va tallar la mà dreta per exhibir-la en un retrat autobiogràfic.

En la següent visita Espinoza aconseguí que la noia li permetés acompanyar-la fins casa seva. Deixaren el carretó guardat, després de pagar Espinoza un exigu lloguer a una dona grossa coberta per un vell davantal d'operària fabril, en la part del darrera del restaurant on abans hi havia menjat, entre caixes d'ampolles buides i piles de llaunes de xile i carn. Després posaren les catifes i els sarapes en el seient del darrere del cotxe i s'acomodaren els tres davant. El nen estava feliç i Espinoza li va dir que decidís ell on anaven a dinar aquell dia. Acabaren en un McDonald's del centre.
La casa de la noia estava en els barris de ponent de la ciutat, en les zones on, pel que havia llegit en la premsa, es cometien els crims, però el barri i el carrer on vivia Rebeca només li semblà un barri pobre i un carrer pobre, on lo sinistre estava absent. Deixà el cotxe estacionat enfront la casa. A l'entrada hi havia un jardí minúscul, amb tres jardineres fetes de canya i filferro, cobertes de macetes amb flors i plantes verdes. Rebeca li va dir al seu germà que es quedés vigilant el cotxe. La casa. La casa de fusta i al caminar els taulons del terra emetien un soroll cosa buida, com si a sota hi passés un albelló o hi hagués una cambra secreta.
La mare, contra el que s'esperava Espinoza, el saludà amablement i li oferí un refresc. Després ella mateixa li presentà la resta dels seus fills. Rebeca tenia dos germans i tres germanes, encara que la més gran ja no vivia allí atès s'havia casat. Una de les germanes era igual a Rebeca, només que més jove. Es deia Cristina i tots a la casa deien que era la més intel•ligent de la família. Després d'un temps prudencial Espinoza li demanà a Rebeca que sortissin a donar una volta pel barri. Al sortir varen veure el nen enfilat sobre el sostre del cotxe. Llegia un còmic i tenia alguna cosa a la boca, probablement un caramel. Quan tornaren del passeig el nen encara seguia allí, tot i que ja no llegia res i el caramel s'havia acabat.

Quan tornà a l'hotel Pelletier estava altra cop amb Sant Tomàs. En asseure's al seu costat Pelletier aixecà la mirada del llibre i li va dir que hi havia coses que encara no entenia i que probablement no entendria mai. Espinoza deixà anar una riallada i no va fer cap comentari.
- Avui he estat amb Amalfitano - va dir Pelletier.
Segons creia, el professor xilè tenia els nervis destrossats. Pelletier l'havia convidat a donar-se amb ell una capbussada a la piscina. Com no tenia banyador n'hi havia aconseguit un a la recepció. Tot semblava anar bé. Però quan es posà dins la piscina Amalfitano es quedà quiet, com si de sobte hagués vist al dimoni, i s'enfonsà. Abans de que s'enfonsés, Pelletier recordava que s'havia tapat la boca amb les dues mans. En qualsevol cas no feu el més mínim esforç per nedar. Afortunadament, Pelletier estava allí i no li costà res submergir-se i tornar-lo a treure a la superfície. Després es prengueren un whisky cadascun i Amalfitano li explicà que feia molt que no nedava.
- Varem estar parlant d'Archimboldi - comentà Pelletier.
Després es vestí, tornà el banyador i se'n va anar.
- ¿I tu que va fer? - preguntà Espinoza.
- Em vaig dutxar, vaig baixar a dinar i seguí amb la lectura.

Per un instant, deia Norton en la seva carta, em sentí com una vagabunda enlluernada per les llums d'un teatre sobtat. No estava en la millor disposició per entrar en una galeria d'art, però el nom d'Edwin Johns em va atreure com un imant. Em vaig acostar a la porta de la galeria, que era de vidre, a l'interior hi havia molta gent i cambreres vestits de blanc que en prou feines podien moure's mantenint en equilibri safates carregades de copes de xampany o de vi vermell. Decidí esperar i retrocedí fins l'acera del davant. Mica en mica la galeria s'anà buidant i arribà el moment en que vaig pensar que ja podia entrar i veure almenys una part de la retrospectiva.
En traspassar la porta de vidre sentí una sensació estranya, com si tot lo que a partir d'aquell instant veiés o sentis anés a ser decisiu per el curs posterior de la meva vida. Em vaig aturar davant d'una espècie de paisatge, un paisatge de Surrey, de la primera etapa de Johns, que em semblà malenconiós i a la vegada dolç, profund i en cap manera grandiloqüent, com només poden ser-ho els paisatges anglesos pintats per pintors anglesos. De sobte em vaig dir que amb veure aquest quadre ja en tenia prou i em disposava a marxar quan un cambrer, potser l'últim dels cambrers de la empresa de càtering que quedava en la galeria, se m'acostà amb una sola copa de vi de la safata, una copa servida especialment per a mi. No em va dir res. Només me l'oferí i jo li vagi somriure mentre agafava la copa. Aleshores vaig veure el pòster de la exposició, a l'altre costat d'on jo em trobava, el pòster que exhibia el quadre al la ma tallada. La peça mestra de John, i en on amb números blancs se senyalava la data de naixement i la data de la seva mort.
Jo no sabia que havia mort, deia Norton en la carta, jo creia que encara vivia a Suïssa, en un confortable manicomi, on se'n reia d'ell mateix i sobre tot se'n reia de nosaltres. Recordo que la copa de vi se'm va caure de les mans. Recordo que una parella, ambdós mol alts i prims, que miraven un quadre, em mirarem amb extrema curiositat, com si jo fos una ex-amant de Johns o un quadre viu (e inacabat) que de sobte s'assabenta de la mort del seu pintor. Se que sortí sense mirar enrere i que vaig caminar durant molta estona fins que em vaig adonar de que no plorava, sinó que plovia i que estava amarada. Aquesta nit no aconseguí dormir.

Pels matins Espinoza anava a buscar a Rebeca a casa seva. Deixava el cotxe davant de la porta, es prenia un cafè i després, sense dir res, posava las catifes en el seient del darrere i es dedicava a treure la pols de la carrosseria amb un drap. Si hagués sabut alguna cosa de mecànica hauria aixecat el capó i hauria mirat el motor, però no en sabia res de mecànica i el motor del cotxe, pel demés, funcionava com una seda. Després sortien de la casa la noia i el seu germà i Espinoza els hi obria la porta del copilot, sense pronunciar paraula, com si aquella rutina dures anys, i després ell entrava per la porta del conductor, guardava el drap de la pols a la guantera i partien cap el mercat d'artesanies. Ja allí els ajudava a muntar la parada i quan havien acabat anava a un restaurant proper i comprava dos cafès per portar i una Coca-Cola, que es prenia dempeus, contemplant les altres parades o l'horitzó rabassut però digníssim, de edificis colonials que els cercaven. En ocasions Espinoza renyava al germà de la noia, li deia que beure Coca-Cola pels matins era una mala costum, però el ne, que es deia Eulogi, se'n reia i no li feia cas, doncs sabia que l'enuig de Espinoza era en un noranta per cent fingit. La resta del matí Espinoza se'l passava en una terrassa, sense sortir d'aquell barri, l’únic de Santa Teresa, a més a més del barri de Rebeca, que li agradava, llegint els diaris locals i prenent cafè i fumant. Quan anava al bany i es mirava al mirall, pensava que les seves faccions estaven canviant. Semblo un senyor, es deia a vegades. Semblo més jove. Semblo un altre.

En l'hotel, al tornar, sempre trobava a Pelletier a la terrassa o a la piscina tombat en una de les butaques de alguna de les sales, rellegint Sant Tomàs o La cega o Letea, que semblava eren els únics llibres d'Archimboldi que s'havia emportat amb ell a Mèxic. Li preguntà si preparava algun article o assaig sobres aquests tres llibres en concret i la resposta de Pelletier fou vaga. Al començament, sí. Però ara no. Simplement els llegia perquè eren els únics que tenia. Espinosa pensà en deixar-n'hi algun dels seus, i d'immediat es donà compte, amb alarma, de que havia oblidat els llibres d'Archimboldi que amagava en la seva maleta.

Aquesta nit no aconseguí dormir, deia Norton en la seva carta, i se'm va ocórrer trucar a Morini. Era molt tard, era de mala educació molestar-lo a aquesta hora, era una imprudència per part meva, era una intromissió grollera, però el vaig trucar. Recordo que mentre marcava el seu número i acte seguit vaig apagar el llum de la habitació, com si al estar a les fosques Morini no pogués veure'm la cara. La meva trucada, sorprenentment, fou contestada a l'acte.
- Soc jo, Piero - li vaig dir -, Liz, ¿t'has assabentat de que es mort Edwin Johns?
- Sí - contestà la veu de Morini des de Torí -, Es morí fa un parell de mesos.
- Però jo només ho he sabut ara, aquesta nit - vaig dir -
- Pensava que ja ho sabies - digué Morini.
- ¿Com va morir? - vaig preguntar-li.
- En un accident - contestà Morini -, sortí a donar un passeig, volia dibuixar una petita cascada que hi a a la vora del sanatori, s'enfilà a una roca i relliscà. Trobaren el cadàver al fons d'un barranc de cinquanta metres.
- No pot ser - vaig dir.
- Sí que pot ser - va dir Morini.
- ¿Va sortir a donar un passeig tot sol? ¿Sense que ningú el vigilés?
- No anava sol - va dir Morini -, l'acompanyava una infermera i un dels nois forts del sanatori, d'aquests que poden reduir en un segon a un boig furiós
Vaig riure, era la primera vegada que reia, davant l'expressió boig furiós, i Morini, a l'altre costat de la línia, també va riure, encara que només fos un instant, amb mi.
- Aquests nois forts i atlètics es diuen en realitat auxiliars - li vaig dir.
- Doncs l'acompanyaven una infermera i un auxiliar - va dir - Johns s'enfilà a una roca i el noi fort pujà rere d'ell. L'infermera, per indicació de Johns, es va asseure en un socot i fingí llegir un llibre. Aleshores Johns començà a dibuixar amb la ma esquerra, amb la qual havia adquirit certa habilitat. El paisatge comprenia la cascada, les muntanyes, els sortints de la roca, el bosc i d’infermera que aliena a tot llegia el llibre. Aleshores va ocórrer l'accident, Johns s'aixecà de la roca, relliscà i, encara que el noi fort i atlètic tractà d'agafar-lo, va caure a l'abisme.
Aixó era tot.
Durant una estona romangueren sense dir res, deia Norton en la seva carta, fins que Morini trencà el silencio i em preguntà com m'havia anat a Mèxic.
- Malament - li vaig contestar.
No va fer més preguntes. Sentia la seva respiració, pausada, i ell sentia la meva respiració, que s'anava asserenant ràpidament.
- Et trucaré demà - li vaig dir.
- D'acord - contestà ell, però durant uns segons cap dels dos gosà penjar el telèfon.
Aquesta nit vaig pensar en Edwin Johns, en la seva mà que probablement s'exhibia em la retrospectiva, aquesta mà que l'auxiliar del sanatori no va poder agafar i així impedir la seva caiguda, encara que aixó últim resultava massa obvi, com una faula tramposa que ni tan sols s'acostava a allò que Johns havia estat. Molt més real resultava el paisatge suïs, aquest paisatge que vosaltres vareu veure i que jo desconec, con las muntanyes i els boscos, com las pedres irisades i las cascades d'aigua, com els barrancs mortals i las infermeres lectores.

Una nit Espinoza portà a Rebeca a ballar. Anaren a una discoteca del centre de Santa Teresa a la que la noia no hi havia anat mai, però de l qual en parlaven les seves amigues en els millors termes. Mentre bevien cuba-libres Rebeca li explicà que a la sortida d'aquella discoteca havien segrestat a dues de les noies que temps després aparegueren mortes. Els seus cadàvers foren abandonats al desert.
A Espinoza li semblà de mal auguri el que ella digués que l'assassí tenia per costum visitar aquesta discoteca. Quan l'acompanyà a casa seva la besà als llavis. Rebeca feia olor d'alcohol i tenia la pell molt freda. Li preguntà si volia fer l'amor i ella assentí amb el cap, varies vegades, sense dir res. Després ambdós passaren dels seients del davant als seients del darrere i ho varen fer. Un clau ràpid. Però després ella recolzà el seu cap contra el seu pit, sense dir ni paraula, i ell va estar molta estona acariciant-li el cabell. L'aire nocturn feia olor de productes químics que arribaven en onades. Espinoza pensà que a la vora d'allí hi havia una fàbrica de paper. Li ho pregunta a Rebeca i ella li va dir que a la vora d'allí només hi havia cases construïdes pels seus propis habitants i camp obert.
Tornés a l'hotel a l'hora que tornés sempre trobava a Pelletier despert, llegint un llibre i esperant-lo. Amb aquest gest, pensà, Pelletier li reafirmava la seva amistat. També cabia la possibilitat de que el francès no pogués dormir i que el seu insomni el condemnés a llegir per les sales buides de l'hotel fins l'arribada de l'alba.
A vegades Pelletier era a la piscina, abrigat amb un jersei o amb una tovallola, bevent whisky en petits glops. Altres vegades el trobava en una sala presidida per un paisatge enorme de la frontera, pintat, aixó s'endevinava a l'acte, per un artista que no havia estat mai allí: la industriositat del paisatge i la seva harmonia revelaven més un desig que una realitat. Els cambrers, fins i tot els del torn de nit, satisfets amb les propines, procuraven que res li faltés. Quan arribava, durant una estona, es dedicava a intercanviar frases curtes i amables.
A vegades Espinoza, abans de buscar-lo per les sales buides de l'hotel, anava a revisar els seus e-mail's, amb l'esperança de trobar cartes d'Europa, de Hellfeld o de Borchmeyer, que llencessin una mica de llum sobre el parador d'Archimboldi. Després buscava a Pelletier i més tard pujaven silenciosos a les respectives habitacions.

Al dia següent, deia Norton en la seva carta, em vaig dedicar a netejar el meu apartament i a posar en ordre els papers. Vaig acabar molt abans del que m'esperava. Per la tarda em vaig tancar en un cinema i al sortir, encara que estava tranquil•la , ja no me'n recordava de l'argument de la pel•lícula ni dels actors que la interpretaven. Aquesta nit vaig sopar amb una amiga i sense fer reserva prèvia, me'n vaig anar a l'aeroport a comprar el primer bitllet per Itàlia. Vaig volar de Londres a Milà i des d'allí un tren em va dur fins a Torí. Quan Morini m'obrí la porta li vaig dir que havia vingut per quedar-me, que decidís ell si me n'anava a l'hotel o em quedava a casa seva. No contestà a la meva pregunta, apartà la cadira de rodes i em demanà que passés. Vaig anar al bany a rentar-me la cara. En tornar, Morini havia preparat té i posat sobre un plat blau tres pastissets que m'oferí amb lloances. En vaig provar un i era deliciós. Semblava un dolç grec, amb bistratxo i figa confitada en el seu interior. Aviat em vaig donar bona compta dels tres pastissets i em vaig prendre dues tasses de té. Morini, mentrestant, feu una trucada telefònica i després es dedicà a escoltar-me i a intercalar de tan en quan preguntes que jo contestava de gust.
Durant hores varem estar parlant. Parlarem de la dreta a Itàlia, del rebrot del feixisme a Europa, dels immigrants, dels terroristes musulmans, de la política britànica i nord-americana i a mida que parlàvem jo m'anava sentint cada cop millor, fet que no deixa de ser curiós doncs els temes de conversa eren més aviat depriments, fins que ja no vaig poder més i li vaig demanar un altre pastisset màgic, almenys un més, i aleshores Morini mirà l'hora i comentà que era normal que tingués gana i que faria quelcom millor que donar-me un pastisset de bistratxo, havia reservat taula en un restaurant torinés i em portaria a sopar allí.
El restaurant estava en mig d'un jardí on hi havia bancs i estàtues de pedra. Recordo que jo empenyia la cadira de Morini i ell m'ensenyava les estàtues. Algunes eren figures mitològiques, però altres representaven simples camperols perduts en la nit. Al parc hi havien altres parelles que passejaven i a vegades ens creuàvem amb elles i altres vegades només veiem les seves ombres. Mentre menjàvem Morini em preguntà per vosaltres. Li vaig contestar que la pista que situava a Archimboldi en el nord de Mèxic era una pista falsa i que probablement ni tan sols havia trepitjat aquell país. Li vaig explicar lo del vostre amic mexicà, el gran intel•lectual anomenat el Porc, i varem riure una bona estona. La veritat és que jo cada vegada em sentia millor.

Una nit, després de fer l'amor per segona vegada amb Rebeca en el seient del darrere del cotxe, Espinoza li preguntà que pensava la seva família d'ell. La noia li va dir que les seves germanes creien que era guapo i que sa mare havia dit que tenia cara d'home responsable. L'olor a productes químics semblà aixecar el cotxe del terra. Al dia següent Espinoza comprà cinc catifes. Ella li preguntà per que volia tantes catifes i Espinoza contestà que pensava regalar-les. Al tornar a l'hotel deixà les catifes en el llit que no ocupava, després es va asseure en la seva i durant una fracció de segon les ombres es retiraren i va tenir una fugissera visió de la realitat. Es sentí marejat i tancà els ulls. Sense adonar-se'n es quedà adormit.
Quan despertà li feia mal l'estómac i tenia ganes de morir-se. Per la tarda sortí a fer compres. Entrà en una llenceria i en una botiga de roba de dona i en una sabateria. Aquesta nit s'emportà a rebeca a l'hotel i després de dutxar-se junts la vestí amb un tanga i lligacames i mitges negres i un body negre i sabates de taló d'agulla de color negra i la follà fins que ella no fou més que un tremolor entre els seus braços. Després demanà que li pugessin a l'habitació un sopar per a dos i després de menjar li donà els altres regals que li havia comprat i després tornaren a follar fins que començà a clarejar. Aleshores ambdós es vestiren, ella guardà els regals en les bosses i ell l'acompanyà primer a casa seva i després fins al mercat d'artesania, on l'ajudà a muntar la parada. Abans de que s'acomiadés ella li preguntà si el tornaria a veure. Espinoza, sense saber per què, potser únicament perquè estava cansat, s'encongí d'espatlles i contestà que aixó mai se sabia.
- Si que se sap - va dir Rebeca amb una veu trista que no li coneixia - ¿Te'n vas de Mèxic? - li preguntà
- Algun dia tinc d'anar-me'n - contestà ell.

Al tornar a l'hotel no trobà Pelletier ni a la terrassa ni al costat de la piscina ni en cap de les sales on aquest solia recloure's per llegir. Preguntà a recepció si feia molt que havia sortit el seu amic i li contestaren que Pelletier no havia abandonat l'hotel en cap moment. Pujà a la habitació i trucà a la porta, però ningú li contestà. Tornà a trucar, colpejant varies vegades, amb el mateix resultat. Li va dir al recepcionista que temia que al seu amic li hagués passat alguna cosa, potser un atac al cor, i el recepcionista, que els coneixia a ambdós, pujà amb Espinoza.
- No crec que li hagi passat res dolent - li comentava mentre anaven en l'ascensor.
Al obrir l'habitació amb la clau mestra el recepcionista no traspassà el llindar. L'habitació estava a les fosques i Espinoza va encendre el llum. Sobre un dels llits hi havia Pelletier tapat amb el cobrellit fins al coll. Estava panxa enlaire, amb el rostre només lleugerament decantat, i tenia les mans creuades sobre el pit. En la seva expressió Espinoza hi veié una pau que mai abans havia notat en el rostre de Pelletier. El cridà.
- Pelletier, Pelletier.
El recepcionista, guanyat per la curiositat, avançà un parell de passes i li aconsellà que no el toqués.
- Pelletier - cridà Espinoza, i s'assegué al seu costat i el sacsejà per les espatlles.
Aleshores Pelletier obrí els ulls i li preguntà que passava.
- Creiem que estaves mort - li va dir Espinoza.
- No - contestà Pelletier -, estava somiant que me n'anava de vacances a les illes gregues i que allí llogava un bot i coneixia a un nen que tot el dia se'l passava capbussant-se.
- És un somni molt bonic - afegí.
- Efestiviwonder - va dir el recepcionista -, sembla un somni molt relaxant.
- El més curiós del cas - comentà Pelletier - és que l'aigua estava viva.

Les primeres hores de la meva primera nit a Torí, deia Norton en la seva carta, les vaig passar a l'habitació d'hostes de Morini. No em costà gens quedar-me dormida, però de sobte un tro, que no se si era real o somiat, em despertà, i em semblà veure, al fons del passadís, la silueta de Morini i de la cadira de rodes. Al principi no li vaig fer cas i vaig procurar tornar a adormir-me. fins que de sobte en recapitulà el que havia vist: per un costat la silueta de la cadira de rodes en el passadís i per un altre, ja no en el passadís sinó en la sala, d'esquenes a mi, la silueta de Morini- Em vaig despertar d'un salt, mentre agafava el cendrer i encenia el llum. El passadís estava desert. Aní fins la sala i no hi havia ningú. Mesos abans el més normal hauria estat prendre un got d'aigua i tornar al llit, però ja res era ni tornaria a ser com aleshores. Així que el que vaig fer fou anar a l'habitació de Morini. Al obrir la porta vaig veure primer la cadira de rodes, a un costat del llit, i després l'embalum de Morini, que respirava pausadament. Murmurí el seu nom. No és va moure. En alçar la veu, la veu de Morini em preguntà que passava.
- T'he vist al passadís - li vaig dir.
-¿Quan? - va dir Morini.
- Fa un moment, quan he sentit el tro.
- ¿Plou? - preguntà Morini
- Segurament - vaig dir jo.
- No he sortit al passadís, Liz - va dir Morini.
- Jo t'he vist allí. T'havies llevat. La cadira de rodes estava en el passadís, de cara a mi, però tu estaves al final del passadís, en la sala, d'esquenes a mi - vaig dir-li.
- Devia ser un somni - va dir Morini.
- La cadira de rodes estava de cara a mi i tu estaves d'esquenes a mi - insistí.
- Tranquil•litzat, Liz - va dir Morini.
- No em demanis que em tranquil•litzi, no em tractis com una estúpida. La cadira de rodes em mirava, i tu, que estaves dempeus, tan tranquil, no em miraves. ¿Ho entens?
Morini es concedí uns segons per reflexionar, recolzat en els colzes.
- Crec que sí - va dir, la cadira et vigilava mentre jo t'ignorava, ¿no? Com si la cadira i jo fóssim una sola persona o un sol ens. I la cadira era dolenta, precisament perquè et mirava, i jo també era dolent, perquè t'havia mentit i no et mirava.
Aleshores em vaig posar a riure i li vagi dir que per a mi, ben pensat, ell mai seria dolent, i tampoc la cadira de rodes, atès que li prestava un servei tan necessari.
La resta de la nit la passarem junts. Li vaig demanar que es fes a un costat i em deixes lloc i Morini m'obeí sense dir res.
- ¿Com he pogut tardar tan en adonar-me'n que m'estimaves? - li vagi dir més tard -. ¿Com he pogut tardar tan en adonar-me'n de que jo t'estimava?
- La culpa és meva - va dir Morini en la foscor -, soc mol caparrut.

Pel matí Espinoza regalà als recepcionista's i vigilants i cambrers de l'hotel algunes de les catifes i sarapes que atresorava. També regalà catifes a les dues dones que anaven a fer-li la neteja de l'habitació. L'últim sarape, un de molt bonic, on hi predominaven les figures geomètriques en roig, verd i lila, el posà en una bossa i li va dir al recepcionista que li pugés a Pelletier.
- Un regal anònim - va dir
El recepcionista li aclucà l'ullet i va dir que així es faria.
Quan Espinoza arribà al mercat d'artesania ella estava asseguda en una banqueta de fusta llegint una revista de música popular, plena de fotos en color, on hi havia noticies sobre cantants mexicans, els seus casaments, divorcis, gires, discs d'or i platí, les temporades a la presó, les morts en la misèria. Es va asseure al seu costat, en la vorera de l'acera i dubtà de si saludar-la amb un petó o no. Enfront hi havia una parada nova que venia figuretes de fang. Des d'on estava Espinoza distingí unes forques diminutes i es somrigué amb tristesa. Li preguntà a la noia on estava el seu germà i ella li va respondre que se n'havia anat a l'escola, com tots els matins.
Una senyora molt arrugada, vestida de blanc com si s'anés a casar, s'aturà a parlar amb Rebeca i aleshores ell agafà la revista, que la noia havia deixat sota la taula, sobre d'una safata, i la fullejà fins que la amiga de Rebeca va marxar. Intentà dir alguna cosa en un parell d'ocasions, però no va poder. El silenci d'ella, en canvi, no era desagradable ni implicava rancúnia o tristesa. No era dens sinó transparent . Gairebé no ocupava espai. Fins i tot, pensà Espinoza, un hom podia acostumar-se a aquest silenci i ser feliç. Però ell no s'hi acostumaria mai, aixó també ho sabia.
Quan es cansà d'estar assegut se n'anà al bar i demanà una cervesa a la barra. Espinoza abastà el bar amb una mirada terrible i d'immediat s'adonà de que els homes bevien però també menjaven. Remuga la paraula collons i escopí al terra a pocs centímetres de les seves pròpies sabates. Després es prengué una altra i tornà a la parada amb l'ampolla a mitges. Rebeca el mirà i somrigué. Espinoza es va asseure a l'acera, al costat d'ella, i li va dir que tornaria. La noia no va dir res.
- Tornaré a Santa Teresa - va dir -, en menys d'un any, t'ho juro.
- No juris - va dir la noia mentre somreia complaguda.
- Tornaré amb tu - va dir Espinoza bevent fins la última gota de la seva cervesa -. I pot ser que aleshores ens casem i tu vinguis a Madrid amb mi.
Semblà que la noia deia: seria bonic, però Espinoza no la va entendre.
- ¿Que?, ¿Que? - va dir.
Rebeca romangué callada.

Quan tornà, de nit, es trobà a Pelletier llegint i bevent whisky al costat de la piscina. Es va asseure l'hamaca del costat i li preguntà quins eren els seus plans. Pelletier va somriure i posà el llibre sobre la taula.
- He trobat el teu regal a la meva habitació - va dir -, és molt apropiat i no exempt d'encant.
- Ah, el sarape - va dir Espinoza, i es deixà caure d'esquenes sobre l'hamaca.
Al cel s'hi veien moltes estrelles. L'aigua verd blava de la piscina ballava sobre les taules i les pasteretes de flors i cactus, en una cadena de reflexes que arribaven fins una paret de totxo de color crema, rere el qual hi havia una pista de tennis i uns banys sauna que havia evitat amb èxit. De tan en quan sentien cops de raqueta i veus en sordina que comentaven el joc.
Pelletier s'aixecà i va dir caminem. Es dirigí cap a la pista de tennis, seguit per Espinoza. Les llums de la pista estaven enceses i dos paios amb panxes prominents s'esforçaven en un joc matusser, provocant el riure de dues dones que els observaven assegudes en un banc de fusta, sota d'un para-sol similar als que rodejaven la piscina. Al fons, rera d'una reixa de filferro, estava el bany sauna, una caixa de ciment ambdues finestres diminutes, com els ulls de bou d'un buc enfonsat. Assegut sobre el mur de totxos, Pelletier va dir:
- No arribarem a trobar a Archimboldi.
- Fa dies que ho sé - contestà Espinoza.
Després donà un salt i després un altre, fins que aconseguí asseure's a la vorera del mur, les cames penjant cap la pista de tennis.
- Malgrat tot - va dir Pelletier - estic segur de que Archimboldi està aquí, a Santa Teresa.
Espinoza es mirà les mans, com si temés haver-se fet mal. Una de les dones s'aixecà del seu seient i envaí la pista. Al arribar al costat d'un dels homes, li va dir quelcom a l'oïda i després tornà a sortir. L'home que havia parlat amb la dona aixecà els braços amunt, obrí la boca i tirà el cap enrera, encara que sense proferir el més mínim soroll. L'altre home, vestit, igual que el primer, de blanc impol•lut, esperà a que l'algaravia silenciosa del seu contrincant acabés i quan acabaren el visatges d'aquest li llençà la pilota. El partit continuà i les dons tornaren a riure.
- Creu-me - va dir Pelletier amb una veu molt suau, com la de la brisa que bufava en aquest instant i que impregnava tot amb un aroma de flors -, sé que Archimboldi està aquí.
- ¿On? - preguntà Espinoza.
- En alguna part a Santa Teresa o a les rodalies.
- ¿I per que no l'hem trobat? - preguntà Espinoza.
Un dels tennistes va caure al terra i Pelletier somrigué.
- Aixó no importa. Perque hem estat barroers o perquè Archimboldi te un gran talent per amagar-se. És el de menys. L'important es una altre cosa.
- ¿Que? - preguntà Espinoza.
- Que és aquí - va dir Pelletier, i senyalà la sauna, l'hotel, la pista, les reixes metàl•liques, la fullaraca que s'endevinava més enllà, en els terrenys de l'hotel no il•luminats. A Espinoza se li eriçaren els cabells de l'espinada. La caixa de ciment on estava la sauna li semblà un bunker amb un mort en el seu interior.
- Et crec - contestà, i en veritat creia el que li deia el seu amic.
- Archimboldi és aquí - insistí Pelletier., i nosaltres estem aquí, i aixó es el més a la vora que mai estarem d'ell.

No se quan de temps durarem junts, deia Norton en la seva carta. Ni a Morini (crec) ni a mi ens importa. Ens estimem i som feliços. Sé que vosaltres ho comprendreu.


3 comentarios:

gulchenruz dijo...

Com tens el tema Bolaño en català? suposo que tal com estava pel comentari que em vas fer l'altre dia de la teva sogra.. Avui al post d'en Vabene en parlo (no de la sogra, s'entén, sinó d'en Roberto).

Si et falta alguna novel·la/poesia per llegir, a veure quan ens trobem i te la deixo.

Francesc Puigcarbó dijo...

prou just vaig de temps, tot i aixi mica en mica vaig acançant en la traducciò de la part de FATE, a banda que estic també llegint una novel·la inèdita d'n company blocaire, gràcies però.

Francesc Puigcarbó dijo...

prou just vaig de temps, tot i aixi mica en mica vaig acançant en la traducciò de la part de FATE, a banda que estic també llegint una novel·la inèdita d'n company blocaire, gràcies però.